Agenda 2030: un buen diagnóstico que no ataja las causas de los problemas

• Ecologistas en Acción considera que la Agenda 2030, que busca la consecución de los 17 Objetivos de Desarrollo Sostenible fijados en el seno de la ONU, tiene la virtud de enumerar los principales problemas sociales y ambientales de este siglo, pero yerra en el análisis de las causas.
• El principal error es incorporar el crecimiento económico como un objetivo de desarrollo en sí mismo, dado que muchas de las actividades que aumentan el PIB, como el comercio de armas o la especulación inmobiliaria, van en contra de la agenda.
• Junto con las organizaciones que conforman Futuro en Común, la organización ecologista presenta una serie de medidas encaminadas a transformar el modelo de producción y consumo. De otra manera, la Agenda 2030 no será más que un nuevo ejemplo de declaración de buenas intenciones sin alcance real.

El 18 de julio de 2018, el Gobierno español, representado por los ministros Josep Borrell y Teresa Ribera, se presenta en la sede de las Naciones Unidas en Nueva York al primer examen voluntario de la Agenda 2030, que busca la consecución de los Objetivos de Desarrollo Sostenible (ODS) para esa fecha. En el marco de este evento, Futuro en Común, un espacio que representa a organizaciones y movimientos sociales de diferentes sectores, entre los que está Ecologistas en Acción, ha presentado el informe Una Agenda 2030 transformadora para las personas y el planeta. Propuestas para la acción política en el que se evalúa la situación de partida en España. También se hacen propuestas para impulsar una agenda que suponga una transformación profunda del modelo de producción y consumo en pos de una economía que respete los límites del planeta y en el que todas las personas tengan igualdad de oportunidades.Para Ecologistas en Acción la Agenda 2030 es contradictoria. Los ODS tienen la virtud de reconocer los principales problemas sociales y ambientales a los que se enfrenta la humanidad en el siglo XXI, desde el cambio climático o la pérdida de biodiversidad a las desigualdades económicas o de género. La organización considera asimismo que es necesaria la consecución de acuerdos globales que traten de poner remedio a estos problemas. Sin embargo, a su juicio, para que estos acuerdos sean efectivos hace falta un análisis un poco más profundo y riguroso de las causas que han llevado a estos problemas, así como de sus posibles soluciones.

“El hecho de que el crecimiento económico se haya incluido como uno de los objetivos es una muestra que los ODS parten de un análisis erróneo”, señala Luis Rico, coordinador de Ecologistas en Acción. “En primer lugar, no se puede poner a la par el crecimiento económico, que no es más que un indicador económico, con necesidades humanas como el poner fin a la pobreza o luchar contra el cambio climático. En segundo lugar, cada vez es más patente que el crecimiento económico es uno de los principales motores de los problemas sociales y ambientales puesto que muchas de las actividades que provocan más sufrimiento y degradación de los ecosistemas, como la venta de armas, la contaminación de los mares o la especulación inmobiliaria, son actividades que suben el PIB, ergo generan crecimiento económico. En un mundo finito y bastante saturado, el crecimiento infinito no es una opción“, ha concluido Rico.

Por ello, Ecologistas en Acción señala que para que los ODS sean una verdadera agenda de cambio y solución de los principales problemas globales se debe empezar por cuestionar el modelo económico actual, que fomenta el lucro privado, la concentración de la riqueza y la degradación de los ecosistemas planetarios. De otra manera, la Agenda 2030 no será más que otro intento fútil de declaración de buenas intenciones que no llega a buen término.

La situación de partida dista mucho de la consecución de los objetivos, como muestra el informe presentado por Futuro en Común y otras evaluaciones realizadas. Por este motivo, solo una verdadera transición ecológica, es decir, un cambio del modelo de producción y consumo que apueste por el trabajo digno, por el comercio local y ecológico y que anteponga el cuidado de la vida al lucro empresarial, conducirá hacia una agenda exitosa.

En este camino, supondrían un buen comienzo medidas inmediatas como:

1. La derogación de las leyes mordaza.
2. La retirada del apoyo a los tratados comerciales y de inversión de la Unión Europea.
3. La aprobación de una ley de cambio climático que apueste por dejar de utilizar combustibles fósiles y marque objetivos anuales de reducción de emisiones en torno al 10 %.
4. Un reglamento de la ley del suelo encaminado a fomentar el acceso a la vivienda y a frenar la turistización y gentrificación.
5. Una política de aguas que fije caudales ecológicos y ponga tope al regadío.

Fuente: http://www.ecologistasenaccion.org/?p=82597

Les precarietats perjudiquen greument la salut!

Per Toni Barbará.-

Per començar fem notar que el terme més adequat de “precarietat” hauria de formular-se així, en plural: les precarietats.

Una situació adversa, anòmala, estructural, definitivament patològica que afecta diversos àmbits de la vida humana, i que a més superposa i multiplica les seves afectacions. Se sol sobreentendre que allò que és precari es refereix al món del treball.

I així és majoritàriament, però la precarietat entesa en tota la seva extensió i els seus efectes secundaris afecten moltes altres àrees de la vida quotidiana, perquè, segons la RAE (sic), precarietat significa:

Així que el factor “temps” quant a inestable o de limitada durada apareix com a determinant en el cas dels contractes de treball parcials i/o temporals.

…Es proposa una definició de la precarietat laboral multidimensional (la inestabilitat de l’ocupació, l’apoderament, la vulnerabilitat, el nivell salarial, els beneficis socials i la capacitat d’exercir els drets laborals), capaç de descriure una realitat social present…

No hem d’obviar la segona accepció, pel que fa a insuficiència de mitjans o recursos, en general. En moltes ocasions l’opció 2 ve com a conseqüència de la primera quan no hi ha estabilitat laboral, si no hi ha salari regular (per “sostingut” o repetit encara que sigui “dolent”). Les interpretacions 3, i 4 queden per a casos més concrets.

