Intervenció d’Inflexió a les jornades per una nova cultura de la salut: l’empoderament i la salut


Intervenció de Luis Juberías  d’Inflexió a la Convenció Per una nova cultura de la salut el dia 22 de juny.

“C’est pas pour vous fâcher
Il faut que je vous dise
Ma décision est prise
Je m’en vais déserter”

Le déserteur – Boris Vian

El que hem viscut aquests darrers mesos, en especial a partir del 15-M, ha estat un fet saludable. Una veritable catarsi col·lectiva. S’ha perdut la por i el sentiment de culpa i de fracàs que normalment porta aparellada la percepció individualitzada dels problemes. S’ha visibilitzat el malestar i s’han començat a cercar solucions col·lectives. Com dèiem a la crida d’Inflexió “No estem sols, no estem soles”. Repetim, hem assistit a una saludable catarsi, però els problemes de fons i les seves causes continuen allà. Tant de bo podem projectar cap al futur aquesta energia col·lectiva per poder canviar les nostres vides, incidint sobre els determinants socials de la salut, que tan bé s’han analitzat en aquestes jornades. És per això que pensem que cal reapropiar-nos de les nostres vides.

I aquí expliquem que significa per nosaltres aquest projecte, aquest horitzó, tal i com van discutir-ho a les I Jornades d’Inflexió d’aquest març,  i que tan bé va  exposar en David Casassas en la introducció de les jornades.

 “El capitalisme té el seu origen en processos massius i consecutius de  despossessió  de la gran majoria pobra,  de privació de les classes populars d’un conjunt rellevant de recursos que garanteixi una existència en condicions de dignitat. Aquests processos de despossessió van arrencar amb la pèrdua de terrenys comunals Un procés molt similar podem veure en les actuals retallades de drets i de despesa pública per part d’una dreta neoliberal mundial, europea, espanyola i catalana que culmina eficaçment una feina iniciada ja fa uns 35 anys orientada a desmantellar la reforma del capitalisme que s’havia assolit, en part sota l’impuls de les esquerres, des de la Segona Postguerra Mundial.

 Si tot això és crucial en termes socials i polítics, no és perquè la despossessió impliqui només privació; si tot això és decisiu, és perquè despossessió implica pèrdua de poder de negociació, pèrdua de la nostra capacitat de controlar i co-determinar la naturalesa dels espais socials i econòmics on les nostres vides es desenvolupen. En efecte, sense un conjunt rellevant de recursos -recursos materials, drets universalment garantits, etc.-, ens veiem obligats a acceptar les condicions que se’ns imposen a totes les esferes de la vida social; sense un conjunt rellevant de recursos -és a dir, desposseïts-, no podem disputar -i, per tant, co-determinar- els termes i les condicions de la interacció social.

Tot això es fa sentir amb especial cruesa en un context en què és cada cop més evident que tots som classe treballadora. Avui, la il·lusió d’una suposada classe mitjana socialment diferenciada d’una suposada classe baixa treballadora s’esmicola. És clar que la classe treballadora és d’allò més heterogènia, però mai com avui es fa palès que tots vivim sota l’espasa de Damocles de la despossessió o, dit altrament, de la precarietat, que és el terme amb què ens referim a la situació d’extrema vulnerabilitat social, d’extrema erosió de la nostra capacitat de decidir sobre les nostres pròpies vides, a què la despossessió ens condueix. En efecte, es tracta d’una despossessió -d’una precarietat- que, en primer lloc, i cada vegada més -i cada vegada més per a tothom-, ens obliga inflexible a entrar als mercats de treball, uns mercats de treball que constitueixen l’única institució social d’on podem obtenir, si tenim sort, certa quantitat de recursos que ens permetin subsistir -d’aquí que puguem afirmar que, sota el capitalisme, mancats de qualsevol alternativa a la venda de la força de treball, mancats per tant de la capacitat de co-decidir de forma autònoma com organitzem l’esfera del treball i de l’activitat productiva i reproductiva, el gruix del treball que realitzem sigui “treball forçat”-; i, en segon lloc, es tracta d’una despossessió -d’una precarietat- que, cada vegada més -i cada vegada més per a tothom-, ens compel·leix a acceptar acríticament les condicions que se’ns ofereixen -que se’ns imposen- al si d’aquests inevitables mercats de treball, ja siguin formals o informals. Repeteixo: és cert que convivim amb extensos grups de població immigrada en situació irregular que pateix graus de vulnerabilitat social més elevats, de la mateixa manera que és cert que les nostres societats acullen bosses de precarietat, especialment patides per les dones, en què les condicions de vida es mostren especialment difícils -a Espanya, la taxa de precarietat laboral supera amb escreix el 30%-; però res d’això fa la resta de la classe treballadora menys “classe treballadora”: finalment, el 63% d’aquesta “resta” de la classe treballadora està percebent 1.000 euros o menys, una “resta” de la classe treballadora per la qual l’amenaça de la precarietat s’està universalitzant com mai.”

