Los hospitales privados siguen creciendo a costa de los presupuestos públicos


Según el informe “Sanidad Privada, Aportando valor. Análisis de situación 2017”, elaborado por la Fundación IDIS (fundación de la patronal de hospitales privados), la sanidad privada sigue su tendencia creciente (a cargo del presupuesto estatal, mientras se reduce el gasto en los hospitales de gestión directa).

Según dicho informe, en 2016, los centros privados se repartieron 1.578 millones de euros públicos por conciertos en 2016, gracias al artículo 90 de la Ley General de Sanidad (artículo que permite derivar los pacientes y procesos rentables del sector púbico al privado, mientras éste se infrautiliza, y que ningún partido polítco pide derogar), lo que supuso el 25,6% de su facturación durante el citado ejercicio, que alcanzó los 6.175 millones de euros. Es decir, uno de cada cuatro euros ingresados por estos hospitales en 2016 provino de presupuestos públicos.

El IDIS no recoge los ingresos del otro gran grupo de hospitales privados: los que son propiedad de la iglesia Católica, que tienen una facturación anual cercana a los 4.000 millones de €, y gestionan mas del 27 % de las camasprivadas existentes a nivel estatal (San Juan de Dios, Hermanas Hospitalarias, Hospitales Católicos de Madrid, etc).

La penetración del sector privado, parasitando los presupuestos públicos, es cada vez mayor. El 43 % de los hospitales privados (193) tienen conciertos con la sanidad estatal .

Por comunidades, Cataluña, cuyo modelo de privatización es el mas antiguo y el mas variado en cuanto a fórmulas juridicas, hasta el punto de que el 69 % de los hospitales son privados, es la que más dinero dedica al sector privado: el 25,1% en 2015.

Madrid le sigue en segundo lugar con un 12,4 % en 2015.  Le siguen Baleares y Canarias (10%), La Rioja (8,4%), Navarra (7,7%), País Vasco (6,8%), Murcia (6,4%), Asturias (6%), Galicia y Castilla-La Mancha (5,5%), Aragón (5,4%), la Comunitat Valenciana y Extremadura (4,5%), Andalucía (4,3%), Castilla y León (4%) y Cantabria (3,7%).

Fuente: CAS Madrid

Anuncios
Publicado en sanidad pública, sanidad privada. | 1 Comentario

Manifest de la Vaga Feminista 8 de Març


JUNTES SOM MÉS!

Avui, 8 de Març, les dones de tot el món estem convocades a la VAGA FEMINISTA.

Cada 8 de març celebrem l’aliança entre dones per a defensar els nostres drets conquistats. Ens precedeix una llarga genealogia de dones activistes, sufragistes i sindicalistes. Les que van portat la Segona República, les que van lluitar a la Guerra Civil, les que van combatre el colonialisme i les que van formar part de les lluites antiimperialistes. No obstant això, sabem que encara no és suficient: queda molt per fer i nosaltres seguim lluitant.

La sororitat és la nostra arma; és l’acció multitudinària la que ens permet seguir avançant. La data del 8 de març és nostra, és internacional i és reivindicativa.

Les nostres identitats són múltiples, som diverses. Vivim als pobles i a les ciutats, treballem en l’àmbit laboral i en el de les cures. Som paies, gitanes, dones amb diversitat funcional, migrades i racialitzades. Les nostres edats són totes i ens sabem lesbianes, trans, bisexuals, inter, queer, hetero… Som les que no hi són: som les assassinades, som les preses, som les que es van quedar al mar, som les que es van quedar a les fronteres.

Som TOTES. Juntes avui parem el món i cridem:

PROU! Davant de totes les violències masclistes que ens travessen.

PROU! D’agressions, humiliacions, marginacions o exclusions. Exigim que el Pacte d’Estat contra les violències masclistes -d’altra banda insuficient- es doti de recursos i mitjans per al desenvolupament de polítiques públiques reals i efectives que ajudin a aconseguir una societat lliure de violències contra les dones i nenes. Denunciem la repressió sobre qui encapçalen la lluita pels drets socials i reproductius.

PROU! De violències masclistes, quotidianes i invisibilitzades que vivim les dones sigui quina sigui la nostra edat i condició. VOLEM poder moure’ns en llibertat per tots els espais i a tota hora. VOLEM gaudir del nostre dret a viure una vida lliure de violències masclistes. Assenyalem i denunciem la violència sexual com a expressió paradigmàtica de l’apropiació patriarcal del nostre cos que afecta, encara més, a les dones migrades i a les treballadores domèstiques. És urgent que la nostra reivindicació Ni una menys: vives ens volem sigui una realitat.

PROU! D’opressió per les nostres orientacions i identitats sexuals!​ Denunciem la LGTBIfòbia social, institucional i laboral que patim moltes de nosaltres, com una altra forma de violència masclista. Som dones i som diverses. Si ens toquen a una, ens toquen a totes!

Som les que reproduïm la vida. El treball domèstic i de cures que fem les dones és imprescindible per al sosteniment de la vida. Que majoritàriament sigui gratuït o estigui devaluat és una trampa en el desenvolupament del capitalisme. Avui, amb la ​vaga de cures​ en la família i la societat, donem visibilitat a una feina que ningú vol reconèixer, ja sigui a la casa, mal pagada o com a economia submergida. Reivindiquem que el treball de cures sigui reconegut com un bé social de primer ordre i exigim la redistribució d’aquest tipus de tasques.

Avui reivindiquem una societat lliure d’opressions, d’explotació i violències masclistes. Fem una crida a la rebel·lia i a la lluita davant l’aliança entre el patriarcat i el capitalisme que ens vol dòcils, submises i callades.

Per aconseguir una vida lliure de violències cal actuar en tots els àmbits de la nostra vida.

A Catalunya estem vivint una escalada de la repressió: càrregues policials l’1 d’octubre amb denúncies d’agressions sexuals. Les feministes estem compromeses també en la defensa de la democràcia i de les llibertats al nostre país i entenem que la criminalització i/o la judicialització de formes pacífiques de protesta social i reivindicació política també són formes de violència institucional que hem de denunciar. Per això denunciem l’aplicació de l’Article 155 de la Constitució espanyola i exigim la seva immediata suspensió.

