Antoni Barbarà: “El titular del sistema nacional i públic de salut és la ciutadania”

Clara Pàmies (@clarapamies96)

Salut o sanitat?

En moltes conferències s’utilitza indistintament els termes de sanitat i salut, però són dues coses ben diferents i amb tractaments i abordatges diferents. Salut és una manera de viure i tal i com defineix Perpinyà i que jo utilitzo molt és: “aquella manera de viure autònoma, lliure i gratificant”. És a dir, viure feliç amb un mateix i amb l’entorn. Sanitat són  una sèrie de mesures que el que fan és preservar, tractar i intentar recuperar la salut perduda, al cap i a la fi, és un esquema existencial que és molt important, però no el més important.

I la salut pública?

El que determina més la salut són els determinants socials, per tant, una persona tindrà salut o no en funció, per exemple, del treball (amb un atur del 25% és difícil viure saludablement), de les pensions, el mediambient, l’educació, la cultura, etc. Per això, quan a Dempeus parlem de salut pública parlem de tot això. Ens impliquem en coses que no són estrictament sanitàries o mèdico-sanitaries, i creiem que és un fet central, perquè sinó entrem en un reduccionisme merament assistencial.  Dempeus no es centra tan sols en els professionals, sinó sobretot en la ciutadania. Ens sembla cabdal tenir una visió panoràmica.

Hi ha ideologia en sanitat?

Actualment, negar el component ideològic en l’atenció a la salut és negar l’evidència. Estem parlant d’un dret, com a mínim per alguns és un dret, malgrat hi ha d’altres que ho neguen de forma sistemàtica. Per tant, s’excerceix, és legítim i té un component ideològic. Per nosaltres aquest component ideològic és central, perquè vol dir compliment i exercici d’un dret, atencions de compromís públic, finançament públic, participació pública, estatus democràtic de gestió, etc. Tot això, són aportacions ideològiques, molt sovint confoses amb aportacions partidistes. Estem parlant d’una ideologia molt més ampla i transversal que la de partit. És a dir, “polítiques per la salut” o “salut per totes les polítiques”, i si des de les administracions i les polítiques això no es té en compte, anem molt malament. No és una cosa estricta d’un o dos partits o d’un govern o d’un programa electoral (es parla molt poc de salut), sinó que és una concepció de la societat, que reclama i exigeix que tingui una legislació i finançament propi.

Per exemple?

Parlo amb gent de la meva corporació i em diuen que persones que no són professionals de la salut (metges, infermeres, etc.) no estan capacitades per definir quin és el model de gestió sanitari. M’hi nego en rotund. No cal ser metge per saber quin tipus de salut es vol i s’aspira a tenir. Per això, cal ser ciutadà o ciutadana amb pensament i proposta, i és tan sols ideològic, no té res a veure amb la formació. Els temes de sanitat no són només responsabilitat de les bates blanques.

Quina és la seva valoració del Departament de Salut que ha deixat Boi Ruiz?

Toni Comín ara es troba amb un Departament amb unes polítiques agressives, després de l’etapa Boi Ruiz, que passarà a la història negra de la sanitat pública. Catalunya ha passat de ser la tercera comunitat autònoma de les disset de qualitat i eficiència, en una sèrie de paràmetres seriosos, a ser la tercera per la cua. Les conseqüències de les retallades són notòries. Recordo un mitjà de comunicació vinculat a Corea del Sud que fa uns anys va venir a fer un reportatge de com Catalunya estava tant alta en el rànquing de qualitat de sanitat amb tants pocs recursos. Ara han tornat per saber com hem estat tant salvatges, de com hem pogut carregar-nos un sistema admirable i tant eficient. Malgrat això, Boi Ruiz no va enganyar en cap moment. Hem de recordar que en la seva primera declaració va dir: “el que pugui que es faci d’una mútua privada perquè a l’altre pinten bastos”. Amb Toni Comín sembla que no arribarem a aquesta cruesa.

“Sense pretendre acabar amb el mercat privat, que és una realitat, la separació entre allò públic i allò privat ha de ser nítida”

Què té pendent Toni Comín?

Tenint en compte com deixa el Departament Boi Ruiz, té moltíssimes coses a fer. És fàcil millorar perquè el que seria difícil seria empitjorar-ho. El que passa és que les seves primeres declaracions ens inquieten. Mai ha estat Conseller de Salut així que li donarem una oportunitat, i el nostre respecte. És un bon venedor i si practica nous eufemismes, li hem dit des del respecte que no ens enredarà. Des de Marea Blanca, li hem entregat un manifest i deu punts que s’han de resoldre, i dins aquests hi ha coses que ja pot anar fent i d’altres que no. Per exemple, continuant externalitzant a serveis privats és una decisió política i per tant, no depèn del finançament. Quan se li pregunta per les llistes d’espera, ens contesta que no té prou diners (en som conscients) i que recomana a aquells que els interessi la salut donin força a l’independentisme, i que la solució és la independència. Què Madrid té culpa? Clar que en té. I Brussel·les? També. I el Fons Monetari Internacional? També. I la Troika? També. La ideologia de la salut pública no va lligada a la independència de Catalunya.

