El Joan XXIII atiende seis infartos en diez días gracias al horario nocturno


La presión ciudadana ha conseguido que se abran las 24 horas las unidades de hemodinámica de los hospitales de referencia en todas las provincias catalanas. Se han salvado varias vidas en los pocos días que lleva restablecido este servicio. LA LUCHA ES SALUD!

Manifestación contra el cierre nocturno en Tarragona, hace quince días.

Apenas 10 días después de que el Departamento de Salud ampliase de 12 a 24 horas el servicio de hemodinámica —especialidad para atender infartos— del hospital Joan XXIII de Tarragona, los pacientes atendidos en la unidad ya han superado todas las espectativas que manejaba el consejero Boi Ruiz. Desde el 16 de febrero, el equipo médico de este servicio intervino a 18 infartados, el doble de lo que había previsto Salud. Seis fueron atendidos durante la noche, dentro del horario ampliado.

Hasta mediados de mes, los vecinos del área de Tarragona que sufrían un infarto pasadas las ocho de la tarde tenían que ser trasladados al hospital de Bellvitge de Barcelona porque su unidad de hemodinámica de referencia, la del Joan XXIII, estaba cerrada. Salud, que ya había aumentado las horas de atención en 2012, volvió a ampliar el horario un par de meses después de que un vecino de Tarragona falleciese el día de Navidad de un infarto durante el traslado del Joan XXIII a Bellvitge.

Ruiz rechazó ayer ante la Comisión de Salud del Parlament que la decisión de ampliar el horario de la hemodinámica (también lo hizo en los hospitales de referencia de Lleida y Girona) obedezca a las protestas y presiones sociales que brotaron tras la muerte del paciente de Tarragona e insistió en que era una decisión que ya estaba tomada con anterioridad en base a criterios técnicos. De hecho,

Ruiz también confirmó que aumentará, a partir del 1 de mayo, el horario de la hemodinámica de la Mutua de Terrassa, el único de los 11 centros con este servicio que no tiene la unidad abierta 24 horas. La hemodinámica del hospital, que hasta ahora estaba abierta 12 horas los días laborables, ampliará este horario a todos los días de la semana. El consejero aseguró que también “se estudiará” la posibilidad de abrir una nueva unidad en la región sanitaria de Terres del Ebre.

Fuente: Jessica Mouzo Quintáns en El País

Publicado en sanidad pública | Etiquetado , , , , , | Deja un comentario

Rajoy anuncia que se va a tratar a todos los enfermos de hepatitis C


¿Nos lo creemos? ¿o es una mera frase para arrancar aplausos en un debate que ha estado plagado de mentiras?

Por nuestra parte, ciudadanos que defendemos la sanidad pública, asociaciones de afectados, médicos y personal sanitario sensible a esta problemática, no vamos a dejar de luchar por que todos los enfermos de hepatitis C tengan acceso al tratamiento a corto plazo. No vamos a esperar a que se vayan muriendo muchos efermos o vayan empeorando muchas otros. Se trata de empezar ya!

Una protesta de la plataforma de los afectados por hepatitis C ante el Ministerio de Sanidad. / Kike Para

La notícia del anuncio de Rajoy la recoge hoy El País

El presidente del Gobierno ha cerrado el debate sobre el estado de la nación anunciando que se tratará a todos los enfermos de hepatitis C y que España será el primer país de Europa en dar una solución global a este problema. “Vamos a tratar a todos los enfermos de la hepatitis C porque ahora es cuando se puede hacer”, ha asegurado Rajoy, que ha provocado un aplauso de la bancada del Gobierno.

No es la primera vez que el presidente del Gobierno se compromete a facilitar los tratamientos a todos los pacientes que lo necesiten. Lo hizo en enero pasado, coincidiendo con una multitudinaria marcha de afectados hasta la Moncloa. Ningun paciente “se va a quedar sin medicamentos”, aseguró. La diferencia con lo anunciado este miércoles es que el Gobierno ya tiene listo el borrador de la estrategia nacional para luchar contra la enfermedad, que el viernes pasado presentó a sociedades científicas y asociaciones de afectados.

El anuncio de Rajoy no contiene, por tanto, ninguna novedad sobre lo conocido el viernes pasado sobre el plan nacional elaborado por una decena de expertos: se amplía el número de personas que podrán recibir los tratamientos con los antivirales de nueva generación. Además de los pacientes graves (con cirrosis o elevado daño hepático), se tratará también a lo leves. Incluso en los estadios más leves de la enfermedad (F0 y F1), los pacientes podrán acceder a los antivirales en casos excepcionales y bajo criterio médico.

La clave ahora que el Ministerio de Sanidad ha dado por bueno el borrador y que el presidente se ha comprometido públicamente en el Congreso a aplicarlo, es cómo se hará. Las competencias sanitarias están transferidas a las comunidades autónomas, por lo que son ellas las que sufragan los medicamentos. Sanidad continúa negándose a crear un fondo específico, como han pedido algunas regiones, para pagar estos fármacos.

El plan “va mucho más allá” de los criterios de acceso a los nuevos fármacos que manejaba Sanidad hasta ahora, explicó a EL PAÍS Jaume Bosch, presidente de los hepatólogos de la Asociación Española de Enfermos de Hígado (AEEH). Los pacientes serán tratados a la vez, sin priorizar en función de la gravedad.

