Mercaderes en día de mercadeo


El inefable sumo sacerdote del neoliberalismo sanitario, Guillem López Casasnovas, impartiendo en un escenario a medida. El IX Encuentro de Parlamentari@s de Sanidad, organizado por Sanitaria 2000 con el apoyo de Aproafa, Chiesi, Grupo Menarini, Novartis y Sanofi.

Otra apología de la colaboración pútrido-privada. Nadie para oponerse frontalmente ?

Mercaderes en día de mercadeo

El artículo es de Redacción Médica.

“La disparidad de financiación sanitaria entre españoles es del 35%”

Cómo hacer económicamente sostenible la sanidad ha ocupado esta mesa del IX Encuentro de Parlamentari@s de Sanidad

Guillem López, catedrático de Economía en la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona; Juan Antonio Gil, portavoz de Podemos en la Comisión de Salud del Parlamento de Andalucía; Jesús María Fernández, portavoz del PSOE en la Comisión de Sanidad y Servicios Sociales del Congreso de los Diputados; Isabel Cabezas, portavoz adjunta del PP en la Comisión de Sanidad y Servicios Sociales del Congreso de los Diputados; Manuel Mitadiel, portavoz de Ciudadanos en la Comisión de Sanidad de las Cortes de Castilla y León.

El tercer espacio de debate del IX Encuentro de Parlamentari@s de Sanidad, organizado por Sanitaria 2000 con el apoyo de Aproafa, Chiesi, Grupo Menarini, Novartis y Sanofi, ha abordado la financiación como uno de los pilares fundamentales para la sostenibilidad de la sanidad pública española.

Un debate que ha moderado Guillem López, catedrático de Economía en la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona; y que ha contado con la participación de Isabel Cabezas, portavoz adjunta del PP en la Comisión de Sanidad y Servicios Sociales del Congreso de los Diputados; Jesús María Fernández, portavoz del PSOE en la citada Comisión; Juan Antonio Gil, portavoz de Podemos en la Comisión de Salud del Parlamento de Andalucía; y Manuel Mitadiel, portavoz de Ciudadanos en la Comisión de Sanidad de las Cortes de Castilla y León.

La ponencia ha comenzado con la pregunta: ¿Qué preferís, una financiación de efectividad relativa o por coste-efectividad? “Desde el punto de vista técnico y personal, soy más favorable al segundo; desde lo político, este debate en un sinsentido, hay que centrarse en un buen sistema de evaluaciones para financiar la sanidad”, ha arrancado Mitadiel. “Hay que decidir en criterios de evaluación”, ha sentenciado. A juicio de Cabezas, “cuando hablamos de copago parece que se nos olvida de dónde veníamos en 2011”, para hablar de la importancia de las decisiones de financiación.

Fernández, por su parte, ha explicado que “la crisis ha dejado el sistema sanitario herido”. “Hay que recuperar la financiación, y si hay que poner a un representante del Ministerio de Sanidad en el Banco de España para ello, se hace”, ha comentado el político socialista. Para Gil, “el modelo no es el del copago”. “Habría que valorar los tratamientos financiados que no son efectivos o los medicamentos que tienen un precio por encima de lo que aportan”, ha añadido.

El debate ha abordado este punto con interés: “Hay que atender todas las necesidades, la pregunta es ¿a través de qué?”, ha añadido Gil. Mitadiel ha sumado los grandes problemas de sostenibilidad: “La obsolescencia de la tecnología radiológica, entre ellos; y esos grandes problemas hay que solucionarlo por vías de solucionar el acceso, no restringir”. Fernández ha recordado el gasto farmacéutico que bajó un 11% entre 2010 y 2011, a diferencia de la subida de estos dos últimos. “Se pudieron hacer medidas para racionalizar el gasto farmacéutico sin copagos”, ha matizado. “El foco no puede ser dónde cortamos”, ha sentenciado.

“¿Defendéis la colaboración público-privada?”, ha comentado el moderador para abrir el siguiente debate. Gil ha explicado que “no hay que hablar de esta colaboración, desde lo público se contrata a una privada para hacer lo que se le encargue, como Administración decido qué servicio voy a contratar”. Fernández ha dicho que “España es el país con más gasto sanitario privado de los 18 primeros de Europa”. “Colaboración público-privada, sí, pero depende de qué gama de servicios estamos hablando; siempre estará para llegar donde no llega lo público”, ha añadido el político socialista.

Cabezas ha señalado a Barcelona como una de las ciudades con mayor privatización, igual que Andalucía, “con un 57% de iniciativa privada”. “Nosotros creemos que tan buenos profesionales hay en la pública como en la privada, y no nos quedamos ni con unos ni con otros”, ha sumado. “Lo que se defiende es la sanidad pública universal gratuita pero no preguntando siempre cuál es mejor”, ha sentenciado la política popular.

Decisiones para todas las autonomías

Mitadiel ha hecho referencia al modelo PFI de su comunidad “que ha salido más caro y no ha tenido las virtudes que se suponía”. “Para decir sí a la colaboración público-privada, tiene que estar controlada sobre los resultados en calidad, externalizados, que no se ha hecho una comparación oportuna”, ha señalado. “Lo que no veo es a la Administración fabricando medicamentos”, ha dicho para hacer una defensa de “la eficiencia y para ello, el papel de la privada”.

También se ha debatido sobre si hay que aplicar la financiación finalista. “A las autonomías hay que tratarlas como adultos, que tengan capacidad de decisión, pero con servicios iguales para todos los españoles”, ha respondido Mitadiel. “No he oído a nadie alarmarse porque hay disparidad de financiación sanitaria de un 35% entre españoles”, ha añadido. “Lo que sí hay que hacer es coordinar, tomas decisiones para todas las autonomías, y los medicamentos para hepatitis C han sido una buena noticia”, ha aseverado.

