Set dies a urgències a l’Hospital de la Vall d’Hebron


Per Lali Sandiumenge (@LaliSandi) a Districte 15 (@D15info).

Professionals de la Vall d’Hebron alerten a diari per Twitter que les urgències estan col·lapsades. Hem visitat aquest hospital de l’ICS al llarg d’un mes en set ocasions diferents. Això és el que ens hi hem trobat.

Dimarts 10 de febrer, migdia.

Fa una hora que espera sobre una camilla groga d’emergències aparcada en el passadís d’admissions de l’àrea general d’urgències de l’Hospital de la Vall d’Hebron. És un home d’edat molt avançada i diabètic. Diagnòstic: hipogleucèmia, o sigui, concentració baixa de glucosa a la sang.

La seva família ha trucat al 112 a les 9.30 h. L’han recollit a les 13.30 h.

⎯Si arribem una hora més tard, entra en coma ⎯diu la tècnica de transport sanitari que l’ha recollit a bord d’un tango, com anomenen en l’argot sanitari les ambulàncies de suport vital bàsic.

Quan ha arribat a la Vall d’Hebron, li han estabilitzat el sucre. Ara cal que quedi lliure una camilla de l’hospital per poder sortir d’admissions i creuar el llindar del nivell 2 i 3 d’urgències, on s’atenen les de més complexitat, dues portes abatibles que s’obren i es tanquen constantment. Després ja es veurà.

El malalt espera. Els dos tècnics esperen. La seva dona espera. Seu derrotada en una cadira als peus de la camilla, l’abric pulcrament plegat sobre la falda.

La tècnica sanitària mira el rellotge: el pacient és responsabilitat seva i la camilla groga i estreta en què jeu és de l’ambulància. Fins que no l’ingressin formalment a urgències no podran marxar.

⎯Hi ha dues camilles abans que nosaltres. Calculo una mitja hora. A tot arreu estan igual. Aquí tenim sis camilles retingudes. A Sant Pau n’hi ha vuit. No hi deuen haver massa ambulàncies ara a Barcelona.

Les sis ambulàncies estan aparcades a l’exterior de l’edifici. La rampa d’entrada i sortida està plena. No hi cap cap més vehicle i un parell han quedat emparedats.

Els costarà sortir.

A Barcelona hi ha una quarantena de tangos i una dotzena d’índies i mikes, les ambulàncies de suport vital avançant i medicalitzat.


Al passadís d’admissions hi ha quatre pacients en camilles d’emergències i una desena de professionals d’ambulàncies Domingo i ambulàncies Egara que esperen en petits grups. Duen escrits els noms de les empreses subcontractades pel SEM al darrera de les samarretes de l’uniforme, grogues amb acabats taronja.

A dins de les dependències d’urgències hi ha dues camilles d’emergències més. Una és just a l’entrada; l’altre, en el petit corredor que connecta la sala de nivell 3 i la de nivell 2. En aquesta, hi ha un home de mitjana edat que ha patit un ictus.

Aviat farà una hora que ha arribat. Els dos tècnics de transport sanitari que l’han portat, un home i una dona, fan guàrdia al seu costat. No el poden deixar sol, diuen. És el seu pacient fins que algú altre se’n faci càrrec.

El passadís on s’esperen és estret. Dos sanitaris que empenyen una camilla amb moltes presses hi accedeixen. Xoquen amb la del pacient de l’ictus. La tècnica del SEM fa maniobres amb la camilla d’emergència per deixar espai. També s’aparta un senyor assegut en una cadira de rodes i l’home jove que l’acompanya.

Els dos camillers els donen les gràcies i passen volant; entren a la sala de nivell 2 i segueixen desplaçant la camilla tan ràpid que fan caure un d’aquells aparells amb rodes amb què es prenen les constants vitals. No s’aturen. L’aparell no cau a terra perquè una cadira para el cop.

El pacient, la pacient, no ho pateix.

És mort.

O és morta.

L’han cobert de cap a peus amb un llençol blanc amb l’anagrama blau de la Vall d’Hebron.

La camilla amb el cos desapareix. Ningú sembla adonar-se’n.

Passen massa coses i hi ha massa enrenou de camilles, professionals, pacients i familiars dels pacients per percebre res.


Necesito una camilla, ¡es para llevar una paciente a radioterapia! ⎯crida algú. És una infermera que acaba d’entrar des del passadís d’admissions a la primera sala d’urgències, la de nivell 3, on s’atenen els pacients que tenen patologies urgents però sense risc vital. Hi ha un mostrador d’infermeria amb uns quants ordinadors i els boxos del número 14 al 22.