Expertos de la AEEH han alertado esta mañana de que el plan nacional tiene que ser ratificado por las comunidades autónomas en un próximo consejo interterritorial de Sanidad. Algunos de los objetivos de plan, como el tiempo máximo de tres semanas entre la prescripción y la llegada de los fármacos, podrían ser modificados por las autonomías. Aplicar este límite de tiempo supondría eliminar algunos de los comités y subcomités que actualmente autorizan a las farmacias hospitalarias a entregar la medicación a los afectados.

 

Publicado en Medicamentos, sanidad pública | Etiquetado , | 1 comentario

Confirmació estadística i demogràfica de que “les retallades maten”


Finalment, queda provat que “les retallades maten”. Dades estadístiques i demogràfiques, totes elles oficials, no solament ho deixen clar sinó que mostren una Catalunya ensorrada, a causa de les retallades sanitàries. Reboten les mentides de la Generalitat.

Malalts en un passadís de l’Hospital de la Vall d’Hebron / FOTO:BTV

Alfons Quintà. Dilluns, 23 de febrer del 2015 a Crònica Global

“Les retallades maten” va ser l’eslògan dominant en les primeres manifestacions contra la destrucció de la sanitat pública per la Generalitat. Ara ja no és només un eslògan sinó una veritat documentada i provada per dades estadístiques i demogràfiques oficials, alguna de les quals la Generalitat amaga. És tapa el que és un desastre històric per a Catalunya, a més de milers d’altres desastres individuals, es a dir morts que podrien estar vius i pèrdues incalculables en qualitat de vida.

Les dades sanitàries i demogràfiques oficials, que s’exposaran, evidencien un continuat augment de la mortalitat a Catalunya, amb greus conseqüències en tots els ordres. En una enquesta efectuada pel Sindicat de Metges de Catalunya, relativa només a un any, un 78 per cent dels metges ho atribuí a les retallades sanitàries. Començar a retallar i disparar-se la mortalitat són fets que han anat lligats.

Inici de les retallades i inici de més mortalitat

Des del 2010, en que començaren les retallades, hi ha hagut un augment continuat de la mortalitat a Catalunya. Es pot arribar a la inversió de la piràmide poblacional, en el sentit que el nombre de defuncions arribi a superar el dels naixements. L’anada vers aquest drama queda provada estadísticament, com s’exposarà.

El primer toc d’alarma molt greu fou l’augment de la mortalitat en l’any 2012 en un 5,3 per cent respecte a l’any anterior. Fou una barbaritat sense precedents. La dada fou feta pública pels serveis estadístics de la Generalitat, Idescat. Anava acompanyada d’un informe tècnic bo i adient.

Informe fet desaparèixer d’internet

Aquell informe ha desaparegut de la pagina web d’Idescat, mentre que no n’hi ha hagut cap altre informe per els anys següents, sinó un retenció il·lícita d’una dada clau, la del nombre de defuncions de l’any 2013. L’eslògan sanitari “Les retallades maten” ha deixat de ser una previsió per a passar a ser un fet objectiu.

Ara bé, cap mitjà no va reproduir les dades, ben oficials, del 2012. Només qui això escriu les ha anat publicant, una dotzena de vegades, precisant-ne la gravetat. Ho vaig efectuar en els dos mitjans en que col·laboro, el Diari de Girona i aquest mitjà digital. La Generalitat volgué ofegar-les. TV3 i les infinites ràdios de propaganda de la Generalitat no en digueren ni un sol mot. Tampoc si ha referit mai la subvencionada La Vanguardia, ni la seva ràdio, ni la seva TV. Lògicament, feren el mateix els diaris ultres, com Ara i El Punt Avui.

Metges de Catalunya: retallades i morts

En canvi, el butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya, reproduí les dades que jo vaig publicar, usant-les per efectuar una enquesta entre els metges. Un 78 per cent dels facultatius manifestà que la causa d’aquell immens augment de la mortalitat eren les retallades sanitàries.

Aquella veritat ofegada mediàticament ha resultat ser molt més greu. Avui puc afirmar, en base a dades cent per cent oficials, que no es tractava d’un fet puntual, degut a un únic any, sinó d’una realitat continuada. Ara es pot provar que la Generalitat ha estat capaç de deixar de fer pública una dada clau i coincident, que ja exposaré, gràcies, ai las, a les estadístiques de l’Estat. És exacte dir que la Generalitat sap i amaga.

La Generalitat, amagant una dada clau

He estat a l’aguait de les dades de l’any següent a aquell (2012) del monstruós augment de la mortalitat, o sigui el 2013. A hores d’ara, passats catorze mesos, la Generalitat encara no ha publicat les defuncions relatives al 2013. Ho havia de fer i ho podia fer, sense cap problema, atès que sempre ho havia efectuada abans del catorze mesos. La seva no publicació cal ubicar-la entre una il·licitud i una insolència radical. En canvi, amb descarada intencionalitat preelectoral, la Generalitat acaba de difondre dades sobre el nombre d’estrangers a Catalunya.

Ara bé, aquelles dades de les defuncions en el 2013 ja les ha publicat, fa un cert temps, l’Institut d’Estadística de l’Estat, l’INE. Es tracta de dades objectives, amb unes mateixes fonts i impossibles de retocar. No hi pot haver diferències de base tècnica, que és molt simple. De sempre, aquest tipus de dades són idèntiques en tots els organismes d’estadística, des del més local a l’europeu. S’usen unes mateixes fonts i tècniques idèntiques. Mai no hi ha hagut discrepàncies numèriques. El que és nou és que la Generalitat ho hagi amagat. Però s’entén: està en joc la continuïtat en el poder d’Artur Mas, de CDC i l’inefable “procés”. La maldat sanitària facilita copsar tota la realitat dels darrers quatre anys.

