La ceremonia de la confusión: el copago de las pensiones


Datos actuales

Datos actuales

La Ministra de Sanidad acaba de señalar que van a estudiar si conviene subir el copago de las medicinas a los jubilados que ingresen más de 18.000 euros brutos al año que, en catorce pagas, suponen 1285,71 euros por paga. El copago se aumentará desde los 18.000 a los 100.000 euros de ingresos y uno de los argumentos fuertes de la Ministra y quienes le apoyan es ‘que paguen más los que más tienen’

Sus planteamientos están tan trufados de confusiones que llevan a pensar que son deliberadas, porque si así no fuera manifestaría una incompetencia tan acentuada de la Ministra y el Ministerio que pondría en duda su capacidad para regir parte de los asuntos públicos de este país. Es difícil hacerlo peor. Primero se lanza un globo sonda de una enorme confusión, después se retractan, para un ratito más tarde volver a plantear de nuevo el tema con más y más embrollos. Es penoso que nuestros máximos dirigentes políticos (dirigentas en estos casos) se especialicen en crear desconciertos. Veamos algunos aspectos:

  • Confusión en el planteamiento de los ingresos sometidos a la posible reforma: Se refieren a los pensionistas con ingresos entre 18.000 y 100.000 euros al año. Necesariamente se tienen que referir a los ingresos totales que perciben las personas por otros conceptos, agrupando todos los que algunas (pocas) personas ingresan, o ¿es que nadie les ha dicho en el Ministerio que la pensión máxima que puede percibirse por jubilación en este país es de poco más de 2.500 euros brutos por paga (alrededor de 35.000 euros al año)? Es vergonzoso que para justificar su propósito se refieran a quienes perciben hasta los 100.000 euros, facilitando y estimulando la confusión entre perceptores de pensiones y perceptores de ingresos totales. Un pensionista, como tal jubilado, no puede recibir más que 35.000-36.000 euros al año brutos (que es como se proporcionan siempre las cifras oficiales). Si percibe más provendrán de otras fuentes particulares de ingresos.
  • Sólo un 16,45% de jubilados perciben pensiones de más de 1.500 euros por paga, es decir más del 83,55 %de jubilados reciben menos de 1.500 euros y millones de ellos muy por debajo de esa cantidad (el 66% reciben menos de 1.000 euros y el 17% menos de 600 euros). Los pensionistas no nadan en la abundancia. Es sabido que hay pensionistas que no toman las medicinas que se les prescriben si tienen que pagar por ellas, pues su pensión no les alcanza. Quienes disfruten de ingresos superiores a estas cifras quiere decir que los perciben por otras fuentes, ¿cuál es el propósito de relacionarlos con las cifras de las pensiones sino hacer ver que los pensionistas disfrutan de rentas altas, cosa absolutamente contraria a la verdad?
  • Ignoran que actualmente muchos pensionistas están colaborando estrechamente al mantenimiento de sus hijos en paro o con salarios de miseria y de sus nietos. ¿Dispondrán todavía de menos dinero para cumplir esta función impuesta por el desastroso mercado laboral –paro y salarios de miseria- de este país?
  • En la propuesta se mezcla de forma muy equivoca el tema de los ingresos con el de las pensiones y con el tema de la sanidad. ‘Si Vd. Tiene más ingresos –mezclándolos con si provienen o no de la pensión- pagará un mayor copago’, relacionando así el derecho a la sanidad, con el nivel de ingresos de forma bastante distinta a la del resto de la ciudadanía.
  • Esgrimen como argumento concluyente que ‘paguen más los que más tienen’ Por supuesto. Y podría ser estupendo que los miembros del gobierno del PP hubieran descubierto este principio. Se podría estar de acuerdo con este planteamiento si no fuese porque este slogan no lo aplican a la Hacienda Pública, donde los que más tienen, sobre todo en forma de beneficios por las diversas formas de propiedad del capital, acaban pagando mucho menos. La utilización de este slogan por una Hacienda Pública que destaca por sus impuestos regresivos (pagan más los que menos tienen) hace sonrojarse a cualquiera que tenga la mínima sensibilidad social. El cinismo de quienes lo presentan como justificante de sus medidas es de tal magnitud que da vergüenza ajena. Los pensionistas, en su inmensa mayoría, no llegan siquiera a los 30.000 euros al año ¿Son estos quienes han de pagar más?
  • Como empiezan a advertir que el colectivo de pensionistas se empieza a movilizar para exigir lo que se les debe (las pensiones han sido pagadas con anterioridad cuando eran trabajadores en activo por los ahora pensionistas), tratan de dividir el colectivo de pensionistas haciendo ver que existe una categoría de ‘privilegiados’ que puede tener ingresos –que no pensiones- de hasta 100.000 euros, que deberían pagar más. Quieren orientar la protesta por el bajo importe de las pensiones hacia los pensionistas que cobran la suma de 2.500 euros al mes, que, además, son tan pocos, que aunque se eliminasen del todo no resolverían ni remotamente el (ficticio) problema de la financiación de las pensiones.
  • Si quieren aumentar el copago de las medicinas para la población en general que no lo vinculen a las pensiones. Es una medida tramposa y cínica.