No acceptem estar sotmeses a pitjors condicions laborals, ni cobrar menys que els homes per la mateixa feina. Per això, avui també fem ​vaga laboral​.

Vaga contra els sostres de vidre i la precarietat laboral, perquè les feines a les que aconseguim accedir estan marcades per la temporalitat, la incertesa, els baixos salaris i les jornades parcials no desitjades. Nosaltres engrossim les llistes de l’atur. Moltes de les feines que realitzem no posseeixen garanties o no estan regulades. I quan algunes de nosaltres tenim millors treballs, ens trobem amb que els llocs de major salari i responsabilitat estan copats per homes. L’empresa privada, la pública, les institucions i la política són reproductores de l’explotació laboral de les dones.

PROU!​ de discriminació salarial pel fet de ser dones, de menyspreu i d’assetjament sexual en l’àmbit laboral.

Denunciem que ser dona sigui la principal causa de pobresa i que se’ns castigui per la nostra diversitat. La precarietat s’agreuja per a moltes de nosaltres pel fet de tenir més edat, ser migrada i estar racialitzades, per tenir diversitat funcional o una imatge allunyada de la normativitat. Reivindiquem que la nostra situació laboral ens permeti desenvolupar un projecte vital amb dignitat i autonomia i que l’ocupació s’adapti a les necessitats de la vida: l’embaràs o les cures no poden ser objecte ni d’acomiadament ni de marginació laboral, ni han de minvar les nostres  expectatives personals ni professionals.

Considerem fonamental denunciar les normes i les polítiques opressives contra les dones migrants.

Exigim també les pensions que ens hem guanyat. No més pensions de misèria, que ens obliguen a patir pobresa en la vellesa. Demanem la titularitat de les pensions i que el temps dedicat a tasques de cura, o que hem desenvolupat al camp, sigui reconegut en el càlcul de les pensions de la mateixa manera que el treball laboral i demanem la ratificació del conveni 189 de l’OIT que regula el treball domèstic.

Cridem ben fort contra el neoliberalisme salvatge que s’imposa com a pensament únic a nivell mundial i que destrossa el nostre planeta i les nostres vides. Les dones tenim un paper primordial en la lluita contra el canvi climàtic i en la preservació de la biodiversitat. Per això, apostem decididament per la sobirania alimentària dels pobles. Donem suport al treball de moltes companyes que posen en risc la seva vida per defensar el territori i els seus cultius. Exigim que ​la defensa de la vida es situï en el centre de l’economia i de la política.

Exigim ser protagonistes de les nostres vides, de la nostra salut i dels nostres cossos, sense cap tipus de pressió estètica. Els nostres cossos no són  mercaderia ni objecte i, per això, també fem ​vaga de consum​. Ja n’hi ha prou de ser utilitzades com a reclam!

Exigim també la ​despatologització ​de les nostres vides, les nostres emocions, les nostres circumstàncies: la medicalització respon a interessos de grans empreses, no a la nostra salut. Prou de considerar els nostres processos de vida com a malalties!

Exigim el reconeixement dels drets laborals de les treballadores sexuals i denunciem la violència institucional, la criminalització i l’estigma cap a les companyes.

Exigim la ​despenalització total de l’avortament​, incloent-hi les menors d’edat, així com la seva legalització i cobertura gratuïta en el sistema de la  sanitat pública. Repudiem qualsevol tipus d’ingerència en la decisió de les dones sobre els nostres cossos. ​Nosaltres parim, nosaltres decidim!

L’educació inicial és l’etapa principal en la que construïm les nostres identitats sexuals i de gènere i, per això, les estudiants, les mestres, la comunitat educativa i tot el moviment feminista exigim el nostre dret a ​una educació pública, laica i feminista​ lliure de valors heteropatriarcals i imperialistes des dels primers trams educatius, en els que les professores som majoria, fins a la universitat.

Reivindiquem ​també el nostre dret a una formació afectivo-sexual que ens ensenyi en la diversitat, sense pors, sense complexos, sense reduir-nos a mers objectes i que no permeti ni una sola agressió masclista ni LGTBIfòbica a les aules.

Sol·licitem ​el manteniment i l’ampliació dels programes de beques d’estudi per a les estudiants de tots els nivells educatius.

Denunciem ​el pressupost públic que es destina a les escoles gestionades per l’Opus Dei i a totes les escoles concertades que segreguen per sexe. Reivindiquem una xarxa d’educació única, pública i gratuïta i amb perspectiva de gènere.

Exigim ​un avanç en la coeducació en tots els àmbits i espais de formació i una educació que no relegui la nostra història als marges dels llibres de  text; i en la que la perspectiva de gènere sigui transversal a totes les disciplines. No som una excepció, som una constant que ha estat callada!

VISCA LA VAGA DE CURES, DE CONSUM, LABORAL I EDUCATIVA! 

VISCA LA VAGA FEMINISTA!

Cap dona és il·legal​. Diem PROU! al racisme i l’exclusió. Cridem molt fort: no a les guerres i a la fabricació de material bèl·lic!. Les guerres són producte i extensió del patriarcat i del capitalisme per al control dels territoris i de les persones. La conseqüència directa de les guerres són milers de dones migrades i refugiades arreu del món, dones que som victimitzades, oblidades i violentades.

Denunciem les polítiques migratòries i de fronteres de l’Estat espanyol i de la Unió Europea i ​exigim ​l’acolliment de totes les persones migrades, sigui pel motiu que sigui, atenent al dret a la mobilitat humana.

Denunciem l’opressió que sobre les dones treballadores migrants té l’actual legislació i les polítiques públiques en la matèria. ​Exigim la derogació de la Llei d’Estrangeria. ​Exigim ​el tancament immediat dels CIEs.

Som dones lliures en territoris lliures!

Denunciem ​les retallades pressupostàries en els sectors que més ens afecten a les dones i LGTBI: el sistema de salut, els serveis socials i l’educació.

