Prat i Cabado van tramar negocis aprofitant-se de la sanitat pública


L’expresident de l’ICS i l’antic sindicalista van projectar un gran hospital a Romania

Publicado en sanidad pública, Uncategorized | Etiquetado , , | Deja un comentario

Primer de Maig 2016


El proper diumenge treballadors i treballadores ompliran tant al matí com a la tarda places i  carrers de les nostres viles i ciutats manifestant-se en defensa dels seus drets laborals i protestant contra les successives reformes laborals que han empobrit a les classes populars. La possible promulgació dels tractats cpm el TTIP o el TISA encara agreujaran més aquesta situació afavorint la injusta posició de privilegi que ja gaudeix el capital, aquest capital del segle XXI que ha deixat de ser industrial per convertir-se en purament especulatiu sense cap mena d’escrúpols.

Però  el Primer de Maig no és només una lluita per un salari digne, per un treball humà o per que no empitjorin les condicions laborals de la classe treballadora, d’aquells que  a la cap i a la fi conformem el 99% de la societat.

L’agressió avui es directa contra els nostres drets fonamentals: el dret a la vaga, a la negociació col·lectiva, al dret a reunió i associació, fins i tot a la llibertat d’expressió. Des del final del franquisme no havíem viscut cap moment així.

Davant de processaments i condemnes a membres  de comitès de vaga, de detencions i empresonaments a  sindicalistes, de multes a activistes , la Marea Blanca de Catalunya, com moviment social, no pot fer més que demanar que tots i totes a sortim al carrer aquest primer de maig de 2016,  en solidaritat amb els treballadors precaritzats, els aturats exclosos, els immigrants deportats, les dones que pateixen desigualtat laboral, contra el treball infantil de les multinacionals, en fi , per la dignitat de la classe treballadora i pels seus drets, que són els drets de tots.

Enmig d’un procés constituent, quan la societat vol canviar i aprofundir en democràcia hem de fer veure que no pot haver-hi democràcia ni llibertat sense dret de vaga , amb la “llei mordassa”, si  es viola el dret de reunió i manifestació pacífica. No volem tornar enrere, a l’Europa del segle XIX.

No importa que ho feu al matí o a la tarda., que ho feu en una o altre manifestació: hem de dir NO i que soni ben alt, fort i clar.
1demaig8 1demaig1 1demaig2 1demaig3 1demaig4 1demaig5 1demaig6 1demaig7

 

Publicado en Uncategorized | 1 Comentario

Un debat amb diverses veus per desmuntar #LaPitjorEpidèmia


Un any més arriba la Mostra de Cinema: Salut, Drets, Acció, una campanya de Medicus Mundi Mediterrània (anteriorment medicusmundi Catalunya) i Farmacèutics Mundi, que pretèn generar consciència i actitud crítica sobre les causes que provoquen #LaPitjorEpidèmia en salut del món: la desigualtat.

DIMARTS 19 DE ABRIL Debat Crític: Desmuntant #LaPitjorEpidèmia | Centre Cívic Pati Llimona

Ahir va tenir lloc el debat previ a l’inici de la mostra de documentals amb la presència de Gemma Tarafa, comissionada de salut a l’Ajuntament de Barcelona i Joan Benach, investigador en Salut Pública i director de Greds-Emconet (UPF). L’acte el vam organitzar juntament amb el diari d’investigació Crític i va tenir lloc al Centre Cívic Pati Llimona. L’acte va comptar també amb una fila zero de luxe amb la participació d’activistes, moviments socials, professionals sanitaris i ONG’s.

Toni Barberà, Dempeus Salut Pública
Lucía Artazcoz, experta en gènere i salut
Pep Cabayol, periodista Sicom Cat
Clara Valverde, infermera-activista
Joan Rovira, economista expert en patents farmacèutiques i finançament sistemes de salut
Maria José Fernández de Sanmamed, metgessa de família, membre de la FoCAP
Yolanda Nieves, advocada PASUCat
Francesc Álvarez, Medicus Mundi Mediterrània
Laia Pibernat, Farmacéuticos Mundi (FARMAMUNDI)

Si voleu veure el debat sencer el podeu veure en aquest vídeo.

També us deixem amb un àlbum de fotos de la sessió que hem publicat a Facebook.

Recordeu que demà comencem les projeccions als Cinemes Girona. Si encara no heu reservat la vostra entrada podeu fer-ho aquí.

Publicado en Desigualdades sociales, Salud pública | Etiquetado , , | Deja un comentario

La punta de l’iceberg de les malaties laborals


El cost de les malalties laborals a Catalunya supera els 2.000 milions anuals, però això és només la punta de l’iceberg de la realitat. L’any 2015 CCOO estima que es van produir 13.800 casos però només se’n van declarar oficialment 3.316, el 25% del total estimat.