A partir d’aquesta disquisició semàntica apareix una realitat contundent: les precarietats se succeeixen i se superposen i deterioren la vida digna i mínimament acceptable de qualsevol persona. Precarietat és la condició de precari (allò que està mancat de recursos, és poc estable o no està en condicions de sostenir-se en el temps). Així parlem d’un concepte sobrevingut en sociologia per tipificar el dany: “precarització”

A més, aquest veritable flagel social s’aferrissarà amb especial ferotgia en determinats i coneguts grups de població. Ho farà incrementant totes les desigualtats (per iniquitats) preexistents: de gènere en dones, classes socioeconòmiques de baix nivell (llegeixi’s pobres), persones immigrants, excloses, o simplement en sectors de joves o de gent gran de la població.

Les xifres són tan contundents que estalvien interpretacions.

Taxa de desocupació a Espanya (actuals però amb la memòria recent d’haver superat el 25% i el doble per a l’atur juvenil)

Març 2018:           Total 16,7%                 Homes 15,2%                  Dones 18,5

Font INE

Segons fonts sindicals la taxa de precarietat a Espanya es va situar en 2016 en el 26,1%, gairebé el doble que en el conjunt de la UE (14,2%). Nou de cada deu contractes signats en 2017 van ser temporals.

Més informació: https://www.20minutos.es/noticia/3228897/0/empleo-tasa-precariedad-espana-duplica-ue/#xtor=AD-15&xts=467263

Els joves treballen més a temps parcial, i amb menor salari i pitjors condicions.

L’atur afecta molt més als joves que a la resta de la població, com demostren les últimes dades de l’EPA. En el tram d’edat dels menors de 25 anys, la desocupació s’enceba una mica més amb els homes que amb les dones, just el contrario del que succeeix en la resta de població.

Les xifres d’atur juvenil a Espanya són les pitjors de la Unió Europea, amb tan sols Grècia per darrere. (Les dades són les globals de 2017).

Però és que, a més, l’ocupació que aconsegueixen els joves és molt més precària. En el tram de menor edat supera el 84%, i el 71% en el següent. El tipus de jornada també marca una bretxa generacional. Als treballadors més joves se’ls contracta a temps parcial amb més freqüència que als de major edat.

https://elpais.com/elpais/2018/04/30/tentaciones/1525107669_561184.html

L’ocupació precària està aconseguint xifres alarmants a Espanya. Cada vegada són més les persones que, malgrat tenir treball, no aconsegueixen arribar a fi de mes o fins i tot no aconsegueixen el salari mínim interprofessional (SMI). Aquesta situació està deteriorant de manera important el teixit social i econòmic del nostre país.

Espanya: el tercer país europeu amb major ocupació precària i on, a més, els joves guanyen molt menys.

Per desolador que pugui semblar-nos, l’increment de l’ocupació precària al nostre país s’està convertint en una realitat cada vegada més estesa. Les dades més recents, recollides al tancament de 2016 per l’”Agencia Europea de Estadística” (Eurostat), apuntaven al fet que el 4,7% de la població activa espanyola tenia una ocupació d’aquestes característiques.

L’ocupació que es crea segueix sent de mala qualitat, com reflecteix l’anomenada taxa de precarietat, que és la proporció d’ocupacions temporals sobre indefinits. Segons denuncia CCOO, la taxa de precarietat a Espanya es va situar en 2016 en el 26,1%, gairebé el doble que en el conjunt de la UE (14,2%).

https://www.20minutos.es/noticia/3228897/0/empleo-tasa-precariedad-espana-duplica-ue/#xtor=AD-15&xts=467263

 

La relació de la Precarietat amb la Salut és ja un clàssic de confrontació antagònica.

Algun record rellevant a situar. Font GREDS Emconet/ Joan Benach

Definició de Precarietat en l’ocupació

Determinants socials de la salut
• Factors polítics i poder
• Polítiques Socials
• Ingressos i la seva distribució justa
• Educació pública i de qualitat
• Desocupació i protecció
• Condicionis d’Ocupació i Treball
• Seguretat Alimentària
• Habitatge
• Transporti
• Justícia Ambiental
• Serveis d’Atenció Sociosanitari
• Xarxa de seguretat social
• Estatus Ètnic i migratori
• Factors de la Infància.

O portar els principals conceptes de salut pública relacionats amb l’anàlisi de l’Impacte
de la precarietat en l’ocupació

_ Subcontractació
_ Externalització
_ Canvi d’ocupació freqüent
_ Reducció de plantilles
_ Treballo informal / economia submergida
_ Inseguretat laboral (atribuïda / percebuda)
_ Contractes temporals / atípics / a temps parcial
_ Precarietat laboral

La mala salut:

Necessari recordar aquí l’especial incidència de la precarietat respecte de la salut mental i les patologies de l’estat anímic i psicosocial.

Associació Espanyola de Neuropsiquiatria

En la ponència de l’últim Congrés de l’AEN “Vida laboral, estrès i salut (mental)” es van analitzar els problemes d’estrès laboral que, de manera creixent,  estaven arribant a les nostres consultes i que generaven diferents problemes emocionals dels quals tractem de dilucidar el seu impacte psicopatològic i clínic real.
Amb el desenvolupament de la crisi financera, en el nostre país, ha agafat protagonisme una forma severa d’estrès relacionada amb l’absència de treball contra la voluntat del treballador, sense expectatives de solució en el curt termini, i el seu doble, la precarietat laboral, el treball sense drets. Aquestes formes creixents d’estrès, poden transcendir els quadres ansiosos-depressius habituals i donar lloc a una clínica psiquiàtrica més severa amb risc per a la pròpia vida.

L’article desenvolupa les interrelacions entre la gestió de la crisi del deute, l’alta desocupació mantinguda i el seu impacte negatiu sobre la salut (mental), amb especial recalcament en la patologia psíquica generada, la mortalitat general i el suïcidi, els canvis en la demanda sanitària, i en la capacitat i organització dels sistemes sanitaris enfront d’aquesta situació i les mesures dirigides a mitigar el seu impacte negatiu sobre la salut (mental).

