Hepatitis C: La borsa i la vida


Artícle de Toni Barbarà sobre l’hepatitis C que sortirà el proper número de Mundo Obrero. Traduït al català per Dempeus per la salut pública.

Varios afectados por la Hepatitis C concentrados a las puertas del Hospital 12 de Octubre antes de iniciar su encierro el pasado 18 de diciembre.

No és un titular sensacionalista, sinó una realitat palmària. Milers persones afectades pel virus de l’hepatitis C, a Espanya, a Europa i milions el món perdran la vida, literalment sense eufemismes, a mans de la borsa de beneficis de les multinacionals de farmàcia.

Perquè paradoxalment la bona notícia és que la investigació biomèdica, finançada en substància pels sistemes públics, ha descobert i produït una sèrie de nous fàrmacs contra el virus de l’hepatitis C, cada vegada més eficients, més ben tolerats, més resolutius. Tres noves molècules en l’últim any i segueixen apareixent noves: Simeprevir, Daclatasvir, i la més coneguda i mediàtica el Sofosbuvir (Sovaldi) que a l’associació deguda en cada cas arriba curacions de més del 90% de casos. La vida ..

La mala notícia és que els laboratoris que tenen les patents de producció i distribució volen i imposen la seva brutal negoci a costa de les persones malaltes. Gilead del nefast Donald Rumsfeld – és el paradigma, de l’empresa – fons capital risc – que compra el principi i multiplica el preu per aplicar el major lucre en cada territori / mercat. Els preus són desorbitats i un tractament de 12 setmanes, el de més durada, pot suposar 40.000-65.000€ a Espanya, més encara a França o EUA. I els sistemes públics de salut no poden o no estan disposats a aquest “malbaratament”, tot i saber que curar és aquí una vegada més el més avantatjós, fins i tot en l’econòmic. Curar és una obligació imperiosa, ètica i social.

No és (només) una qüestió mèdica.

Així doncs des del passat any tenim a les mans l’opció de guarir (no pal·liar) milers de persones afectades, … si poden pagar el preu.

Qui són aquestes afectats? Per al tipus C d’hepatitis viral, el contagi és via sang. A diferència de l’A o B, no és per aliments, aire o contacte o altres fluids. A diferència d’elles NO disposa de vacuna. La gran majoria de malalts van adquirir el virus mitjançant una transfusió o material sanitari en els propis hospitals, sobretot abans de 1992 en què es va començar a identificar i garbellar la sang a transfondre i quan es van implantar procediments normats.

Per descomptat que cada cas és diferent i particular. Que cal considerar i aplicar el tractament òptim en cada pacient, en funció de les seves característiques, patologies, del genotip concret del virus (de 6 possibles), l’estadi de la malaltia (de fases I a IV segons evolució i gravetat). Que caldrà considerar anteriors fracassos terapèutics, intoleràncies, situacions particulars d’altres patologies, lactància o embaràs, etc. Per descomptat que serà el criteri clínic qui estableixi, pauta i classifiqui cada situació, però fet i fet és el criteri de solvència econòmica el determinant en cada cas i en cada país.

Mentre comitès d’experts, fonamentalment vinculats a les grans farmacèutiques, decideixen els protocols i criteris d’inclusió / exclusió de pacients a tractar amb els nous fàrmacs, mentre es fan comptes, mentre els governs van calculant el nombre de malalts i d’euros a “gastar “, mentre passen els dies, cada dia moren a Espanya 12 persones afectades d’Hepatitis C. Irremeiablement, tot i que existeix  el remei.

De quants pacients parlem?

Aquesta és una dada fonamental. La malaltia pot mantenir silent, sense símptomes durant molt de temps. De fet sabem que només es diagnostiquen un 40% dels malalts reals … quan la malaltia crònica es descompensa i es manifesta amb simptomatologia i exploracions. L’evolució negativa deriva en cirrosi i insuficiència hepàtica letal o en càncer de fetge, a més de moltes altres afectacions. Estem parlant d’una malaltia, en massa casos, mortal.

Les dades que es manegen són de 600.000 afectats, segons els hepatòlegs mostren que 170.000 persones estan diagnosticades d’hepatitis C a Espanya, dels quals el 40 per cent estan en fase 3 o fase 4, en aquest últim cas parlem de cirrosi. D’aquesta 40 per cent hi ha uns 35.000 cirròtics greus avançats, “amb una esperança de vida molt curta si no se’ls dóna tractament avui mateix, amb la consciència que potser demà ja serà tard“.

