Sanitat catalana: una creu o moltes creus?


Un article de Toni Barbarà a El País.

Les creus alineades a la plaça major de Vic.

La sanitat catalana, pública per descomptat, és al centre de la polèmica i del debat social. L’últim, centenars de creus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a les places de Vic i Olot anunciant-ne la mort. I un qui presum… amb la foto de tots els exconsellers de Salut llepant-se les virtuts i excel·lències del “seu” sistema en un exercici impúdic d’autobombo.

La confrontació de posicions pren cos i ascendeix al magma polític. A Catalunya, a l’inevitable macrodesencontre nacional o secessionista. A la palestra, interessos que superen el que és mèdic, fins i tot el que és sanitari i saludable, per esdevenir una arma llancívola sociopolítica i partidària.

Paradoxa instal·lada: estem davant el millor sistema de salut o el més degradat? O totes dues coses alhora? Defensors a ultrança del sistema mixt (publicoprivat, llegiu-hi “neoliberal”), davant de la societat activa insurgent en defensa del caràcter publicopúblic d’un sistema de salut.

Una reflexió necessària i saludable: en època de crisi constatada, de penalitats notòries, ningú en bon seny “encarrega” o contracta a un proveïdor extern —no públic i sí mercantil— un servei que pot resoldre amb els seus propis mitjans. Una família pobra no gasta diners en plats de càtering, cuina les seves pròpies llenties.

Corrupció, llistes d’espera, derivacions-privatitzacions, continuen aquí, tossudes, incomodant el Departament i el nou discurs i titular propis del neoconseller Comín. Es podria dir que la Generalitat, Salut, i la seva obstinada acció politicoeconomicista no tenen res a veure amb la desesperació i la degradació en curs. Una il·lustració: qualsevol servei d’urgències hospitalari.

I “la culpa és de l’altre”. Paroxisme de la (des)informació propagandista, del vell truc rediviu de carregar el mort a l’administració de dalt. Que serà l’Estat o la UE, la troica, o aquest amenaçador i austericida TTIP.

Així que emprant sense pudor unes intimitats de nàusea i vergonya de personatges tan poc saludables com els senyors De Alfonso o Fernández Díaz, que fanfarronejaven de “carregar-se la sanitat catalana”, han exacerbat la monocampanya que defensa que no hi ha redempció fora de la independència. I una imatge per a aquest estiu: la plaça de Vic coberta per 200 creus grogues amb l’exabrupte. Estètica a banda (suggeridor de memorials funeraris de guerres i holocausts genocides), les autoritats de l’ANC, braç ja exultant i explícit de l’independentisme unilateral, rellancen el missatge a places i fulls de propaganda: “La culpa la té Espanya” i “només un tractament secessionista podrà guarir el mal”. Com si els diversos partits, que han governat Catalunya i hi continuen, no tinguessin res a veure ni confessar en el desastre.

Això té diverses denominacions, però segur que aquesta impunitat, error/horror premeditat amb autocomplaença, no ajudaran a resoldre la patologia social en curs, infectada de por, resignació i autoinculpació.

Davant d’això, sectors molt actius i entusiastes de la mobilització social estem saludablement en lluita democràtica. Com deia, UNA CREU!

Toni Barbarà és metge i membre de Dempeus per la Salut Pública

Acerca de Dempeus per la salut pública

Col·lectiu de persones en defensa de la salut pública
Esta entrada fue publicada en Privatización, sanidad pública y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.

Una respuesta a Sanitat catalana: una creu o moltes creus?

  1. Pingback: Sanitat catalana: una creu o moltes creus? | Boletín Informativo de la Sanidad Pública

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s