–Revista de Psiquiatría y Salud Mental Volum 10,  April–June 2017, Pàg. 70-77.

Suïcidi, desocupació i recessió econòmica a Espanya

Trobem una associació positiva entre desocupació i suïcidi en el període previ a la crisi en homes. En aquest període (1999-2007), en la població total, cada increment de l’1% en la variació anual de desocupació es va associar a un 6,90% d’increment en la variació anual de suïcidi. En homes en edat laboral, l’1% de variació anual de desocupació es va associar a un 9,04% d’increment en la variació anual de suïcidi.

Conclusions: La correlació entre desocupació i suïcidi és rellevant. Desocupació i suïcidi tenen una relació complexa, modulada per l’edat, el sexe i el cicle econòmic.

Retorn a la dimensió àmplia del concepte:

Extret i traduït de Definición.de: https: //definicion.de/precariedad/

“La precarietat pot referir-se a les característiques materials d’alguna cosa. Un habitatge que té sòl de terra, parets de fusta i sostre de xapa pot ser qualificada de precària, ja que no brinda seguretat ni les comoditats bàsiques que se suposa que ha de tenir una casa.

En l’àmbit del treball, la precarietat està vinculada a la falta de seguretats i garanties per a l’empleat. En teoria, les relacions laborals estan regides per lleis que asseguren certs drets al treballador. Quan el treball és informal (“en negre”), en canvi, la persona manca d’aquesta contenció o respatller, per la qual cosa passa a sofrir la precarietat.

La precarietat laboral, per tant, pot implicar un salari que no aconsegueix a satisfer les necessitats essencials de l’individu; condicions de treball que posen en risc la salut; jornades laborals que superen les hores permeses per la legislació; i la possibilitat latent de perdre l’ocupació sense rebre cap indemnització.

Un exemple de precarietat en l’àmbit del treball es troba en els treballadors tèxtils que dormen en el mateix lloc on cusen o teixeixen on persones forçades a treballar fins a dotze hores per dia. Les dones sempre com les persones més agredides.

En una societat desenvolupada, el salari està destinat a cobrir moltes més necessitats que la simple supervivència a escala biològica (meta que s’aconsegueix a través d’un habitatge digne, vestimenta i menjar, per exemple), sinó que apunta a permetre l’accés a una vida amb oportunitats per estudiar, relacionar-se amb altres persones, viatjar i entretenir-se. Això ens porta a la importància de les condicions laborals per a l’equilibri emocional dels treballadors.

Les víctimes de precarietat laboral són molt propenses a sofrir malalties mentals, de la mateixa manera que tendeixen a patir problemes de salut en l’àmbit físic, tot a causa de la falta d’estabilitat a la qual les sotmeten els seus llocs de treball. El comportament en societat d’un empleat que sofreix aquesta incertesa es veu alterat davant la inseguretat que genera no comptar amb un lloc laboral que satisfaci les seves necessitats bàsiques.

Fins i tot en les etapes de la nostra vida en les quals no podem accedir a l’ocupació dels nostres somnis, els éssers humans arribem a identificar-nos amb el nostre lloc laboral donada l’assiduïtat amb la qual sol dur-se a terme el treball fix i la importància que posseeix per a nosaltres, per ser la font de diners que usem per alimentar-nos i pagar el nostre habitatge. Per a moltes persones, l’oficina és la segona llar, independentment de quant gaudi li proporcioni.

Si existeix l’amenaça constant i silenciosa que el lloc de treball desapareixerà, això repercuteix negativament en la percepció de la nostra pròpia identitat; la incertesa sobre l’ingrés monetari comporta una falta d’autoestima i de desitjos de seguir endavant. En poques paraules, la precarietat laboral és una forma de menyspreu i d’abús: els qui la practiquen obliguen als seus empleats a suportar un tracte que podria comparar-se amb una tortura estesa en el temps. Les víctimes, d’altra banda, poden arribar a sentir que no existeix una sortida, que no tenen una millor alternativa”.

Definitivament: la precarietat és una patologia bio-psicosocial de primer ordre que està encebant-se en l’actual societat regulada/desregulada per les lleis del mercat i les polítiques neoliberals.

Aquesta tant etiologia morbosa mereix i obliga a exercir polítiques que superin l’àmbit estricte de les atencions en salut i en sanitat.

Solament amb intervencions socials, econòmiques i polítiques de caràcter redistributiu, solidàries, universals, amb l’equitat en el seu objectiu podrem pal·liar, i fins i tot resoldre algun dia, aquesta tremenda tara actual.

Vaig ser premeditadament contundent: Una sèrie de derogacions i canvis legislatius són imprescindibles per a una autèntica millorança en el present estat de la qüestió i en el seu abordatge epidemiològic com a paràmetre cabdal en salut pública.

Seré premeditadament contundent: Una sèrie de derogacions i canvis legislatius són imprescindibles per a una autèntica millorança en el present estat de la qüestió i en el seu abordatge epidemiològic com a paràmetre cabdal en salut pública.

Posem exemples concrets: Derogació de l’actual legislació de la Reforma Laboral, Revisió immediata a l’alça i vinculada al PIB del règim de pensions, Atencions socials a l’exclusió, la pobresa i la dependència. Pagament de les prestacions no contributives com la Renda garantida de ciutadania on ja existeixi i a estendre (Catalunya per exemple).

En Salut, proposo començar per les següents mesures terapèutiques: Derogacions immediates del RD 16/12 d’exclusió sanitària, de la Llei 15/97 que va obrir les privatitzacions, Revisió de la Llei General de Sanitat de 1986 amb derogació del seu article 90 dedicat a la sanitat privada, la Derogació del reformat (2011) article 135 de la Constitució, fins a 38 punts que conformen el Manifest reivindicatiu consensuat i editat de la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas.

I a continuació i en paral·lel seguim amb el sistema sanitari començant per l’Atenció Primària. Som-hi?