En realidad, lo que están tratando de hacer es disminuir las pensiones. Para ello recurren a todo tipo de medidas que piensan les pueden servir: legislan para que no puedan subir más de 0,25% al año, lo que supone una importante pérdida de poder adquisitivo, y, ahora tratan de disminuir el valor real de las parcas pensiones. La mayoría de personas de edad avanzada necesitan muchas medicinas lo que implica que un copago mayor supone una disminución importante de su capacidad adquisitiva. Dado que el mayor número de pensionistas perciben prestaciones por debajo de los 21.000 euros (1.500 x14) son ellos el mayor número a los que les afectará el aumento del copago, porque es muy dudoso que haya pensionistas con ingresos que se aproximen a los 100.000 euros. Ya se habían referido en alguna ocasión a que habría que revisar las pensiones más altas. Como no se atreven a hacerlo directamente –no olvidemos que quienes cobran los 2.500 euros por paga han pasado más de 35 años pagando por mucho más- utilizan esta vía indirecta para rebajar el importe real de las pensiones Es un impuesto adicional a una parte muy vulnerable de la población

El objetivo de fondo de esta propuesta, como todas que afectan a las pensiones desde hace años, no es más que disminuir las pensiones públicas con cualquier excusa para inducir a aquellos que puedan hacerlo a contratar pensiones privadas. El tema de la financiación de las pensiones y la carencia de fondos para las mismas se ha pervertido de todas las formas imaginables y es engañoso. El Gobierno quiere disminuir el apoyo público a la población, que ya ha pagado anticipadamente por las mismas, para que todos los que pueden ahorrar algo contraten una pensión privada, que sólo favorece al sistema financiero. No vacilan en recurrir a cualquier medio, y además lo hacen muy mal. Si no fuera tan dramático el tema, la forma en que lo plantean daría risa: ¿Cuántos pensionistas tienen ingresos aproximados a los 100.000 euros al año, ni siquiera a los 50.000? Presentar el tema de esta forma quiere decir que nos toman por estúpidos o incapaces de percibir el engaño y la mala intención que se esconde tras sus planteamientos. Por lo menos que respeten a la población, que no nos tomen por tontos, añadiendo el insulto a la injuria.

Es de esperar que la población de este país, puesto que toda ella será pensionista algún día, rechazará estos proyectos y la forma en que los presentan. Sólo una decidida resistencia por la población al deterioro, incluso a la destrucción de las pensiones públicas que se pretende con estas medidas hará que estas se mantengan, o ¿por qué no? Que mejoren.

Miren Etxezarreta es doctora en economía y economista crítica

Fuente: http://blogs.publico.es/dominiopublico/19003/la-ceremonia-de-la-confusion-el-copago-de-las-pensiones/

Publicado en Uncategorized | Etiquetado , | Deja un comentario

Manifestació 18F en favor de l’acollida de persones refugiades i migrants


Ja s’acosta l’acte més important de la campanya Casa nostra, casa vostra: la gran manifestació en favor de l’acollida de persones refugiades i migrants, que tindrà lloc el proper 18 de febrer a Barcelona.