⎯Cero camillas. No busques ⎯contesta un sanitari. ⎯Cero camillas ⎯repeteix taxatiu i economitzant explicacions quan ella insisteix. ⎯Por allá no vayas ⎯li diu a un altre company que acaba d’entrar i que intenta conduir una camilla amb un pacient cap a la dreta, més enllà del mostrador, on s’acumulen més malalts en camilles aparcades en bateria. Una al costat de l’altra, gairebé barana contra barana.

Ni cap allà ni gairebé cap enlloc. Hi ha dues camilles fins i tot bloquejant la sortida d’emergència a l’espai d’enfront del box d’observació, amb capacitat per a 8 malalts.

També està plena la sala gran d’urgències, la de nivell 2, on hi ha els boxos del 23 al 33 per als pacients crítics. És la que es reserva per a les emergències i les patologies de més risc.

Els professionals l’anomenen “gran ruedo” i hi col·loquen les camilles distribuïdes pels costats, contra les parets dels boxos, vigilant de no obstruir-ne les portes. Si s’omplen els laterals, segueixen ubicant malalts a l’espai central, presidit per un control d’infermeria i un rellotge de paret que marca el pas de les hores.

Recompte de pacients sense tenir en compte els que són als boxos: 42 en camilles i 1 en cadira de rodes + 6 en camilles d’emergència= 49. Marge d’error del 5%.

Quan es va reorganitzar el servei d’urgències fa dos anys es va assignar una numeració a les camilles fora dels boxos, per tenir els pacients ubicats i controlats. Es van preveure una quarantena d’ubicacions per tot arreu, fins i tot davant de les sortides d’emergència.


En una zona al final de tot del nivell 2 d’urgències que sembla terra de ningú hi ha un passadís molt llarg que passa per davant de la porta posterior dels boxos del 14 al 22 i acaba a la sortida d’emergència de la sala d’observació. La idea, segurament, és poder evacuar ràpidament els malalts si cal traslladar-los a un altre lloc, i si no hi ha obstacles en mig que ho impedeixi.

El corredor té la llargada aproximada d’una dotzena de camilles i una dotzena de cadires per als acompanyants, un per malalt. Es pot calcular perquè justament n’hi ha onze d’estacionades, deu de plenes i una de buida.

Una camilla, una cadira, una camilla, una cadira, una camilla, una cadira.

La majoria de pacients són persones grans, més homes que dones. Alguns duen mascareta d’oxigen, connectada a una bombona agafada amb un ganxo de la camilla. També hi ha bombones de recanvi a terra, potser per tenir-les més a mà.

El metge ha dit a un malalt de 85 anys que té pneumònia. Al seu costat hi ha un pacient de diàlisi, que diu que té taquicàrdia. Tot dós són a urgències des de fa prop de 24 hores.

Els familiars que els acompanyen creuen que els han d’ingressar.

Sospiten que esperen llit. I que no n’hi ha de disponibles.

⎯M’ho prenc amb filosofia ⎯diu la filla del senyor de la pneumònia. La seva germana ha passat la nit a la cadira i ella l’ha rellevada al matí. ⎯M’ho prenc amb filosofia perquè no és el primer cop que em passa.

Fa una estona a alguns malalts els han portat el dinar. Els pacients menjaven a la camilla, mig ajaguts i amb la safata sobre la panxa. Incòmode i poc pràctic, però la cuixa de pollastre amb samfaina almenys tenia bona pinta.

⎯Desde ayer que no comíamos ⎯diu la senyora del senyor amb taquicàrdia, que també ha passat la nit a la cadira. ⎯Él, nada, y yo, con un café con leche. No hay camas. No hay recursos. Falta gente. Pero ellos hacen lo que pueden ⎯afegeix agraïda al personal, que li han portat també una safata de menjar per a ella.


La part inferior de les camilles funciona al passadís a la manera d’un armariet improvitzat: s’hi deixen les safates de menjar buides, les pertinences dels pacients i els abrics dels seus acompanyants.

En algunes hi ha els estris per si els malalts han d’orinar: cunyes grosses de plàstic de color blau per a elles i orinals tipus ampolla plana de color gris per a ells. Només hi ha un bany a cada sala d’urgències per fer-los la higiène o per si han de defecar.

Una mena de biombos de ferro amb rodes, coberts d’un teixit de color beige, serveixen de cortina per mantenir ni que sigui una mica d’intimitat entre pacient i pacient.

N’hi ha pocs, i només en el passadís llarg. A vegades en porten. A vegades en canvien de lloc.

Just a l’entrada d’urgències hi ha dos lavabos, un per a homes i un per a dones, segurament per als acompanyants o per als malalts que poden caminar.

Tres camilles amb pacients els bloquegen. No s’hi pot entrar.

En una de les camilles hi ha un home jove i fort, d’uns quaranta i pocs anys. Té el rostre molt vermell i es cobreix el cap amb el braç. Fa ganyotes de dolor.