Dempeus per la Salut Pública i Marea Blanca de Catalunya

El Barem de la Desesperació

Perquè és un bé comú: La Sanitat Pública no es ven, es defensa ! Les llistes d’espera desesperen, agreugen i poden matar, i mentre tant una opaca comissió elabora un nou Barem de Danys Sanitaris amb el qual pretenen novament retallar els nostres drets.

Vídeo realitzat per Que No Pase Más. Un audiovisual llançat el 23 de maig i que es projectarà a la Jornada del dia 16 de juny contra les Llistes d’espera.

Desprésde l’exit de la Segona Jornada Estatal contra les llistes d’Espera, el proper 16 de juny a l’Espai Veïnal de Calabria 66 podrem gaudir d’un acte singular amb punt d’inicia a les Llistes d’espera però que anirá molt més enllà. El nou barem sanitari serà un dels temes centrals. Però no serà un acte normal… serà multidisciplinar amb audivosuals i espectacle escènic a càrrec de Descabelladas i el seu espectacle A cor obert. Tambés serà molt rellevant la intervención del Doctor Manuel Galiñanes.

L’acte organitzat per Que no pase Mas té el suport de la Marea Blanca de Catalunya i el de la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas i la col.laboració de diferents col.lectius com Rebelion Bellvitge, CE SAP Muntanya, Santakodiuprou i la Plataforma en Defensa de la Samitat Pública de Terrassa

 

 

La suspensión de la ley de sanidad universal amenaza a 115.000 personas

La Generalitat desobedecerá el fallo judicial y permitirá que los inmigrantes en situación irregular sigan accediendo al sistema sanitario público

Concentración delante del Hospital Clinic de Barcelona para reivindicar el acceso universal a la sanidad Carles Ribas EL PAÍS.

La decisión del Tribunal Constitucional (TC) de suspender cautelarmente la ley catalana de sanidad universal ha dejado en el limbo la atención sanitaria de 114.573 personas. La norma autonómica nació el pasado verano para sortear el decreto estatal que, en 2012, fulminó el acceso universal a la sanidad pública. El Gobierno central no tardó en impugnar la ley catalana y el TC, que ha aceptado el recurso, la ha suspendido hasta que resuelva sobre el fondo del asunto. Los médicos han alertado de los riesgos para la salud pública de esta suspensión y el Departamento de Salud, por su parte, ya ha anunciado que desobedecerá el fallo.

Para contener el gasto y evitar el turismo sanitario, según justificó entonces el Gobierno de Mariano Rajoy, el Real Decreto 16/2012 ligaba el derecho a la asistencia a las rentas de trabajo (estar asegurado al Instituto Nacional de la Seguridad Social). Sólo había tres excepciones: urgencias, mujeres embarazadas y menores de edad. Unas 900.000 personas en toda España —90.300 en Cataluña— se quedaron sin tarjeta sanitaria.

En estos seis años, Cataluña y otras comunidades intentaron esquivar, con instrucciones y leyes ad hoc, el polémico decreto. El exconsejero de Salud, Toni Comín, desplegó el pasado verano la ley que daba asistencia sanitaria pública a todas las personas empadronadas en el territorio, independientemente de sus situación administrativa. Sin embargo, el Gobierno central impugnó la norma al creer que se invadían competencias estatales y el TC aceptó el recurso y suspendió la ley autonómica. El Ejecutivo de Rajoy hizo lo propio con las normas de la Comunidad Valenciana, País Vasco, Navarra y Extremadura. El TC las suspendió todas cautelarmente.

La comunidad médica en Cataluña y las entidades sociales han rechazado la decisión del TC y han alertado de las consecuencias, en términos sanitarios y sociales, que puede tener la exclusión sanitaria. “El decreto no tiene sentido y contradice a la Organización Mundial de la Salud (OMS), que insistió sobre la universalidad hace unas semanas”, advierte el doctor Josep Vilaplana, presidente del Consejo de Colegios de Médicos de Cataluña. Una investigación Instituto de Economía de Barcelona y la Universidad Pompeu Fabra confirmó que la mortalidad entre personas sin papeles subió un 15% desde la reforma sanitaria.

Un estudio del Departamento de Salud ha constatado ahora que la suspensión de la ley catalana dejará en el limbo asistencial a casi 115.000 personas (ciudadanos extranjeros empadronados en Cataluña no acreditados como asegurados ni beneficiarios y que tampoco cumplen ninguna de las situaciones especiales que dispone el decreto). “Representan al 1,53% de la población residente en Cataluña y solamente podrían ser atendidos en urgencias”, concluye el informe.

Los profesionales sanitarios ponen el foco en los riesgos que tendrá esta medida en la salud. “Esto es una contradicción insoportable que castiga a los más débiles. Como médico no puedes dejar de atender a una parte de la sociedad. Las patologías no atienden a la regularización de los papeles ni al empadronamiento”, critica el doctor Toni Barbarà, miembro de la Marea Blanca y portavoz de la plataforma Dempeus per la Salut Pública.

El estudio recoge también que las enfermedades más prevalentes entre el colectivo de pacientes ahora en el limbo sanitario son la diabetes y el asma. Se trata de dos dolencias crónicas pero potencialmente peligrosas si los afectados se descompensan y no reciben un seguimiento clínico adecuado. “Si no visitan a su médico periódicamente para controlar su estado de salud, aumentarán los ingresos hospitalarios por urgencias. La diabetes descontrolada puede provocar crisis de hipoglucemia o hiperglucemia, ictus, infartos… Son escenarios nada convenientes”, avisa Vilaplana.