Denunciem ​la corrupció com un factor agreujant de la crisi.

Denunciem ​la justícia patriarcal que no ens considera subjectes de ple dret.

Denunciem ​la greu repressió i retalls de drets que estem patint.

Exigim ​la recuperació de la memòria històrica i del protagonisme de les dones i de les seves lluites així com mantenir el record de les que ja no hi són: ​Veritat, justícia, reparació i no repetició.

Reivindiquem ​la total separació Església i Estat.

Exigim ​plena igualtat de drets i condicions de vida i la total acceptació de la nostra diversitat.

ENS VOLEM LLIURES, ENS VOLEM VIVES, FEMINISTES, COMBATIVES I REBELS!

Avui, la vaga feminista no s’acaba:

SEGUIREM FINS ACONSEGUIR EL MÓN QUE VOLEM!

Publicado en Convocatorias, Género | Etiquetado , | Deja un comentario

“MUJERES Y PENSIONISTAS DEFIENDEN SU SALUD”


Comunicat de la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas

Desde la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas hacemos patente, una vez más, nuestra coherencia con la defensa de la Salud y la Sanidad Pública, sumándonos con intensidad proactiva, a las convocatorias del 8 y del 17 de Marzo.

Son dos fechas claves en la lucha por colaborar a transformar significativamente, desde la calle, desde fuera de los constreñidas instituciones político/administrativas, los condicionantes sociales que merman la salud de las personas en su inmensa mayoría.

Tanto la huelga internacional del día 8 de marzo, como la gran movilización intergeneracional y unitaria por la defensa de las pensiones públicas del día 17 de marzo, han de ser también nuestra huelga y nuestra movilización por todos los territorios del Estado donde se una la gente de las Mareas Blancas.

Coord. Estatal Mareas Blancas
Madrid, 5, marzo, 2018

Publicado en Convocatorias, Salud pública | Etiquetado | Deja un comentario

Una veu imprescindible: Vandana Shiva


Vandana Shiva: “No m’agrada la paraula capitalisme; prefereixo dir-ne colonialisme o robatori”

Entrevista a Vandana Shiva amb text de Queralt Castillo Cerezuela i fotos d’Ivan Giménez, publicada a Crític el dimarts, 20 febrer 2018.

“És fonamental que la gent del carrer sàpiga que el menjar és un tema de democràcia i de salut”

L’ecofeminista i activista Vandana Shiva (Dehradun, Índia, 1952) és un dels símbols de la lluita en defensa del planeta. Anticapitalista i convençuda de la necessitat d’un canvi de paradigma radical que aboleixi el sistema de consum actual, Shiva planta cara a les transnacionals que s’han apropiat el bé més preuat: els recursos naturals. L’editorial Capitán Swing li ha publicat ‘¿Quién alimenta realmente al mundo?‘ i al de gener va ser al CCCB per presentar-lo. El llibre tracta dels problemes dels monocultius, la importància de la biodiversitat de les llavors o com un consum ecològic i responsable pot enderrocar les corporacions que controlen la producció.

Com la va influenciar el fet de créixer a la falda de l’Himàlaia?

Vaig néixer al bosc, literalment. El meu pare era guarda forestal i de petita passava moltes hores amb ell passejant pel bosc. Quan no era amb el meu pare, era amb la meva mare, que tenia cura d’una granja. Ella era refugiada del Pakistan. Era l’època abans que es comencés a donar l’agricultura amb productes químics. Anàvem a l’hort i n’agafàvem el que hi creixia. La meva activitat preferida era adobar la casa; era com pintar. També m’agradava jugar al rierol… Totes aquestes coses que ara es consideren un luxe, en aquell moment formaven part d’una manera de viure.

Quin va el seu primer contacte amb l’activisme i amb l’ecologisme?

 Va ser quan estava a punt de marxar al Canadà per estudiar un doctorat sobre teoria quàntica. No estava gaire convençuda de marxar i no sabia quan tornaria, així que vaig fer una excursió ràpida als meus llocs preferits: el bosc de la infància i el rierol on solia jugar. Quan hi vaig arribar, vaig veure que el bosc havia estat destruït, n’havien talat els arbres i el rierol que venia d’aquell bosc s’havia assecat: només hi baixaven quatre gotes. Pensava que aquest entorn sempre seria allà, però la realitat és que en qüestió de pocs anys havia desaparegut. De tornada cap a Delhi, parlant amb la gent a les cases de te, em vaig assabentar que hi havia un grup de dones en una àrea remota de l’Índia que havien posat en marxa un moviment per aturar la tala d’arbres als boscos. Vaig decidir en aquell moment implicar-m’hi i em vaig prometre a mi mateixa que, quan tingués vacances al Canadà, tornaria a l’Índia. Quan hi tornava, em trobava amb les activistes del Chipko, el moviment contra la tala d’arbres. Ho vaig fer sempre que tenia vacances mentre estudiava el doctorat al Canadà. Aquelles dones sabien el que es feien i sabien el que deien: els arbres no donen fusta: donen oxigen, riquesa al sòl i altres. Aquesta és la funció ecològica dels boscos. Què podia fer jo? Em vaig comprar una càmera per documentar tot allò i en feia ‘Sideshows’. Vaig agafar tot aquell coneixement i el vaig convertir a l’anglès i en ciència, les dues llengües de dominació. Un dels meus informes va ser llegit per algun funcionari del Govern i el 1981 vam aconseguir una prohibició de tala d’arbres a les muntanyes. Tot això va ser gràcies a les dones. I va ser en aquest punt i amb aquestes dones que jo em vaig fer activista. Va ser el meu camp d’entrenament.

“És fonamental que la gent del carrer sàpiga que el menjar és un tema de democràcia i de salut”.

 

“Vull posar fi a la dominació del poder dels diners i la norma del sistema creada pels poders econòmics”

Com és d’incompatible el sistema capitalista amb el canvi de paradigma que vostè proposa? Un canvi cap a una democratització dels aliments, una agricultura ecològica, la desprivatització de les llavors i un món on els recursos naturals no es considerin una mercaderia?

