El Dr. Jordi Marfà és un reconegut i veterà psiquiatra català, que a banda del seu currículum professional és membre del Grup per la Racionalització de l’us dels Psicofàrmacs. També forma part de la Comissió d’ètica de la Fundació Congrès Català de Salut Mental. Com es posa de manifest en aquesta entrevista, potser no molt coneguda, feta fa tot just un any al 18é Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana a l’octubre del 2008, el Dr. Marfà deixa clar d’on venen els principals perills actualment per a la salut i per als interessos dels usuaris: de la poderosa indústria farmacèutica i de la seva “prioritat del benefici de la indústria i no del pacient” o el més conegut com a “conflicte d’interessos”.
Recordar aquesta entrevista ara que ha fet un any és una petita contribució a la lluita, de vegades no molt coneguda, que alguna gent fa de forma enèrgica i molt saludable a Catalunya posant de manifest i denunciant els grans interessos empresarials que interfereixen massa cops negativament en la salut de les persones.
Entrevista a Jordi Marfà i Vallverdú, psiquiatrepsicoanalista del CSMA II de Badalona i membre del Grup per a la Racionalització de l’Ús dels Psicofàrmacs, info@fccsm.net, concedida en el marc del Divuitè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, www.di8e.cat.
Entrevista feta per l’organització del Divuitè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana.
Jordi Marfà i Vallverdú: “Cal traslladar l’eix del sistema sanitari a la salut, en comptes d’estar centrat en la malaltia”
La seva ponència tracta el tema de la industrialització de la malaltia. Podria explicar a què es refereix exactament?
La construcció industrial de la malaltia es pot definir com l’ampliació indeguda dels límits de la malaltia, utilitzant tècniques industrials i comercials, per poder ampliar els beneficis de la indústria farmacèutica i sanitària. Ampliar artificialment el camp d’acció per poder-ne treure més rendiment econòmic.
Quina relació té la construcció industrial de la malaltia amb l’actual definicióde salut.
La definició de salut de 1976 a Perpinyà com “una manera de viure autònoma, solidària i joiosa” vol traslladar l’eix del sistema sanitari a la salut, i organitzar-lo per aconseguir-la, en lloc d’estar centrat en la malaltia. La construcció industrial de la malaltia pretén exactament el contrari. Que el centre sigui la malaltia, amb els seus diferents tractaments, exploracions, etc.
De quina manera influeix la indústria farmacèutica en la pràctica de la medicina
La indústria farmacèutica ha anat i va molt bé a la medicina. Només quan es confon el benefici, és a dir, el benefici de la indústria es prioritza per davant del benefici del pacient no anem bé. És el que s’anomena “Conflicte d’interessos”, que segons definició del NEJM (1993) és “un conjunt de condicions en les quals un interès primordial tendeix a estar indegudament influenciat per un interès secundari”. En el cas d’una actuació mèdica, és indubtable que l’interès primordial és la salut del pacient. També sembla indubtable que pot estar en conflicte amb diversos interessos secundaris, propiciats de manera més o menys intensa per la indústria. Això pot resultar molt perjudicial, especialment si la pràctica de la medicina segueix el mateix principi.
Hi ha malalties fabricades? Quines?
Més que fabricades o inventades, s’ha exagerat el risc de símptomes, o la dimensió real de la malaltia, la gravetat, l’extensió o la importància de determinats malestars de la vida quotidiana. El tema de la densitat òssia, la síndrome disfòrica menstrual, el colesterol, la disfunció erèctil, la depressió, la menopausa, el jet-lag, ser calb, etc. En un intent d’assenyalar aquesta expansió inadequada, fins i tot s’ha constituït un “rànquing” de “no-malalties”.
Quins mecanismes s’utilitzen per“crear” una malaltia?