La seva parella està al caire d’un atac d’angoixa. Diu que l’home té la pressió arterial a 24-13, que fa 4 hores i mitja que esperen, que no li han fet res, que ja n’hi ha prou, que on es pot queixar.

⎯Vagi a gerència ⎯li diu una professional d’infermeria. ⎯Vagi a gerència, queixi’s, s’haurien de queixar tots. Tots vostès s’haurien de queixar ⎯ repeteix als altres familiars que escolten la conversa. ⎯Nosaltres no podem fer res.


Dimecres 11 de febrer, vespre.

A la paret del passadís que porta a les admissions d’urgències, hi ha enganxat amb cinta adhesiva la fotocòpia d’un comunicat de la UGT del 25 de gener. “Paga extra de 2012. Al març ens retornaran part del que ens van robar”, anuncia el títol en majúscules, subratllat amb retolador fluorescent de color blau cel.

A la porta de sortida a l‘exterior, allà on arriben les ambulàncies, hi ha un cartell de la CNT imprès en lletres negres i vermelles i penjat amb esparadrap: “Contra l’esclavitud al transport sanitari, organitza’t i lluita!”.

Enfront, a l’altra extrem de la porta, una placa oficial anuncia que la Vall d’Hebron és un centre proveïdor del Servei Català de la Salut de la Generalitat de Catalunya. Algú hi ha enganxat una enganxina. “Sanitat en lluita”, hi diu el text, acompanyat del símbol d’stop tisorades.

En un racó al costat de la guixeta d’admissions hi ha aparcada una cadira metàl·lica de rodes que sembla de l’any de la picor. Els braços són de color verd hospital antic. Algú ha escrit “Sintrón ni son!” amb marcador negre entre les lletres “Urgències H.G.” que estan gravades al respatller.

A dins de la sala d’espera, un foli dinA4 molt auster i parc en paraules decora una de les enormes columnes que omplen la sala: “Sanidad pública y de calidad”.


La sala d’espera de les urgències de l’àrea general de la Vall d’Hebron és enfront del mostrador d’admissions. És un espai gran, ampli i ben il·luminat, amb moltes fileres de cadires i unes quantes columnes de gran diàmetre.

Hi ha gent esperant, però no està plena. Un senyora gran es cobreix l’ull amb una tovalla; una noia s’aguanta la panxa amb les dues mans; un senyor no para de tossir. De tant en tant, una veu femenina indica a algú per l’altaveu que passi a la consulta de triatge 2. Hi entren, i en surten tots al cap d’un o dos minuts. La mateixa veu de l’altaveu els torna a donar instruccions: sovint és seguir una de les quatre ratlles de colors que hi ha enganxades a terra i seguir esperant. La vermella desemboca a hematologia i oncologia; la groga a otorrinolaringologia i oftalmologia; la verda i la blava a urgències de nivell IV i V, les de baixa complexitat.

Penjades a la paret, hi ha una pantalla de televisió apagada i una mena de plasma informatiu. Està en fase de proves. Un missatge avisa: “Tingueu en compte que els pacients són atesos segons la seva gravetat i no per ordre d’arribada. Gràcies per la vostra comprensió”.

Una diapositiva explica quins són els nivells d’urgència a què són assignats els malalts un cop valorats seguint el model de triatge andorrà que utilitza la sanitat catalana. Els dos primers, Reanimació i Emergència, són de risc vital i exigeixen atenció immediata. El nivell III, urgència, és el dels pacients que requereixen atenció urgent però no immediata. En els nivells IV, menys urgent i V, no urgent, es classifica els pacients que poden esperar sense risc per a la salut.

No ho diu, però el temps màxim de demora de l’assistència mèdica hauria de ser de quinze minuts per al nivell II, una hora per al nivell III, dues hores per al nivell IV i quatre per al V.

Ahir, la diapositiva amb el temps d’espera aproximat no s’actualitzava, es quedava penjada en blanc. Hauria d’haver donat una informació “fiable, robusta i entenedora”, segons instrucció de l’any passat del CatSalut, sobre el temps mitjà d’espera entre el triatge i l’atenció assistencial per als nivells IV i V. El temps mitjà d’espera, segons això, s’ha d’especificar en hores i mitges hores i es calcula a partir del temps de demora del darrer pacient visitat l’hora anterior a la qual s’està informant. No s’informa sobre el temps d’espera de les urgències més greus ni sobre el temps d’espera per al triatge, si n’hi ha.

Avui hi ha una diapositiva fixe: indica el nombre de pacients que s’estan atenent en aquests moments.

Nivell II. Emergència. 3
Nivell III. Urgència. 42
Nivell IV. Menys urgent. 46
Nivell V. No urgent. 6

Mentre la gent espera té poca cosa a fer. Una senyora llegeix un exemplar de la revista gratuïta Cafeambllet. “El Govern aposta per la SANITAT PRIVADA”, denuncia sobre un fons blau fosc el titular d’un dels temes de portada.