En primer lloc, l’ús de la paraula ‘capitalisme’ és inadequat. D’això i d’altres qüestions en parlaré al meu proper llibre. La paraula ‘capitalisme’ és una construcció. ‘Capitalisme’ és diners i riquesa, se suposa. ‘Capitalisme’ ve de la paraula ‘caput’, que en llatí vol dir ‘cap dels animals’. En altres societats i en l’antiguitat, es mesurava la riquesa familiar en el nombre de caps de bestiar. El capital, tal com l’entenem avui dia, és una força que crea valor però que també ha anat usurpant el valor de les coses —concretament el valor de la natura— sota la premissa que la naturalesa no té cap valor perquè es tracta d’una entitat morta. El capitalisme no dóna valor a la creativitat i ha reduït la riquesa al valor del treball. A més, ha aconseguit apropiar-se la creativitat de la gent i fer veure que és la seva invenció. Ha robat el que és creat per la naturalesa i el que crea la gent. El capitalisme castiga els productors locals i recompensa les transnacionals amb els tractats de lliure comerç. Això no és nou: el primer tractat de lliure comerç va ser el de l’East India Company [Companyia Britànica de les Índies Orientals] el 1600. Pensem en un exemple: durant l’època colonial es van capturar africans per esclavitzar-los i els van portar als Estats Units a treballar en camps de cotó, en terres que havien estat usurpades als indis nord-americans. D’això en van crear valor. Treu els esclaus, treu el robatori de terres: què et queda? Res. S’ha donat una definició incorrecta del concepte ‘valor’ i això ho han fet els poderosos, els que són al poder. El meu treball dins de l’ecofeminisme pretén anar més lluny que tot això. Bacon és considerat el pare de la ciència moderna. I què diu? Els superhomes, herois, són els únics que tenen el coneixement.

Què passa amb el coneixement de les dones Chipko, amb el coneixement de les àvies, de les treballadores, de les agricultores?

El coneixement de les dones queda diluït, desapareix. S’esborra de la història. No hem treballat la terra, les dones? Sí, però mai hem tingut accés a la propietat. Aquest ha estat el problema. Locke, que va escriure molt sobre el tema de la propietat, va dir: quan treballes una terra, crees propietat perquè mescles treball i natura. Però no va dir res del treball de les dones i dels animals; ho va dir en un sentit figurat: el que té el capital té el treball i, per tant, la propietat dels animals i la gent. Ho va mistificar. Tornant al tema del capitalisme… no m’agrada utilitzar aquesta paraula perquè accepta que el capital crea. Jo utilitzaria les paraules ‘colonialisme’, ‘robatori’ o ‘extracció’, per denominar el sistema actual. Són l’agricultura ecològica i la democràcia dels aliments compatibles amb el robatori? No. Hem d’aturar el robatori de la terra, de les llavors, de l’aigua, del coneixement… Per això vaig començar el moviment Navdanya.

En el seu llibre proposa posar fi al capitalisme, o el robatori…

Vull posar fi a la dominació del poder dels diners i la norma del sistema creada pels poders econòmics.

“El menjar empaquetat que sembla menjar és verí. Hi ha un imperatiu de salut que la gent no pot ignorar”

I com podem els consumidors ajudar a enderrocar aquest sistema que també resulta injust per a nosaltres? Com es pot fer arribar el missatge al carrer? Les transnacionals que hi ha darrere el sistema, que el suporten, són molt poderoses.

Això que comentes és important. El capital va mistificar el món, i les grans corporacions van aparèixer. El capital sense la terra, sense la gent i sense el poder organitzat i estructurat, no haguera pogut fer res. Colom va viatjar des d’Espanya fins a Amèrica, els britànics van colonitzar l’Índia a través de l’East India Company, van socialitzar el cost de les pèrdues i en van privatitzar els beneficis. Van robar tot el que teníem. Des de llavors, hi ha hagut una evolució del sistema i ara som a l’era del domini dels milionaris. No només tenen els productes, sinó que també han adquirit els recursos. I més que això: no només han robat les espècies, l’or, la plata o els tèxtils, sinó que també volen adquirir allò que és bàsic per viure. “Si controlo la indústria alimentària, ho puc controlar tot”. Ho va dir Kissinger durant la guerra del Vietnam. El menjar és una arma: si controlo les armes, controlo el Govern; i, si controlo el menjar, controlo la societat. Aquesta visió del món, de tractar els recursos com un bé de consum o com una mercaderia, ha trobat en l’estament militar i les grans corporacions el millor aliat. En aquests moments tenim cinc companyies que controlen el comerç mundial de gra: Cargill, ADM-Archer Daniels Midland, Bunge, Glencore International i Louis Dreyfus. N’hi ha tres que controlen les llavors i els químics: Monsanto es va fusionar amb Bayer, Dow s’ha fusionat amb Dupont i ChemChina s’ha fusionat amb Syngenta. Són un càrtel, i ara ja no només s’ocupen de patentar llavors; ara compren la informació.

Quines implicacions té que aquestes multinacionals hagin començat a comprar informació?

Monsanto ja ho ha fet amb el sòl: ha comprat la major empresa d’informació del sòl. També es compra informació sobre el canvi climàtic i la meteorologia. D’aquesta manera, li poden dir a l’agricultor: aquest any hi haurà sequera, així que has de comprar aquest producte nostre, o aquestes llavors. Som a l’era de la privatització de la informació. I aquí també hi entren les asseguradores i es creen nous cercles de dependència. Imagina si ja és angoixós haver de comprar llavors o productes químics, imagina’t si els agricultors han de comprar la informació. Paguen per saber de quina qualitat és el seu sòl, en lloc de confiar en el seu coneixement, paguen per saber com serà el clima, en lloc de saber-ho a través dels sistemes públics de meteorologia. D’aquí ve que es vulguin privatitzar els serveis de meteorologia. Així què hem de fer… que el Govern pagui per tenir informació sobre el temps propietat d’aquestes companyies? Tot això ha creat la crisi que tenim actualment. Després hi ha la indústria del menjar porqueria. PepsiCo, Nestlé…

Proporcionen menjar?