Convertir problemes personals o socials en malalties. Per exemple, la timidesa, que és un fenomen normal, s’ha convertit en fòbia social. Presentar símptomes lleus com a manifestació de malalties severes (p.e. colon irritable, síndrome disfòrica menstrual). Presentar un risc com una malaltia (p.e. colesterol, densitat òssia). Maximitzar la prevalença estimada d’una malaltia (p.e. disfunció erèctil, depressió). Tot això utilitzant tècniques de màrqueting, aliances amb els mitjans de comunicació, amb líders d’opinió, amb cosmètica estadística, assaigs clínics parcials, etc.
Més enllà de la iatrogènia, quines conseqüències negatives pot tenir per al pacient consumir psicofàrmacs quan no són necessaris?
L’empobriment dels recursos personals per tirar endavant a la vida. Dit d’una altra manera, la creació d’una dependència. Per exemple, l’ús d’antidepressius en la tristesa normal que apareix amb les pèrdues de la vida, o bé l’ús d’ansiolítics, enlloc de fer front a les situacions quotidianes que poden generar ansietat. Ambdós casos afebleixen la persona, en comptes d’enfortir-la. Dues conseqüències més són: la cronificació dels problemes, i la insostenibilitat dels sistemes de salut, a causa del gran encariment dels fàrmacs.
Quin paper hauria de tenir l’Administració per controlar l’abús dels medicaments?
– Regular el registre de nous medicaments en relació amb millores clares (major eficàcia respecte d’altres medicaments, no respecte a placebo). Si no es fa així, es registren infinitat de fàrmacs equivalents (me too), que fan augmentar molt la pressió sobre els prescriptors.
– Llistats consensuats de fàrmacs utilitzables en la sanitat pública, és a dir, separar registre de finançament.
– Controlar la promoció a professionals i públic en general, aplicant la llei del Medicament i el decret 1416/1994 que en regula la publicitat.
Vostè forma part del Grup per a la Racionalització de l’Ús de Psicofàrmacs. Quina és la tasca del G.R.U.P.?
Som un grup de professionals, sobretot psiquiatres, i una farmacòloga clínica que, alarmats per les dimensions que anava adquirint l’ús inapropiat dels psicofàrmacs, ens vàrem trobar per poder:
– Reflexionar sobre les situacions d’abús o ús inadequat dels psicofàrmacs.
– Donar a conèixer aquestes situacions i reflexions en fòrums, congressos, cursos de formació, etc., per estimular una visió crítica sobre aquests problemes i ajudar a resoldre’ls.
– Participar en les plataformes que es van creant en relació amb aquestes situacions, per ex. la plataforma “No gracias”.
– Reclamar la inclusió decidida de l’Ètica mèdica en els estudis pre i postgrau
– Ajudar a recuperar la capacitat de lluita en defensa de les bones pràctiques mèdiques.
Les propostes que aporta el Grup per a la Racionalització de l’Ús dels Psicofàrmacs per evitar la industrialització de la malaltia. Els 7 punts:
1. Creació d’un Institut Nacional que avaluï i faci propostes concretes sobre els medicaments que han de ser finançats pel sistema públic de salut, en base a criteris científics.
2. Creació d’una normativa jurídica, consensuada amb societats científiques, empresarials i de l’Administració, que reguli la promoció i publicitat de medicaments i els seus aspectes relacionats.
3. Impulsar línies de formació per part d’organismes independents, promogudes, suportades i reconegudes per l’Administració com un element de qualitat del sistema.
4. Impulsar línies de recerca, amb requeriments equivalents.
5. Vetllar per l’acompliment de les normes legals existents respecte a la comercialització, promoció i prescripció dels medicaments a l’àmbit públic de salut.
6. Participació d’organismes independents en els comités d’ètica de la indústria farmacèutica, per tal que les seves conclusions respecte a la transcendència de les seves pràctiques, en el marc dels sistemes de salut pública, siguin de coneixement general.
7. Reconeixement econòmic dels equipaments professionals que realitzin una pràctica adequada en la gestió de la prescripció de medicaments, per tal que puguin oferir una millor qualitat assistencial.
Servei d’Informació Col·legial. Octubre 2008-Gener 2009
Font: informació col·legial (pàgines 28-29)
També podeu veure i escoltar aquesta entrevista aquí
Dempeus per la salut pública 