Una altra observa un cartell amb potes col·locat a terra, similar als que posen els bars al carrer per anunciar el menú del dia. És del banc de sang de l’hospital i s’adreça de tu a tu a qui s’atura a llegir-lo: Ajuda’ns a salvar vides, diu, vine a donar sang; cada dia es necessiten 1.000 donacions i 1 de cada 10 persones rebrà una transfusió de sang durant la seva vida.

Tu també pots donar sang. Tens 20 minuts?, pregunta el cartell.

Tothom té 20 minuts a la sala d’espera d’urgències.


La sala d’espera acaba, al fons, en una petita saleta on hi ha sis màquines expenedores, un telèfon públic de Telefónica i dos lavabos, un per a homes i un per a dones. També hi ha penjada a la paret una màquina petita de vending Difresh, on es poden comprar kits de raspall i pasta de dents i esprai bucal especial per a fumadors.

De les sis màquines de vending, quatre són de l’empresa Arcasa, de serveis d’hosteleria i restauració hospitalària: una és d’snacks per matar el cuc de la gana; una altra és de begudes refrescants; la tercera és d’ampolles d’aigua, i la darrera, de cafè i xocolata calenta.

Una altra màquina, aquesta d’AllianceVending, ofereix sandvitxos de pa de motlle de pernil i formatge o de bacon i formatge, a triar. La pinta de les fotos és de bikini cruixent i formatge regalimant.

A la darrera màquina de vending es poden adquirir tota una varietat de productes que un esperaria trobar en un altre lloc. Són de l’empresa EMHealth Products, que assegura a la seva web que estan especialment pensats per cobrir les necessitats bàsiques dels usuaris de centres hospitalaris.

Un potet d’acetona Cutex per eliminar l’esmalt d’ungles: 3,30 euros
Tovalloletes desmaquillants Vitesse: 2,20 euros
Un paquet de maquinetes d’afaitar Gillette: 2,80 euros
Un tub hidratant de llavis Liposan: 2,80 euros
Crema de mans Nivea: 1,90 euros.
Un tub de desodorant: 1,90 euros.
Un raspall de cabell: 3,30 euros.
Dues compreses Evax: 1,30 euros
Unes calces d’un sol ús: 1,30 euros
Dos Tampax: 1,30 euros.
Unes ulleres de presbícia: 4,50 euros.
Un barnús: 7,50 euros
Un llençol d’usar i llençar: 2,30 euros.
Una sabatilles d’usar i llençar: 1,70 euros.

I més coses.

De tant en tant, algú pren una cafè o compra una ampolla d’aigua. Una dona insereix els dos euros que costa un bikini i, sí, li surt calentó, com si l’haguessin acabat de torrar.

Ningú sembla necessitar cap Health Product. Almenys no amb urgència.


A la sala d’espera hi ha un gran finestral des d’on es poden observar les arribades i sortides d’ambulàncies, com s’observa l’aterratge i enlairatge d’avions a la sala d’espera de l’aeroport.

Avui la rampa coberta on aparquen i descarreguen els vehicles d’emergències mèdiques és buida. De tant en tant arriba una ambulància, que marxa al cap d’una estona.

Al passadís que porta de la guixeta d’admissions a la porta d’accés a urgències hi ha només una camilla buida.

Davant de les dues portes abatibles, tancades, hi ha un guàrdia de seguretat vestit amb l’uniforme marró de Prosegur, que demana un passi de visitant a tothom que hi vol entrar i que no és personal acreditat.

En donen un per pacient, explica. A dins només hi pot entrar un familiar.

⎯Pero entre y que se lo den ⎯afegeix, amable.

A dins no hi ha el col·lapse d’ahir. Hi ha moltes camilles, però molta més tranquil·litat. La part més plena és el “gran ruedo” del nivell 2: hi ha 14 camilles amb pacients.

Recompte de malalts en camilles sense comptar els que són als boxos: 26. Marge d’error del 5%.


Dijous 12 de febrer, vespre.

Tres ambulàncies aparcades a l’exterior. Dues a la rampa d’accés. N’arriba una altra. I després una altra més.

En surt el conductor, un tècnic de transport sanitari que ha hagut d’aparcar fent cua a cel obert. Fa fred i és fosc.

⎯Esto es un escándalo ⎯diu. ⎯Llevamos tres semanas así. El martes no podíamos ni entrar la camilla.

Obre les dues portes posteriors i descarrega una camilla on hi ha un home d’uns setanta anys, que s’ho mira tot darrera d’unes ulleres amb una certa cara d’espant.

Arriba una altra ambulània. Una marxa.

Hi ha en total cinc ambulàncies del SEM i tres d’Ambulàncies Catalunya, una cooperativa que presta serveis de transports sanitari no urgent a l’Institut Català de la Salut i a mútues privades. També hi ha un cotxe dels Mossos d’Esquadra.