“No es posible ni conveniente la financiación finalista: por el sistema político que tenemos descentralizado: si queremos mayor autonomía fiscal de las CCAA, no les vas a decir que son responsables de los ingresos y luego decirles en que deben gastar el dinero”, ha comentado Fernández. Gil tampoco apoya los presupuestos finalistas porque “el planteamiento mismo ya es fallido”. “Le arrebatas la autonomía a las comunidades, y eso es centralizar el Estado”, ha comentado el político de Podemos.

Sobre los impuestos a subir para mejorar la financiación, Mitadiel ha planteado que hay que hacer “políticas expansivas que aumenten el PIB, en lugar de subir impuestos, y así acercarnos a la media europea”. Fernández ha dicho que hay que “gastar cinco puntos más del PIB con una reforma fiscal integral”. Gil ha dicho que su propuesta es aumentar el gasto en sanidad financiándolo “replanteando la presión fiscal”. “No hemos llegado al tope de la capacidad recaudatoria del Estado”, ha aclarado el político de la formación morada.

Fuente: Redacción Médica

Anuncios
Publicado en sanidad pública, sanidad privada. | Etiquetado , | Deja un comentario

Salut és tot


El proper dissabte 7 d’abril és el dia en que gràcies a la  Xarxa Europea contra la Privatització i la Mercantilització de la Salut EUROPEAN NETWORK AGAINST PRIVATIZATION AND COMMERCIALIZATION OF HEALTH AND SOCIAL PROTECTION  els diferents moviments socials en defensa del dret a la salut i la sanitat pública ens coordinem a nivell europeu, ens coordinem per a un seguit de mobilitzacions conjuntes a tota Europa (aquí podreu veure el mapa d’accions convocades).

Fa uns dies els carrers de les dones. El 17 eren plens de pensionistes. Demà dissabte en el Dia Mundial de la Salut i us cridem a ocupar la Plaça de Sant Jaume.

 

i també a tot Europa.

Publicado en Convocatorias, Salud pública | Etiquetado | Deja un comentario

Los hospitales privados siguen creciendo a costa de los presupuestos públicos


Según el informe “Sanidad Privada, Aportando valor. Análisis de situación 2017”, elaborado por la Fundación IDIS (fundación de la patronal de hospitales privados), la sanidad privada sigue su tendencia creciente (a cargo del presupuesto estatal, mientras se reduce el gasto en los hospitales de gestión directa).

Según dicho informe, en 2016, los centros privados se repartieron 1.578 millones de euros públicos por conciertos en 2016, gracias al artículo 90 de la Ley General de Sanidad (artículo que permite derivar los pacientes y procesos rentables del sector púbico al privado, mientras éste se infrautiliza, y que ningún partido polítco pide derogar), lo que supuso el 25,6% de su facturación durante el citado ejercicio, que alcanzó los 6.175 millones de euros. Es decir, uno de cada cuatro euros ingresados por estos hospitales en 2016 provino de presupuestos públicos.

El IDIS no recoge los ingresos del otro gran grupo de hospitales privados: los que son propiedad de la iglesia Católica, que tienen una facturación anual cercana a los 4.000 millones de €, y gestionan mas del 27 % de las camasprivadas existentes a nivel estatal (San Juan de Dios, Hermanas Hospitalarias, Hospitales Católicos de Madrid, etc).

La penetración del sector privado, parasitando los presupuestos públicos, es cada vez mayor. El 43 % de los hospitales privados (193) tienen conciertos con la sanidad estatal .

Por comunidades, Cataluña, cuyo modelo de privatización es el mas antiguo y el mas variado en cuanto a fórmulas juridicas, hasta el punto de que el 69 % de los hospitales son privados, es la que más dinero dedica al sector privado: el 25,1% en 2015.

Madrid le sigue en segundo lugar con un 12,4 % en 2015.  Le siguen Baleares y Canarias (10%), La Rioja (8,4%), Navarra (7,7%), País Vasco (6,8%), Murcia (6,4%), Asturias (6%), Galicia y Castilla-La Mancha (5,5%), Aragón (5,4%), la Comunitat Valenciana y Extremadura (4,5%), Andalucía (4,3%), Castilla y León (4%) y Cantabria (3,7%).

Fuente: CAS Madrid

Publicado en sanidad pública, sanidad privada. | 1 Comentario

Manifest de la Vaga Feminista 8 de Març


JUNTES SOM MÉS!

Avui, 8 de Març, les dones de tot el món estem convocades a la VAGA FEMINISTA.

Cada 8 de març celebrem l’aliança entre dones per a defensar els nostres drets conquistats. Ens precedeix una llarga genealogia de dones activistes, sufragistes i sindicalistes. Les que van portat la Segona República, les que van lluitar a la Guerra Civil, les que van combatre el colonialisme i les que van formar part de les lluites antiimperialistes. No obstant això, sabem que encara no és suficient: queda molt per fer i nosaltres seguim lluitant.

La sororitat és la nostra arma; és l’acció multitudinària la que ens permet seguir avançant. La data del 8 de març és nostra, és internacional i és reivindicativa.

Les nostres identitats són múltiples, som diverses. Vivim als pobles i a les ciutats, treballem en l’àmbit laboral i en el de les cures. Som paies, gitanes, dones amb diversitat funcional, migrades i racialitzades. Les nostres edats són totes i ens sabem lesbianes, trans, bisexuals, inter, queer, hetero… Som les que no hi són: som les assassinades, som les preses, som les que es van quedar al mar, som les que es van quedar a les fronteres.

Som TOTES. Juntes avui parem el món i cridem:

PROU! Davant de totes les violències masclistes que ens travessen.

PROU! D’agressions, humiliacions, marginacions o exclusions. Exigim que el Pacte d’Estat contra les violències masclistes -d’altra banda insuficient- es doti de recursos i mitjans per al desenvolupament de polítiques públiques reals i efectives que ajudin a aconseguir una societat lliure de violències contra les dones i nenes. Denunciem la repressió sobre qui encapçalen la lluita pels drets socials i reproductius.