“No se ahorra nada”

Si bien el Gobierno central alegó en su momento motivos económicos para justificar el controvertido decreto, el estudio de Salud revela que el gasto de este colectivo es muy inferior al del resto de la población. “El gasto per cápita es de 489,30 euros anuales, mientras que la global de Cataluña es de 966,70 euros”, señalan los investigadores. El estudio cifra en “poco más de 31 milllones de euros” el gasto sanitario que hicieron este grupo de pacientes en 2016. “Lo que representa un 0,42% del gasto sanitario del Servicio Catalán de la Salud (CatSalut), mientras que ellos representan un 0,9% de la población”, matiza el informe. “No se ahorra nada. No salen las cuentas. El ahorro vienen de otros campos, no de aquí”, zanja Vilaplana.

Con todo, Salud ha asegurado que “garantizará la atención sanitaria a la población residente en Cataluña”. Esto significa que, previsiblemente, desobedecerán la decisión judicial. Vilaplana, por su parte, aseguró que los colegios profesionales “colaborarán con el Departamento” para mantener la asistencia a todo el mundo.

El colectivo en riesgo usa menos los servicios

Según el informe de Salud, el colectivo afectado por el Real Decreto usa menos los servicios sanitarios que la población global de Cataluña. “La tasa de ingresos en hospitales de agudos es de 6,8 por cada 100 habitantes. Esta tasa en la población global de Cataluña es casi el doble”, ejemplifica el informe. La tasa de ingresos en centros sociosanitarios también es menor que en la población global.

En atención primaria, las dolencias que provocan más visitas suelen ser enfermedades digestivas, problemas del aparato musculoesquelético y afecciones respiratorias.

MÁS INFORMACIÓN

• El Tribunal Constitucional anula el decreto valenciano que permitía a los inmigrantes acceder a la Sanidad
• Cada comunidad da una cobertura diferente a los inmigrantes
• Las caras de la exclusión sanitaria

 

Fuente: el país 
por Jessica Mouzo Quintáns

Que no pase Más, por la defensa de la sanidad publica y su salud

Charla – debate sobre los: errores médicos, listas de espera y baremo sanitario.

Contaremos con miembros de la asociación que después del documental nos explicaran en que consiste la labor que hacen en la asociación.

Primero un audio del acto:

http://ivoox.com/25691609

http://ivoox.com/25691609

y a continuación un video:

Escucha y descarga los episodios de Podcast de Radio Rebelde Republicana gratis. Que no pase Más, charla – debate sobre los: errores médicos, listas de espera …

Por si alguna o alguno tuviera interés en lo que puede acontecer y acontece en determinadas asistencias sanitarias. Sobretodo tardías por Listas de desespero insoportables.

 

Mercaderes en día de mercadeo

El inefable sumo sacerdote del neoliberalismo sanitario, Guillem López Casasnovas, impartiendo en un escenario a medida. El IX Encuentro de Parlamentari@s de Sanidad, organizado por Sanitaria 2000 con el apoyo de Aproafa, Chiesi, Grupo Menarini, Novartis y Sanofi.

Otra apología de la colaboración pútrido-privada. Nadie para oponerse frontalmente ?

Mercaderes en día de mercadeo

El artículo es de Redacción Médica.

«La disparidad de financiación sanitaria entre españoles es del 35%»

Cómo hacer económicamente sostenible la sanidad ha ocupado esta mesa del IX Encuentro de Parlamentari@s de Sanidad

Guillem López, catedrático de Economía en la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona; Juan Antonio Gil, portavoz de Podemos en la Comisión de Salud del Parlamento de Andalucía; Jesús María Fernández, portavoz del PSOE en la Comisión de Sanidad y Servicios Sociales del Congreso de los Diputados; Isabel Cabezas, portavoz adjunta del PP en la Comisión de Sanidad y Servicios Sociales del Congreso de los Diputados; Manuel Mitadiel, portavoz de Ciudadanos en la Comisión de Sanidad de las Cortes de Castilla y León.

El tercer espacio de debate del IX Encuentro de Parlamentari@s de Sanidad, organizado por Sanitaria 2000 con el apoyo de Aproafa, Chiesi, Grupo Menarini, Novartis y Sanofi, ha abordado la financiación como uno de los pilares fundamentales para la sostenibilidad de la sanidad pública española.

Un debate que ha moderado Guillem López, catedrático de Economía en la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona; y que ha contado con la participación de Isabel Cabezas, portavoz adjunta del PP en la Comisión de Sanidad y Servicios Sociales del Congreso de los Diputados; Jesús María Fernández, portavoz del PSOE en la citada Comisión; Juan Antonio Gil, portavoz de Podemos en la Comisión de Salud del Parlamento de Andalucía; y Manuel Mitadiel, portavoz de Ciudadanos en la Comisión de Sanidad de las Cortes de Castilla y León.

La ponencia ha comenzado con la pregunta: ¿Qué preferís, una financiación de efectividad relativa o por coste-efectividad? “Desde el punto de vista técnico y personal, soy más favorable al segundo; desde lo político, este debate en un sinsentido, hay que centrarse en un buen sistema de evaluaciones para financiar la sanidad”, ha arrancado Mitadiel. “Hay que decidir en criterios de evaluación”, ha sentenciado. A juicio de Cabezas, “cuando hablamos de copago parece que se nos olvida de dónde veníamos en 2011”, para hablar de la importancia de las decisiones de financiación.

Fernández, por su parte, ha explicado que “la crisis ha dejado el sistema sanitario herido”. “Hay que recuperar la financiación, y si hay que poner a un representante del Ministerio de Sanidad en el Banco de España para ello, se hace”, ha comentado el político socialista. Para Gil, “el modelo no es el del copago”. “Habría que valorar los tratamientos financiados que no son efectivos o los medicamentos que tienen un precio por encima de lo que aportan”, ha añadido.

El debate ha abordado este punto con interés: “Hay que atender todas las necesidades, la pregunta es ¿a través de qué?”, ha añadido Gil. Mitadiel ha sumado los grandes problemas de sostenibilidad: “La obsolescencia de la tecnología radiológica, entre ellos; y esos grandes problemas hay que solucionarlo por vías de solucionar el acceso, no restringir”. Fernández ha recordado el gasto farmacéutico que bajó un 11% entre 2010 y 2011, a diferencia de la subida de estos dos últimos. “Se pudieron hacer medidas para racionalizar el gasto farmacéutico sin copagos”, ha matizado. “El foco no puede ser dónde cortamos”, ha sentenciado.