La mobilització acabarà amb l’entrega al Parlament de les signatures del manifest de la campanya. Hem de sortir massivament al carrer per a demostrar a les institucions que som moltes les persones disposades a acollir. Aquesta és la clau perquè ens escoltin!

#VolemAcollir refugiats i refugiades, i totes aquelles persones que s’han vist obligades a fugir forçosament de casa seva, jugant-se la vida al Mar Mediterrani o en altres rutes. Volem acollir els que han d’arribar i els que ja són aquí.

Per tal d’assegurar que la manifestació sigui multitudinària i doni els fruits que s’esperen, ens agradaria fer una convocatòria conjunta amb totes les entitats del país. Hi hem de ser totes i tots!

Dempeus per la salut pública ens hem adherit com a convocants de la manifestació

Aquest és l’enllaç a l’esdeveniment de Facebook  https://www.facebook.com/events/236486700127971/, doneu-li la màxima difusió

Publicado en Convocatorias | 1 Comentario

Las políticas de Comín esconden recortes encubiertos a la sanidad pública


La Conselleria rompe conciertos sanitarios pero no destina ese dinero al sector público

El conseller Antoni Comín

El Gobierno de Cataluña ha echado las cuentas que quiere para 2017 después de un ejercicio, el de 2016, de presupuestos prorrogados, que ha aprovechado para vender un “compromiso social” que al final no ha sido para tanto. El recorte del 50 por ciento para reducir listas de espera, que han pasado de 96 a 45 millones de unos presupuestos a otros, son solo un ejemplo de que reducir el dinero destinado a la sanidada privada o concertada no lleva aparejado un aumento de la inversión en el sistema público.

Lo curioso es que el consejero Antoni Comín lleva meses vendiendo su escalada desprivatizadora (rebautizada ahora como “republificadora”) como un ejercicio de desvío de fondos de las manos privadas a las públicas. En cambio, la jugada parece que pasa por no invertir en asistencia sanitaria de gestión privada, pero tampoco en revertir ese gasto en el sector público, lo que denota una intención de recorte encubierto.

La reciente aprobación de las cuentas para el próximo curso ha dejado en evidencia esta manera de proceder. Y en el sector ya lo advierten. Josep María Puig, secretario general de Médicos de Cataluña, en declaraciones a Redacción Médica, ha lamentado que si el crecimiento presupuestario catalán ha sido del 7,5 por ciento, la partida sanitaria se ha incrementado solo en un 4,5 por cien.

Más allá de los presupuestos, las políticas impulsadas por la Consejería evidencian también esta tendencia. Tras el fin del concierto con la Clínica del Vallés, por ejemplo, el Consorcio Sanitario de Terrassa ha visto incrementado el número de pacientes sin que se le hayan puesto los refuerzos de plantilla proporcionales.

Una situación que se ha agravado con el Plan de empresa que la Administración ha presentado y que pretende recortar los derechos de los trabajadores del mencionado ente: aumento de horas de jornada, menor remuneración de las bajas médicas y congelación del acceso a la carrera profesional.

Tal y como ha informado este medio, la intención de la Consejería es recortar todo el margen de ventaja que tenían estos empleados sobre el convenio del Siscat. El propio comité de empresa ha publicitado que entre 2010 y 2014 se han recortado 42.906.699 euros que a día de hoy no se han recuperado.

Desde el departamento de Salud se afirmó que tanto este consorcio como la Mútua de Terrassa iban a disponer de 32 camas más y dos quirófanos para acoger toda esa actividad, que comparten con el Parc Taulí. En el caso de este último, el esfuerzo iba a venir con la reapertura de 36 camas y 3 quirófanos. Claro que estos datos poco tienen que ver con la situación en la que se encuentran estos centros.

El mencionado concierto, por ejemplo, ha perdido en los cinco años anteriores hasta 131 camas que no ha recuperado. Precisamente, desde el Parc Taulí han confirmado a este medio que, tras el fin del concierto con la Clínica del Vallés, “el colapso de las Urgencias es constante”. “Se puede decir que todos los déficits que había antes, ahora se han agravado”, aseguran, tras añadir que “aquel ‘drenaje’ de pacientes era necesario”.