PROU! De violències masclistes, quotidianes i invisibilitzades que vivim les dones sigui quina sigui la nostra edat i condició. VOLEM poder moure’ns en llibertat per tots els espais i a tota hora. VOLEM gaudir del nostre dret a viure una vida lliure de violències masclistes. Assenyalem i denunciem la violència sexual com a expressió paradigmàtica de l’apropiació patriarcal del nostre cos que afecta, encara més, a les dones migrades i a les treballadores domèstiques. És urgent que la nostra reivindicació Ni una menys: vives ens volem sigui una realitat.

PROU! D’opressió per les nostres orientacions i identitats sexuals!​ Denunciem la LGTBIfòbia social, institucional i laboral que patim moltes de nosaltres, com una altra forma de violència masclista. Som dones i som diverses. Si ens toquen a una, ens toquen a totes!

Som les que reproduïm la vida. El treball domèstic i de cures que fem les dones és imprescindible per al sosteniment de la vida. Que majoritàriament sigui gratuït o estigui devaluat és una trampa en el desenvolupament del capitalisme. Avui, amb la ​vaga de cures​ en la família i la societat, donem visibilitat a una feina que ningú vol reconèixer, ja sigui a la casa, mal pagada o com a economia submergida. Reivindiquem que el treball de cures sigui reconegut com un bé social de primer ordre i exigim la redistribució d’aquest tipus de tasques.

Avui reivindiquem una societat lliure d’opressions, d’explotació i violències masclistes. Fem una crida a la rebel·lia i a la lluita davant l’aliança entre el patriarcat i el capitalisme que ens vol dòcils, submises i callades.

Per aconseguir una vida lliure de violències cal actuar en tots els àmbits de la nostra vida.

A Catalunya estem vivint una escalada de la repressió: càrregues policials l’1 d’octubre amb denúncies d’agressions sexuals. Les feministes estem compromeses també en la defensa de la democràcia i de les llibertats al nostre país i entenem que la criminalització i/o la judicialització de formes pacífiques de protesta social i reivindicació política també són formes de violència institucional que hem de denunciar. Per això denunciem l’aplicació de l’Article 155 de la Constitució espanyola i exigim la seva immediata suspensió.

No acceptem estar sotmeses a pitjors condicions laborals, ni cobrar menys que els homes per la mateixa feina. Per això, avui també fem ​vaga laboral​.

Vaga contra els sostres de vidre i la precarietat laboral, perquè les feines a les que aconseguim accedir estan marcades per la temporalitat, la incertesa, els baixos salaris i les jornades parcials no desitjades. Nosaltres engrossim les llistes de l’atur. Moltes de les feines que realitzem no posseeixen garanties o no estan regulades. I quan algunes de nosaltres tenim millors treballs, ens trobem amb que els llocs de major salari i responsabilitat estan copats per homes. L’empresa privada, la pública, les institucions i la política són reproductores de l’explotació laboral de les dones.

PROU!​ de discriminació salarial pel fet de ser dones, de menyspreu i d’assetjament sexual en l’àmbit laboral.

Denunciem que ser dona sigui la principal causa de pobresa i que se’ns castigui per la nostra diversitat. La precarietat s’agreuja per a moltes de nosaltres pel fet de tenir més edat, ser migrada i estar racialitzades, per tenir diversitat funcional o una imatge allunyada de la normativitat. Reivindiquem que la nostra situació laboral ens permeti desenvolupar un projecte vital amb dignitat i autonomia i que l’ocupació s’adapti a les necessitats de la vida: l’embaràs o les cures no poden ser objecte ni d’acomiadament ni de marginació laboral, ni han de minvar les nostres  expectatives personals ni professionals.

Considerem fonamental denunciar les normes i les polítiques opressives contra les dones migrants.

Exigim també les pensions que ens hem guanyat. No més pensions de misèria, que ens obliguen a patir pobresa en la vellesa. Demanem la titularitat de les pensions i que el temps dedicat a tasques de cura, o que hem desenvolupat al camp, sigui reconegut en el càlcul de les pensions de la mateixa manera que el treball laboral i demanem la ratificació del conveni 189 de l’OIT que regula el treball domèstic.

Cridem ben fort contra el neoliberalisme salvatge que s’imposa com a pensament únic a nivell mundial i que destrossa el nostre planeta i les nostres vides. Les dones tenim un paper primordial en la lluita contra el canvi climàtic i en la preservació de la biodiversitat. Per això, apostem decididament per la sobirania alimentària dels pobles. Donem suport al treball de moltes companyes que posen en risc la seva vida per defensar el territori i els seus cultius. Exigim que ​la defensa de la vida es situï en el centre de l’economia i de la política.

Exigim ser protagonistes de les nostres vides, de la nostra salut i dels nostres cossos, sense cap tipus de pressió estètica. Els nostres cossos no són  mercaderia ni objecte i, per això, també fem ​vaga de consum​. Ja n’hi ha prou de ser utilitzades com a reclam!

Exigim també la ​despatologització ​de les nostres vides, les nostres emocions, les nostres circumstàncies: la medicalització respon a interessos de grans empreses, no a la nostra salut. Prou de considerar els nostres processos de vida com a malalties!

Exigim el reconeixement dels drets laborals de les treballadores sexuals i denunciem la violència institucional, la criminalització i l’estigma cap a les companyes.

Exigim la ​despenalització total de l’avortament​, incloent-hi les menors d’edat, així com la seva legalització i cobertura gratuïta en el sistema de la  sanitat pública. Repudiem qualsevol tipus d’ingerència en la decisió de les dones sobre els nostres cossos. ​Nosaltres parim, nosaltres decidim!

L’educació inicial és l’etapa principal en la que construïm les nostres identitats sexuals i de gènere i, per això, les estudiants, les mestres, la comunitat educativa i tot el moviment feminista exigim el nostre dret a ​una educació pública, laica i feminista​ lliure de valors heteropatriarcals i imperialistes des dels primers trams educatius, en els que les professores som majoria, fins a la universitat.