“¿Defendéis la colaboración público-privada?”, ha comentado el moderador para abrir el siguiente debate. Gil ha explicado que “no hay que hablar de esta colaboración, desde lo público se contrata a una privada para hacer lo que se le encargue, como Administración decido qué servicio voy a contratar”. Fernández ha dicho que “España es el país con más gasto sanitario privado de los 18 primeros de Europa”. “Colaboración público-privada, sí, pero depende de qué gama de servicios estamos hablando; siempre estará para llegar donde no llega lo público”, ha añadido el político socialista.

Cabezas ha señalado a Barcelona como una de las ciudades con mayor privatización, igual que Andalucía, “con un 57% de iniciativa privada”. “Nosotros creemos que tan buenos profesionales hay en la pública como en la privada, y no nos quedamos ni con unos ni con otros”, ha sumado. “Lo que se defiende es la sanidad pública universal gratuita pero no preguntando siempre cuál es mejor”, ha sentenciado la política popular.

Decisiones para todas las autonomías

Mitadiel ha hecho referencia al modelo PFI de su comunidad “que ha salido más caro y no ha tenido las virtudes que se suponía”. “Para decir sí a la colaboración público-privada, tiene que estar controlada sobre los resultados en calidad, externalizados, que no se ha hecho una comparación oportuna”, ha señalado. “Lo que no veo es a la Administración fabricando medicamentos”, ha dicho para hacer una defensa de “la eficiencia y para ello, el papel de la privada”.

También se ha debatido sobre si hay que aplicar la financiación finalista. “A las autonomías hay que tratarlas como adultos, que tengan capacidad de decisión, pero con servicios iguales para todos los españoles”, ha respondido Mitadiel. “No he oído a nadie alarmarse porque hay disparidad de financiación sanitaria de un 35% entre españoles”, ha añadido. “Lo que sí hay que hacer es coordinar, tomas decisiones para todas las autonomías, y los medicamentos para hepatitis C han sido una buena noticia”, ha aseverado.

“No es posible ni conveniente la financiación finalista: por el sistema político que tenemos descentralizado: si queremos mayor autonomía fiscal de las CCAA, no les vas a decir que son responsables de los ingresos y luego decirles en que deben gastar el dinero”, ha comentado Fernández. Gil tampoco apoya los presupuestos finalistas porque “el planteamiento mismo ya es fallido”. “Le arrebatas la autonomía a las comunidades, y eso es centralizar el Estado”, ha comentado el político de Podemos.

Sobre los impuestos a subir para mejorar la financiación, Mitadiel ha planteado que hay que hacer “políticas expansivas que aumenten el PIB, en lugar de subir impuestos, y así acercarnos a la media europea”. Fernández ha dicho que hay que “gastar cinco puntos más del PIB con una reforma fiscal integral”. Gil ha dicho que su propuesta es aumentar el gasto en sanidad financiándolo “replanteando la presión fiscal”. “No hemos llegado al tope de la capacidad recaudatoria del Estado”, ha aclarado el político de la formación morada.

Fuente: Redacción Médica

Salut és tot

El proper dissabte 7 d’abril és el dia en que gràcies a la  Xarxa Europea contra la Privatització i la Mercantilització de la Salut EUROPEAN NETWORK AGAINST PRIVATIZATION AND COMMERCIALIZATION OF HEALTH AND SOCIAL PROTECTION  els diferents moviments socials en defensa del dret a la salut i la sanitat pública ens coordinem a nivell europeu, ens coordinem per a un seguit de mobilitzacions conjuntes a tota Europa (aquí podreu veure el mapa d’accions convocades).

Fa uns dies els carrers de les dones. El 17 eren plens de pensionistes. Demà dissabte en el Dia Mundial de la Salut i us cridem a ocupar la Plaça de Sant Jaume.

 

i també a tot Europa.

Los hospitales privados siguen creciendo a costa de los presupuestos públicos

Según el informe «Sanidad Privada, Aportando valor. Análisis de situación 2017», elaborado por la Fundación IDIS (fundación de la patronal de hospitales privados), la sanidad privada sigue su tendencia creciente (a cargo del presupuesto estatal, mientras se reduce el gasto en los hospitales de gestión directa).

Según dicho informe, en 2016, los centros privados se repartieron 1.578 millones de euros públicos por conciertos en 2016, gracias al artículo 90 de la Ley General de Sanidad (artículo que permite derivar los pacientes y procesos rentables del sector púbico al privado, mientras éste se infrautiliza, y que ningún partido polítco pide derogar), lo que supuso el 25,6% de su facturación durante el citado ejercicio, que alcanzó los 6.175 millones de euros. Es decir, uno de cada cuatro euros ingresados por estos hospitales en 2016 provino de presupuestos públicos.

El IDIS no recoge los ingresos del otro gran grupo de hospitales privados: los que son propiedad de la iglesia Católica, que tienen una facturación anual cercana a los 4.000 millones de €, y gestionan mas del 27 % de las camasprivadas existentes a nivel estatal (San Juan de Dios, Hermanas Hospitalarias, Hospitales Católicos de Madrid, etc).

La penetración del sector privado, parasitando los presupuestos públicos, es cada vez mayor. El 43 % de los hospitales privados (193) tienen conciertos con la sanidad estatal .

Por comunidades, Cataluña, cuyo modelo de privatización es el mas antiguo y el mas variado en cuanto a fórmulas juridicas, hasta el punto de que el 69 % de los hospitales son privados, es la que más dinero dedica al sector privado: el 25,1% en 2015.

