Un artícle d’Alfons Quintà on queda palesa la fallida de la companya de neteja de la façana de la sanitat pública catalana. Aquest vespre en el programa .CAT faran un altre intent de rentat de cara, això sí, callant les veus discrepants no fos cas que els hi revolucionin el galliner. Pais … que diria en Forges.
Boi Ruiz volia rentar-se la cara i les mans. No ho ha aconseguit. Està tacat per sempre per les seves desvergonyides i immorals retallades sanitàries. Ha fet de tot per a tapar la pèrdua d’activitat pública sanitària. Un cop més, amaga o falseja una realitat dramàtica, mentre torna a ser citat el nom de l’inefable Josep Prat i el jutge Vidal acredita fotre-se’n dels drets sanitaris.
El conseller de Salut, Boi Ruiz / FOTO:parlament.cat
Ha fallit la campanya dita de comunicació sobre el nostre holocaust sanitari, muntada per Boi Ruiz. La mona s’ha resistit a ser vestida de seda. En vaig exposar el seu caràcter fal·laç des del primer moment. Avui ho precisaré més, atès que la destrucció de la sanitat publica continua i s’eixampla. Es vol vendre tot el que hi quedi de vendible. Això hauria portat a treure el cap al pluriimputat Josep Prat, que continua mantenint una relació d’amistat i de col·laboració amb Boi Ruiz.
Boi Ruiz s’ho pensarà més a l’hora d’intentar manipular una realitat impresentable. Insolent, xaró, mal educat, cínic i més coses, Ruiz és tot el contrari d’un personatge que es pugui ensenyar en període preelectoral. Encarna les mancances morals que també van acreditar familiars de Pujol en declarar en una comissió del Parlament. Respecte el 27S Ruiz pesa com una llosa damunt de CDC i també d’ERC, el partit còmplice necessari en el llarg massacre de la sanitat pública.
El pujolisme no és un humanisme
Definitivament, el pujolisme, que inclou de ple a Mas, no és un humanisme. Estan pujats a l’arbre del poder i, com els hi passa als micos, estan mostrant una part gens agradable del seu cos. En el cas del pujolisme, del seu hipòcrita cos doctrinal, o de cabòries.
Què farà ERC, partit que va aprovar, una rere altre, totes les retallades sanitàries de Mas? Molt depèn de si els partits no independentistes són capaços de jugar fort -o tan sols una mica- en contra de la destrucció de la sanitat pública i de tot l’Estat del Benestar. De moment no n’hi ha ni indicis, mentre que tota modesta acció cívica queda ofegada per un sistema mediàtic esdevingut un gos d’atura de la Generalitat.
D’una llista d’espera passem a dues
Les fal·làcies de Boi Ruiz, en voler fer creure, per mera proximitat electoral, que les llistes d’espera s’escurçaven ha volgut amagar el fet, exposat només aquí, que ha incrementat l’espera a tan sols, valgui l’expressió, poder tornar a esperar per a ser admès a, ai las, les segones llistes d’espera. Vaja, que l’espera ha augmentat.
Ara hi ha dues cues. La primera per entrar a la llista d’espera -en allargar-se el temps de les proves diagnòstiques- i l’altre la pròpia de llista d’espera en sentit estricte. Si s’hi vol posar algun curt cataplasma es recorre a enviat malalts a la sanitat privada.
Un termini que no es complirà
Per augmentar la confusió i per allò de «qui dies passa any empeny» el sinistre Ruiz i l’avui sinistre Generalitat decidiren fixar un termini màxim de tres mesos per efectuar moltes proves diagnòstiques. No crec que això es compleixi, atès que no he conegut cap metge que s’ho cregui. Des de l’administració s’hi poden posar mil bastons a les rodes fent veure que tot és casual. Per dir-ho amb cinisme jurídic hi haurà una espera teòrica i legal («de jure», o sigui segons la norma) i una espera real (o «de facto») encara més llarga. D’una mentida es passa a una altra, com en un vell joc es va d’oca a oca i es tira perquè toca.