Dades publicades a Madrid i no aquí

Resulta que l’Institut Nacional d’Estadística de l’Estat (INE) ja té publicades les dades de mortalitat del 2013. Les publicà a nivell estatal i de cada autonomia. En canvi, la Generalitat no ho ha fet. Vaig cometre l’error d’estar pendent de l’Idescat i no de l’INE.

Començant pel començament, cal destacar que l’índex de mortalitat a Catalunya, sobre el total de la població, en el 2010 va ser del 0,78. En el 2011 passà al 0,79. En el 2012 al 0,83, i en el 2013 al 0,81. El càlcul de l’any 2013 ha estat possible per les dades de defuncions de l’INE. La Generalitat sempre les havia facilitat i fins ara encara no ho ha fet. En el període esmentat. ha variat molt poc la població però si la mortalitat. Queda clar que la mortalitat, sobre el total de la població de Catalunya, ha augmentat de 0,3 punts des del 2010, cosa que és una barbaritat.

Tendència clara a l’augment de la mortalitat

Si establim la comparació a partir de l’augment de la mortalitat anual en relació a la mortalitat de l’any precedent, hi va haver el màxim esgarrifós d’un augment 5,3 per cent de mortalitat en el 2012 (en comparació a la mortalitat pròpia de l’any 2011 i no pas respecte al total de la població). L’any següent (2013) hi hagué una lleugera disminució respecte a aquell gran increment del 2.012.

La tendència general clara i patent ha estat a l’augment de mortalitat. Entre el màxim del 2012 i el 2013 hi hagué una disminució del 2,9, però si la comparació es fa entre el 2011 i el 2013 continua havent-hi un augment de la mortalitat del 2,4. És la diferència entre l’augment de mortalitat del 2012 (5,3) i la disminució del 2,9 del 2013. Per tant, la tendència continua sent a l’augment de mortalitat. No hi ha cap dubte.

Passant dels 60.000 morts

Mentre la població s’ha estabilitzat o ha tendit a baixar resulta que els índexs acabats de citar equivalen a un gran augment de morts de persones concretes, que és el que compta, al menys per les persones que no som com Boi Ruiz.

Per major precisió, esmento el fet que en el 2010 hi hagué 59.069 morts a Catalunya. En el 2011, 59.586. El 2012, 62.724, malgrat que els mitjans de la Generalitat i els servils ho passessin per alt. Finalment, gràcies a les dades de l’INE (amagades per l’Idescat) en el 2013 n’hi hagué 60.807 defuncions, cosa que representà una millora, però inferior a l’empitjorament del 2012. Mai no s’havia arribat a 60.000 morts en un any a Catalunya, i menys en període d’estancament o disminució de la població. Algú n’hauria de pagar les conseqüències, crec jo.

Reflexió preelectoral

La Generalitat ha preferit callar les defuncions del 2013 (per això Idescat no n’ha dit res) perquè hagués hagut de parlar de l’augment de les defuncions del 2012 (any clau de les retallades) i del fet que la tendència, fins i tot saltant-nos les pèssimes dades del 2012, és a l’augment de la mortalitat. Ho acredita la comparació entre el 2010 i el 2013, en que només es recuperà un 2,9 de l’augment (5,3) de morts del 2012 en relació al 2011, en que també havien augmentat respecte el 2.010.

Què passarà respecte el 2014? De moment no hi ha dades a l’abast, malgrat que ja podria haver-n’hi. Valdria la pena que n’hi haguessin abans del 27S. Constatar la destrucció brutal, despietada i deliberada de la sanitat púbica catalana hauria de ser un excel·lent element de reflexió preelectoral. Que ERC no ho consideri així s’entén pel seu recolzament constant a CiU. Però no s’entenen els silencis d’altres.

La Conselleria d’Economia

Voler debatre seriosament sobre salut és un criteri que no comparteix Boi Ruiz, ni Artur Mas, ni Andreu Mas-Colell, màxims i, ai las, cofois responsables de tot el que revelo. A aquest efecte, destaco que Idescat depèn de la Conselleria d’Economia i Coneixement, o millor dit de “Desconeixement Deliberat de la Ciutadania”.

Tot ha estat amanit pel fet que, a hores d’ara, Idescat encara no ha publicat les defuncions (però si els naixements) del 2013, que ja estaven publicats per l’INE que els ha obtingut de les mateixes fonts oficials de les quals les ha obtingut (però amagat) Idescat. Ho podria explicar amb força detall perquè vaig ser, entre més funcions jurisdiccionals, Jutge Encarregat del Registre Civil. Aquí tots ens afaitem.

Davallada de la natalitat

A més cal considerar que en aquest període no hi ha hagut variacions poblacionals importants. En canvi, el Tripartit si que va haver de fer front a un fort augment de població, cosa que dugué a terme prou bé, sense els increments de mortalitat que exposo. Això malgrat que l’augment de població era essencialment degut a l’arribada d’immigrants de països pobres i, per tant, poc atesos sanitàriament, en especial quant a prevenció. Avui no augmenta la població però ho fan les defuncions.