Per a CCOO algunes condicions de treball poden facilitar l’aparició del cáncer

Les malalties laborals existeixen, encara que oficialment no siguin visibles. Tenen un cost, tot i que aquest no apareix als llistats oficials. I sobretot afecten moltes, moltíssimes persones, encara que els seus mals no siguin reconeguts. El cost de les malalties laborals a Catalunya és de 2.011 milions d’euros. La xifra, si es vol comparar amb una altra més global, suposa el 21% de tota la despesa pública catalana, segons l’estudi presentat per CCOO de Catalunya i elaborat per la responsable de salut laboral del sindicat, Loly Fernández Carou.

Per fixar el cost de les malalties, el sindicat suma tres apartats. Costos directes que impliquen la utilització de recursos per revenir detectar i tractar les esmentades malalties. Costos indirectes, relacionats amb la pèrdua de productivitat causada per la discapacitat i la mortalitat prematura, si és que acaba amb mort, i finalment efectes sobre la salut i el benestar, que tenen molt a veure amb aspectes intangibles com la incapacitat, l’angoixa, ansietat o patiment.

Concepte difús

Parlar de malalties laborals és endinsar-se en un món d’explicacions prèvies i de manca d’informació oficial. Les malalties professionals són aquelles que es recullen en un llistat oficial de la Seguretat Social. És clar que no totes les malalties causades pel treball estan en aquest recull, però perquè aquests danys siguin contemplats així, el pacient ha de litigar i, en cas de guanyar aquella malura serà reconeguda com a accident laboral.

A Catalunya es van declarar l’any passat 3.316 casos relacionats amb malalties atribuïbles a la feina. Però CCOO considera que realment n’hi ha moltes més, en concret estimació és que la xifra només representa un 25% del total. Això passa perquè hi ha una infradeclaració de casos, afirma Loly Fernández.

Quin impacte té el que no es reconeguin les malalties professionals? En opinió del sindicat, qui acaba pagant la diferència és el sistema públic de salut. En aquest sentit han indicat que des de l’any 2005 s’ha encarregat el reconeixement de malalties professionals a les mútues de treball. Això ha fet que disminuís dràsticament el nombre de malalties declarades i que, de retruc no s’acceptin les responsabilitats econòmiques que haurien d’assumir les esmentades entitats i que els casos que es reconeixen siguin considerats com a accidents de treball.

L’estudi fet a partir de diversos paràmetres per CCOO considera que a Catalunya es produeixen a l’any 13.800 casos de malalties relacionades amb la feina, encara que només es declarin els 3.316 casos abans esmentats.

Problemes osteomusculars

La malaltia més representada en l’estudi és la relacionada amb mals osteomusculars, que representa el 35% del total. Segueixen les malalties de la pell i la sordesa per soroll.

Un dels aspectes que fan difícil el reconeixement de les malalties professionals és la dificultat que tenen els afectats per provar que l’origen dels seus mals està en les condicions com es va desenvolupar la seva feina o aspectes ambientals. L’exemple que sempre es posa en aquest cas és el dels afectats per l’amiant. Els resultats de diversos estudis indiquen que les malalties greus, en molts casos desemboquen en càncers, apareixen fins 20 anys després de l’exposició a l’asbest. Però en aquests casos la prova del dany recau en l’afectat i gairebé sempre l’empresa ha tancat.

Un altre cas que també s’ha destacat com a mostra de la falta de registre dels mals ocasionats per determinades condicions de feina és el cas dels tumors. L’estudi de CCOO parla de 903 casos a Catalunya, però l’any passat només se’n va declarar un.

Font: El Diari del Treball

También lo comenta Jessica Mouzó Quintans en El País: Las enfermedades laborales cuestan 2.000 millones según CC OO

Publicado en Salud Laboral | Etiquetado | Deja un comentario

Ensayos clínicos con los pobres de Latinoamérica


Ministros de Salud puestos por la industria sólo para aprobar leyes permisivas, médicos que engañan a personas para que participen en los ensayos y muertos escondidos bajo las alfombras, desvelados por una investigación de los académicos Antonio Ugalde y Nuria Homedes.

Por Abel Novoa , Médico de familia y presidente de la organización NoGracias

Un artículo de Antonio Ugalde y Nuria Homedes, dos académicos que realizan su labor en universidades norteamericanas e impulsores de la organización Salud y Fármacos, titulado “El impacto de los investigadores fieles a la industria farmacéutica en la ética y la calidad de los ensayos clínicos realizados en Latinoamérica“, nos ha impactado.

Sabemos desde hace años que las multinacionales farmacéuticas han derivado la realización de los ensayos clínicos a países con legislaciones menos desarrolladas. Sistemas menos garantistas facilitan la realización de los ensayos al simplificar trámites y controles.

Sin embargo, el texto de Ugalde y Homedes nos introduce en una corrupción mucho mayor de lo que imaginábamos, con ministros de salud puestos por la industria sólo para aprobar leyes permisivas, médicos que engañan a personas para que participen en los ensayos y muertos escondidos bajo las alfombras.