No, proporcionen porqueria. Tothom sap que aquest tipus d’alimentació provoca obesitat infantil, diabetis i noves malalties. Com pot la persona del carrer canviar els seus hàbits de consum? Bé, primer de tot s’ha de tenir informació disponible. Per això he publicat aquest llibre i per això tu ets aquí. Mira, un esclavista mai alliberaria els seus esclaus; un esclau allibera un altre esclau. No hem d’oblidar que el 70% del que consumim encara ve dels petits agricultors. Sí que és cert que les grans transnacionals són poderoses, però no ens alimenten. No estem en una situació extrema: hi ha agricultors, hi ha llavors, hi ha coneixement. És fonamental que la gent del carrer sàpiga que el menjar és un tema de democràcia, però el que és més important és que és un tema de salut. Si els petits agricultors desapareixen, l’únic que tindrem serà malalties. El menjar empaquetat que sembla menjar no ho és: és verí. Hi ha un imperatiu de salut que la gent no pot ignorar. La gent paga molts diners a les consultes dels metges. A l’Índia, molts occidentals vénen a practicar ioga perquè volen que el seu cos estigui sa. La democràcia del menjar és el ioga polític d’una societat lliure.

“El consumidor ha de saber que el menjar que l’alimenta de debò només ve dels agricultors reals”

Llavors, pot desaparèixer, aquest imperatiu economista de lucre?

Tot ha canviat en els últims 20 anys i s’han incrementat les malalties. Quan vaig començar en l’activisme, jo treballava amb els agricultors. Però estem liderant el canvi: hi ha molta gent que no produeix menjar, però menja igualment. Aquesta gent sap i és conscient que vol menjar de qualitat. En segon lloc, quan aquest procés de globalització va començar, fa 20 anys, hi havia 10 empreses multinacionals que van empobrir els agricultors que estimaven treballar la terra, tenir cura dels seus animals o fer créixer les seves oliveres. A aquesta gent els han enfonsat; no els podem demanar que liderin el canvi social: amb prou feines es mantenen. Però la gent de les ciutats té la manera de fer-ho i s’han d’aliar. No es tracta de traçar un dualisme entre el consumidor i l’agricultor. El consumidor ha de ser lliure: ha de saber que el menjar que l’alimenta de debò i és bo per a la seva salut només ve dels agricultors reals. Les farmacèutiques no poden produir aliments reals i només porten malalties. Els nostres cossos mereixen alguna cosa millor. Aquest canvi s’ha de fer de manera creativa. Estic totalment en contra del monocultiu de la ment, així que cada societat ha de buscar la manera com fer-ho. És clar que el canvi no serà igual a tot arreu. Aquí a Barcelona, esteu rodejats de bons agricultors. És la feina del govern municipal, regional i estatal que els consumidors tinguin accés als productes que venen aquests agricultors.

En aquest canvi social que proposa, quin és el paper de l’educació, dels mitjans de comunicació i dels partits polítics?

Quan vaig començar la meva carrera com a activista, ho vaig fer perquè pensava que el Panjab estava en perill i es desintegraria a causa de la Revolució Verda. En aquell moment, no hi havia cap veu crítica amb l’agricultura industrial. Un dia portava el meu fill a l’escola i ell es va fixar en uns camps de cultiu amb uns embassaments per a l’aigua. El nen em va preguntar si la gent que vivia allà es moria de gana i li vaig dir que no. “El meu llibre diu que la gent es mor de gana”, em va dir. Mira, “encara que un any hi hagi poca pluja, aquests embassaments regaran els cultius i la gent podrà menjar”. Això no ho posava en els llibres d’abans. En aquests 25 anys, tres coses han canviat: primerament, als nens ja se’ls explica com funciona l’agricultura gràcies a l’esforç de molta gent; en segon lloc, en tots els llibres es menciona l’agricultura orgànica, i, a l’últim, per què penses que Monsanto i Bayer s’han hagut de fusionar? Perquè s’estaven debilitant. S’han fusionat per treure el nom de Monsanto del mapa, perquè tothom el reconeix. Jo veig això com una esquerda en el sistema.

“Les dones sempre han produït subsidència sobirana, però el seu treball no crea valor”

En el seu llibre parla de l’explotació del trinomi natura, treballadors i dones. Fa referència al capitalisme patriarcal i s’autodefineix com a ecofeminista. Com es defineix l’ecofeminisme i per què no engloba les dones dins el grup “treballadors”?

El terme ‘ecofeminista’ es va començar a utilitzar per definir el tipus de feina que feia. Ja fa alguns anys em vaig adonar d’algunes coses: sempre que hi havia una tala d’arbres, una construcció d’una presa en un riu, quan va haver-hi la tragèdia de Bhopal… qui hi havia lluitat en primera línia? Les dones. En un dels llibres em vaig plantejar: per què les dones viuen per protegir? I em vaig adonar que les dones protegeixen perquè històricament les han deixat de banda, no les han deixat interferir en altres assumptes. L’aigua que bevem, el menjar que elles recol·lecten…; tot això mai s’ha considerat treball: les dones no treballen. Caminen quinze quilòmetres per anar a la font a buscar aigua, però això no es considera treballar; les dones passen tot el dia al camp i després cuinen, però això tampoc es considera treballar.

Per què?