A dins, el passadís d’admissions torna a estar col·lapsat de camilles, cadires de rodes, tècnics i gent.

No hi ha temps per a les coses menors. Un cubell gran d’escombraries, col·locat sota un cartell que indica “Roba ambulàncies. Gràcies per la vostra col·laboració”, es ple de llençols. No el buidaran fins al cap d’una hora.


No es pot fumar a tot el reciente de l’hospital, però es fuma i molt a l’exterior d’urgències. Al voltant de la paperera, el terra està ple de burilles.

Dos tècnics sanitaris surten d’urgències arrossegant una camilla. Han hagut de deixar la furgoneta aparcada a l’exterior, a l’altra banda de la via, a uns 50 metres de la sortida. Miren que no passi cap vehicle i la creuen. Porten un pacient gran, que duu la boca i el nas coberts amb una mascareta d’oxigen.

⎯Es que es una vergüenza ⎯diu un home d’uns 60 anys que se’ls mira i que fa estona que observa el tràfec de vehicles i camilles.

Està esperant que el seu fill arribi amb el cotxe per recollir-lo, a ell i la seva dona, que acaba de fer un tractament ambulatori de quimioteràpia a l’hospital i s’espera a dins.

⎯Y encima con personas mayores, que son las que deberían estar más atendidas. Si no tienen sitio aquí, que los manden a otros hospitales, para eso tienen convenios y los pagan. Pero a estos les da igual que sean mayores o críos. Es que viene uno aquí y se le cae el alma al suelo. No me extraña que los familiares a veces la líen, pero lo pagan los que menos culpa tienen, los que dan la cara, porque los que dirigen el hospital no bajan.

Sap del que parla. Fa uns mesos els va tocar a ells. La seva dona va estar quatre dies ingressada a urgències. Hi va passar totes les nits, acompanyant-la, ella en una camilla, ell en una cadira. Diu que va demanar un llençol i es va estirar a terra per mirar de dormir una mica.

⎯Hicimos una queja. Nos contestaron con la historia de siempre, que si los recortes, que si no era culpa del personal. Si yo no me quejo del personal, les dije, ¡me quejo de la dirección! Falta personal. Personal y sitio, claro.


⎯Una mica més i em posen un catéter!

Ho exclama una dona d’uns setanta anys a la sala d’espera dels nivells IV i V, allà on s’atenen les urgències que són menys urgents o que no ho són gens i es podrien resoldre a primària. Després de molt esperar, l’han cridat fa una estona per l’altaveu. Ha tornat al cap de cinc minuts entre escandalitzada i divertida.

⎯Però si em volien ingressar i tot. M’han dit que em portaven a l’habitació 508. M’han confós amb un senyor!

La confusió de la sanitat amb aquesta senyora ha començat avui fa moltes hores, a les 9 del matí, quan ha visitat la seva metgessa de família a Sant Andreu per consultar-li “una tonteria”. Estava marejada i volia saber si potser era reacció del medicament per al dolor que la metgessa li havia receptat dos dies abans. La seva filla va llegir el prospecte i li va semblar que era contraindicat prendre’l juntament amb unes altres pastilles.

La metgessa del CAP, explica la senyora, li ha dit que havia fet un ictus i l’ha enviat d’urgències a la Vall d’Hebron. Li han fet proves i ha resultat que segurament la filla té raó: hi ha medicaments que no combinen. Ara espera que li donin l’alta i els resultats d’una analítica.

La senyora fa goig i parla amb energia, només se la veu cansada i amb ganes de fotre el camp perquè ja són quarts de nou del vespre i no ha menjat en tot el dia.

⎯Tot el que volia saber és si m’havia de seguir prenent o no les pastilles. I ella va i activa el protocol de l’ictus. Ens ha revolucionat a tots. I que em derivin aquí per una equivocació!

També ha estat una equivocació l’intent de catéter. Resulta que algú ha posat els seus documents dins de la bossa dels documents del senyor que sí que ha d’ingressar.

⎯Doncs perquè estava desperta ⎯li diu el gendre, que l’acompanya. ⎯Imagini’s què hauria passat si arriba a estar grogui…


El passadís d’admissions ja s’ha descongestionat. Fa una hora hi havia sis malalts en camilles d’emergències esperant per accedir a urgències, ara no hi queda ningú.

A l’entrada d’urgències hi ha tanta gent que costa d’entrar: tres camilles amb pacients a mà dreta bloquejant els lavabos i dos pacients en cadira de rodes a mà esquerra amb mascareta d’oxigen sobre el rostre i la bombona penjada de la cadira.

El control d’infermeria del nivell 3 sembla un fortí assetjat de camilles, pacients, familiars dels pacients i les seves pertinences. Al nivell 2 hi ha 10 camilles plenes i quatre o cinc de buides.