El texto es una descripción de un horror y una violencia que hasta ahora pensábamos estaba lejos de la institución de la medicina: una industria farmacéutica corruptora y médicos colaboradores “comprados” que parasitan la ya débil sanidad pública de algunos de los países analizados. Es una reproducción casi exacta de las tácticas industriales de las maquiladoras en la frontera mexicana: explotación del hombre por el hombre y, en este caso, además, el daño se multiplica ya que esta producción industrial de ensayos clínicos tiene un elevado riesgo de sesgos estructurales y fraude que contribuyan a sobre-estimar efectividad y seguridad.

Dos vacunas ahora utilizadas ampliamente fueron testadas en Latinoamerica en un contexto que, como relatan los autores, imposibilita garantizar unos mínimos criterios de calidad y rigor: Prevenar (pneumococo) y Cervarix (Papilomavirus).

En Argentina, un conocido pediatra y fiel colaborador de la industria, a través de su propia CRO (Contract Research Organization), reclutó 14.000 bebes para incluirlos en el ensayo Clinical Otitis Media & Pneumonia Study (COMPAS) llevado a cabo en cuatro provincias, entre las que se incluía la más pobre del país, Santiago del Estero. El objetivo, testar la vacuna anti-neumocócica, Prevenar, de GSK (que pagaba 350 dólares por bebé).

Las tácticas de este médico eran bien conocidas. “Entre 1996 y 2003, en el Hospital Infantil de la Municipalidad de Córdoba se llevaron a cabo 19 ensayos, la mayoría fase III, 16 de los cuales dirigidos por el mismo administrador: el jefe del departamento de pediatría. Los médicos de la municipalidad reclutaban pacientes en los centros públicos de los barrios más marginados. En diez años (1996-2006) las empresas pagaron unos 24 millones de dólares por los ensayos”.

Tras vacunar a más de 14.000 niños, la muerte de 12 bebes obligó a parar el ensayo. La investigación subsecuente demostró graves violaciones de los protocolos. El investigador principal fue suspendido pero rehabilitado rápidamente: “Demostró su poder político cuando el gobernador de la provincia le abrió las puertas a todos los hospitales provinciales después de que la municipalidad –por violaciones normativas– le prohibiera seguir administrando ensayos en sus instituciones”.

En la provincia de Córdoba, controlada por este individuo, se realizan un tercio de todos los ensayos de Argentina. El Comité de Ética de Investigación Clínica (CEIC) del Hospital Infantil, según una auditoría realizada a petición de la Municipalidad de Córdoba, permitió que el investigador (el jefe de pediatría) y el co-investigador principales estuvieran presentes en la reunión en que se discutió su protocolo.

En esta misma provincia, en 2005, un periodista investigador analizó las actas de la Comisión Provincial de Investigación en Seres Humanos, una de cuyas funciones era el control de los CEICs. Descubrió que en 34 de las 75 reuniones que ese año mantuvo la Comisión había conflictos de interés. La Comisión sólo tenía cuatro miembros y ocasionalmente las decisiones las tomaban una o dos personas.

Los investigadores y el promotor del ensayo COMPAS, tras una investigación del organismo regulador (ANMAT), tuvieron una multa administrativa por incumplimiento de los criterios de inclusión y violaciones durante la obtención del consentimiento informado. Poco después, el director de la ANMAT, que había sido criticado por la industria farmacéutica por ser demasiado exigente, fue cesado sin explicación alguna y la norma sobre consentimiento informado cambiada para facilitarlo (“consentimiento exprés”).

En Costa Rica la situación es parecida. Desde 1986 tres ejecutores de ensayos clínicos han ocupado el cargo de ministro de Sanidad. El Ministerio de Salud ha aprobado en este tiempo normas favorables a la industria.

En Costa Rica unos pocos médicos realizan el grueso de los ensayos clínicos. Entre 1993 y 2004, un miembro de la junta directiva de una CRO local dirigió 50 ensayos clínicos, que representaban el 27% de todos los ensayos que se realizaron en el país, y el director de otra CRO dirigió 24 (el 12% del total). En 2004, un informe de la unidad de investigación y bioética de la Caja Costarricense de Seguridad Social (CCSS), que cubre la atención a la salud del 90% de la población costarricense, informó que el 53% de los 83 ensayos que se realizaron en la institución tenían lugar en el Hospital Nacional del Niño. La falta de garantías quedó demostrada cuando en 2010, a raíz de una demanda iniciada por la sociedad civil, la Sala Constitucional prohibió las investigaciones biomédicas hasta que hubiera una ley que las regulara.

Una de las razones para organizar una universidad privada en Costa Rica fue ejecutar ensayos. Un médico fiel, tras pedir un permiso de ausencia de un puesto importante en la CCSS, tomó el cargo de decano de Medicina de la nueva universidad, y seis años después ya se habían realizado 216 ensayos.

Esta universidad privada y las CRO del país han organizado su propio CEIC para aprobar con más facilidad los ensayos que gestionan (los autores les llaman CEIC privados).

En Costa Rica se han desarrollado los ensayo clínicos más importantes para testar la vacuna del papiloma de GSK Cevarix. Empezaron en 1985 y continúan hasta hoy, con un presupuesto de más de 20 millones de dólares. Una buena parte de lo que se conoce sobre el VPH proviene de allí. La investigación sobre factores de riesgo empezó en 1985 en Guanacaste, por entonces, la región más pobre del país. La dirección de la empresa que administraba el cuantioso contrato del ensayo de la vacuna para el VPH, estaba en manos de altos cargos del Ministerio.