 Avui, el pacte de classes de postguerra, que garantia el caràcter social de l’estat, l’Estat de Benestar, s’ha trencat. Marco Revelli, en un article que la revista SinPermiso reproduïa el mes de desembre passat, citava una pintada que va descobrir a una paret de l’Institut Politècnic de Torí: “ens heu pres massa coses, ara ho volem tot”, deien els estudiants d’allà. En certa manera, aquestes jornades d’Inflexió s’han muntat per fer aquest gran “reset” i perquè “ho volem tot”.

 Com dèiem a les I Jornades d’Inflexió: “D’aquí la crida a “reapropiar-nos de les nostres vides”. Es tracta d’una crida a reflexionar sobre formes de contradir la dinàmica expropiadora del capitalisme o, el que ve a ser el mateix, a reflexionar -i a passar a l’acció- sobre formes de construir i reconstruir béns comuns, recursos comuns que ens empoderin, que ens permetin alçar el cap de ran de terra i concebre, imaginar i dur a terme altres tipus de vincles socials. És per això que parlem de reapropiació o repossessió com a procés democratitzador de la vida social tota: allò que està en joc és ni més ni menys que la garantia del dret a decidir com organitzem la vida compartida, com despleguem una vida social realment nostra, com bastim una interdependència basada en decisions veritablement autònomes par part de tothom.

 De mitjans per assajar políticament formes de reapropiació de les nostres vides n’hi ha molts. Vam parlar  a les I Jornades d’Inflexió de: democràcia econòmica i democràcia en el lloc de treball, de banca ètica, de dret a l’habitatge, renda bàsica, fiscalitat justa, control dels mercats financers,  així com sanitat i educació públiques de qualitat, empoderament de les dones i polítiques orientades al control col·lectiu sobre l’entorn natural.

Una altra manera de veure tot això és el de la qüestió de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció. De fet, la realitat permet i obliga a parlar i a plantejar les coses en aquests termes. Però anem a pams i comencem per descompondre la fórmula en qüestió:

  • * “Propietat” no vol dir que tots hàgim de tenir un títol de propietat jurídicament segellat a la butxaca. “Propietat” vol dir “control”, vol dir capacitat d’incidència sobre la vida econòmica i social, vol dir capacitat d’emmotllar el món en què vivim, de crear-lo, i de crear-lo tots nosaltres. Estem parlant, doncs, de propietat com a control dels instruments que ens permeten co-determinar la vida social tota.
  •  * “Col·lectiva” no vol dir necessàriament “estatal” -tot i que tampoc ho nega: a ningú escapa que l’Estat ha de jugar un paper central com a garant del nostre empoderament com agents amb veritable capacitat de prendre la iniciativa respecte les nostres vides-. Més enllà de les majors o menors dosis d’Estat que siguin oportunes, allò que realment volem dir quan diem que la propietat ha de ser “col·lectiva” és que aquesta capacitat de control d’aquestes eines i instruments ha d’estar universalitzada, que tots i totes hi hem de tenir accés i que ha d’estar posada al servei de tots i totes i sotmesa a l’escrutini de tots i totes.
  •  * Finalment, això dels “mitjans de producció” no vol dir necessàriament la indústria sidero-metal·lúrgica (tot i que també); “mitjans de producció” vol dir tots aquells recursos, materials i immaterials, que ens permeten produir objectes, idees, espais, estones, relacions, vida».

Acerca de Dempeus per la salut pública

Col·lectiu de persones en defensa de la salut pública
Esta entrada fue publicada en Salud pública y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s