En la sanitat privada, l’àmbit diagnòstic mou molts i molts milions. Ho sap bé Carles Sumarroca Coixet, membre fundador de CDC, amic íntim de Jordi Pujol Soley. De pur pagès ha passat a posseir, junt amb els seus fills, un molt important grup privat dedicat a proves diagnòstiques, així com una multinacional de treballs d’infraestructures, COMSA EMTE, a la que ben sovint la Generalitat pujolista li confià grans obres. El passat octubre, Carles Sumarroca Coixet fou citat a declarar com imputat en el procés iniciat contra Jordi Pujol Ferrusola.
La família Sumarroca
Fixar terminis i no complir-los pot ser usat per Ruiz per a externalitzar encara més les proves diagnòstiques de la sanitat pública. Hi ha un element objectiu obvi. En efecte, amb les retallades, en els hospitals públics purs i en els vells hospitals concertats han desaparegut, o són mínims, els fons d’amortització per a pagar nou instrumental. Això afecta a les proves diagnòstiques que amb nou equipament són més precises. Per tant, es podrà argumentar que les proves externalitzades a la privada (engreixada pels pagaments de feines per a la Generalitat) són millors, cosa que tècnicament pot ser cert, si bé no pas professionalment. Però serà degut a la voluntat deliberada de destrossar la sanitat pública.
També hi ha una altra manera d’escurçar les llistes. Lliga amb el cinisme compulsiu de Ruiz. És esperar que es vagin morint les persones en llista d’espera. Solen ser d’edat i estar realment malalts.
Confondre deliberadament tipus de cirugia
Cal afegir-hi un seguit de confusions volgudes deliberadament respecte als tipus de cirurgia. S’agreguen i es desagreguen les dades relatives a intervencions amb mera finalitat de camuflatge preelectoral. És a dir es sumen i es resten cirurgies diferents. Es crea una falsa i falsària homogeneïtat.
Els conceptes aclaridors són molt diversos: cirurgia major, cirurgia menor, cirurgia programada o urgent, o major d’ingrés o bé ambulatòria, entre altres.
Intervencions menors i majors
Una trampa fàcil és incrementar les intervencions de cirurgia menor ambulatòria, perfectament banal, com extirpar un quist sebàcic o una piga, o un pòlip en una colonoscòpia. Però a l’hora de donar dades se les agrega a les de cirurgia major amb ingrés. Ve a ser com dir «l’any passat em vaig comprar un vehicle i aquest any deu», sense precisar que el vehicle de l’any passat va ser un cotxe de luxe i els deu d’engany una petita moto i nou bicicletes.
Incrementen els actes quirúrgics sense ingrés, mentre que tots els hospitals públics tenen plantes d’hospitalització tancades. En les grans àrees urbanes això no té per què ser un problema. En canvi, en les rurals l’atenció domiciliària resulta més difícil i complicada.
També hi ha dades precises de difícil comprensió. Així, l’Hospital Josep Trueta hauria augmentat l’activitat. Però les dades fetes públiques són relatives a l’Institut Català de la Salut (ICS) a Girona. Han estat agregades les dades pròpies de l’hospital citat amb les de la Clínica Girona i de la Clínica Salus Infirmorum, un centre concertat de Banyoles, propietat i regit per una ordre de monges. Fa poc, a aquestes monges de Banyoles se’ls hi va trobar, gràcies a la «llista Falciani», un compte bancari a Suïssa on hi haurien hagut prou de nou milions d’euros.
Disminució de l’activitat quirúrgica
En realitat, i de manera concordant amb la disminució de personal i de plantes, ha caigut tota l’activitat quirúrgica pública. Però no puc provar-ho amb dades del 2014, perquè encara no han estat penjades a Internet. No podria ser altrament. Com poden dir que disminueixen les llistes d’espera si ha disminuït l’activitat? Precisament el reingrés d’un malalt per haver-li donat massa aviat l’alta és un perill i una vergonya que els bons hospitals abans evitaven del tot. Però ara Mas, Mas Colell i Ruiz han imposat cínicament una medicina de guerra.