Ocupem-nos ara de la davallada de la natalitat, un tema que sempre cal comparar amb el nombre de defuncions, tenint en compte que les dades sanitàries i demogràfiques solen actuar com si fossin vasos comunicants. Sempre segons dades estadístiques oficials, resulta que en el 2010 el total de naixements a Catalunya en relació al relació al total de població va ser d’1,12 en el 2.010 En el 2011 de 1,07. El 2012 de 1,02 i el 2013 fou de 0,95.

Moren més persones i en neixen menys

El contrast continuat entre els índexs de mortalitat i de natalitat seria considerat en qualsevol país democràtic -i per tant amb una comunicació social lliure- com un fet gravíssim, així com una causa per a fer caure el Govern. Aquí la culpa rau en un Govern -responsable “exclusiu” en sanitat- que va gosar autoqualificar-se de “el dels millors”.

Tot plegat indica que, en morir més persones i néixer-ne menys, estem anant cap una inversió de la piràmide poblacional, és a dir a ser candidats a la davallada demogràfica, per la baixada dels naixements i l’augment de la mortalitat.

Un futur encara més catastròfic

Les dades diguem-ne microsanitàries del present i les del 2014 només permeten efectuar presagis encara més catastròfics. Tots els hospitals de Catalunya, que jo sàpiga, tenen plantes tancades. En tots ells,i en especial als grans, ha augmentat el nombre de reingressos. És una dada terrible. Indica que s’havia donat l’alta a pacients ingressats fa poc (per una intervenció o altres raons) abans d’hora, per poder ingressar-hi de pressa i corrents a altres, que ben sovint han passat dies i dies a urgències i atesos de manera inhumana, malgrat la bona voluntat i la dedicació del personal sanitari.

Cal ser d’una maldat infinita per tenir plantes tancades i haver reduït el personal quan els hospitals estan col·lapsat precisament per la supressió de mitjans humans i tècnics.

Escàndols de corrupció sanitària

Hem arribat a un màxim de defuncions, a un mínim de personal i de sous d’aquests (els més baixos de l’Estat), a un màxim de reingressos, a un màxim de col·lapses dels serveis d’urgències, a un altre màxim descarat d’escàndols de corrupció lligats a la sanitat i, per no fer-ho més llarg, a una consideració inhumana i ideològica de la sanitat, on ser pragmàtic (és a dir curar i voler millorar) ha esdevingut una heretgia.

En el futur immediat, tot només pot empitjorar. Els gerents d’hospitals que conserven un sentit mínim de la dignitat et diuen que s’han cruspit els fons d’amortització (els diners posats apart per la millora de l’equipament mèdic) per tapar (malament) forats urgents. Molts metges et diuen “estem fent medicina de guerra” o “ja he oblidat què és la prevenció”, imprescindible per evitar que tot empitjori.

Contra el dret administratiu

Ara bé, la lluita destructora de la cúpula de sanitat i de la Presidència de la Generalitat va dirigida a liquidar, ai Déu meu, el Dret Administratiu, és a dir el necessari control dels diners públics. Els volen usar arbitràriament com si fossin seus. Si ho penses i ho constates et pots creure que t’has tornat boig.

La taca d’oli de la maldat sanitària va sorgir, segons he exposat des de fa anys, per la voluntat de servir a “la CDC dels negocis sanitaris”. Mai no he trobat a ningú, inclosos dirigents i militants de CDC, que intenti contradir-me. Ara aquesta maldat originària ha fet més taca d’oli, afectant fins i tot a Idescat, els serveis estadístics de la Generalitat.

Polítics contra tècnics

Això darrer, confirma un vell axioma consistent en creure que quan un tècnic no fa bé la feina és perquè té darrera seu a un polític, amb vocació del que a la URSS se’n deia comissari polític. Si a més, el polític té darrera a un “home de negocis” poc o gens honest, enriquit per la política (o la política sanitària) ja hem entrat en l’infern de Dante.

Ho tenim als passadissos, on ja s’han traçat línies, a terra o a la paret, per distingir on comença l’espai màxim (és a dir, molt mínim) d’una camilla amb un malalt per començar, a pocs centímetres, l’espaï d’un altre. Per disminuir el desori a aquests espaïs de cel·la medieval, cada trosset ha estat batejat amb el nom de “box”. El box numero u està al començament d’un passadís i el vuit, o el nou, o el deu, a l’altre punta.

Fugida en massa de Bellvitge

S’explica que la directora d’infermeria de l’Hospital de Bellvitge, junt amb 120 infermeres i auxiliars d’infermeria, hagin demanat el trasllat a centres d’atenció primària. El que ja no s’entén és que no se les pensi reemplaçar.

Per la seva banda, Boi Ruiz està duent a terme un pretès “pla de comunicació” del qual ja vaig escriure. N’escriuré més. A la vegada, a Lleida hi ha hagut una manifestació contra el consorci territorial, avantsala de la destrucció de l’Institut Català de la Salut i a Tarragona està a punt d’esclatar l’escàndol del CAP Muralla. A Barcelona, anit hi havia a urgències 76 pacients pendents de poder ser ingressats, alguns dels quals esperant des del dia dinou. Etcètera.

La Vanguardia sense fotògrafs?

Malgrat això i mil coses més, La Vanguardia ha d’estar tan malament de diners que no hi ha pogut enviar ni un fotògraf, ni, per descomptat, TV3 a un càmera cap hospital col·lapsat.