Reivindiquem ​també el nostre dret a una formació afectivo-sexual que ens ensenyi en la diversitat, sense pors, sense complexos, sense reduir-nos a mers objectes i que no permeti ni una sola agressió masclista ni LGTBIfòbica a les aules.

Sol·licitem ​el manteniment i l’ampliació dels programes de beques d’estudi per a les estudiants de tots els nivells educatius.

Denunciem ​el pressupost públic que es destina a les escoles gestionades per l’Opus Dei i a totes les escoles concertades que segreguen per sexe. Reivindiquem una xarxa d’educació única, pública i gratuïta i amb perspectiva de gènere.

Exigim ​un avanç en la coeducació en tots els àmbits i espais de formació i una educació que no relegui la nostra història als marges dels llibres de  text; i en la que la perspectiva de gènere sigui transversal a totes les disciplines. No som una excepció, som una constant que ha estat callada!

VISCA LA VAGA DE CURES, DE CONSUM, LABORAL I EDUCATIVA! 

VISCA LA VAGA FEMINISTA!

Cap dona és il·legal​. Diem PROU! al racisme i l’exclusió. Cridem molt fort: no a les guerres i a la fabricació de material bèl·lic!. Les guerres són producte i extensió del patriarcat i del capitalisme per al control dels territoris i de les persones. La conseqüència directa de les guerres són milers de dones migrades i refugiades arreu del món, dones que som victimitzades, oblidades i violentades.

Denunciem les polítiques migratòries i de fronteres de l’Estat espanyol i de la Unió Europea i ​exigim ​l’acolliment de totes les persones migrades, sigui pel motiu que sigui, atenent al dret a la mobilitat humana.

Denunciem l’opressió que sobre les dones treballadores migrants té l’actual legislació i les polítiques públiques en la matèria. ​Exigim la derogació de la Llei d’Estrangeria. ​Exigim ​el tancament immediat dels CIEs.

Som dones lliures en territoris lliures!

Denunciem ​les retallades pressupostàries en els sectors que més ens afecten a les dones i LGTBI: el sistema de salut, els serveis socials i l’educació.

Denunciem ​la corrupció com un factor agreujant de la crisi.

Denunciem ​la justícia patriarcal que no ens considera subjectes de ple dret.

Denunciem ​la greu repressió i retalls de drets que estem patint.

Exigim ​la recuperació de la memòria històrica i del protagonisme de les dones i de les seves lluites així com mantenir el record de les que ja no hi són: ​Veritat, justícia, reparació i no repetició.

Reivindiquem ​la total separació Església i Estat.

Exigim ​plena igualtat de drets i condicions de vida i la total acceptació de la nostra diversitat.

ENS VOLEM LLIURES, ENS VOLEM VIVES, FEMINISTES, COMBATIVES I REBELS!

Avui, la vaga feminista no s’acaba:

SEGUIREM FINS ACONSEGUIR EL MÓN QUE VOLEM!

Publicado en Convocatorias, Género | Etiquetado , | Deja un comentario

“MUJERES Y PENSIONISTAS DEFIENDEN SU SALUD”


Comunicat de la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas

Desde la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas hacemos patente, una vez más, nuestra coherencia con la defensa de la Salud y la Sanidad Pública, sumándonos con intensidad proactiva, a las convocatorias del 8 y del 17 de Marzo.

Son dos fechas claves en la lucha por colaborar a transformar significativamente, desde la calle, desde fuera de los constreñidas instituciones político/administrativas, los condicionantes sociales que merman la salud de las personas en su inmensa mayoría.

Tanto la huelga internacional del día 8 de marzo, como la gran movilización intergeneracional y unitaria por la defensa de las pensiones públicas del día 17 de marzo, han de ser también nuestra huelga y nuestra movilización por todos los territorios del Estado donde se una la gente de las Mareas Blancas.

Coord. Estatal Mareas Blancas
Madrid, 5, marzo, 2018

Publicado en Convocatorias, Salud pública | Etiquetado | Deja un comentario

Una veu imprescindible: Vandana Shiva


Vandana Shiva: “No m’agrada la paraula capitalisme; prefereixo dir-ne colonialisme o robatori”

Entrevista a Vandana Shiva amb text de Queralt Castillo Cerezuela i fotos d’Ivan Giménez, publicada a Crític el dimarts, 20 febrer 2018.

“És fonamental que la gent del carrer sàpiga que el menjar és un tema de democràcia i de salut”

L’ecofeminista i activista Vandana Shiva (Dehradun, Índia, 1952) és un dels símbols de la lluita en defensa del planeta. Anticapitalista i convençuda de la necessitat d’un canvi de paradigma radical que aboleixi el sistema de consum actual, Shiva planta cara a les transnacionals que s’han apropiat el bé més preuat: els recursos naturals. L’editorial Capitán Swing li ha publicat ‘¿Quién alimenta realmente al mundo?‘ i al de gener va ser al CCCB per presentar-lo. El llibre tracta dels problemes dels monocultius, la importància de la biodiversitat de les llavors o com un consum ecològic i responsable pot enderrocar les corporacions que controlen la producció.

Com la va influenciar el fet de créixer a la falda de l’Himàlaia?

Vaig néixer al bosc, literalment. El meu pare era guarda forestal i de petita passava moltes hores amb ell passejant pel bosc. Quan no era amb el meu pare, era amb la meva mare, que tenia cura d’una granja. Ella era refugiada del Pakistan. Era l’època abans que es comencés a donar l’agricultura amb productes químics. Anàvem a l’hort i n’agafàvem el que hi creixia. La meva activitat preferida era adobar la casa; era com pintar. També m’agradava jugar al rierol… Totes aquestes coses que ara es consideren un luxe, en aquell moment formaven part d’una manera de viure.

Quin va el seu primer contacte amb l’activisme i amb l’ecologisme?