Les persones SÍ poden entendre el que està passant. No perdre en llenguatges tècnics. Les necessitats peremptòries i els drets ciutadans

Cal rebutjar la teoria que predica que aquestes qüestions de tipus mèdic són “massa complexes” per a profans. Malauradament les persones afectades acaben convertides en expertes a base d’assajos, tractaments, intoleràncies, però en qualsevol cas tots i totes ciutadans i ciutadanes té el dret a conèixer i decidir sobre el seu futur i pot entendre i optar per la seva voluntat, sacrifici i qualitat de vida. I això no és tema exclusiu de professionals “bates blanques” (que també) sinó de tota la ciutadania.

És més, només es podrà abordar amb garanties i equitat el problema si és amb la participació activa i empoderada de la ciutadania, especialment d’afectats però no només d’afectats, en forma de plataformes, associacions, organitzacions cíviques.

Els interessos creats i mantinguts. Les “farmacèutiques”.

El moll és l’alt preu d’aquests productes. Com deia a l’inici el preu és aleatori i fruit d’un estudi de mercat. El que realment ho determina en cada país és la perspectiva / expectativa de benefici, el nombre de possibles pagadors, el màxim a esprémer al sistema públic. Parlem de patents, que no de costos de producció. La veritat és que la producció neta d’aquests principis en genèrics i fabricats a l’Índia o altres països que rebutgen la tirania dels registres de multinacionals és de més o menys 100 € per tractament. Un preu absolutament assequible per la gran majoria de sistemes públics que actualment han d’invertir milions en totes les parts del globus on disposen de atencions públiques.

Una altra discriminació sobrevinguda en aquest país és que estant les competències en sanitat transferides a les CCAA s’estan donant casos d’inacceptable inequitat en funció de cada govern autònom i de les seves particulars comptes, prioritats, interessos i conjuntures.

Hi ha solucions. Es pot. S’ha. Cada dia moren 12 persones És urgent ¡!

L’hepatitis C podria estar controlada a Espanya en 2030 si els nous i costosos fàrmacs antivirals d’última generació s’administraran a bon ritme, almenys a entre 10.000 i 12.000 pacients a l’any, segons Ramon Planas, cap d’Aparell Digestiu de l’hospital Germans Trias i Pujol de Badalona “El més car és no tractar“, ha assegurat Joan Berenguer, especialista en malalties infeccioses de l’hospital Gregorio Marañón,

IU diu a la seva Moció:

Entendemos que el Gobierno no ha hecho lo debido para garantizar un tratamiento para todos los afectados susceptibles de beneficiarse del mismo. Aduce problemas de financiación, debido al elevado coste del tratamiento individual, pero no ha hecho uso de las herramientas que están a su alcance. El acuerdo sobre propiedad intelectual de la Organización Mundial del Comercio (Acuerdo ADPIC) permite la utilización de licencias obligatorias, esto es, permisos para que un gobierno pueda producir un producto patentado o utilizar un procedimiento patentado sin el consentimiento del titular de la patente. Es decir, según los acuerdos internacionales firmados, el Gobierno español podría autorizar la producción de genéricos basados en la patente de Sofosbuvir para dar tratamiento a precio sostenible. Es más, en casos como el que nos ocupa, de auténtica emergencia sanitaria y de prácticas empresariales anticompetitivas, el Gobierno no está obligado a intentar negociar una rebaja de precio con el propietario de la patente, sino que puede imponer directamente el precio que considere oportuno, adecuado y justo.

La única limitación, que no forma parte del acuerdo ADPIC (modificado en 2003), es la decisión voluntaria de algunos países desarrollados, entre los que se encuentra España, de renunciar a la importación de genéricos producidos bajo licencia obligatoria en terceros países, herramienta que sería útil en caso de que no existiera capacidad técnica para la producción del medicamento genérico en el propio territorio nacional.

Lluitar és salut.

Un cop més. Un altre cop i com sempre els drets no imploren, s’exerceixen. La lluita, com la desenvolupada per les Plataformes que sorgeixen a tot l’Estat, i l’emblemàtica de la tancada en el 12 d’Octubre a Madrid. Lluita que és ja salut i la salut creix, es desenvolupa i es preserva amb la lluita. Una lluita social justa, legítima, necessària, urgent i sense co-repagaments que ja hem pagat i finançat el sistema públic.

Exigir al Govern provisió de fons per a la prestació de tractaments immediats, denúncia de la patent i adquisició lliure de genèrics, posada en marxa d’una vegada d’una indústria farmacèutica pròpia i pública on produir fàrmacs de provat interès social.

‘Tractament per tots i totes els afectats que ho necessitin, JA!

Toni Barbarà
Metge i secretari de DEMPEUS per la Salut Pública https://dempeusperlasalut.wordpress.com/
3 febrer 2015

Acerca de Dempeus per la salut pública

Col·lectiu de persones en defensa de la salut pública
Esta entrada fue publicada en Farmaindustria, Medicamentos, sanidad pública y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s