Ha estat una petita ironia, dins un article que ens hauria de fer plorar de vergonya. O dir-nos a nosaltres mateixos que Artur Mas, Andreu Mas-Colell i Boi Ruiz no poden tenir cap funció en una societat civilitzada. Altrament, som nosaltres els que ens posem al marge de la civilització, de la compassió i de la solidaritat humana.

Publicado en sanidad pública | Etiquetado , , , | 1 comentario

Una marea ciutadana tenyeix Lleida de blanc: CIU ESCOLTA!


Prop de 3.000 usuaris i treballadors de la sanitat pública han tenyit els carrers de Lleida de blanc amb bates i globus blancs per rebutjar el consorci sanitari que CiU vol imposar d’aquí dos mesos a les comarques de Ponent i Pirineus.

La Marea Blanca valora com un èxit la mobilització i destaca que aquesta obliga al Govern a retirar un projecte massivament contestat durant un any. “La Generalitat no pot seguir ignorant els 38.575 signants i els milers de persones que han sortit al carrer en els tres centenars d’actes i a les tres manifestacions. Ha de fer marxa enrere i apostar per la integritat de l’Institut Català de la Salut, revertir les retallades i avançar cap a la plena titularitat, universalitat, gratuïtat i respecte als treballadors de la sanitat pública”.

Per la Marea Blanca el consorci de Lleida i la resta de projectes similars que implementa i projecta a la resta de territoris, són una aposta ideològica, i no tècnica com els polítics responsables volen justificar-los, que cerquen evitar controls parlamentaris i escapar, en allò substancial, al dret públic.

Dimecres vinent es complirà un any de la visita del conseller Boi Ruiz a Lleida, on va anunciar la imposició del Consorci.

La mobilització ha començat amb les actuacions de Xavier Baró i Xavier Mayora i s’han succeït accions que han assenyalat els responsables o còmplices polítics del projecte. A la Delegació de la Generalitat s’ha denunciat la sordesa política, ignorant les prop de 40.000 signatures que demanen l’aturada del projecte. A la Paeria i a la seu d’Esquerra els manifestants han recordat la complicitat de l’alcalde de Lleida i la tebiesa d’Esquerra davant del projecte. Al final del recorregut, un pluja de farina ha emblanquinat la seu del Departament de Salut. Finalment, la manifestació ha finalitzat amb un mural col·lectiu que ha tenyit de blanc la plaça Ricard Vinyes, símbol de la voluntat popular. A la cloenda, Teresa Forcades i els editors de la revista Cafè amb Llet, han apel·lat a “no votar aquells partits que no es posicionin fermament contra el consorci sanitari i en defensa d’una sanitat 100% pública”.

També han estat presents representants de col·lectius en defensa de la sanitat pública d’altres territoris. Està previst que en els propers dies comenci un procés col·lectiu per generar un moviment en defensa de la sanitat pública d’àmbit català.

 
Publicado en Privatización, sanidad pública, Uncategorized | Etiquetado , , , | 1 comentario

Pagar per viure: una projecció distòpica del que ens pot passar


Algunes dades sanitàries a l’atzar.

Metges en un quiròfan hospitalari / JORDI BORRÀS

Un infartat a Tarragona va morir perquè la unitat que l’havia d’atendre estava tancada. A la Vall d’Hebron una dona va perdre el fill perquè no hi havia ningú per desplaçar un respirador. Una altra dona va perdre la mare perquè la màquina estava espatllada per manca de manteniment. Un home mor al Vallès Oriental perquè el servei d’ambulàncies ha estat retallat. Al Vallès Occidental, un jove se suïcida perquè no és atès a temps de la depressió. Al documental ‘Determinants de la Salut, el Negoci de la Vida’, de SICOM i Howav, dues dones expliquen que es van intentar suïcidar a causa de la crisi i l’absència de polítiques públiques. Al mateix documental, tres dones denuncien que les han amenaçat amb prendre’ls els fills o les prestacions públiques per ocupar un pis o quedar-se al carrer.

Albert Gómez, delegat territorial de la Generalitat a les Terres de l’Ebre deia, sense que li costés el càrrec, va dir que “la gran plaga del segle XXI és la gent gran”. El conseller de Sanitat Boi Ruiz elimina l’espera màxima de sis mesos en 11 de les 14 intervencions que estaven garantides per llei i des d’ara només es “recomana” que les intervencions quirúrgiques no urgents no esperin més d’un any (excepte oncologia, pròtesis de genoll, maluc i cataractes). A Catalunya, l’any 2014, s’han derivat a la privada més de 20 mil pacients, la meitat dels quals al consorci privat IDC (abans Capio). D’altres famílies han pagat per la intervenció urgent a la sanitat privada del seu malalt perquè la pública la dilatava en el temps. Alguns anomenats ‘professionals de la sanitat’ s’han aprofitat del dolor i la por a morir per convèncer els seus pacients que era millor pagar que no pas esperar. I els han operat ells mateixos, a les seves instal·lacions privades, cobrant a banda per un serveis que eren gratuïts. I fins i tot han fet les intervencions als hospitals públics emprant recursos públics en benefici privat.

Casos de presumpta corrupció vinculada a les privatitzacions i els negocis, nien a Salut –Padrosa, per exemple– sense que el president es qüestioni al titular del departament de Salut ni obligui a canvis en la direcció.

