8-març-2014 – Maria Josep Ovejas Arango. Els seus pares han patit en propi cos les conseqüències de les retallades.

CARTES/Denúncies

8-març-2014 – Maria Josep Ovejas Arango. Els seus pares han patit en propi cos les conseqüències de les retallades.

Davant de  les continues retallades que la sanitat pública a Catalunya está patint, vull explicar la meva experiència personal per intentar moure conciències .

A  mitjans del mes de gener del 2010 la meva mare va ser enviada de manera urgent pel seu metge de capçalera a l’hospital Sant Joan de Deu de Martorell. Fetes les proves pertinents, el diagnòstic va ser miositis necrotitzant, motiu pel qual va quedar ingressada per a ser tractada pel servei d’endocrinologia. Al cap d’una setmana,  li van donar l’alta mèdica. L’informe deia el següent:

“Lenta mejoría clínica de la debilidad muscuclar, aunque analíticamente sólo discreta mejoría, persisitiendo la función renal en todo momento conservada.

Ante mejoría sintomética y la tendendencia a la mejorria analítica, aunque lenta, damos de alta a la paciente, citándola a consultas externas para dentro de un mes con control analítico.”

Els dies passaven i la seva salut empitjorava, tenia molts dolors i li mancaven les forces.  Vàries varen ser les consultes telefòniques al seu metge especialista, i totes les seves respostes eren similars: “ que camini una miqueta cada dia i ens veiem quan tingui la visita”. El 10 de febrer i com no millorava, el seu metge de capçalera la va tornar a enviar d’urgència a l’hospital Sant Joan de Déu. L’informe d’urgències deia:

“La paciente presenta pares craneales conservados con grave debilidad para la flexion del cuello, debilidad de abducción de hombre 4, flexión codo derecho de 4, resto de EESS con balance preservado; debilidad de flexión de cadera de 1-2, y de abducción de 0-1, preserva la abducción que es de casi 5 y resto de balance normal. Hiporreflexia proporcional a la paresia.”

I va quedar ingresada essent tractada pel servei de neurologia. I Havia d’estar en repòs absolut doncs qualsevol moviment era perillòs per a la seva salut.

La meva mare va pasar sis mesos a l’hospital. I  al preguntar-li al metge especialista el perquè li havia donat l’alta el primer cop, la seva resposta va ser: no hi havien llits suficients.

Septembre del 2013, el meu pare ingressa a l’hospital Sant Joan de Déu de Martorell per a sotmetre’s a una simple operació de vesicula.  El procès quirurgic va anar molt bé però, malauradament, el metge responsable va haver de marxar uns dies per motius familiars greus.

L’alta mèdica estava programada per al dia següent de l’operació però no va ser així doncs al novè dia, el cos del meu pare es va colapsar, essent operat a vida o mort al mateix hospital i traslladat deprés de l’operació a l’hospital de Bellvitge a on va ingressar a l’UCI.  L’equip mèdic d’aquest hospital em va dir que el greu problema que havia patit el meu pare i que de poc li costa la vida havia estat provocat per una fístula, efecte secundari de l’operació, que cap metge a Martorell havia estat capaç de veure ni de controlar. Quan vaig demanar explicacions pel que havia succeït, la resposta de l’hospital va ser: no hi havia metge substitut per culpa de les retallades.

Els meus pares, per sort ambdós vius, eren persones sanes i independents. Ara pateixen una sèrie de problemes físics provocats no per les malaties que van patir sino per la falta d’atenció rebuda. L’estrès, la falta de personal, la manca d’humiltat  i , sobre tot, la falta de vocació o de desinterés pel servei públic sanitari van fer que no foren tractats amb la cura necessària. I aquesta manca d’atenció la pagaran la resta de la seva vida.