Perquè en algun moment el treball es va definir com “l’entrada de diners a casa”. Les dones sempre han produït subsidència sobirana, però el seu treball no crea valor. Em vaig adonar que sempre hi ha hagut una convergència entre dos tipus de poder: el poder del patriarcat, que és la dominació de l’home sobre la dona, predominant en moltes cultures i religions… Al cap i a la fi, la religió ha estat el que ha organitzat el sistema patriarcal… I el sistema de fer diners, el capitalisme. El control i l’avarícia es van convertir en un i van assaltar la natura; també es va decidir que les dones no treballaven i que no tenien cap coneixement a aportar. Es va posar de moda el “si consumeixes el que produeixes, llavors no produeixes res”. La natura segueix aquest procediment: consumeix el que produeix; les dones produeixen el menjar que consumeix la família i la comunitat. És el cercle econòmic, però no per al capitalisme patriarcal, que l’únic que ha fet és atacar la terra i les dones. Encara avui en dia l’agricultor és representat com un home dalt d’un tractor. Avui en dia es parla del treball sense treballadors, de sistemes d’intel·ligència artificial… Però el treball és el que ens defineix, el que ens dóna sentit. Com a periodista, tu dónes valor al periodisme i el periodisme te’l dóna a tu. Si ets un agricultor, dónes sentit a la professió i la professió te’l dóna a tu. Si ens exploten o som víctimes de l’avarícia en el nostre treball, llavors la cosa canvia: parlem de violència contra la humanitat.

Al novembre passat, la Unió Europea va aprovar la llicència d’ús per a cinc anys més del glifosat, l’herbicida més comercialitzat per Monsanto, tot i haver-hi informes on s’apunta que podria ser cancerigen. Quina fiabilitat tenen les agències de seguretat alimentària? Com podem saber que no estan sota pressió?

Les corporacions faran tot el possible per destruir els sistemes de regulació; això és evident. Alguns dels països que van votar que sí a la pròrroga del glifosat van argumentar que els seus agricultors eren addictes a l’ús de l’herbicida i que s’hauria de fer una transició i tenien raó: no pots donar-li un producte durant anys a un agricultor i després treure-l’hi de cop; s’ha de fer una transició cap a l’agricultura ecològica però des de la consciència: només els mals agricultors necessiten pesticides i herbicides; les plagues i les males herbes es controlen soles, i és la mateixa natura la que ho regula. Necessitem una transició i que les nostres agències de seguretat alimentària siguin més fiables, però el que més necessitem és promoure un sistema que no necessiti productes químics. Monsanto continuarà intentant driblar les lleis, però nosaltres tindrem un sistema millor: una agricultura sense verins. I, el que és genial, tenim una població que en algun moment dirà: no vull menjar res que estigui enverinat. S’ha d’actuar en dues direccions. En primer lloc, s’ha de legislar, i això ho han de fer els governs; en segon, els consumidors han de dir no al glifosat i als productes químics.

“S’ha de fer una transició cap a l’agricultura ecològica: només els mals agricultors necessiten pesticides”

De vegades s’ha posat en dubte el seu coneixement, sobretot des de l’àmbit científic occidental, per utilitzar una terminologia poc científica, com Gaia o Mare Terra per referir-se a la natura…

La ciència dominant és mecanicista, com l’agricultura mecànica o l’enginyeria genètica. Això està quedant obsolet, no només perquè ignora les persones, sinó perquè ignora la ciència en ella mateixa. Jo mai he intentat agradar a ningú, pel que fa a la meva investigació científica. Sempre m’ho he pres com una recerca per a entendre el món, fins i tot quan estudiava física quàntica. ‘Mare Terra’ ha estat un concepte utilitzat per una gran part de la humanitat al llarg de la història per definir el planeta i la natura. Només ha estat en aquests 200 últims anys d’agricultura científica i de combustibles fòssils que n’hem canviat la terminologia. I això? Perquè es considera la natura com una entitat morta i, si la denomines ‘Mare Terra’, estàs reconeixent que és viva. Per a mi, tot això no és una reclamació o una declaració d’intencions; és un canvi real. Que la Terra és viva hauria d’estar en boca de tothom.

Font: Crític

Publicado en Alimentación, Salud pública | Etiquetado , , , , | 1 Comentario

Las puertas giratorias de la sanidad a toda marcha


Ex-cargos públicos que se van a la privada, Boi Ruiz  ficha por Ribera Salud. Nunca nos gustó el ex-conseller que desde sus primeros días en el cargo abogaba por el seguro privado y se dedicó a recortar el servicio público de salud hasta donde pudo, y no pudo más porque no le dejamos. Se ganó a pulso el cargo con que ahora ahora le recompensa la sanidad privada. Nada menos que en Ribera Salud, el paradigma de la “colaboración” público-privada.

Por el otro lado, Dolors Montserrat, la flamante ministra de Sanidad del PP, contrata a asesores en la pública con importantes intereses en la privada. Qué asesoría podemos esperar cuando el nuevo Conseja asesor, a juicio de la FADSP,  “carece de cualquier viso de pluralismo ideológico, de solvencia técnica sobre salud pública y de representación de los intereses generales”

Son dos caras de la misma moneda con el objetivo de desmontar la sanidad pública de este país y apuntalar la sanidad privada con toda la falta de equidad, calidad, solidaridad y universalidad que conlleva.

¡Se lo impediremos!

El ‘exconseller’ Boi Ruiz ficha por Ribera Salud

El grupo, concesionaria del Hospital de Alzira también ha nombrado al exsecretario de estado para la Salud del Reino Unido Alan Milburn

El exconseller Boi Ruiz. / PERIODICO (FERRAN SENDRA)

El ‘exconseller’ de Salut de la Generalitat Boi Ruiz en la etapa de Artur Mas, cuya gestión estuvo marcada por los recortes, se ha incorporado al consejo de administración del grupo Ribera Salud, empresa concesionaria del Hospital de Alzira, así como los de Torrevieja, Dénia y Elx. También se encarga del Laboratorio Clínico Central de la Comunidad de Madrid.

El grupo también ha informado a través de un comunicado que ha incorporado el ex secretario de estado para la Salud del Reino Unido Alan Milburn, que formó parte de los gobiernos de Tony Blair.  Ambos tienen como misión reforzar los planes de expansión de la compañía sanitaria con sede en València.

Los nombramientos se producen a mes y medio que venza la concesión del Hospital de Alzira, que la Generalitat Valenciana ha anunciado que no renovará. La reversión al sistema público ha sido llevada a los tribunales por Ribera Salud.