Els malalts d’hepatitis C no disposen del medicament que els permetria guarir-se – amb una probabilitat del 90% – perquè els governs no dediquen prou diners a comprar-lo. El sistema econòmic i farmacèutic del món occidental permet a les empreses fabricants prioritzar el negoci per sobre de salvar vides humanes. Qui paga viu! El preu dels medicaments per guarir l’ hepatitis C o l’epidèmia d’ebola, de la qual ja ni en parlem perquè té lloc a l’Àfrica, ho demostren. Fins i tot Peter Gøtzsche, escriptor i director del Nordic Cochrane Center al Rigshospitalet de Copenhague, afirma que els medicaments són la tercera causa de mort al món, després de les malalties cardiovasculars i el càncer. La medicació, un producte de destrucció massiva que genera beneficis als seus fabricants. Com les armes.

Els governs afirmen no poder fer-hi res, més enllà de ‘negociar’. El problema rau en qui finança els governs i qui són, d’on venen i qui paga les persones que els componen. La sanitat camina cap a la seva privatització i finançada amb diners públics, convençuts com estan els ‘poders’ de la seva rendibilitat econòmica a curt termini: qui es nega a ‘pagar per viure’?

Privatització de les necessitats humanes

Des de fa temps, i amb la crisi s’ha accentuat, els ‘poders’ van decidir privatitzar les necessitats humanes convertint-les en un negoci segur. Estan convençuts que ningú es negarà a pagar per la supervivència, sobretot de fills i néts, però també pròpia.
Observem el naixement d’un nadó. Què li és imprescindible per viure: aire, aigua, aliment, higiene/sanitat, sostre, i l’atenció humana necessària per garantir-ho. Després vindrà l’educació, eina imprescindible per assegurar que, com a mínim teòricament, totes tenim els mateixos drets. I necessitarà informar-se per decidir.

‘Pagar per beure, pagar per menjar’

agua

Sense beure aigua, sense hidratar-nos, morim. Els poders en volen la privatització i malden per aconseguir-la. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona l’aigua està privatitzada per a tothom i arreu de Catalunya per a la majoria. Fins i tot l’aigua vida, la quantitat necessària per assegurar la supervivència dels humans –al voltant de 40 litres persona/dia- convertida en mercaderia. Abans les fonts públiques estaven garantides. Ara, a llocs com Salt, al Gironès, tanquen fonts o les fan rajar gota a gota, per evitar que persones amb insolvència econòmica la puguin aconseguir sense pagar. Mentrestant, la xarxa d’aigua privada continua vessant perquè els resulta més barat perdre aigua que no pas reparar les canonades. Tant li fa si és un bé escàs.

Un bé comú imprescindible és a mans de companyies privades perquè en facin negoci malgrat que Nacions Unides hagi reconegut l’accés a l’aigua i a la higiene com un Dret Humà. Per tenir constància de l’abús només cal mirar la factura i l’augment constant de preus. Una realitat obscena afortunadament combatuda per l’Aliança contra la Pobresa Energètica.

A Espanya hi ha al voltant de 4,5 milions d’aturats. A Catalunya, gairebé 600.000. L’atur entre els menors de 25 anys supera el 50%. A Catalunya la pobresa laboral, persones que treballen però no cobren prou com per satisfer les necessitats bàsiques, arriba a l’11,7% de les persones econòmicament actives. A l’Estat el 42,2% de les persones a l’atur no reben cap prestació econòmica. Hi ha, per tant, quasi 1,9 milions de persones sense cap ingrés. La quantitat coincideix amb les persones que viuen en situació d’insolvència alimentària.

Contra totes aquestes dades, l’única política recomanada pels governs català i espanyol és la caritat, la bona voluntat dels ciutadans. El Banc dels Aliments mereix una anàlisi específica, donat que per a les empreses el fet de ‘donar’ aliments els desgrava i els suposa un benefici addicional a través del valor de la publicitat que obtenen de forma gratuïta.

Respirar no és gratis

L’aire no es veu i, si bé s’olora, poques vegades relacionem les pudors amb la salut. Habitualment pensem que no passa res. Cada any, però, mor més gent prematurament a causa de la contaminació: 7 milions de persones al món (Informe OMS de març de 2014); 20.000 a Espanya.

Si apliquem les dades de la UE, un de cada tres espanyols respira aire contaminat. Si fem servir els límits de l’Organització Mundial de la Salut, més del 95% de les persones que habitem la península respirem aire contaminat.

Sabem també del cert que la contaminació crea i aguditza problemes respiratoris, que causa càncer de pulmó, arteriosclerosi, augmenta el nombre d’infarts i ictus; que els nens i adolescents veuen compromesa la seva capacitat pulmonar i que afecta el desenvolupament del pes i cervell dels nadons. Als països nòrdics estan allunyant les escoles de les autopistes per evitar que nens i adolescents respirin l’aire contaminant de partícules procedents de la combustió dels motors i de la fricció de les gomes amb l’asfalt. I s’està investigant la relació de la contaminació amb altres malalties com ara l’Alzheimer.

Tot això té costos humans i econòmics: morts prematures i finançament dels tractaments als hospitals. Cada dia que passa, doncs, respirar resulta més car per la sanitat pública, que paguem entre totes a través dels impostos, o per a les persones que emmalalteixen i no hi tenen accés perquè hauran de pagar les factures a la privada.

L’educació (concertada)

L’educació és l’eina igualitària per excel·lència. Sense educació per a tothom, gratuïta, sense diferències ni exclusions, la igualtat de drets, l’equitat, desapareixen. L’educació privada subvencionada amb diners públics, coneguda com a concertada, és una eina discriminatòria: ja no tothom té els mateixos drets perquè no tothom hi pot accedir per causes econòmiques i o de selecció.