Esto supone, en consecuencia, efectos desalentadores para los pacientes catalanes, que están pagando la mala planificación de la Consejería con una menor calidad asistencial.

Fuente: Redacción Médica

Publicado en sanidad pública | Etiquetado , | Deja un comentario

Els metges denuncien una situació insostenible a les urgències


El CatSalut admet que els serveis passen per un moment de “molta intensitat”

Els serveis d’urgències de l’Hospital de Bellvitge en una foto d’arxiu. Gianluca Battista

L’epidèmia de grip a Catalunya ha omplert durant els últims dies els serveis d’urgència dels hospitals catalans i ha obligat alguns centres a habilitar més llits per atendre els pacients. El sindicat de Metges de Catalunya ha alertat avui del “desbordament” en set grans hospitals. La directora d’Atenció Sanitària del Servei Català de Salut (CatSalut), Cristina Nadal, ha admès que els serveis d’urgències passen per un moment de “molta intensitat”, tot i que ha negat que la situació sigui de “col·lapse”. Segons el CatSalut, la congestió es pot allargar fins a tres setmanes més.

Metges de Catalunya ha detectat aquesta situació a l’Hospital Josep Trueta de Girona, el Joan XXIII de Tarragona, Vall d’Hebron i l’Hospital del Mar de Barcelona, el Parc Taulí de Sabadell, el de Mataró i el de Terrassa. Després de recollir dades d’aquests centres, el sindicat ha assegurat que s’està atenent pacients als passadissos i que alguns feia “fins a 12 hores” que esperaven que els traslladessin a planta.

L’Hospital Vall d’Hebron ha habilitat entre aquesta setmana i la passada 10 llits del servei de traumatologia per atendre pacients amb malalties genèriques, tot i que aquesta mesura “no ha ocasionat que cap pacient del servei de traumatologia s’hagi quedat sense llit”, han assenyalat fonts de l’hospital.

Ahir al matí, 63 pacients de Vall d’Hebron estaven pendents que els donessin l’alta o els derivessin a altres hospitals. El portaveu d’aquest hospital va informar ahir que l’afluència de pacients s’ha disparat gairebé un 40% dilluns respecte a la mitjana d’aquest centre (295 urgències diàries), quan es van atendre 404 persones. Dimarts, els pacients atesos van baixar a 344.

Sense previsió de trasllats

Sobre l’augment de derivacions a altres centres hospitalaris, Nadal ha explicat que aquest tipus de mesures “són habituals cada any”, i que no hi ha una previsió exacta de quant poden augmentar aquests trasllats durant les setmanes de grip. Altres usuaris consultats han assegurat que ahir al matí alguns pacients havien estat atesos als passadissos, tot i que la situació havia millorat considerablement a la tarda.

Un altre dels hospitals que s’ha vist obligat a prendre mesures és el de Bellvitge, que va obrir 12 llits nous la setmana passada. Si la mitjana d’atenció a urgències de l’hospital és de 290 pacients al dia, aquests dies n’han arribat 360, han explicat fonts de l’hospital. El Parc Taulí també en va habilitar 15 més dimarts.

Enguany el Departament de Salut ha augmentat en un milió d’euros el pla integral d’urgències de Catalunya respecte a l’any passat per descongestionar les urgències. Nadal ha matisat que la congestió que s’està vivint aquests dies als hospitals catalans “no és més greu que la d’altres anys” i que la situació es pot allargar fins a tres setmanes més, quan l’epidèmia de grip comenci a baixar.

El sindicat denuncia que aquesta situació “no ve d’ara” i que, al seu parer, s’explica per les retallades que s’han fet a Catalunya durant els últims anys. “Des del 2010, s’han tancat 1.200 llits”, van explicar fonts sindicals. La portaveu parlamentària del PSC sobre Salut, Assumpta Escarp, ha assegurat que “el col·lapse de les urgències evidencia que cal recuperar llits als hospitals”.

