Gràcies per aquests 150 segons
Al Canal Parlament tens la seqüència de pregunta, resposta, rèplica i contrarrèplica
Avui he fet la meva primera intervenció al Parlament. Han estat només dos minuts i mig però per a mi tenen un enorme valor simbòlic. Us explico.
Fa prop de quatre anys, des de l’habitació de planxar de casa nostra, la Marta Sibina i jo vam començar a preguntar-nos coses sobre el funcionament de l’hospital del nostre poble, Blanes: qui controla com es gasten els diners? Quant cobra la gerent? Què són les “despeses vàries” que surten al pressupost? Per què hi ha moltes factures inexplicables?… De totes aquestes preguntes vam treure dues conclusions: la primera va ser que davant les preguntes, els responsables de gestionar la nostra sanitat, callaven. La segona cosa que vam aprendre: que això no només passava l’hospital de Blanes i que el silenci davant les preguntes era una forma de govern. Una forma de govern allunyada de la llum i dels taquígrafs que havia servit per a què els diners de tots anessin a parar a les butxaques d’uns pocs, moltes vegades de manera il·legal.
Davant una situació tan greu vam decidir que no pararíem de preguntar. Des de la mateixa habitació de planxar vam fer vídeos a Youtube, vam escriure articles, vam denunciar els negocis bruts de grans empresaris i vam descobrir casos de corrupció escandalosos. Fins i tot vam escriure un llibre que portava per títol una pregunta: “Artur Mas: on són els meus diners?”. Això no va agradar als que s’havien acostumat a fer i desfer d’esquenes a la ciutadania i van intentar fer-nos callar: primer van intentar fer desaparèixer els nostres articles, després van amenaçar amb denúncies i finalment ens van portar a la banqueta dels acusats. (Podeu llegir un resum d’aquesta història aquí).
Però justament en aquest moment va passar una cosa meravellosa. Davant les amenaces dels que estaven acostumats al silenci, milers de persones van decidir que elles tampoc callarien i ens van fer costat. Ens van fer costat per fer front a les amenaces, ens van fer costat a la porta del jutjats (vídeo que encara m’emociona), ens van fer costat per finançar la investigació i ens van fer costat perquè poguéssim explicar allò que tanta gent volia mantenir ocult. Va ser gràcies a aquest recolzament i a aquest treball en equip de moltíssimes persones que vam poder fer arribar les nostres preguntes i les de molta gent a milions de lectors arreu de Catalunya.
Després va arribar Podem i jo vaig pensar que aquesta podia ser una eina per seguir fent feina, per seguir preguntant i per seguir lluitant per una sanitat pública i democràtica sense silencis i sense racons foscos. I m’hi vaig apuntar. Després van venir primàries, llistes, campanyes i eleccions i el 27S em vaig convertir en diputat del Parlament de Catalunya.
Avui, per primer cop, el Govern s’ha sotmès a una sessió de control i he tingut l’oportunitat de fer una pregunta a un conseller de sanitat. Al Parlament tot està molt pautat i els temps són molt rígids. Però els 2 minuts i mig que he tingut per preguntar al conseller Antoni Comin han estat per a mi un moment molt especial. Mentre feia la pregunta (la podeu veure més avall) no podia evitar recordar el llarg camí que m’ha portat a estar en aquesta situació: jo allà preguntant i un conseller obligat a respondre. No vaig poder evitar pensar en què si tenia l’oportunitat d’estar allà preguntant era perquè molta, molta gent ens havíem trobat, ens havíem fet costat en moments difícils i ens havíem organitzat per trencar el silenci que tant ho podreix tot. He pensat en tota la gent de Podem, que ha confiat en mi, que ha treballat per fer campanyes, per organitzar-se i per fer possible estar allà. Però en general, he pensat en tota aquella gent que, independentment de les seves orientacions polítiques, van estar al nostre costat units per un punt d’unió clar i irrenunciable: el temps del silenci ja ha passat. El temps de mirar impotents com fan i desfan sense escoltar ja ha passat.
Per això, avui, quan he fet la pregunta al conseller, quan he tingut aquests diminuts dos minuts, no he pogut evitar emocionar-me. Sóc conscient que els avenços (en salut i en qualsevol altre dret) no vindran del que podem fer alguns diputats al Parlament. Sóc conscient que la lluita és ciutadana, col·laborativa i de carrer. Però malgrat això avui, en aquests 150 segons perduts en un oceà de paraules buides i marcats pels nervis de l’orador principiant, m’han semblat alguna cosa més que 150 segons. A tots els que els heu fet possible, moltes gràcies. Us prometo que faré servir cada segon allà per lluitar per una sanitat pública de qualitat, universal i lliure de corrupció, sigui aquesta il·legal o legalitzada…
PostScriptum:
La pregunta que li he fet al conseller Antoni Comin està feta en dues parts. En aquest vídeo es poden veure totes dues juntes:
Fent click aquí podeu veure la resposta del conseller. Sobre aquesta resposta caldrà seguir treballant. El Conseller ha volgut tranquil·litzar-nos dient que només es tracta “d’hospitals públics i sense ànim de lucre”. No ens tranquil·litza. El Palau de la Música era sense ànim de lucre… Seguim.
Si l’article us ha semblat interessant, ajudeu-me a difondre’l!!!
Si voleu anar seguint tot el que fem al Parlament em podeu seguir a Twitter: @albanodante76
Dempeus per la salut pública 
Pingback: “Cominades “ | Dempeus per la salut pública