 Va ser quan estava a punt de marxar al Canadà per estudiar un doctorat sobre teoria quàntica. No estava gaire convençuda de marxar i no sabia quan tornaria, així que vaig fer una excursió ràpida als meus llocs preferits: el bosc de la infància i el rierol on solia jugar. Quan hi vaig arribar, vaig veure que el bosc havia estat destruït, n’havien talat els arbres i el rierol que venia d’aquell bosc s’havia assecat: només hi baixaven quatre gotes. Pensava que aquest entorn sempre seria allà, però la realitat és que en qüestió de pocs anys havia desaparegut. De tornada cap a Delhi, parlant amb la gent a les cases de te, em vaig assabentar que hi havia un grup de dones en una àrea remota de l’Índia que havien posat en marxa un moviment per aturar la tala d’arbres als boscos. Vaig decidir en aquell moment implicar-m’hi i em vaig prometre a mi mateixa que, quan tingués vacances al Canadà, tornaria a l’Índia. Quan hi tornava, em trobava amb les activistes del Chipko, el moviment contra la tala d’arbres. Ho vaig fer sempre que tenia vacances mentre estudiava el doctorat al Canadà. Aquelles dones sabien el que es feien i sabien el que deien: els arbres no donen fusta: donen oxigen, riquesa al sòl i altres. Aquesta és la funció ecològica dels boscos. Què podia fer jo? Em vaig comprar una càmera per documentar tot allò i en feia ‘Sideshows’. Vaig agafar tot aquell coneixement i el vaig convertir a l’anglès i en ciència, les dues llengües de dominació. Un dels meus informes va ser llegit per algun funcionari del Govern i el 1981 vam aconseguir una prohibició de tala d’arbres a les muntanyes. Tot això va ser gràcies a les dones. I va ser en aquest punt i amb aquestes dones que jo em vaig fer activista. Va ser el meu camp d’entrenament.

“És fonamental que la gent del carrer sàpiga que el menjar és un tema de democràcia i de salut”.

 

“Vull posar fi a la dominació del poder dels diners i la norma del sistema creada pels poders econòmics”

Com és d’incompatible el sistema capitalista amb el canvi de paradigma que vostè proposa? Un canvi cap a una democratització dels aliments, una agricultura ecològica, la desprivatització de les llavors i un món on els recursos naturals no es considerin una mercaderia?

En primer lloc, l’ús de la paraula ‘capitalisme’ és inadequat. D’això i d’altres qüestions en parlaré al meu proper llibre. La paraula ‘capitalisme’ és una construcció. ‘Capitalisme’ és diners i riquesa, se suposa. ‘Capitalisme’ ve de la paraula ‘caput’, que en llatí vol dir ‘cap dels animals’. En altres societats i en l’antiguitat, es mesurava la riquesa familiar en el nombre de caps de bestiar. El capital, tal com l’entenem avui dia, és una força que crea valor però que també ha anat usurpant el valor de les coses —concretament el valor de la natura— sota la premissa que la naturalesa no té cap valor perquè es tracta d’una entitat morta. El capitalisme no dóna valor a la creativitat i ha reduït la riquesa al valor del treball. A més, ha aconseguit apropiar-se la creativitat de la gent i fer veure que és la seva invenció. Ha robat el que és creat per la naturalesa i el que crea la gent. El capitalisme castiga els productors locals i recompensa les transnacionals amb els tractats de lliure comerç. Això no és nou: el primer tractat de lliure comerç va ser el de l’East India Company [Companyia Britànica de les Índies Orientals] el 1600. Pensem en un exemple: durant l’època colonial es van capturar africans per esclavitzar-los i els van portar als Estats Units a treballar en camps de cotó, en terres que havien estat usurpades als indis nord-americans. D’això en van crear valor. Treu els esclaus, treu el robatori de terres: què et queda? Res. S’ha donat una definició incorrecta del concepte ‘valor’ i això ho han fet els poderosos, els que són al poder. El meu treball dins de l’ecofeminisme pretén anar més lluny que tot això. Bacon és considerat el pare de la ciència moderna. I què diu? Els superhomes, herois, són els únics que tenen el coneixement.

Què passa amb el coneixement de les dones Chipko, amb el coneixement de les àvies, de les treballadores, de les agricultores?

El coneixement de les dones queda diluït, desapareix. S’esborra de la història. No hem treballat la terra, les dones? Sí, però mai hem tingut accés a la propietat. Aquest ha estat el problema. Locke, que va escriure molt sobre el tema de la propietat, va dir: quan treballes una terra, crees propietat perquè mescles treball i natura. Però no va dir res del treball de les dones i dels animals; ho va dir en un sentit figurat: el que té el capital té el treball i, per tant, la propietat dels animals i la gent. Ho va mistificar. Tornant al tema del capitalisme… no m’agrada utilitzar aquesta paraula perquè accepta que el capital crea. Jo utilitzaria les paraules ‘colonialisme’, ‘robatori’ o ‘extracció’, per denominar el sistema actual. Són l’agricultura ecològica i la democràcia dels aliments compatibles amb el robatori? No. Hem d’aturar el robatori de la terra, de les llavors, de l’aigua, del coneixement… Per això vaig començar el moviment Navdanya.

En el seu llibre proposa posar fi al capitalisme, o el robatori…

Vull posar fi a la dominació del poder dels diners i la norma del sistema creada pels poders econòmics.

“El menjar empaquetat que sembla menjar és verí. Hi ha un imperatiu de salut que la gent no pot ignorar”

I com podem els consumidors ajudar a enderrocar aquest sistema que també resulta injust per a nosaltres? Com es pot fer arribar el missatge al carrer? Les transnacionals que hi ha darrere el sistema, que el suporten, són molt poderoses.