Una gran inquietud: les llistes d’espera

De les llistes d’espera diu que les reduirà a un 50%, però, això com es medeix? I d’aquestes diu que reduirà un 10% en el cas d’intervencions quirúrgiques i un 50% quan siguin proves de diagnosi. Però no m’ho barregi tot, perquè així demostra que no en sap i està jugant amb la trampa estadística.

I l’atenció primària?

L’atenció primària és una altra assignatura pendent. En alguns centres de districtes concrets es dóna hora d’un dia per l’altre, però hi ha llocs de Badalona, per exemple, que per tenir una visita amb el metge o metgessa de capçalera has d’esperar fins a 25 dies. Si una persona té la grip i li donen hora pel cap de 25 dies, aquella persona o bé s’ha curat o bé ja ha agafat una pneumònia. Què passa llavors? Que aquesta persona va a urgències i els serveis estan col·lapsats perquè hi ha casos que no haurien d’estar atesos per urgències, però a l’atenció primària no els hi solucionen amb poc temps.

Les desigualtats són un altre determinant en salut?

Pel que fa a les desigualtats, l’esperança de vida pot variar de set anys segons el barri de Barcelona on es viu. En Joan Benach, redactor de la OMS i encarregat del GREDS, insisteix en una cosa, que no es seva i que jo li copio, que és que quan els biologistes diuen: “el més important en salut és el codi genètic”, però també el codi postal determina la salut de cadascú.

Pública vs. Privada

Les intervencions quirúrgiques i les operacions d’importància es fan a la pública en comptes de la privada, i té lògica. El gran volum de tractament, la gran vinculació dels grans Big Data mundials es fan des de la pública. La privada està molt ocupada legítimament en guanyar diners. A la privada el primer que és mira és: amb això que hi guanyo? Res? Doncs no interessa. El sector públic per compromís ha d’atendre càncers, SIDA, entre d’altres, que sovint són intervencions i tractaments no rendibles i, fins i tot, ruinosos.  Per exemple, el tractament d’un pacient amb Hepatitis C oscil·la entre 24 i 40 mil euros. Això si ho paga la pública es ruinós, per la privada només s’ho pot pagar aquella persona que disposi d’aquests diners. La pública és molt eficient, atent al dret de la salut i no mira el diner.

“Els periodistes teniu una gran capacitat, possibilitat i responsabilitat per parlar de les veritables condicions de vida de la societat”

Quina és la funció de Dempeus?

Parlar de salut és parlar de vida, de valors, d’esquema de valors, i d’esquema públic de valors. És una batalla apassionant. Des que tinc ús de raó he lluitat per la salut. Dempeus, de manera molt insurgent i democràtica, vol desmentir els errors conceptuals, volem fer neollenguatge. Reivindiquem la nova cultura de salut, que passa per una participació social que es bàsica i que no es nomes de pastilletes, que tracta coses molt més bàsiques. A Dempeus diem que si ens equivoquem, que és molt probable, ens equivocarem sempre a favor de col·lectius afectats. Que diem a dempeus sobre la participació? Lluita és salut, i la salut és lluitar.

Què teniu pendent des de Dempeus?

Els joves són una assignatura pendent de les lluites socials. Una de les nostres grans preocupacions és com fer que els joves s’impliquin a aquestes lluites. El marc dels joves està fotut. Tot plegat és molt confós i això genera precarització i por. I això que comporta? Resignació. I en moltes ocasions això comporta individualització i porta a la competitivitat. A més, els joves s’autoculpabilitzen de la situació actual per haver-se instal·lat en aquesta. La joventut ha de tombar la por, la precarització, la resignació, etc. i això només es pot fer posant-se dempeus. La meva recomanació per la joventut és que sou els propietaris i responsables de la vostra vida. Tant per lo bo com per lo dolent.

A Catalunya, hem passat d’un model d’èxit eficient pel que fa al pacient, a un model d’èxit en termes econòmics, però no en termes de salut. 

Jo entenc per un bon model, un model que gasta molt poc, que té la gent més o menys atesa des d’una perspectiva que no suposi costos i que permeti fer negoci paral·lelament. Si inverteixes més i millores en beneficis de salut, això és bo, és un bon model. Un avenç tecnològic moltes vegades no significa un avenç sanitari, i el què ha passat ha estat que ha primat el que aporta beneficis. En moltes ocasions se’ns tracta d’usuaris o clients, i som ciutadans i ciutadanes copropietaris de la sanitat pública i volem decidir, i en tenim el dret. El model català ha de ser el model d’eficiència del públic.

Què espera del pla de xoc entre la CUP i Junts Pel Sí?

Sovint el pla de xoc és un eufemisme: “farem una cosa molt excepcional per canviar problemes estructurals”. Amb el pla de xoc intentaràs canviar les coses més estridents de la salut, però això no és més que la tirita. El neoliberalisme és tant llest que ho farà servir per treure diners. El real pla de xoc és revertir totes les externalitzacions, i que tots els diners que se’n van invertir-los en la pública, millorar la primària i contractar més personal. Aquest és el real pla de xoc.

Font: sanitat pública a examen