Font: El Pais

Publicado en sanidad pública | Etiquetado , | 1 Comentario

Salud es luchar


Salud es luchar, es un programa piloto dirigido y presentado por el médico y fundador de Dempeus per la salut pública, Antoni Barbará, que se emite en Radio Rebelde Republicana.

En este programa hablaremos de salud, pero no como lo hacen los programas tradicionales de salud, nosotras/os hablaremos de esa parte de la salud que no se habla habitualmente, por que salud es vivir de manera autónoma, solidaria, gratificante y feliz.

Accede al podcast Salud es luchar (Programa piloto)

Puedes suscribirte en Podcast de Radio Rebelde Republican

O descarga este podcast en tu móvil.

Publicado en Salud pública | Deja un comentario

“El barri on neixes, la classe social dels pares o el gènere condicionen la salut”


Una bona reflexió per acabar / començar l’any la que ens proposa la Carme Borrell en aquesta entrevista:

Carme Borrell és Gerenta de l'Agencia de Salut Pública de Barcelona. / © SANDRA LÁZARO

Carme Borrell és Gerenta de l’Agencia de Salut Pública de Barcelona. / © SANDRA LÁZARO

“Costa molt que penetri el missatge que la salut és molt més que hospitals o centres de primària”, assegura la gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, Carme Borrell. “Mentre segueix-hi havent-hi desigualtats socioeconòmiques hi haurà desigualtats en salut”, afegeix.

Una de les funcions de la salut pública és conèixer l’estat de salut de la població i els seus determinants. Carme Borrell (Barcelona, 1957) és llicenciada en Medicina, salubrista i un referent a l’hora de parlar dels determinats socials de la salut, és a dir, aquells aspectes socials (com l’ocupació, la classe social o el gènere) que determinen d’una manera important la salut d’una persona. Ara, com a gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), des d’on fa anys estudia la salut de la població barcelonina, és una de les veus més escoltades a l’hora d’elaborar polítiques públiques que busquin millorar la salut de les persones des de fora dels hospitals i els centres de salut.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) els determinants socials de la salut, com ara la feina, l’habitatge o les condicions econòmiques, expliquen “la major part de les inequitats sanitàries”. El paper que juguen els determinants socials en la salut s’ha evidenciat amb la crisi?
La Comissió de determinants socials de l’OMS va començar abans de la crisi i va publicar el seu informe l’any 2008, que era just el començament. Llavors ja es va posar sobre la taula la importància dels determinants socials de la salut, no és un tema de la crisi. La diferència és que amb la crisi i el moviment 15M aquests temes han estat molt més visibles però els determinants socials de la salut ja existien i seguiran existint.

Ha costat reconèixer per part de les administracions que els determinants de la salut es troben, en un percentatge elevat, fora del sistema sanitari?
No és un problema només de les administracions, és un problema més gran…Per exemple, la salut està concebuda en el nostre medi com una cosa biomèdica i molt de l’ensenyament de pregrau i postgrau relacionat amb la salut tracta els temes de la malaltia com un tema molt biomèdic -relacionat amb la genètica i la biologia- i molt poc com un tema social. És una qüestió de com la societat entén el que és la salut i com els formadors, les universitats, ho entenen i com això acaba repercutint les administracions. Els que treballem en salut pública i tenim clar el paper dels determinants socials intentem explicar el missatge que la salut no depèn només del sistema sanitari. Costa molt que penetri el missatge que la salut és molt més que hospitals o centres de primària.

No només parlem de salut física, també de salut mental.
Sí. A mi m’agrada la definició del congrés de metges i biòlegs dels anys 70 que descriu la salut com “aquella manera autònoma de viure autònoma, solidària i joiosa”. Si ho entenem així, ho entenem com més enllà de la malaltia, és a dir, parlem de benestar físic i mental. La salut no és l’absència de malaltia, és el benestar de les persones.

De fet, millorar la salut mental de la població és una de les deu línies estratègiques que guiarà les actuacions en salut a Barcelona els pròxims quatre anys. La salut mental s’ha considerat o es considera ara ja un problema de salut pública?
La salut mental és un tema de salut pública però també dels serveis. El pla de salut mental a la ciutat té una part de prevenció, que es fa sobretot des de salut pública, i una part d’atenció a les persones amb problemes de salut mental. Per exemple, per la banda de prevenció, ens hem reunit amb Barcelona Activa, que és l’organisme dins de l’Ajuntament responsable dels temes d’ocupació, per veure quins temes del Pla de Salut Mental afecten Barcelona Activa i hem estat revisant totes les actuacions per veure què podia fer-se des d’aquí.