En el ensayo iniciado en 2004, ni la auditoría interna de la CCSS pudo acceder a los consentimientos informados. Un informe de la Junta Directiva del Colegio de Médicos cuestionó las imprecisiones del consentimiento, las contradicciones en el texto, las omisiones y las manifestaciones que se podrían considerar engañosas. No se mencionaba que uno de los objetivos era monitorizar la aparición de efectos adversos, ni que se estudiaba la efectividad de la vacuna en mujeres infectadas con VPH. Se daba a entender que la vacuna evitaría la infección por VPH pero no mencionaba que había una elevada probabilidad de que ya tuvieran la infección o la hubieran tenido. Aunque la ejecutora del ensayo era una empresa local privada, en el formulario del consentimiento informado aparecía el nombre de la CCSS, dando a entender a las participantes que la CCSS, una institución en la que los ciudadanos confían, era la ejecutora. Hay evidencia de que muchas de las mujeres no entendieron el consentimiento. También se daba a entender que el ensayo era de interés público cuando los mayores beneficiarios han sido las empresas privadas, en particular, la patrocinadora GSK.

Los autores concluyen que “la numerosa bibliografía sobre el cumplimiento de las recomendaciones médicas confirma que muchos pacientes no las entienden y no las cumplen, situación que es más frecuente en pacientes con niveles educativos bajos, como la gran mayoría de los sujetos de investigación en América Latina. Si un sujeto no ha entendido las recomendaciones médicas y además no se ha enterado de que participa en un experimento y que la validez del mismo requiere cumplir estrictamente las recomendaciones que recibe, es muy probable, a no ser que se lo supervise de cerca, que no las cumpla. Si se enferma, puede acudir a otro médico que desconoce su participación en el ensayo o automedicarse, sin que sienta que debe comunicarlo al personal del ensayo”.

Además de las consecuencias que pueda tener en la salud del sujeto, la falta de seguimiento a las recomendaciones tiene un impacto importante en la validez de los resultados del ensayo. Otros comportamientos de los administradores fieles en América Latina, consecuencia de las presiones para acelerar su ejecución, que ponen en entredicho la validez de los datos y violan principios éticos y normativos incluyen: 1) utilizar equipos en malas condiciones; 2) falsificar resultados analíticos; 3) no reportar efectos adversos; y 4) retener en el experimento sujetos que, por sus condiciones de salud, debieran ser retirados.

“Los investigadores principales no temen las consecuencias civiles o criminales de las violaciones normativas porque cuentan con la protección de poderosísimas empresas transnacionales, conocen la lentitud y debilidad de los sistemas que, con excepciones, caracterizan a los sistemas jurídicos latinoamericanos y saben que si el caso llegara a juicio puede prescribir antes de que se prueben las irregularidades”, añaden.

Además, “en los pocos casos en los que ha habido sanciones económicas en América Latina, han sido tan pequeñas que no son disuasivas. Como se ha indicado, algunos investigadores/administradores fieles han sido despedidos por violaciones normativas o éticas, pero en ocasiones siguen trabajando en su práctica privada, reciben apoyo y recursos de las innovadoras o han vuelto a sus cargos”.

Por último, “la falta de controles durante la implementación del ensayo pone en peligro la validez de los resultados. La posibilidad de que se aprueben medicamentos que no son seguros o eficaces aumenta”.

Fraude científico y explotación humana. ¿Dónde está la indignación?

Fuente: Diagonal

Publicado en Farmaindustria, Medicamentos | Etiquetado , , , , , | Deja un comentario

Toni Barbarà: “Que el negocio lo haga quien quiera, pero no con dinero público y menos con nuestra salud”


Médico jubilado y actualmente, una de las caras más visibles de Dempeus per la Salut Pública; ese es Toni Barbarà (Barcelona, 1946), gran defensor de los derechos de los ciudadanos y sobre todo, una gran muestra de resistencia delante de aquellos que quieren reducirlos. Desde 2009, ejerce como secretario de Dempeus, una de las 63 instituciones que integran Marea Blanca.

Salimos de la parada de metro de Pompeu Fabra, en Badalona. Ahí mismo, en un banco nos encontramos a Toni Barbará sentado, con las piernas cruzadas, leyendo el diario: “Los deberes de los niños son malos para la salud”, aparece como titular. Él conoce bien la zona, así que nos acompaña hacia un bar de su confianza, nos sentamos y él pide un cortado con sacarina. Comentamos el titular del día. Para él, salud es “una manera de vivir, de ser feliz”.