Passa el mateix a la Universitat. El procés de privatització que ha significat Bolonya i l’actual proposta de 3 anys de graduació i dos de màster, amb l’esforç econòmic, de temps i de dedicació que suposen, és una forma perversa de destrucció de la igualtat i l’equitat. La conseqüència és la restricció, sinó desaparició de l’ascensor social pel qual, teòricament, transitava la igualtat d’oportunitats i el manteniment de les elits a la cúpula del poder.

El dret a un sostre

És evident que el dret a l’habitatge ha revolucionat la societat. Tal vegada perquè és aquest un dret tangible i les conseqüències de la seva absència, mesurables. En tot cas, la lluita contra l’absència de polítiques públiques d’habitatge ha estat decisiva en la revolució social que estem vivint. Una cosa és segura, si s’ha hagut de fer i continua, una lluita tan i tan aferrissada, és perquè els poders volien i volen, que el dret a l’habitatge ho sigui tan sols per a aquelles persones que el poden pagar.

Una lliçó positiva i esperançadora en podem extreure: malgrat les intencions del Poder, la victòria és possible, difícil, però a l’abast.

Com es privatitzen les necessitats

euros

Seria pretensiós, per la complexitat del procés i del seu anàlisi, descriure’l amb precisió en un article com aquest. Això no obstant, de l’observació de la informació, en podem deduir unes quantes coses que el Poder vol obtenir.

- Estats on cada vegada la Política tingui menys pes i on les decisions es prenguin per imperatiu econòmic. I si cal que siguin estats fallits, que ho siguin. Somàlia, Iraq, Síria, Líbia, són exemples recents del negoci per sobre del dret a la vida. Però sense anar tan lluny, al sud d’Europa i a Espanya i a Catalunya, l’obligació de pagar deutes, moltes vegades inexplicables, probablement il·legítims i ens hauríem de preguntar si il·legals, està per sobre dels drets socials bàsics.

- Pensament únic: convèncer que l’actual model econòmic és insubstituïble i que la contaminació i l’explotació irracional dels recursos és ineludible si volem mantenir el benestar.

- Negoci indiscutible en l’origen: produir sense ser perseguit per les destruccions socials causades i/o malmetre el medi ambient, un bé comú imprescindible per a la vida.

- No pagar impostos, o el mínim indispensable, pels beneficis obtinguts, generant insolvència en l’erari públic i per extensió retallades de l’Estat del Benestar i dels drets socials.

- Obligar a pagar per totes les necessitats humanes i pel tractament de malalties tot privatitzant el sistema sanitari a ‘causa’ de les polítiques restrictives dels drets socials, justificades per la insolvència de l’erari públic i reduint la sanitat pública a beneficència.

- Assegurar que totes les necessitats humanes estan garantides per aquells que s’ho puguin pagar. La resta s’haurà d’espavilar. Sistema d’investigació, medicaments, espais restringits, proteccions artificials, etc., que haurà estat desenvolupat precisament pels impulsors de tot el procés: poders financers, banca, fabricants d’armes, farmacèutiques,multinacionals de sanitat privada, de l’alimentació, de l’aigua, de l’energia. En definitiva, pels autèntics centres de poder que habiten per sobre de la política i que no volen altra cosa que un món de pagament per les elits i la mà d’obra necessària per assegurar els treballs forçosos que no volen fer.

- Destrucció del Dret a la Informació i, en conseqüència, del pensament crític i del debat democràtic.

Apunt final:  Privatitzar les necessitats humanes vol dir incrementar els grups de risc, excloure cada cop més gent del sistema, tenir cura tan sols dels inclosos. És portar a l’extrem les desigualtats en salut, convertir la injustícia en el ‘no valor hegemònic’. És empitjorar sabent-ho, la salut pública, política, de la societat.

Josep Cabayol és periodista i president de SiCOM

Font: critic

Publicado en Privatización, Salud pública, sanidad pública | Etiquetado , , | Deja un comentario

Sessió del Parlament Ciutadà: Salut i sistema sanitari a Catalunya


Pel dret a decidir,  també, la
nostra salut

28 febrer 2015 – 10 a 14 h Facultat de Medicina de la UB
(paranimf del Clínic)

Benvolguda, benvolgut,

La plataforma ciutadana Pel Dret a la Salut (PDS), el grup impulsor del Parlament Ciutadà (PMC) i el nucli del Clínic del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC-Clínic), us convidem a participar a la sessió que tindrà lloc el proper dissabte 28 de febrer al paranimf de la Facultat de Medicina de la UB (Clínic).

Aquesta sessió del Parlament Ciutadà acomplirà la doble funció de ser un espai de debat, confluència i cooperació, i un instrument d’empoderament i acció política de la ciutadania.

Som la ciutadania qui hem de decidir quines són les nostres necessitats i prioritats en l’àmbit de la salut i el sistema sanitari. Amb aquest objectiu, més de 40 entitats ja han donat suport al manifest Pel dret a decidir també la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya.

Som nosaltres qui hem de dissenyar els programes de governament que permetin fer realitat una nova manera de viure, on la salut signifiqui autonomia per poder dur a terme els nostres projectes de vida, en solidaritat amb els altres i gaudint amb plenitud les nostres capacitats personals i socials.

La salut no és l’absència de malaltia. La salut depèn de factors econòmics, polítics, socials i de gènere, i cal posar la protecció de la salut en totes les polítiques públiques.