Madrid le sigue en segundo lugar con un 12,4 % en 2015.  Le siguen Baleares y Canarias (10%), La Rioja (8,4%), Navarra (7,7%), País Vasco (6,8%), Murcia (6,4%), Asturias (6%), Galicia y Castilla-La Mancha (5,5%), Aragón (5,4%), la Comunitat Valenciana y Extremadura (4,5%), Andalucía (4,3%), Castilla y León (4%) y Cantabria (3,7%).

Fuente: CAS Madrid

Manifest de la Vaga Feminista 8 de Març

JUNTES SOM MÉS!

Avui, 8 de Març, les dones de tot el món estem convocades a la VAGA FEMINISTA.

Cada 8 de març celebrem l’aliança entre dones per a defensar els nostres drets conquistats. Ens precedeix una llarga genealogia de dones activistes, sufragistes i sindicalistes. Les que van portat la Segona República, les que van lluitar a la Guerra Civil, les que van combatre el colonialisme i les que van formar part de les lluites antiimperialistes. No obstant això, sabem que encara no és suficient: queda molt per fer i nosaltres seguim lluitant.

La sororitat és la nostra arma; és l’acció multitudinària la que ens permet seguir avançant. La data del 8 de març és nostra, és internacional i és reivindicativa.

Les nostres identitats són múltiples, som diverses. Vivim als pobles i a les ciutats, treballem en l’àmbit laboral i en el de les cures. Som paies, gitanes, dones amb diversitat funcional, migrades i racialitzades. Les nostres edats són totes i ens sabem lesbianes, trans, bisexuals, inter, queer, hetero… Som les que no hi són: som les assassinades, som les preses, som les que es van quedar al mar, som les que es van quedar a les fronteres.

Som TOTES. Juntes avui parem el món i cridem:

PROU! Davant de totes les violències masclistes que ens travessen.

PROU! D’agressions, humiliacions, marginacions o exclusions. Exigim que el Pacte d’Estat contra les violències masclistes -d’altra banda insuficient- es doti de recursos i mitjans per al desenvolupament de polítiques públiques reals i efectives que ajudin a aconseguir una societat lliure de violències contra les dones i nenes. Denunciem la repressió sobre qui encapçalen la lluita pels drets socials i reproductius.

PROU! De violències masclistes, quotidianes i invisibilitzades que vivim les dones sigui quina sigui la nostra edat i condició. VOLEM poder moure’ns en llibertat per tots els espais i a tota hora. VOLEM gaudir del nostre dret a viure una vida lliure de violències masclistes. Assenyalem i denunciem la violència sexual com a expressió paradigmàtica de l’apropiació patriarcal del nostre cos que afecta, encara més, a les dones migrades i a les treballadores domèstiques. És urgent que la nostra reivindicació Ni una menys: vives ens volem sigui una realitat.

PROU! D’opressió per les nostres orientacions i identitats sexuals!​ Denunciem la LGTBIfòbia social, institucional i laboral que patim moltes de nosaltres, com una altra forma de violència masclista. Som dones i som diverses. Si ens toquen a una, ens toquen a totes!

Som les que reproduïm la vida. El treball domèstic i de cures que fem les dones és imprescindible per al sosteniment de la vida. Que majoritàriament sigui gratuït o estigui devaluat és una trampa en el desenvolupament del capitalisme. Avui, amb la ​vaga de cures​ en la família i la societat, donem visibilitat a una feina que ningú vol reconèixer, ja sigui a la casa, mal pagada o com a economia submergida. Reivindiquem que el treball de cures sigui reconegut com un bé social de primer ordre i exigim la redistribució d’aquest tipus de tasques.

Avui reivindiquem una societat lliure d’opressions, d’explotació i violències masclistes. Fem una crida a la rebel·lia i a la lluita davant l’aliança entre el patriarcat i el capitalisme que ens vol dòcils, submises i callades.

Per aconseguir una vida lliure de violències cal actuar en tots els àmbits de la nostra vida.

A Catalunya estem vivint una escalada de la repressió: càrregues policials l’1 d’octubre amb denúncies d’agressions sexuals. Les feministes estem compromeses també en la defensa de la democràcia i de les llibertats al nostre país i entenem que la criminalització i/o la judicialització de formes pacífiques de protesta social i reivindicació política també són formes de violència institucional que hem de denunciar. Per això denunciem l’aplicació de l’Article 155 de la Constitució espanyola i exigim la seva immediata suspensió.

No acceptem estar sotmeses a pitjors condicions laborals, ni cobrar menys que els homes per la mateixa feina. Per això, avui també fem ​vaga laboral​.

Vaga contra els sostres de vidre i la precarietat laboral, perquè les feines a les que aconseguim accedir estan marcades per la temporalitat, la incertesa, els baixos salaris i les jornades parcials no desitjades. Nosaltres engrossim les llistes de l’atur. Moltes de les feines que realitzem no posseeixen garanties o no estan regulades. I quan algunes de nosaltres tenim millors treballs, ens trobem amb que els llocs de major salari i responsabilitat estan copats per homes. L’empresa privada, la pública, les institucions i la política són reproductores de l’explotació laboral de les dones.

PROU!​ de discriminació salarial pel fet de ser dones, de menyspreu i d’assetjament sexual en l’àmbit laboral.

Denunciem que ser dona sigui la principal causa de pobresa i que se’ns castigui per la nostra diversitat. La precarietat s’agreuja per a moltes de nosaltres pel fet de tenir més edat, ser migrada i estar racialitzades, per tenir diversitat funcional o una imatge allunyada de la normativitat. Reivindiquem que la nostra situació laboral ens permeti desenvolupar un projecte vital amb dignitat i autonomia i que l’ocupació s’adapti a les necessitats de la vida: l’embaràs o les cures no poden ser objecte ni d’acomiadament ni de marginació laboral, ni han de minvar les nostres  expectatives personals ni professionals.

Considerem fonamental denunciar les normes i les polítiques opressives contra les dones migrants.