Això que comentes és important. El capital va mistificar el món, i les grans corporacions van aparèixer. El capital sense la terra, sense la gent i sense el poder organitzat i estructurat, no haguera pogut fer res. Colom va viatjar des d’Espanya fins a Amèrica, els britànics van colonitzar l’Índia a través de l’East India Company, van socialitzar el cost de les pèrdues i en van privatitzar els beneficis. Van robar tot el que teníem. Des de llavors, hi ha hagut una evolució del sistema i ara som a l’era del domini dels milionaris. No només tenen els productes, sinó que també han adquirit els recursos. I més que això: no només han robat les espècies, l’or, la plata o els tèxtils, sinó que també volen adquirir allò que és bàsic per viure. “Si controlo la indústria alimentària, ho puc controlar tot”. Ho va dir Kissinger durant la guerra del Vietnam. El menjar és una arma: si controlo les armes, controlo el Govern; i, si controlo el menjar, controlo la societat. Aquesta visió del món, de tractar els recursos com un bé de consum o com una mercaderia, ha trobat en l’estament militar i les grans corporacions el millor aliat. En aquests moments tenim cinc companyies que controlen el comerç mundial de gra: Cargill, ADM-Archer Daniels Midland, Bunge, Glencore International i Louis Dreyfus. N’hi ha tres que controlen les llavors i els químics: Monsanto es va fusionar amb Bayer, Dow s’ha fusionat amb Dupont i ChemChina s’ha fusionat amb Syngenta. Són un càrtel, i ara ja no només s’ocupen de patentar llavors; ara compren la informació.

Quines implicacions té que aquestes multinacionals hagin començat a comprar informació?

Monsanto ja ho ha fet amb el sòl: ha comprat la major empresa d’informació del sòl. També es compra informació sobre el canvi climàtic i la meteorologia. D’aquesta manera, li poden dir a l’agricultor: aquest any hi haurà sequera, així que has de comprar aquest producte nostre, o aquestes llavors. Som a l’era de la privatització de la informació. I aquí també hi entren les asseguradores i es creen nous cercles de dependència. Imagina si ja és angoixós haver de comprar llavors o productes químics, imagina’t si els agricultors han de comprar la informació. Paguen per saber de quina qualitat és el seu sòl, en lloc de confiar en el seu coneixement, paguen per saber com serà el clima, en lloc de saber-ho a través dels sistemes públics de meteorologia. D’aquí ve que es vulguin privatitzar els serveis de meteorologia. Així què hem de fer… que el Govern pagui per tenir informació sobre el temps propietat d’aquestes companyies? Tot això ha creat la crisi que tenim actualment. Després hi ha la indústria del menjar porqueria. PepsiCo, Nestlé…

Proporcionen menjar?

No, proporcionen porqueria. Tothom sap que aquest tipus d’alimentació provoca obesitat infantil, diabetis i noves malalties. Com pot la persona del carrer canviar els seus hàbits de consum? Bé, primer de tot s’ha de tenir informació disponible. Per això he publicat aquest llibre i per això tu ets aquí. Mira, un esclavista mai alliberaria els seus esclaus; un esclau allibera un altre esclau. No hem d’oblidar que el 70% del que consumim encara ve dels petits agricultors. Sí que és cert que les grans transnacionals són poderoses, però no ens alimenten. No estem en una situació extrema: hi ha agricultors, hi ha llavors, hi ha coneixement. És fonamental que la gent del carrer sàpiga que el menjar és un tema de democràcia, però el que és més important és que és un tema de salut. Si els petits agricultors desapareixen, l’únic que tindrem serà malalties. El menjar empaquetat que sembla menjar no ho és: és verí. Hi ha un imperatiu de salut que la gent no pot ignorar. La gent paga molts diners a les consultes dels metges. A l’Índia, molts occidentals vénen a practicar ioga perquè volen que el seu cos estigui sa. La democràcia del menjar és el ioga polític d’una societat lliure.

“El consumidor ha de saber que el menjar que l’alimenta de debò només ve dels agricultors reals”

Llavors, pot desaparèixer, aquest imperatiu economista de lucre?

Tot ha canviat en els últims 20 anys i s’han incrementat les malalties. Quan vaig començar en l’activisme, jo treballava amb els agricultors. Però estem liderant el canvi: hi ha molta gent que no produeix menjar, però menja igualment. Aquesta gent sap i és conscient que vol menjar de qualitat. En segon lloc, quan aquest procés de globalització va començar, fa 20 anys, hi havia 10 empreses multinacionals que van empobrir els agricultors que estimaven treballar la terra, tenir cura dels seus animals o fer créixer les seves oliveres. A aquesta gent els han enfonsat; no els podem demanar que liderin el canvi social: amb prou feines es mantenen. Però la gent de les ciutats té la manera de fer-ho i s’han d’aliar. No es tracta de traçar un dualisme entre el consumidor i l’agricultor. El consumidor ha de ser lliure: ha de saber que el menjar que l’alimenta de debò i és bo per a la seva salut només ve dels agricultors reals. Les farmacèutiques no poden produir aliments reals i només porten malalties. Els nostres cossos mereixen alguna cosa millor. Aquest canvi s’ha de fer de manera creativa. Estic totalment en contra del monocultiu de la ment, així que cada societat ha de buscar la manera com fer-ho. És clar que el canvi no serà igual a tot arreu. Aquí a Barcelona, esteu rodejats de bons agricultors. És la feina del govern municipal, regional i estatal que els consumidors tinguin accés als productes que venen aquests agricultors.

En aquest canvi social que proposa, quin és el paper de l’educació, dels mitjans de comunicació i dels partits polítics?