Su combate para reivindicar los derechos por un sistema sanitario público es insaciable, y actualmente lucha por ello a través de Dempeus per la Salut Pública: “Aunque es una plataforma relativamente joven, ha sido y es capaz de exigir los derechos de la ciudadanía y de hacerse respetar desde el punto de vista democrático”, afirma. Y es que, Dempeus per la Salut Pública, a pesar de haber nacido solo 7 años atrás, se trata de una plataforma abierta y poderosa, pero sin estar subvencionada; y lucha por un Sistema Nacional de Salud público, universal, de calidad, integral y solidario. Hace poco más de un año, se integró en la organización Marea Blanca que apareció del esfuerzo de confluir luchas de varios colectivos que se habían aglutinado previamente, desde 2011, bajo el paraguas de la Plataforma por el Derecho a la Salud (PDS).

Marea Blanca nació bajo la época del “BoiRuizismo”, donde Boi Ruiz y García ejercía de consejero de Salud de la Generalitat de Catalunya, durante la presidencia de Artur Mas. Durante su trayectoria como consejero dirigió el sistema sanitario catalán en su peor época de recortes, de enfrentamientos laborales y de conflictos sociales: “Es una verdad innegable que el consejero de aquel entonces quería hacer negocio con nuestra salud. Destinaba dinero público a ámbitos privados y lo llamaba amablemente externalización. Nosotros preferimos llamarlo privatización o mercantilización”, es decir, hacer de la salud pública un negocio. Barbará no niega que pueda existir un sector de negocio dedicado a la sanidad, pero lo que ellos intentan preservar es el sistema público. “Los recursos públicos, los que se recaudan de los impuestos, de aquello que pagamos con el sudor de nuestra frente, con nuestro trabajo, no se puede destinar hacia el mundo del empresariado”, añade. Barbará lo tiene claro: no se puede primar lo económico a lo verdaderamente importante, la salud.

Aunque el sistema público que otros países envidiaban, no empezó a venirse abajo con Boi Ruiz al mando, sino que el problema ya venía de más atrás, de una época llamada “sociovergencia”. Marina Geli, que fue consejera durante 7 años (2003-2010), empezó a entablar los principios de políticas de austeridad en la sanidad pública: “En esa época habían más recursos, pero ya se empezó a hablar sobre privatizaciones”, comenta Barbará. Lo que muchos admiraban antes, ha ido decayendo hasta ser un sistema donde se prioriza antes el dinero que la propia salud: “En Dempeus habíamos atendido a periodistas de Corea del Sud que habían venido para informar posteriormente a estudiantes universitarios de ahí. Años después, volvió un equipo de la misma productora para hacer un reportaje de cómo habíamos sido tan bestias de cargarnos en tan poco tiempo uno de los sistemas que se estudiaban como modelo”, afirma sorprendido.

Ahora, con Toni Comín al cargo, se han abierto nuevas vías de diálogo entre Marea Blanca y la Generalitat: “El conseller nos recibió hará unos días. Al menos ha habido un cambio, ya que todavía estamos esperando a que Boi Ruiz nos atienda”, asegura entre risas. Lo que en principio se presentaba como una reunión más o menos formal y corta – con 13 representantes de Marea Blanca –, se convirtió en una reunión seria de dos horas y media: “Expusimos aquello que nos preocupaba y nos pusimos deberes de cómo seguir trabajando. Aunque siguen habiendo puntos donde nunca nos pondremos de acuerdo”, comenta.

¿La solución? Un sistema cien por cien público

Lo que pide Marea Blanca es una gran inversión en sanidad, eliminar la privatización y sobretodo poner énfasis en la atención primaria: “Hay gente que le dan hora con el médico de cabecera para 25 días después. Obviamente, al cabo de tanto tiempo, la gripe o molestia que tenías antes, ya no existe. Por lo tanto, si la gente no puede ir a atención primaria, van a urgencias y ahí, se crea un gran colapso. Los hospitales tienen plantas cerradas y hay gente que se pasa aparcada en los pasillos con camillas durante días. Es un tema que se debe solucionar y con urgencia”, dice rotundamente.

Aunque llevan años luchando para conseguirlo, Dempeus y Marea Blanca no se rinden (ni lo harán): “No pararemos hasta tener un sistema público. Tenemos prisa, pero como lo que pedimos es justo, sabemos que lo conseguiremos. Salud es luchar, y la lucha es la fórmula saludable de hacer salud”.

Fuente: publicandosanidad

Publicado en Privatización, sanidad pública | Etiquetado , | Deja un comentario

“Barcelona vol que totes les entitats amb ànim de lucre surtin de la xarxa sanitària pública”


Blanca Blay entrevista a la comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona Gemma Tarafa, que assegura que “no es tracta de si hi ha d’haver o no sanitat privada”. Segons ella la qüestió és quan capital públic va a la privada amb ànim de lucre.

La comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona Gemma Tarafa./ SANDRA LÁZARO

Gemma Tarafa (1971) és la comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona. Llicenciada en Biologia, fins al seu nomenament ha estat molt vinculada a la investigació, primer a l’Institut Català d’Oncologia com a investigadora (1998-2006) i en els darrers anys com a subdirectora del Grup de Recerca sobre Desigualtats en Salut (GREDS) de la Universitat Pompeu Fabra (2010-2015). Des de l’Ajuntament Tarafa va encarregar un informe per veure un mapa de “la privatització de l’assistència sanitària pública a la ciutat de Barcelona” i assegura que Barcelona vol que tard o d’hora totes les entitats amb ànim de lucre surtin de la xarxa d’atenció pública, també en l’àmbit sociosanitari -on hi ha un volum més gran- i de salut mental. En equipaments la prioritat, avança, serà per l’atenció primària i la salut mental. Dos grans objectius per al consistori, senyala, són sembrar bé les bases per reduir les desigualtats en salut entre barris i fer de Barcelona un referent en salut comunitària.