Exigim també les pensions que ens hem guanyat. No més pensions de misèria, que ens obliguen a patir pobresa en la vellesa. Demanem la titularitat de les pensions i que el temps dedicat a tasques de cura, o que hem desenvolupat al camp, sigui reconegut en el càlcul de les pensions de la mateixa manera que el treball laboral i demanem la ratificació del conveni 189 de l’OIT que regula el treball domèstic.

Cridem ben fort contra el neoliberalisme salvatge que s’imposa com a pensament únic a nivell mundial i que destrossa el nostre planeta i les nostres vides. Les dones tenim un paper primordial en la lluita contra el canvi climàtic i en la preservació de la biodiversitat. Per això, apostem decididament per la sobirania alimentària dels pobles. Donem suport al treball de moltes companyes que posen en risc la seva vida per defensar el territori i els seus cultius. Exigim que ​la defensa de la vida es situï en el centre de l’economia i de la política.

Exigim ser protagonistes de les nostres vides, de la nostra salut i dels nostres cossos, sense cap tipus de pressió estètica. Els nostres cossos no són  mercaderia ni objecte i, per això, també fem ​vaga de consum​. Ja n’hi ha prou de ser utilitzades com a reclam!

Exigim també la ​despatologització ​de les nostres vides, les nostres emocions, les nostres circumstàncies: la medicalització respon a interessos de grans empreses, no a la nostra salut. Prou de considerar els nostres processos de vida com a malalties!

Exigim el reconeixement dels drets laborals de les treballadores sexuals i denunciem la violència institucional, la criminalització i l’estigma cap a les companyes.

Exigim la ​despenalització total de l’avortament​, incloent-hi les menors d’edat, així com la seva legalització i cobertura gratuïta en el sistema de la  sanitat pública. Repudiem qualsevol tipus d’ingerència en la decisió de les dones sobre els nostres cossos. ​Nosaltres parim, nosaltres decidim!

L’educació inicial és l’etapa principal en la que construïm les nostres identitats sexuals i de gènere i, per això, les estudiants, les mestres, la comunitat educativa i tot el moviment feminista exigim el nostre dret a ​una educació pública, laica i feminista​ lliure de valors heteropatriarcals i imperialistes des dels primers trams educatius, en els que les professores som majoria, fins a la universitat.

Reivindiquem ​també el nostre dret a una formació afectivo-sexual que ens ensenyi en la diversitat, sense pors, sense complexos, sense reduir-nos a mers objectes i que no permeti ni una sola agressió masclista ni LGTBIfòbica a les aules.

Sol·licitem ​el manteniment i l’ampliació dels programes de beques d’estudi per a les estudiants de tots els nivells educatius.

Denunciem ​el pressupost públic que es destina a les escoles gestionades per l’Opus Dei i a totes les escoles concertades que segreguen per sexe. Reivindiquem una xarxa d’educació única, pública i gratuïta i amb perspectiva de gènere.

Exigim ​un avanç en la coeducació en tots els àmbits i espais de formació i una educació que no relegui la nostra història als marges dels llibres de  text; i en la que la perspectiva de gènere sigui transversal a totes les disciplines. No som una excepció, som una constant que ha estat callada!

VISCA LA VAGA DE CURES, DE CONSUM, LABORAL I EDUCATIVA! 

VISCA LA VAGA FEMINISTA!

Cap dona és il·legal​. Diem PROU! al racisme i l’exclusió. Cridem molt fort: no a les guerres i a la fabricació de material bèl·lic!. Les guerres són producte i extensió del patriarcat i del capitalisme per al control dels territoris i de les persones. La conseqüència directa de les guerres són milers de dones migrades i refugiades arreu del món, dones que som victimitzades, oblidades i violentades.

Denunciem les polítiques migratòries i de fronteres de l’Estat espanyol i de la Unió Europea i ​exigim ​l’acolliment de totes les persones migrades, sigui pel motiu que sigui, atenent al dret a la mobilitat humana.

Denunciem l’opressió que sobre les dones treballadores migrants té l’actual legislació i les polítiques públiques en la matèria. ​Exigim la derogació de la Llei d’Estrangeria. ​Exigim ​el tancament immediat dels CIEs.

Som dones lliures en territoris lliures!

Denunciem ​les retallades pressupostàries en els sectors que més ens afecten a les dones i LGTBI: el sistema de salut, els serveis socials i l’educació.

Denunciem ​la corrupció com un factor agreujant de la crisi.

Denunciem ​la justícia patriarcal que no ens considera subjectes de ple dret.

Denunciem ​la greu repressió i retalls de drets que estem patint.

Exigim ​la recuperació de la memòria històrica i del protagonisme de les dones i de les seves lluites així com mantenir el record de les que ja no hi són: ​Veritat, justícia, reparació i no repetició.

Reivindiquem ​la total separació Església i Estat.

Exigim ​plena igualtat de drets i condicions de vida i la total acceptació de la nostra diversitat.

ENS VOLEM LLIURES, ENS VOLEM VIVES, FEMINISTES, COMBATIVES I REBELS!

Avui, la vaga feminista no s’acaba:

SEGUIREM FINS ACONSEGUIR EL MÓN QUE VOLEM!

“MUJERES Y PENSIONISTAS DEFIENDEN SU SALUD”

Comunicat de la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas

Desde la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas hacemos patente, una vez más, nuestra coherencia con la defensa de la Salud y la Sanidad Pública, sumándonos con intensidad proactiva, a las convocatorias del 8 y del 17 de Marzo.

Son dos fechas claves en la lucha por colaborar a transformar significativamente, desde la calle, desde fuera de los constreñidas instituciones político/administrativas, los condicionantes sociales que merman la salud de las personas en su inmensa mayoría.

Tanto la huelga internacional del día 8 de marzo, como la gran movilización intergeneracional y unitaria por la defensa de las pensiones públicas del día 17 de marzo, han de ser también nuestra huelga y nuestra movilización por todos los territorios del Estado donde se una la gente de las Mareas Blancas.

Coord. Estatal Mareas Blancas
Madrid, 5, marzo, 2018