Recompte de malalts fora dels boxos: 27. Marge d’error del 5%.

Un home jove acompanya la seva àvia, una dona molt gran amb una mitja melena blanquíssima. S’ha tret les sabates, comença a posar-se còmode per passar la nit assegut a la cadira. Guassapeja amb el mòbil.

L’àvia té colitis, o sigui, el colon inflamat. És a urgències des d’ahir al matí. Hi porta al voltant de 36 hores. La van atendre de seguida i li van fer tot de proves. Se la van quedar. La seva camilla és al final de tot del nivell 2, aparcada en paral·lel contra la finestra del darrer box, en un lloc de molt trànsit cap al passadís llarg, la sala de raigs X i la sortida.

Està girada, el rostre contra la finestra del box, cobrint-se la cara per protegir-se dels llums, la bata blanca cordada a l’esquena. Es queixa, està intranquil·la. El noi s’aixeca, atent, i li pregunta si necessita alguna cosa. Ella li demana aigua. Ell es calça i en va a buscar.

El nét calcula que l’àvia s’haurà de quedar a l’hospital un parell de dies més. No sap on.

No es queixa, no està enfadat. Pensa que la seva àvia està prou ben atesa, encara que dormi en una camilla en un lloc de pas i no en un llit com déu mana. Ho troba normal, així són les coses.

Ës el primer cop que ve a urgències.

⎯Es que yo tengo una mútua ⎯es justifica.


Dissabte, 14 de febrer, matí.

⎯Guapa, ¿le puedes decir a la enfermera que me traigan el desayuno? Ha pasado el doctor y ya ha apuntado que puedo desayunar. Es que llevo una hora y pico.

L’M. té 75 anys, uns ossos adolorits que la retenen habitualment en una cadira de rodes i una bronquitits crònica que l’ofega quan arriba el fred i l’envia sovint a la Vall d’Hebron o a Sant Rafael, un centre concertat de la congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús que és just al costat.

Una ambulància la va portar ahir al matí a la “residència” directa des del seu CAP. Li van posar oxígen pels narius i antibiòtic a la vena.

Porta un dia sencer sobre la camilla, aparcada en el passadís d’urgències, aquell en què hi caben una dotzena de camilles en fila índia. Avui n’hi ha vuit de plenes i dues de buides.

L’M. ha passat la nit sola. La filla treballa i ella fa anys que va perdre el marit, al cel sia. Però no es queixa. Somriu, xerra i està de bon humor. Tus molt, però està alleugerida des que va arribar i la van medicar.

Però l’estómac li està amargant la vida.

⎯Es que desde ayer por la mañana que no como, y yo, cuando estoy bien, soy de comer.

Una auxiliar li porta l’esmorzar al cap d’una estona. Ella li demana que la incorpori, no pot menjar tan ajaguda i està impacient.

⎯ M., es que más p’arriba no te puedo poner ⎯li diu l’auxiliar.

L’M. es remou incòmoda. Intenta incorporar-se. Li agafa un atac de tos.

⎯Espera, M. Si te esperas un poquito, te preparo las cositas en condiciones ⎯li diu l’auxiliar amb carinyo.

⎯Ay, perdona.

⎯No te preocupes. Te voy a poner una toallita para que no te manches. ¿Te apañas tú bien? Mira, te he traído un poquito de pan. ¿Te pongo un poquito de mermelada? Ten, corazón, a ver si está bueno. Voy a buscarte un cojín o algo, a ver si encuentro. Cualquier cosita me llamas.

L’M. li dóna les gràcies. L’auxiliar marxa passadís enllà. Poca estona després arriba la seva veu des del “gran ruedo”, que torna a estar col·lapsat:

⎯¿A la de tres? Una, dos y ¡tres! ⎯ ordena. ⎯¿Estamos bien?

Ha canviat algun malalt de camilla.

Recompte de pacients sense comptar els que són als boxos: 39 en camilles i 3 en cadira de rodes. Marge d’error del 5%.


Dilluns, 16 de febrer, a l’alba.

Encara és de nit, però l’hospital està mig despert.

A l’entrada principal hi ha dues persones assegudes i un paquet de diaris que espera que obri la botiga de premsa, xuxes i productes diversos. A la primera planta, on és el servei d’urgències, tres guàrdies de seguretat de Prosegur xerren mentre prenen un cafè de les màquines de vending que hi ha davant dels ascensors.

A la sala d’espera d’urgències, quatre persones descansen estirades al llarg d’unes quantes cadires, i cinc més s’estan despertant. La paperera està plena de gots de paper, llaunes de refresc, ampolletes d’aigua i tetrabriks de sucs de fruita buits.

No hi ha cap ambulància. No hi ha gaire gent enlloc.