Quan vaig començar la meva carrera com a activista, ho vaig fer perquè pensava que el Panjab estava en perill i es desintegraria a causa de la Revolució Verda. En aquell moment, no hi havia cap veu crítica amb l’agricultura industrial. Un dia portava el meu fill a l’escola i ell es va fixar en uns camps de cultiu amb uns embassaments per a l’aigua. El nen em va preguntar si la gent que vivia allà es moria de gana i li vaig dir que no. “El meu llibre diu que la gent es mor de gana”, em va dir. Mira, “encara que un any hi hagi poca pluja, aquests embassaments regaran els cultius i la gent podrà menjar”. Això no ho posava en els llibres d’abans. En aquests 25 anys, tres coses han canviat: primerament, als nens ja se’ls explica com funciona l’agricultura gràcies a l’esforç de molta gent; en segon lloc, en tots els llibres es menciona l’agricultura orgànica, i, a l’últim, per què penses que Monsanto i Bayer s’han hagut de fusionar? Perquè s’estaven debilitant. S’han fusionat per treure el nom de Monsanto del mapa, perquè tothom el reconeix. Jo veig això com una esquerda en el sistema.

“Les dones sempre han produït subsidència sobirana, però el seu treball no crea valor”

En el seu llibre parla de l’explotació del trinomi natura, treballadors i dones. Fa referència al capitalisme patriarcal i s’autodefineix com a ecofeminista. Com es defineix l’ecofeminisme i per què no engloba les dones dins el grup “treballadors”?

El terme ‘ecofeminista’ es va començar a utilitzar per definir el tipus de feina que feia. Ja fa alguns anys em vaig adonar d’algunes coses: sempre que hi havia una tala d’arbres, una construcció d’una presa en un riu, quan va haver-hi la tragèdia de Bhopal… qui hi havia lluitat en primera línia? Les dones. En un dels llibres em vaig plantejar: per què les dones viuen per protegir? I em vaig adonar que les dones protegeixen perquè històricament les han deixat de banda, no les han deixat interferir en altres assumptes. L’aigua que bevem, el menjar que elles recol·lecten…; tot això mai s’ha considerat treball: les dones no treballen. Caminen quinze quilòmetres per anar a la font a buscar aigua, però això no es considera treballar; les dones passen tot el dia al camp i després cuinen, però això tampoc es considera treballar.

Per què?

Perquè en algun moment el treball es va definir com “l’entrada de diners a casa”. Les dones sempre han produït subsidència sobirana, però el seu treball no crea valor. Em vaig adonar que sempre hi ha hagut una convergència entre dos tipus de poder: el poder del patriarcat, que és la dominació de l’home sobre la dona, predominant en moltes cultures i religions… Al cap i a la fi, la religió ha estat el que ha organitzat el sistema patriarcal… I el sistema de fer diners, el capitalisme. El control i l’avarícia es van convertir en un i van assaltar la natura; també es va decidir que les dones no treballaven i que no tenien cap coneixement a aportar. Es va posar de moda el “si consumeixes el que produeixes, llavors no produeixes res”. La natura segueix aquest procediment: consumeix el que produeix; les dones produeixen el menjar que consumeix la família i la comunitat. És el cercle econòmic, però no per al capitalisme patriarcal, que l’únic que ha fet és atacar la terra i les dones. Encara avui en dia l’agricultor és representat com un home dalt d’un tractor. Avui en dia es parla del treball sense treballadors, de sistemes d’intel·ligència artificial… Però el treball és el que ens defineix, el que ens dóna sentit. Com a periodista, tu dónes valor al periodisme i el periodisme te’l dóna a tu. Si ets un agricultor, dónes sentit a la professió i la professió te’l dóna a tu. Si ens exploten o som víctimes de l’avarícia en el nostre treball, llavors la cosa canvia: parlem de violència contra la humanitat.

Al novembre passat, la Unió Europea va aprovar la llicència d’ús per a cinc anys més del glifosat, l’herbicida més comercialitzat per Monsanto, tot i haver-hi informes on s’apunta que podria ser cancerigen. Quina fiabilitat tenen les agències de seguretat alimentària? Com podem saber que no estan sota pressió?

Les corporacions faran tot el possible per destruir els sistemes de regulació; això és evident. Alguns dels països que van votar que sí a la pròrroga del glifosat van argumentar que els seus agricultors eren addictes a l’ús de l’herbicida i que s’hauria de fer una transició i tenien raó: no pots donar-li un producte durant anys a un agricultor i després treure-l’hi de cop; s’ha de fer una transició cap a l’agricultura ecològica però des de la consciència: només els mals agricultors necessiten pesticides i herbicides; les plagues i les males herbes es controlen soles, i és la mateixa natura la que ho regula. Necessitem una transició i que les nostres agències de seguretat alimentària siguin més fiables, però el que més necessitem és promoure un sistema que no necessiti productes químics. Monsanto continuarà intentant driblar les lleis, però nosaltres tindrem un sistema millor: una agricultura sense verins. I, el que és genial, tenim una població que en algun moment dirà: no vull menjar res que estigui enverinat. S’ha d’actuar en dues direccions. En primer lloc, s’ha de legislar, i això ho han de fer els governs; en segon, els consumidors han de dir no al glifosat i als productes químics.

“S’ha de fer una transició cap a l’agricultura ecològica: només els mals agricultors necessiten pesticides”

De vegades s’ha posat en dubte el seu coneixement, sobretot des de l’àmbit científic occidental, per utilitzar una terminologia poc científica, com Gaia o Mare Terra per referir-se a la natura…

La ciència dominant és mecanicista, com l’agricultura mecànica o l’enginyeria genètica. Això està quedant obsolet, no només perquè ignora les persones, sinó perquè ignora la ciència en ella mateixa. Jo mai he intentat agradar a ningú, pel que fa a la meva investigació científica. Sempre m’ho he pres com una recerca per a entendre el món, fins i tot quan estudiava física quàntica. ‘Mare Terra’ ha estat un concepte utilitzat per una gran part de la humanitat al llarg de la història per definir el planeta i la natura. Només ha estat en aquests 200 últims anys d’agricultura científica i de combustibles fòssils que n’hem canviat la terminologia. I això? Perquè es considera la natura com una entitat morta i, si la denomines ‘Mare Terra’, estàs reconeixent que és viva. Per a mi, tot això no és una reclamació o una declaració d’intencions; és un canvi real. Que la Terra és viva hauria d’estar en boca de tothom.