En el comunicado, Ribera Salud remarca que el ‘exconseller’ Ruiz, doctor en Medicina y Cirugía y que cuenta con una larga y consolidada experiencia en el ámbito sanitario, llegó al cargo de la generalitat en el 2010 tras haber sido director general (1994 hasta 2008) y presidente (2008-2010) de la Unió Catalana d’Hospitals, una asociación de empresas sanitarias privadas.

Ruiz es actualmente profesor de la Universidad Internacional de Cataluña y dirige la Cátedra de Gestión Sanitaria y Políticas de Salud.

Fuente: El Periódico

Los nuevos asesores de Dolors Monserrat tienen importantes intereses en la sanidad privada

La ministra nombra de vicepresidente del Consejo Asesor de Sanidad al director de estrategia de una gran multinacional de tecnología sanitaria y como secretaria a una abogada de un bufete privado dedicado al derecho sanitario.

Dolors Monserrat en la tribuna del Congreso.

La ministra de Sanidad, Dolors Monserrat ha renovado a la mitad de los miembros del Consejo Asesor de Sanidad. DE 42 personas, 21 son nuevas tal y como recoge el BOE con fecha 14 de febrero.

Para la Federación de Asociaciones en Defensa de la Sanidad Pública (FADSP), esta nueva composición del Consejo supone el “desembarco masivo de los intereses de las empresas privadas en el organismo asesor del Ministerio de Sanidad”.

La vicepresidencia ha quedado en manos de Francisco de Paula Rodríguez, director de estrategia de MEDTRONIC IBERICA, una gran multinacional de tecnología sanitaria; y se ha nombrado de secretaria general a Ofelia de Lorenzo Aparicio, abogada del bufete De Lorenzo Abogados, especializado en derecho sanitario.

También están representantes de las empresas privadas de provisión sanitaria y de las empresas farmacéuticas, primando así, denuncia la FADSP, “la presencia de los intereses privados en el sector, además de los de las corporaciones (colegios profesionales)”, ya que sus presidentes forman parte como miembros natos en este órgano.

El Consejo Asesor de Sanidad, integrado en el Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, es un órgano consultivo y de asistencia a la persona titular del Departamento en la formulación de la política sanitaria.

A juicio de la FADSP, el Consejo “carece de cualquier viso de pluralismo ideológico, de solvencia técnica sobre salud pública y de representación de los intereses generales, y solo recoge los de los grupos que presionan por la privatización del sistema sanitario. Una evidencia más de que la ministra carece de interés en nuestro sistema sanitario público y que lo mejor que podía hacer por el mismo es irse”, señalan.

Como vocales figuran: Juan Abarca Cidón; Víctor Pérez Díaz; José Luis Puerta López-Cózar; Pilar Garrido López; Diego Murillo Carrasco; Ángel Carracedo Álvarez; Julio Sánchez Fierro; Bartolomé Beltrán Pons; José Ramón González Juanatey; Juan José Afonso Rodríguez; María Sanjurjo Sáez; Vicenç Martínez Ibáñez; Juan Martínez León; María Rosario Fernández García; Mario Mingo Zapatero; Javier Cabo Salvador; Rafael Matesanz Acedos; Tomás Castillo Arenal; Eulalia Juvé Udina; Luciano Vidán Martínez.

Fuente: Nueva Tribuna

Publicado en sanidad pública, sanidad privada. | Etiquetado , , | 1 Comentario

Video concentració a Barcelona 10 de febrer NO + PRECARIETAT


Toni Barbarà en nom de Dempeus ha participat (La part de Marea Blanca on intervé són just 2 minuts: del 17 al 19 )

#Catalunya #Barcelona se sumen al #10F: @CICLOenLucha @CoordinadoraBCN, @ridersxderechos, @CarniesEnLluita, @BCNLote22, @PAH_BCN @plataformaSADC, @Elite_TaxiBcn, @mareapensionis1, @LasKellysBCN i més … Per una vida digna, #NoMasPrecariedad!

Publicado en Uncategorized | 1 Comentario

Catalunya sufrió los mayores recortes sanatarios durante el “procés”


La noticia es de hace un mes, pero esta periodista acreditada en el tema sanidad catalana expone su punto de vista y aporta DATOS. 

Por cierto ahí podréis encontrar la lista de espera que supera las 170.000 personas.  Aunque el Departament y todo su aparato mediático estén en campaña de presumir de una mejoría relativa medida por ellos en decimales.  Las personas se pueden contar a gusto e interés del contador, pero ahí están, esperando y sufriendo.

Y un gobierno que se niega a oírlas, las tapa con estadísticas “tratadas”, maquilla la realidad, carece de capacidad de solidaridad y sensibilidad humana, y sobretodo no quiere hacer autocrítica y propósito de enmienda no merece ninguna confianza ni credibilidad. Insisten en las aportaciones puntuales y los “planes de choque” que acaban externalizando los pocos recursos arañados en lugar de cambiar sus políticas e invertir de verdad en la estructura misma del sistema que es la que está depredando y genera las listas de desespero, la masificación de urgencias, las penalidades e insuficiencias del personal trabajador, la insostenible situación de la Atención Primaria. Seguimos …
Mal pinta. Mal pronóstico. No escuchan

Habrá que insistir más y más fuerte, desde los movimientos sociales. SALUD.

A continuación el artículo de Jessica Mouzó Quintans del 15 de diciembre, poco antes de las elecciones:

La sanidad catalana perdió 2.400 profesionales y más de 1.100 camas hospitalarias durante los gobiernos de Artur Mas

Pancartas de protesta en el hospital de Sany Pau de Barcelona por los recortes en sanidad.

La sanidad catalana ha sido uno de los sectores más perjudicados por los tres adelantos electorales consecutivos que se han producido en Cataluña desde 2012 a causa de los vaivenes del procés independentista. La inestabilidad política ha pasado factura al sistema sanitario público, azotado por los recortes ejecutados por el gobierno de Artur Mas e incapaz de tirar adelante cambios estructurales para mejorar el sistema a causa de los paros gubernamentales. Según un estudio de la Asociación Estatal de Directores y Gerentes de Servicios Sociales, Cataluña fue donde más se recortó el gasto social durante la recesión, entre 2009 y 2015.