Les portes d’urgències són obertes. Alguns fluorescents estan encesos, d’altres apagats. Llum i penombra i molta gent, malalts i parents que els acompanyen. Alguns dormen.

A totes dues sales l’espai s’ha aprofitat al límit. No hi cabria ni una camilla més.

A la sala de nivell 3 només queda lliure un corredor que permet transitar davant dels boxos. Hi ha 9 camilles en bateria, una enganxada a l’altra, i els acompanyants situats als peus de cada un dels malalts.

El “gran ruedo” del nivell 2 sembla una acampada camillera. S’han alliberat petits espais per moure’s pel centre i els laterals. Una noia és al mig amb un carret de neteja, passant la mopa per allà on pot. Les camilles se succeeixen una al costat de l’altra. Si en volen moure una, n’han de moure d’altres. N’hi ha 24 amb malalts, una de les quals d’emergències. Només les portes dels boxos s’han salvat del setge.

El passadís llarg està insòlitament buit. Hi ha sis pacients en camilles, però l’olor a humanitat és sufocant i suggereix que n’han estat més.

Recompte de malalts en camilles fora dels boxos: 46. Marge d’error del 5%.

⎯Buf! ⎯diu una auxiliar. ⎯Cap a les tres o les quatre estava molt pitjor.


El J. està de peu, l’esquena recolzada contra una de les enormes columnes de la sala gran, la de nivell 2. És alt i cepat, tindrà uns 50 anys llargs, bosses de cansament sota els ulls i pinta de necessitar un cafè i una bona dutxa.

Acompanya un veí de tota la vida, del barri del Bon Pastor. Va ingressar ahir al vespre ofegant-se i amb els peus inflats. Li falta poc per fer els 90 i en poc temps ha perdut molt, diu preocupat. Han vingut dues vegades a urgències últimament.

⎯Desde las diez de la noche que estamos aquí y ahora lo han atendido ⎯diu, assenyalant un box de primera assistència, on estan fent proves al veí. ⎯Durante la noche he ido a quejarme a supervisión. Es que no podemos, me han dicho. Ya lo sé, pero llame usted a los periódicos. O al canal 1, aunque éste no le va a atender.

L’interromp un sanitari que desplaça un malalt amb una camilla.

⎯ Cuidado, caballero ⎯li diu, indicant-li amb un gest que s’aparti. Passa pel seu costat i pel costat d’una camilla que acaba de quedar buida i que dues auxiliars amb mascareta netegen amb una escuma blanca desinfectant. Xoca amb un cert estrèpit amb la camilla groga d’emergències, on dorm un home de mitjana edat amb la cara tumefacta i un ull molt inflat. El J., que sembla que estigui al corrent de tot, diu que ha participat en una baralla.

⎯Y esto antes estaba peor, no había ni una cama libre ⎯segueix. ⎯Es una pena el hospital este, con lo grande que es, que no tenga más asistencia. Las enfermeras, de puta madre; los médicos, de puta madre; pero hay poco personal y las camas, poquitas. Y no es legal que estén las camillas así pegaditas. Pero es que somos tontos. Tendríamos que hacer una manifestación y ponernos miles de personas en el Paseo de Gracia. Y entonces se acojonan. Lo mismo que hizo Podemos lo tendríamos que hacer los enfermos. Yo voy a ir a las ocho al sindicato, para que lo vean, y a reclamaciones, a hacer una queja. Y mañana voy a ir a Podemos, y voy a ir al PP. Si es que esto es una vergüenza.


Dissabte 28 de febrer, migdia.

Porta un pijama de color rosa, sabatilles blanques als peus i un jersei llarg beige per abrigar-se. Tindrà uns 50 anys llargs. Està asseguda a la cadira metàl·lica de rodes de l’any de la picor. Espera a la sala d’espera de les urgències de baixa complexitat.

Està sola i té dolor. Es nota pels ulls tancats amb força, la cara contrafeta. A estones es balanceja endavant i enrere, endavant i enrere, endavant i enrere.

Es lamenta. Gemega.

⎯Ayyyy, no puedo más ⎯diu de tant en tant, a ningú en concret, a si mateixa.

⎯Pobreta ⎯comenta una senyora al seu marit, que acaba d’arribar. ⎯Ya estaba aquí cuando hemos llegado. Tiene creo cualquier cosa.

Una infermera que entra per donar l’alta a algú pregunta a la dona del pijama rosa què li passa. Ella obre els ulls i la mira, implorant:

⎯Me duelen todos los huesos de la cara . Y la boca ⎯ diu. ⎯ Ya no puedo más.


El passadís llarg d’urgències s’ha transformat avui en l’habitació col·lectiva de set malalts.

L’últim començant per la cua és un senyor gran que porta una mascareta d’oxigen i que s’entreté fent sudokus.