Certament, han transferit molts malalts a centres privats amb ànim de lucre. Això s’ha provocat deliberadament des de la Conselleria, en base a les retallades. Però a quin preu? I quin criteri han seguit per efectuar-ho en un hospital o en un altre? Com s’explica que un sol grup sanitari (multinacional) hagi rebut la meitat dels pacients?
Voluntat de denigrar la sanitat pública
Ruiz pot dir, practicant la seva acreditada capacitat de mentir, «hem hagut d’enviar malalts a la privada perquè la pública no funciona», sense precisar que aquesta té, en efecte, la seva capacitat deliberadament disminuïa, pel propi Ruiz, per mer odi de base ideològica.
El resultat no és cap estalvi, atès que no hi ha, a nivell mundial, cap estudi que acrediti que la privada és més barata que la pública. Ans el contrari, la sanitat més cara del món és la nordamericana que és privada. Les dades dels Estats Units mai no han estat discutides. No són com les cubanes que són encara més falses que les Boi Ruiz. En totes les coses serioses s’ha d’anar al cas per cas, considerant la capacitat de gestió que, ves per on, és genèricament pèssima en la Generalitat actual.
L’inefable jutge Vidal
També és impresentable l’agosarament del món independentista respecte a la sanitat. En general, no en diuen res. Prefereixen considerar expressament, com van fer, la creació d’una Marina de Guerra catalana. Ara bé, quan en parlen sembla que se’n fotin.
Ho va fer el jutge independentista i ara suspès, Santiago Vidal. En efecte, en la seva grotesca «Constitució de la República Catalana» i en el seu article trenta d’aquesta, escriu: «Amb independència de la seva situació administrativa o laboral, totes les persones tenen dret a l’assistència sanitària gratuïta en cas d’urgència».
Vaja, de voler un Estat del Benestar com en els països nòrdics, resulta que Vidal vol reconèixer uns drets que es reconeixen arreu, fins i tot en els països més pobres, encara que només sigui per evitar que els carres estiguin plens de morts. Realment, el jutge suspès toca d’oïda i sense por de fer riure.
Codis establerts pel tripartit
Boi Ruiz també va tapar el bon paper que juga, en canvi, la creació, sota el Tripartit, de diversos codis (com el Codi Infart) establint catorze procediments garantits, de compliment obligat. Això ha permès disminuir en un 25 per cent la mortalitat per causa d’aquell problema cardíac. Per això, l’infart ha esdevingut un problema mèdic en el qual avui hi ha equitat quant al tractament.
Altres codis (normes genèriques d’actuació garantida) com també el codi ictus, el politraumàtic o el d’excitació psicomotriu són impossibles de saltar. Ara bé, també són difícils de complir si falla el sistema de transport sanitari, avui sotmès a interessos que caldrà exposar.
Un altre gran tema és el de les malalties prevalents, és a dir freqüents, si bé no crítiques i amb necessitat d’actuació quirúrgica Per exemple, la hipertròfia benigna de pròstata o les cataractes, entre altres. Requereixen proves diagnòstiques, ara afectades per les retallades i respecte a les quals hi ha gran avidesa per part de la sanitat privada. Les prevalents no són, d’entrada. d’actuació quirúrgica urgent, però a base de fer esperar poden esdevenir-ho, i ho esdevenen. En tot cas, i això és prou greu, comporten pèrdues en la qualitat de vida.
Col·lapses a urgències
Una altra dada evident de l’empitjorament assistencial (quirúrgic o no) està determinada pels col·lapses en els serveis d’urgències. El passat diumenge els adjunts del servei d’urgències de la Vall d’Hebron enviaven el seu quotidià tuït, com sempre amb el seu to, ben escaient, de comunicat de guerra: «Diumenge u de març. Comencem (el març) com vam acabar el febrer: desbordats. Vuitanta-nou persones ingressades (a urgències). Els més antics des fa cinc dies. La nova direcció ha esgotat el seu crèdit».
El dilluns, la mateixa font informava que els literalment dipositats en passadissos eren 90 i el dimarts perdurava el mateix nombre. La Vanguardia continua sense publicar-ne cap foto i TV3 sense emetre’n cap imatge, cosa que si va efectuar el circuit català de TVE.