La gestión de las estrecheces en el ámbito sanitario discurrió, durante los dos breves gobiernos de Artur Mas —entre 2010 y 2015—, en paralelo al auge del procés. La mayor parte de las competencias en materia sanitaria están transferidas a la Generalitat, así que de poco servía como arma arrojadiza el Gobierno central más allá de la “infrafinanciación crónica” que denunciaba constantemente el consejero de Salud de la época, Boi Ruiz, para justificar los tijeretazos y los problemas de financiación del sector.

Pero la vorágine del proceso independentista, que copaba el debate parlamentario día sí día también, sí sirvió de cortina de humo para tapar los intentos de privatización de servicios públicos y los grandes recortes que puso en marcha Artur Mas en su primer gobierno para aliviar el déficit público. Mientras el ejecutivo de Mariano Rajoy hacía lo propio a nivel estatal, Mas reducía en más de 1.500 millones de euros el presupuesto sanitario —pasó de 9.875 millones de euros en 2010 a tocar fondo en 2014 con 8.290 millones—. Según un estudio de la Asociación Estatal de Directores y Gerentes de Servicios Sociales, Cataluña fue, junto a Castilla-La Mancha (presidida por Cospedal entre 2011 y 2015), la comunidad autónoma que más recortó el gasto social (sanidad, educación y servicios sociales) entre 2009 y 2015. En total, más de un 26%. El informe constata una reducción de 5.538 millones de euros en las partidas sociales catalanas.

El Departamento de Salud ordenó cerrar quirófanos por las tardes, reducir horarios de centros de atención primaria e incluso cerrar puntos de atención continuada en algunos municipios. También dejó de cubrir bajas y cerró plantas hospitalarias enteras para reducir gasto de personal. Durante los años de gobierno de Mas, la sanidad catalana perdió, según los datos del Departamento de Salud, 2.400 sanitarios (pasó de 76.306 en 2011 a 73.899 en 2015) y más de 1.100 camas hospitalarias (en 2010 había 14.072 y en 2015 sumaban 12.902). Trabajadores, sindicatos y plataformas sociales se lanzaron a la calle para protestar contra lo que se avecinaba: listas de espera disparadas, colapsos en urgencias por falta de camas en planta donde derivar a los pacientes, trabajadores desbordados… Mientras, Mas se reunía con el Gobierno central para buscar un pacto fiscal.

CiU empezaba ya a abrazar el soberanismo cuando la CUP de Reus (Tarragona) levantó la manta de lo que terminaría convirtiéndose en el mayor escándalo de corrupción vinculado a la sanidad catalana: el caso Innova.La investigación indagaba sobre contratos y pagos ilegales hechos desde el Ayuntamiento de Reus a altos cargos sanitarios como Carles Manté, director del Servicio Catalán de Salud entre 2004 y 2006, y Josep Prat, presidente entonces del Instituto Catalán de la Salud (ICS), la gran empresa pública que gestiona ocho grandes hospitales y el 80% de la atención primaria en Cataluña.

El segundo gobierno de Mas aprovechó el foco político para distraer la atención y tejer, entretanto, una controvertida remodelación del sistema sanitario. Las particularidades de la red pública catalana, que está formada por proveedores muy distintos —desde empresas públicas hasta fundaciones y entidades con ánimo de lucro—, favorecieron que el Govern de entonces maquinase un plan para despedazar el ICS y privatizar algunos servicios públicos. Un informe encargado por Salud a la consultora PwC desvelado por EL PAÍS, revelaba que Mas quería privatizar varios hospitales. El documento recomendaba incluso “una entrada de capital privado en dos fases para diluir el impacto político y social” del plan. Artur Mas también sacó a concurso la gestión de varios centros de atención primaria que terminaron adjudicándose a la empresa Eulen, sin experiencia en la atención sanitaria directa.

Sin embargo, a la Generalitat no le quedó más remedio que recular en alguna de sus decisiones tras el rechazo de los actores sociales y buena parte de la oposición parlamentaria.

El segundo Gobierno de Artur Mas contaba con el favor de ERC, su socio de gobierno, que apoyó unos presupuestos que consolidaban los recortes ejecutados en 2011 e incluso salvó a Boi Ruiz de la reprobación en el Parlament. Pero esta alianza sucumbió a la presión social. Sindicatos y plataformas de afectados por los recortes criticaron duramente la posición de ERC, que finalmente optó por retirar su apoyo al gobierno catalán en algunos temas como el proyecto de Boi Ruiz de unificar los hospitales de Lleida bajo una nueva figura jurídica.

Los recortes sanitarios generaron, de hecho, una movilización social sin precedentes: los trabajadores del hospital de Bellvitge, en el término de L’Hospitalet con Barcelona, cortaron semanalmente la Gran Vía, la arteria que une ambas ciudades, durante varios meses para protestar por los recortes; los pacientes se organizaron y montaron mesas a las puertas de los hospitales —todavía hoy funcionan— para informar de cómo reclamar los retrasos en la lista de espera; en el verano de 2014, vecinos y enfermos se atrincheraron en las plantas de hospitales como Bellvitge para evitar que se cerrasen durante la época estival.

La presión social fue tal que Boi Ruiz tuvo que retirar además una instrucción que regulaba la actividad privada en algunos centros públicos. También redibujó y finalmente frenó el VISC+, un plan por el que se proponía, en un principio, vender a entes públicos y privados datos sanitarios anónimos con fines científicos.

Mas tuvo que echar atrás también, por imperativo judicial, un controvertido copago que supuso, de facto, uno de los primeros choques de competencias con el Gobierno central. Se trataba del euro por receta, una medida disuasoria que pretendía poner fin a posibles abusos en la compra de medicamentos, según el Govern. Pero además del rechazo en bloque del sector sanitario, el Gobierno central lo llevó al Tribunal Constitucional, que lo suspendió cautelarmente y lo declaró, poco después, inconstitucional, alegando que las competencias en materia de financiación sanitaria son exclusivas del Estado.

Fuente: El Pais

 

Publicado en sanidad pública | Etiquetado , , | 1 Comentario