La penúltima és una senyora d’uns 80 anys llargs que va arribar la nit abans amb ambulància. Tenia febre molt alta i convulsions. Diagnòstic: infecció d’orina agressiva.

Es remou a la camilla. Es posa de costat, el braç recolzat sobre la barana metàl·lica. Es queixa.

⎯No le gusta estar aquí y las camillas son muy incómodas. Solo ha podido dormir a ratillos ⎯explica la seva filla, que té més de 60 anys. Està de peu, ajudant-la. Si seu a la cadira, queda lluny i als seus peus i massa baixa per poder-hi parlar o atendre-la.

⎯Tengo todo el cuerpo hecho polvo. Me duelen todos los huesos ⎯informa la mare. I torna a canviar de posició buscant-ne una de més còmoda.

Fa una estona havia d’anar de ventre i se l’han endut amb la camilla a un lloc que no precisa però que era més privat. Li han dit que quan tingui pipí, la cunya i endavant.

⎯Es que no me dejan caminar ⎯explica.

⎯Pero nos han dicho que en cuanto haya sitio la pasan a la habitación, o a un sitio de observación durante unos días. Vaya, que la sacarán de aquí ⎯diu la filla. ⎯Es que hay mucha gente, ayer había mucha más. Es que es la época para la gente mayor.

Hi ha molta gent gran, però també d’altres edats. Al “gran ruedo” hi ha setze camilles amb malalts, zero al nivell 3 i sis a l’espai d’observació, una de les quals bloqueja la sortida d’emergència.

Recompte de malalts en camilla sense tenir en compte els que són als boxos: 29. Marge d’error del 5%.


Dilluns 16 de març, tarda.

El 24 i 25 de març se celebren eleccions sindicals a l’Institut Català de la Salut (ICS) i l’hospital de la Vall d’Hebron s’ha omplert de cartells de propaganda que competeixen per captar vots en temps difícils de retallades assistencials, drets laborals i retribucions.

N’hi ha penjats a les pissarres reservades per als anuncis però molts més tapissant les parets. N’hi ha molts al passadís que porta a admissions d’urgències, on el cubell per deixar els llençols de les ambulàncies torna a estar ple. Només hi ha una ambulància aparcada a fora, però en deuen haver estat més.

N’hi ha també a la sala d’espera d’urgències, que avui és plena a vessar d’usuaris. La pantalla que hauria d’informar del temps mig d’espera i del nombre de persones que s’estan atenent és en blanc: “Not avalaible”, indica una mena de missatge d’error informàtic.

Hi ha propaganda electoral dels grans sindicats i dels minoritaris i sectorials, alguns més clàssics i altres més en sintonia amb als nous temps que usen el # de les etiquetes de Twitter. La UGT es presenta com “la millor opció” i recorda que l’ICS ha de pagar als treballadors els 44 dies de la paga extra de 2012. “Som la teva veu, #VotaCCOO”, demana Comissions Obreres. Un pòster de Catac-Cts/Iac insta a la rebel·lió #pelsnostresdrets i per una sanitat #100x100Pública. La Unió Sindical d’Auxiliars d’Infermeria (USAE) aposta per anar al gra i provar sort amb la paraula màgica: “Units podem”.

A dins d’urgències, només hi ha penjades fotocopies en blanc i negre de Som sindicalistes, un nou sindicat impulsat l’any passat per un cercle de sindicalistes vinculats a Podem però que es reclama independent del partit polític. Som sindicalistes Vall d’Hebron es presenta a la resta de treballadors de l’hospital amb una carta oberta en català i castellà en què carrega contra la “casta sindical”, reconeix la tasca dels sindicats minoritaris i proposa un canvi de model.

No fa propostes concretes sobre drets laborals ni relacionades amb el sector sanitari, només explica alguns principis bàsics del nou sindicat: renunciar als alliberats sindicals i a les subvencions públiques i privades, finançar-se només amb les aportacions dels afiliats i prendre les decisions de forma assambleària. “Sí, es pot”, s’acomiada la carta que està penjada al nivell 2, sense demanar expressament el vot però recordant la data de les eleccions.

Avui els professionals d’urgències tenen un pèl més de temps de llegir-la si encara no ho han fet: el nivell 3 d’urgències és ple però l’espai central del “gran ruedo” del nivell 2 està alliberat. Hi ha “només” deu malalts en camilles aparcades contra les parets dels boxos.

El passadís llarg és ple de camilles, de punta a punta. Són buides, però preparades. Es diria que esperen que en un moment o altre arribi un autocar carregat de pacients per ocupar-les.

Recompte de malalts en camilles sense tenir en compte els que són als boxos: 24.

Font: districte 15

Acerca de Dempeus per la salut pública

Col·lectiu de persones en defensa de la salut pública
Esta entrada fue publicada en sanidad pública y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s