Ha passat gairebé un any des que Barcelona en Comú va entrar a l’Ajuntament. Les competències en Salut de l’Ajuntament són limitades però.

Una cosa són les competències i l’altra són les capacitats. En el cas de l’ajuntament cal distingir el que és salut pública, on tenim el cent per cent de les competències i també de tots els CAPS de Barcelona n’hi ha 4 de gestió municipal o mixta, com és el cas dels PAMEM. Per tant és una part àmplia on hi podem incloure temes com contaminació de l’aire, salut comunitària, etc. Després tenim el bloc de competències purament sanitàries, d’assistència sanitària. Aquí les competències són de la Generalitat però moltes de les competències a la nostra ciutat són compartides i es gestionen des del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB), on la Generalitat té un 60% i l’Ajuntament un 40%.

Com influeix això en la dinàmica de treball del dia a dia?
Depèn. Qüestions de salut mental, comunitària, etc. s’han pogut gestionar molt més ràpid que les que s’han de gestionar treballades o pactades amb la Generalitat. Amb el nou Govern hem aconseguit generar diferents grups de treball que pengen del Consorci que ens permeten fer propostes i cogestions de manera més pràctica que amb l’anterior govern.

Fa uns mesos vau presentar un primer informe sobre la “privatització” de la sanitat a Barcelona. Segons l’informe l’assignació pressupostària del CatSalut per concerts amb les entitats hospitalàries d’aguts ha estat decreixent en tots els casos, excepte en les entitats privades amb ànim de lucre. Per exemple el Sagrat Cor, del grup QuirónSalud, experimenta entre 2011 i el 2014 un augment del pressupost contractat amb el CatSalut en un 25%.
Sí, un gran titular de l’informe podria ser que 200 milions d’euros del pressupost de sanitat van a centres sanitaris mercantils, és a dir, a privats amb ànim de lucre. El cas del Sagrat Cor l’hem posat de manera molt clara sobre la taula però també tenim casos així en salut mental i sociosanitaris. Per tant, l’informe el veiem com una primera foto per saber què passa amb la privatització de la sanitat a la ciutat de Barcelona. Som conscients que aquest tema toca interessos però pot ser tot menys poc rigorós, és un informe fet amb dades oficials del CSB, de l’AQuAS i fet per acadèmics. Les dades són les que són, hem de defugir d’un debat ideològic. Ens hem d’acostumar a què les dades no només siguin públiques sinó que s’entenguin.

La comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona Gemma Tarafa./ SANDRA LÁZARO

Què penseu fer ara que ja heu fet l’informe?
Què podem fer a partir d’ara? Nosaltres vam anar al CSB i en aquell moment la Generalitat no tenia intenció de moure cap fitxa respecte a les propostes que posàvem sobre la taula perquè considerava que primer estaria bé acabar l’auditoria que volen fer a Catalunya en una línia similar a aquesta. El que passa és que l’auditoria l’han encarregat a la mateixa persona o equip que l’hem encarregat nosaltres, per tant vol dir que aquestes dades te’n refies. El que vam poder pactar llavors en el Consorci va ser començar a posar fil a l’agulla i vam acordar generar un equip de treball Ajuntament-Generalitat per veure com aterrem algunes de les propostes.

Com per exemple?
Totes les entitats mercantils, per començar, haurien de complir la llei de transparència i moltes no la compleixen. Nosaltres hem posat diferents mesures, com ara que totes les societats, mercantils i no mercantils, han de complir amb la llei de transparència: no sabem com es gestionen els capitals, les eficàcies del que s’hi fa, resultats, etc. Nosaltres distingíem les entitats privades amb ànim de lucre i sense ànim de lucre. Aquestes últimes, per exemple, en el cas de salut mental són entitats que han fet molta feina en els últims 30 anys. Aquestes continuaran en el SISCAT però és important que compleixin uns criteris d’economia social. És important enfocar bé aquest debat: no és un debat sobre sanitat pública o privada, el que qüestionem aquí és quan capital públic que va a la privada amb ànim de lucre, que té benefici i que a més no podem tenir tant el control de la qualitat, drets socials dels treballadors, etc. No es tracta de si hi ha d’haver o no sanitat privada sinó la qüestió és capital públic que va a la privada amb ànim de lucre. La nostra proposta és que totes les entitats privades amb ànim de lucre surtin del SISCAT, com ho farà el Sagrat Cor. En el sector sociosanitari, per exemple, assumeixen un volum de feina molt gran per tant sabem que això no es podrà fer de la nit al dia.