Et convidem a participar a aquesta sessió i que ens ajudis a fer una amplia difusió d’aquest acte, amb l’objectiu d’aplegar la participació del major nombre possible de col·lectius i de persones a títol individual.

T’esperem!

Programa (provisional)

9:30 Rebuda, acreditació i inscripció de participants
10:00 Obertura i presentació de la sessió Itziar González (PMC)
10:10 Escenari actual de la Salut i el Sistema Sanitari Pep Martí (PDS)
10:30 Determinants de la Salut
Intervencions de moviments, plataformes i entitats sobre la relació de la Salut amb el seu àmbit d’activitat: habitatge, treball, atur, pobresa energètica, alimentació, medi ambient, entre d’altres
Joan Benach, professor de la UPF
Presenta i modera Pep Cabayol (Sicom)
11:50 Torn obert de paraules
12:20 Proposta per formalitzar la creació de la Marea Blanca de Catalunya, amb el  doble objectiu de ser un espai comú de mobilització, confluència i coordinació Presenta i modera, Toni Barberà (Dempeus)
13:00 Torn obert de paraules
13:30 Votació i cloenda Portaveu de SEPC-Clínic

Per a facilitar-nos l’organització, t’agrairem que t’inscriguis a través del formulari que trobaràs al web:  http://parlamentciutada.cat/pel-dret-a-decidir-tambe-la-nostra-salut/

Publicado en Convocatorias | Etiquetado , , , , , | 1 comentario

Sovaldi: un negocio asegurado a costa de muchas vidas


Es totalmente inmoral y criminal que ante un descubrimiento de un fármaco que cura una enfermedad crónica grave que mata a muchas personas cada día, el planteamiento de la empresa farmacéutica que  suministra (que no es la que investigó y descubrió) el farmaco, sea asegurar sus ganancias a medio plazo y tranquilizar a sus inversores que están preocupados porque este medicamento cura en poco tiempo a los enfermos y por tanto no los convierte en clientes de por vida.

Da asco, pero así funciona el sistema capitalista en el que vivimos.

Afectados por la hepatitis C frente a la sede de Gilead en Madrid /PLAFHC

El laboratorio del Sovaldi prevé diez años de ventas aseguradas de sus fármacos contra la hepatitis C

Gilead cree que tiene asegurada una década de ventas de miles de millones de euros gracias a sus antivirales contra la hepatitis C. Algunos inversores del laboratorio estadounidense Gilead estaban preocupados por la alta eficacia de estos últimos productos lanzados al mercado. Los fármacos, que llegan a curar hasta un 90% de los casos de esta infección, se toman en ciclos muy cortos –de 12 a 48 semanas–, lo que limita las ventas.

El presidente de la farmacéutica, John F. Milligan, los tranquilizó en el encuentro que mantuvo con los accionistas el 10 de febrero en Nueva York. Su previsión es que los tratamientos se alarguen, al menos, hasta 10 años.

El volumen de personas enfermas es lo que sustenta los cálculos del jefe de Operaciones. Milligan ha contado que, sólo en Estados Unidos “hay 1,6 millones de infectados por el virus HCV” y que, con esa bolsa, “se tardaría unos seis años en tratar a todos”. “Además de eso, una cantidad igual está todavía por diagnosticar, por lo que seguiremos jugando un papel durante un periodo de tiempo mucho más largo”, aseguró.

Europa también va a desempeñar un papel importante en ese volumen de negocio. El laboratorio tiene claro que el número de europeos tratados con sus antivirales crecerá exponencialmente: “Las negociaciones para la aprobación en los países europeos de Harvoni [el tratamiento combinado de Gilead que hace innecesario añadir al Sovaldi otras medicinas de la competencia] están yendo muy muy rápido. Los que tienen que pagar los medicamentos ven los beneficios de que más pacientes que nunca puedan beneficiarse”. Las autorizaciones rápidas en Europa dispararán unas ventas, piensan, que pueden llegar a más de 10.500 millones de euros en 2015.

Datos de los sistemas de financiación pública

El ejecutivo estadounidense desveló algunos datos de su negociación y extensión en Europa que los países parecen mantener celosamente reservados. Así, Milligan aseguró que en 2014, 17.000 personas tuvieron acceso a Sovaldi en Francia mediante un “programa provisional mientras se cerraban las negociaciones sobre el precio”. También subrayó que este país “aumentará muy significativamente el presupuesto dedicado [a Sovaldi] a cambio de las concesiones en el precio que hemos hecho”.

“Hemos alcanzado acuerdos similares [por los que los Estados se comprometen a asegurar la adquisición de un número de tratamientos] en Italia y España, donde la hepatitis C es un problema de dimensión considerable”, explicaba Milligan a los inversores. “Si se comprometen a comprarnos un volumen determinado, nos comprometemos a hacer concesiones”, remachó.

El Ministerio de Sanidad aún no ha revelado cuántos serán finalmente los pacientes a los que se les administrará este revolucionario tratamiento ni tampoco qué precio pagará a Gilead por los medicamentos. Mientras tanto, el comité de expertos reunido por el Gobierno que debía elaborar una estrategia general para abordar el problema de la hepatitis C aún no se ha pronunciado. Alonso prometió que lo haría hace una semana.

más INFO

Publicado en Farmaindustria, Medicamentos, sanidad pública | Etiquetado , , , , | Deja un comentario