Eleccions sindicals en sanitat
En aquest marc de malalts que requerien atenció urgent però no arriben a tenir ni un llit, sinó una llitera en un passadís, hi hauran eleccions sindicals, els propers 23 i 24 de març.
Tot indica que el sindicat CATAC-CTS, de personal sanitari, guanyarà representants, mentre que CC.OO i UGT en perdran. Aquests dos sindicats es van fer farts de rebre, durant anys, ajuts econòmics de la Conselleria de Salut, com vaig exposar amb pèls, senyals i dades administratives concretes. Ara ho poden pagar en pèrdua de vots. Van anar a l’era i estan coberts de pols.
Pugen CATAC-CTS i Metges de Catalunya
En la precampanya sindical sembla que hi ha una voluntat de la Conselleria de posar les coses difícils al Sindicat de Metges de Catalunya que sembla que pujarà en vot, però menys que CATAC-CTS.
Aquest darrer sindicat està dins un col·lectiu, dit Parlament Ciutadà, que propugna una «marea blanca» per la sanitat, comparable a la que es donà a Madrid. Dissabte passat van convocar dues manifestacions a Barcelona contra les retallades. Una el maig i l’altre al setembre.
Reaparició de Josep Prat?
Buscant diners, la Conselleria intenta vendre el que sigui. Això ha generat una polèmica respecte a la venda de dades clíniques. És un tema complex que hauria de ser debatut amb claredat en el Parlament, evitant els fets consumats. Caldrà exposar el tema.
Per un altre costat, dues fonts molt fiables m’informen de l’intent de venda o cessió de l’ús, al sistema sanitari de la República Dominicana, del programa informàtic ECAP (Estació Clínica d’Atenció Primària). Fou elaborat en el si de l’ICS, que n’és propietari, amb l’ajut d’IBM. És el programa d’història clínica informatitzada usat per tots els professionals de la xarxa d’atenció primària pública, la de l’ICS. Es va posar en funcionament en el 2001.
Ramificació centroamericana i caribenya
Les fonts em diuen que el programa no va guanyar el concurs en aquell Estat del Carib, on Boi Ruiz ha anat en ocasions. Semblaria que l’oferta passava per una patronal sanitària catalana. També em diuen que el pluriimputat Josep Prat era l’home de confiança de Ruiz en l’intent de dur a terme aquella venda.
La ramificació centreamericana i caribenya del món català dels afers sanitaris és cabdal. Podria servir per retrobar la pista mercantil d’un personatge particularment lesiu, l’exalcalde socialista de Reus, Josep Abelló. Va ser qui va portar a Josep Prat al món patronal sanitari.
Prendre a Reus i Amposta com models
Té molta gràcia recordar que el ministre de Sanitat dominicà, Lorenzo Hidalgo, va ser convidat a anar a Amposta, feu sanitari i polític de l’home fort en sanitat de CDC, Manuel Ferré, president de la patronal Consorci de Salut i Social, també conegut per el «conxorxi». A Amposta l’hospital comarcal és gestionat per la branca estrictament sanitària d’Innova, Sagessa. És una zona on el caciquisme sanitari surt per les orelles. Resulta un perfecte antimodel. Comprensiblement, en el cas Innova ja hi ha uns quaranta imputats.
Després també es va portar a aquell ministre a visitar el fastuós i desastrós Hospital Sant Joan de Reus, conegut per «l’Aeroport» o «Enterprise». És un monument al desvergonyiment i la pèssima gestió de Josep Prat que durant anys va ser el personatge més important en sanitat de CDC.
Incomprensible silenci polític
Costa de creure que Boi Ruiz i la plana major de CDC gosessin mostrar Reus i les comarques de l’Ebre com un bon referent sanitari. La propaganda, encara que se li en digui «comunicació», té els seus límits. En canvi, el desvergonyiment de Ruiz i dels seus no sap, com diria la meva àvia, què són els modus ni la vergonya.
Resulta incomprensible que la classe política, en el seu conjunt, passi de puntetes en un tema tan de vida o mort. No m’ho puc acabar de creure, malgrat que ho constati, un dia rere l’altre.
Font: Crònica Global
Dempeus per la salut pública 