A Barcelona hi ha diversos temes que si més no generen polèmica sobre la interacció públic-privat. Un d’aquests és Barnaclínic. Parleu de Barnaclínic com “un dels casos més paradigmàtics de mercantilització existents a Catalunya i l’Estat Espanyol”. Què caldria fer?
Usufructuen espai públic, evidentment paguen un lloguer, i amb el risc de derivació de pacients que surten de la pública i van cap allà. Nosaltres ens hem reunit amb l’Hospital Clínic i vam dir-los quina era la nostra postura. Ells ara generaran un grup de treball per veure cap a on es gestiona el Barnaclínic, i una de les opcions és que surti de l’espai actual, que no estigui en el sòl del Clínic. Això resol un dels riscos però l’altre és la derivació dels pacients per part de treballadors que compaginen la seva activitat als dos centres. Això depèn de com no ho podràs controlar. Cal veure com resolen la part jurídica i la part física.

I quina és la vostra postura?
Nosaltres pensem que models com Barnaclínic no han d’existir, pels dos riscos que et comentava. Un centre que està ubicat en un espai que figura que no podem obrir aquests espais perquè no tenim capital per obrir-los però sí que podem afegir un centre com aquest i la problemàtica de derivar els pacients. No desconfio de la professionalitat dels treballadors del Clínic però sí que sabem que és una qüestió que passa amb altres antecedents.

El sector de la sanitat mou molts actors, diners públics i interessos. Com influeixen en aquests casos els grups de pressió? Us heu trobat amb lobbies o heu rebut pressions?

No és un secret per ningú que hi ha interessos en aquesta àrea, des de col·legis, farmacèutiques o entitats. Un exemple de com crec que s’han d’abordar aquests temes és l’experiència que hem tingut amb la Taula de la Contaminació de l’Aire, on hem convidat tots els actors que han volgut tenir-hi veu. Són agents que potser fins ara també tenien veu però ho feien a porta tancada. És important que el que hagin de dir ho diguin però al mateix nivell que tothom.

L’altre és l’Hospital Sagrat Cor, un dels tres centres del SISCAT propietat de QuirónSalud que té afany de lucre i forma part de la xarxa sanitària d’atenció pública. Comín ha parlat de “desprivatització” però com ho pot assumir el sistema públic? Quines possibilitats reals hi ha amb el Sagrat Cor?
Ara s’estan posant damunt la taula les diferents opcions per veure com hospitals com aquest surten del SISCAT. Això què vol dir? Que totes les persones que per sanitat gratuïta i universal entren al Sagrat Cor, si es poden, siguin reabsorbides des d’altres espais. La voluntat política és clara, el com l’està mirant sobretot la Generalitat. És important fer-ho bé pels pacients i pels treballadors. El que no podem fer és derivar 200 milions de capital públic a la privada i mantenir llits i quiròfans tancats. Per exemple, és el cas del Centre Fòrum [atenció sociosanitària i salut mental Parc Salut Mar] que té 150 llits tancats mentre es deriva finançament a sociosanitaris amb ànim de lucre. Aquestes situacions tindrien un sentit si tinguéssim tots els llits i quiròfans copats, posant criteris d’economia social però abans de plantejar-ho, si hi ha llits tancats i es poden obrir cal discutir-ho.

Moment de l’entrevista en què Tarafa parla de les dades sober privatització a Barcelona. / SANDRA LÁZARO

En el cas de salut mental un 82% de les entitats que proveeixen serveis d’atenció són privades.
Sí, però sobretot hi ha privat no mercantil i han estat societats sense ànim de lucre les que han anat avançant en aquest sector perquè des de l’àmbit públic, des de les institucions, no se li ha donat la importància que s’havia de donar a la salut mental i si no ho feien elles, no ho feia ningú. En l’àmbit sociosanitari la part mercantil és molt important [segons dades de l’informe encarregat per l’Ajuntament un 47,5% del volum de contractació entre el CatSalut i les entitats proveïdores de serveis sociosanitaris va a parar a entitats privades amb ànim de lucre]. Aquí tenim casos extrems, com és el cas de les ambulàncies o la rehabilitació, on el percentatge mercantil és escandalós.

Això es reflectirà també en la rehabilitació o construcció d’equipaments?
Ara nosaltres estem tancant el que és el Pla d’equipaments 2016-2023, és a dir, quins són els equipaments sanitaris a construir, rehabilitar o condicionar a la nostra ciutat. Això ho vam fer des del més u, quan vam entrar vam intentar veure quines són les necessitats a la nostra ciutat perquè prevalguin també les necessitats i les dificultats econòmiques dels diferents districtes. En el pla d’equipaments hem de veure també reflectit que volem reforçar la part pública de la sanitat. Tots els edificis que aquí construïm resulta que després són concessions a la privada mercantil no anirem molt en la nostra línia.