Carme Borrell durant l’entrevista / © SANDRA LÁZARO

Carme Borrell durant l’entrevista / © SANDRA LÁZARO

Potser el determinant que suposa l’ocupació ha estat dels més visibles durant la crisi, quan moltes persones han perdut el seu lloc de treball.

Sí. Clarament el fet d’estar aturada, tant per la part material com per la part emocional, té efectes en la salut mental. La relació entre ocupació i salut ve de molt llarg però sí que és cert que s’ha evidenciat durant la crisi perquè molta gent ha perdut la feina. Però no només és tenir o no feina, també té importància quin tipus de feina, quin tipus de contracte. Per exemple, els contractes precaris, temporals que es fan avui dia tampoc no són beneficiosos per la salut.

Un altre determinant és l’habitatge. Com pot influir, per exemple, en la salut? Un projecte europeu en què has participat, el projecte SOPHIE analitza entre altres factors aquest.
La relació entre habitatge i salut té molts factors. El projecte SOPHIE va mirar alguns aspectes i com que quan es va posar en marxa estàvem en plena crisi, ens va interessar molt fixar-nos en l’assequibilitat, és a dir en la possibilitat de tenir o no un habitatge. Vam aprofitar que la PAH estava a punt de posar en marxa una enquesta i vam poder posar-hi preguntes de salut i vam trobar una relació molt espectacular entre el factor habitatge i la salut. Vam veure que les persones que tenien problemes d’habitatge tenien 6 o 7 vegades més problemes de salut mental que la mitjana dels ciutadans de Barcelona.

També en el projecte SOPHIE vam poder seguir persones usuàries d’un programa de Càritas que ajuda a tenir habitatge a persones que no en tenen i també vam veure que estaven molt afectades. La relació entre habitatge i salut agafa molts aspectes i un dels que ara s’està estudiant molt és tot el que té a veure amb pobresa energètica, és a dir, persones que pel motiu que sigui no poden tenir el nivell de confort que haurien de tenir a casa seva. També vam tocar algun d’aquests aspectes i vam estudiar si una política que la Generalitat havia posat en marxa per rehabilitar cases de Nou Barris per fer que les façanes quedessin ben forrades per aïllar millor el fred va ser efectiva. I vam veure que si ens fixàvem en la mortalitat, canviava: en les dones havia disminuït la mortalitat a causa del fred.

Precisament el gènere també és un determinant social de salut que conforma un dels grans eixos de desigualtat. En què es tradueix això?
Biològicament pertanys a un sexe però després hi ha l’aspecte social, que és el gènere. I la societat actua diferent en funció del gènere i al llarg de la vida es va traduint en diferències entre homes i dones. Al final són diferències de poder perquè en la societat patriarcal en què vivim el poder està en mans dels homes i això es tradueix en el fet que els homes tenen posicions de més poder, més qualificats, salaris més alts, etc. I que l’home tingui més poder en diferents esferes de la societat es tradueix en diferències en salut. Les dones tenen pitjor salut percebuda, més problemes de salut mental, més problemes crònics, etc. En canvi, encara que la dona es trobi pitjor viu més anys que l’home.

Això no vol dir només pitjor salut per les dones. Per exemple, quan analitzem les desigualtats en gènere en salut, en alguns aspectes la masculinitat hegemònica també ha afectat. Un exemple és que els homes tradicionalment han fumat més o han begut més alcohol. Hi ha moltes malalties cròniques, com el càncer de pulmó, que ha estat més important en els homes. També és cert però que aquesta realitat està canviant perquè les dones han adquirit els mateixos hàbits nocius.