Font: Crític

Publicado en Alimentación, Salud pública | Etiquetado , , , , | 1 Comentario

Las puertas giratorias de la sanidad a toda marcha


Ex-cargos públicos que se van a la privada, Boi Ruiz  ficha por Ribera Salud. Nunca nos gustó el ex-conseller que desde sus primeros días en el cargo abogaba por el seguro privado y se dedicó a recortar el servicio público de salud hasta donde pudo, y no pudo más porque no le dejamos. Se ganó a pulso el cargo con que ahora ahora le recompensa la sanidad privada. Nada menos que en Ribera Salud, el paradigma de la “colaboración” público-privada.

Por el otro lado, Dolors Montserrat, la flamante ministra de Sanidad del PP, contrata a asesores en la pública con importantes intereses en la privada. Qué asesoría podemos esperar cuando el nuevo Conseja asesor, a juicio de la FADSP,  “carece de cualquier viso de pluralismo ideológico, de solvencia técnica sobre salud pública y de representación de los intereses generales”

Son dos caras de la misma moneda con el objetivo de desmontar la sanidad pública de este país y apuntalar la sanidad privada con toda la falta de equidad, calidad, solidaridad y universalidad que conlleva.

¡Se lo impediremos!

El ‘exconseller’ Boi Ruiz ficha por Ribera Salud

El grupo, concesionaria del Hospital de Alzira también ha nombrado al exsecretario de estado para la Salud del Reino Unido Alan Milburn

El exconseller Boi Ruiz. / PERIODICO (FERRAN SENDRA)

El ‘exconseller’ de Salut de la Generalitat Boi Ruiz en la etapa de Artur Mas, cuya gestión estuvo marcada por los recortes, se ha incorporado al consejo de administración del grupo Ribera Salud, empresa concesionaria del Hospital de Alzira, así como los de Torrevieja, Dénia y Elx. También se encarga del Laboratorio Clínico Central de la Comunidad de Madrid.

El grupo también ha informado a través de un comunicado que ha incorporado el ex secretario de estado para la Salud del Reino Unido Alan Milburn, que formó parte de los gobiernos de Tony Blair.  Ambos tienen como misión reforzar los planes de expansión de la compañía sanitaria con sede en València.

Los nombramientos se producen a mes y medio que venza la concesión del Hospital de Alzira, que la Generalitat Valenciana ha anunciado que no renovará. La reversión al sistema público ha sido llevada a los tribunales por Ribera Salud.

En el comunicado, Ribera Salud remarca que el ‘exconseller’ Ruiz, doctor en Medicina y Cirugía y que cuenta con una larga y consolidada experiencia en el ámbito sanitario, llegó al cargo de la generalitat en el 2010 tras haber sido director general (1994 hasta 2008) y presidente (2008-2010) de la Unió Catalana d’Hospitals, una asociación de empresas sanitarias privadas.

Ruiz es actualmente profesor de la Universidad Internacional de Cataluña y dirige la Cátedra de Gestión Sanitaria y Políticas de Salud.

Fuente: El Periódico

Los nuevos asesores de Dolors Monserrat tienen importantes intereses en la sanidad privada

La ministra nombra de vicepresidente del Consejo Asesor de Sanidad al director de estrategia de una gran multinacional de tecnología sanitaria y como secretaria a una abogada de un bufete privado dedicado al derecho sanitario.

Dolors Monserrat en la tribuna del Congreso.

La ministra de Sanidad, Dolors Monserrat ha renovado a la mitad de los miembros del Consejo Asesor de Sanidad. DE 42 personas, 21 son nuevas tal y como recoge el BOE con fecha 14 de febrero.

Para la Federación de Asociaciones en Defensa de la Sanidad Pública (FADSP), esta nueva composición del Consejo supone el “desembarco masivo de los intereses de las empresas privadas en el organismo asesor del Ministerio de Sanidad”.

La vicepresidencia ha quedado en manos de Francisco de Paula Rodríguez, director de estrategia de MEDTRONIC IBERICA, una gran multinacional de tecnología sanitaria; y se ha nombrado de secretaria general a Ofelia de Lorenzo Aparicio, abogada del bufete De Lorenzo Abogados, especializado en derecho sanitario.

También están representantes de las empresas privadas de provisión sanitaria y de las empresas farmacéuticas, primando así, denuncia la FADSP, “la presencia de los intereses privados en el sector, además de los de las corporaciones (colegios profesionales)”, ya que sus presidentes forman parte como miembros natos en este órgano.

El Consejo Asesor de Sanidad, integrado en el Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, es un órgano consultivo y de asistencia a la persona titular del Departamento en la formulación de la política sanitaria.

A juicio de la FADSP, el Consejo “carece de cualquier viso de pluralismo ideológico, de solvencia técnica sobre salud pública y de representación de los intereses generales, y solo recoge los de los grupos que presionan por la privatización del sistema sanitario. Una evidencia más de que la ministra carece de interés en nuestro sistema sanitario público y que lo mejor que podía hacer por el mismo es irse”, señalan.

Como vocales figuran: Juan Abarca Cidón; Víctor Pérez Díaz; José Luis Puerta López-Cózar; Pilar Garrido López; Diego Murillo Carrasco; Ángel Carracedo Álvarez; Julio Sánchez Fierro; Bartolomé Beltrán Pons; José Ramón González Juanatey; Juan José Afonso Rodríguez; María Sanjurjo Sáez; Vicenç Martínez Ibáñez; Juan Martínez León; María Rosario Fernández García; Mario Mingo Zapatero; Javier Cabo Salvador; Rafael Matesanz Acedos; Tomás Castillo Arenal; Eulalia Juvé Udina; Luciano Vidán Martínez.

Fuente: Nueva Tribuna

Publicado en sanidad pública, sanidad privada. | Etiquetado , , | 1 Comentario