Quines seran les prioritats en equipaments?
Es faran dues apostes importants: salut mental i primària. Ara bé, el Pla d’equipaments depèn bastant de l’ampliació pressupostària de la Generalitat per tant si no hi ha pressupost vam consensuar des del CSB una sèrie de prioritats perquè si el finançament és el que és es pugui fer una part més aviat i el que no més tard. Pel que fa a districtes també volem posar especial pes en districtes amb pitjors indicadors de salut o condicions socioeconòmiques. Posarem un accent especial a Nou Barris, Ciutat Vella Sant Martí i Sant Andreu. Estem veient quina part reforcem i quina no, si cal construir un nou CAP, etc. i per això vam parlar també amb tots els districtes.

L’informe La Salut a Barcelona conclou que en 18 dels 73 barris de Barcelona les dificultats socioeconòmiques es tradueixen en problemes de salut. Es calculava la necessitat de 300.000 euros més per als pressupostos municipals de 2016 per estendre a cinc barris més el programa ‘Salut als barris’, que ja existeix en 13 barris de la ciutat. Per tant entenc que això també depèn d’una ampliació pressupostària.
Sí, però s’aprovarà, en aquest sentit som optimistes. Vam veure que aquests 18 barris tenien unes condicions impactants respecte a la resta tot i que això no vol dir que no hi hagi bosses de població vulnerable que no sigui en aquests barris. Dels 18, 11 ja tenien algun programa preliminar de Salut als Barris. I després hi ha sis barris nous que són Turó de la Peira, El Carmel, Can Peguera, Verdum, Gòtic i Trinitat Vella que no hi havia res de salut als barris. Per tant, el que hem fet és una diagnosi en aquests barris a través de la gent dels CAPs, agents, entitats, moviments, etc. Això ens permet desplegar uns programes i no uns altres, dirigits a uns problemes de salut. A més, nosaltres formem part de l’equip de desplegament del Pla de Barris, que no només afecta salut, perquè els determinants socials de la salut són claus per tenir una bona salut. La part assistencial és important per quan ja estem malalts. Per exemple s’estan fent programes de rehabilitació d’habitatge que ajudaran a la salut. És per això que hem fet un observatori perquè puguem veure com afecten la salut totes les polítiques que estem aplicant en l’àmbit municipal.

Gemma Tarafa durant l’entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO

Salut a totes les polítiques?
Sí, és clau anar de la mà amb altres polítiques de l’Ajuntament. Per exemple, les persones que fa dos anys que són a l’atur tenen 3 cops més risc de patir un trastorn de salut mental i davant d’això no podem tancar els ulls.

Barcelona va crear al gener la primera Taula de Salut Mental. Un dels objectius de la Taula és la creació d’un Pla de Salut Mental per la ciutat.
Sí, té un objectiu finalista, com a mínim en una primera fase, i és fer una pla de la situació de la Salut Mental a la ciutat de Barcelona, que estarà llest a finals de juny. Això ho estem fent amb totes les entitats que vénen. Hem intentat que no sigui un abordatge des de salut però, aquí vénen persones de l’Ajuntament de Serveis Socials, Ocupació, Habitatge i Educació. Així, per exemple, estem parlant amb Barcelona Activa per veure com potenciar l’ocupació d’aquest tipus de persones.

A partir dels diferents informes que heu fet o esteu fent us heu fixat objectius? Per exemple, reduir en un percentatge concret les desigualtats entre barris?
Sí, aquest debat l’hem tingut clar. L’informe ens ha servit per veure quines són les mancances i quines no i quins barris són prioritaris. D’una banda és evident que tenim l’objectiu de disminuir les desigualtats, ja que 11 anys d’esperança de vida és una diferència esgarrifosa en una ciutat com Barcelona. Et podria dir una xifra però aquestes diferències no es resoldran en un o dos anys, per tant el nostre objectiu és sembrar bé les bases per aquest camí. L’altre objectiu és fer de Barcelona un referent en salut comunitària, perquè és la part més essencial de la prevenció i la promoció de la salut.

Com vol aquest ajuntament treballar la prevenció?
No tot s’arregla amb diners evidentment però és clau reforçar aquests processos i identificar quins temes cal orientar de la primària. Si volem reforçar la primària i la comunitària ens ho hem de creure.

Fa unes setmanes el departament de Salut va anunciar que tramitarà una llei catalana per blindar la universalitat. Com ho valoreu? L’Ajuntament està treballant ja per garantir l’empadronament dels col·lectius més vulnerables?
L’hem de veure finalment escrita però la Generalitat ha acceptat que quan es doni el padró es doni també la targeta sanitària, per tant que no hi hagi una carència d’uns mesos. En aquest sentit ho valorem positivament. D’altra banda, des de la voluntat de fer aquesta norma fins que es faci poden passar mesos. Per això, mentrestant, s’ha generat un comitè per garantir que les entitats ens puguin derivar casos d’exclusió que els arribin. Farem una campanya pel tema de no cobrament i a més tindrem aquest comitè on estarem meitat Ajuntament meitat Generalitat. Tots aquells casos de problemàtiques que ens arribin que siguin propis de padró els derivarem a un equip creat per desfer els nusos que hi ha en l’empadronament.

Font: El diari de la sanitat

Publicado en Privatización, sanidad pública | Etiquetado , , , , | Deja un comentario