Un altre determinant potser menys visible és la contaminació de l’aire. La contaminació de l’aire a Barcelona ha augmentat un 11% i 40 municipis propers a Barcelona, la capital catalana inclosa, superen els límits legals de diòxid de nitrogen (NO2) i de partícules en suspensió (PM10).
Si ens fixem en els límits de l’OMS, els superem per alguns contaminants tot i que no superem les xifres de llindar que fixa la Unió Europea. Clarament però l’informe de Salut a la ciutat mostrava clarament que no estem anant bé i tenim un pla per intentar millorar la qualitat de l’aire. Aquest pla està basat sobretot a reduir el trànsit rodat, aleshores és complicat. Hem d’intentar fomentar el transport públic, que s’utilitzin menys els turismes, que es facin servir més els cotxes elèctrics, etc. I això és complicat també perquè hi ha una indústria que veu que perilla…

Si ens basem en l’evidència, de quines maneres sabem que la contaminació afecta la salut?
Clarament en malalties respiratòries, també en malalties cardiovasculars i alguns trastorns cognitius dels infants també es veuen afectats per la contaminació. És a dir, cada vegada es va veient que la contaminació afecta més aspectes relacionats amb la salut. Està clar que cal reduir la contaminació de l’aire. Com diu el Jordi Sunyer, és de les mesures de salut pública més efectives perquè si bé la relació entre la contaminació i la malaltia és petita afecta tothom. Per això si la redueixes, redueixes morts respiratòries, cardiovasculars i millores la salut dels petits.

Carme Borrell al seu despatx / © SANDRA LÁZARO

A Barcelona, des de l’ASPB heu estudiat molt les desigualtats en salut. L’informe La Salut a Barcelona constata diferències en l’esperança de vida de fins a onze anys entre el barri més ric i el més pobre. És possible equiparar les esperances?
Bé, igual que hi ha desigualtats econòmiques entre barris hi ha desigualtats en salut, i això implica posar polítiques als barris. Per exemple, posar més recursos a les àrees més necessitades. Salut als barris va dirigit als que tenen més necessitats per tal d’equilibrar la balança. Sempre tenint en compte que les polítiques municipals poden resoldre una part però no tot; depèn de les polítiques estatals, de la recuperació de l’economia…

Per tant, mentre segueix-hi havent-hi desigualtats socioeconòmiques tindrem desigualtats en salut?
Sí. Les desigualtats socials en salut posen evidència a com les condicions de vida i treball de les persones acaben influint en la seva salut. Per exemple, el barri on neixes, la classe social dels pares o el gènere acaben condicionant la salut de les persones. Mentre la societat sigui la que és aquestes desigualtats en salut seguiran sent-hi.

Quin paper juga en tot plegat l’educació en salut?
L’educació és important però no és la principal mesura per pal·liar les desigualtats en salut. Per què? Perquè l’educació sanitària arriba més als que estan millor. Per exemple, en el consum de tabac tens la política educativa, de conscienciació, i una altra política, que és l’augment dels preus, és augmentar el preu del tabac. Hi ha estudis que demostren que l’augment dels preus del tabac disminueix les desigualtats en el consum del tabac. Això no vol dir que l’educació sanitària no hagi de fer-se o no sigui útil.

Hi ha algun país que sigui un bon exemple en la reducció de les desigualtats?
Els del nord d’Europa clarament. Però si ens fixem en ciutats, Londres té un pla de ciutat molt elaborat i intersectorial, ja que totes les polítiques tenen en compte la salut. A Barcelona també ho estem treballant però com més amunt pugui millor, no s’hauria de quedar només amb salut, el pla de salut hauria d’estar a escala d’alcaldia i fer-se conjuntament des de diferents àrees, com per exemple Habitatge.

Font: el diari de la sanitat

Publicado en Salud pública | Etiquetado , , | Deja un comentario

Marta Sibina, la nostra veu al Congrés


Durant molt de temps la Marta Sibina s’havia de conformar fent vídeos de Youtube des de casa seva. Ara li ha pogut dir això a la cara a la Ministra de Sanidad:

Intervenció de la Marta Sibina en la compareixença de la ministra de sanitat (20/12/2016)

Endavant Marta, ets la nostra veu al Congrés!!!

Publicado en sanidad pública | Etiquetado | Deja un comentario