El gran poder de la indústria farmacèutica i els governs


En el seu post d’avui PEL BÉ DE LA NOSTRA SALUT: ni mútues privades, ni laboratoris ferotges, l’Àngels Martínez Castells, presidenta de Dempeus per la salut pública, ens alerta del gran poder de les farmacèutiques, que amenaça de forma punyent la nostra salut i posa en qüestió el sistema públic de salut i l’autonomia dels governs.

Pel que fa al preu abusiu del fàrmac Sovaldi contra l’hepatitis C, que ha aixecat un gran rebuig arreu i ha portat a primer pla el poder de les farmacèutiques,  s’ha escrit molt i la major part del que s’ha dit ho hem recollit en aquest bloc. Volem deixar constància que depèn del exclusivament govern la determinació de la política d’accés als medicaments, com va assenyalar el comissari europeu de Salut, Vytenis Andriukaitis, en resposta a una pregunta parlamentària de UPyD.

Correspon als Estats membres decidir la manera de concedir als ciutadans de la UE l’accés a tractaments medicamentosos innovadors”

Són interessants les opinions al respecte del periodista Miguel Jara que planteja la possibilitat que el govern expropii la patent i fabriqui el medicament a un cost menor, o bé que compri el medicament genèric a l’India, i és interessant també la opinió del metge Javier Padilla que planteja els riscos d’una expropiació puntual de la patent de Sovaldi front la oportunitat d’una revisió a fons de la política de patents i  d’accés als medicaments per garantir l’accés als medicaments necessaris a tots els malats.

A continuació, els post de l’Àngels Martínez Castells que anunciàvem al començament d’aquest:

PEL BÉ DE LA NOSTRA SALUT: ni mútues privades, ni laboratoris ferotges

Ens espanten, ens fan tirar enrere, ens coaccionen, però ens ofereixen bàlsams i remeis si podem pagar el seu preu. Estem començant a oblidar el xantatge que va suposar la falsa epidèmia de Grip A quan ja se’ns advertia que els laboratoris no troben rendible investigar en nous antibiòtics, i que d’aquí a poc hi haurà bacteris resistents que serà impossible vèncer. I han arribat a superar totes les barreres de dignitat posant preus de monopoli (és a dir, sense cap contacte amb els costos reals) i, sense cap bri de sentit social, a medicaments que curen la IVH/SIDA i l’Hepatitis C. Ara ja sabem qui hi ha darrera Gilead, el laboratori que especula amb el SOVALDI, i quins voltors de la guerra i de la mort, com Donald Rumsfeld, estan en el seu consell d’administració. Rumsfeld va ser abans Secretari d’Estat de Gerald Ford del 1975-1977 i de George W Bush del 2001-2006. No el recordem per res de bo, si de cas, pel seu reconegut hooliganisme en les criminals invasions de l’Afganistán i de l’Irak.

Les grans farmacèutiques manen més del convé, i si es posa en marxa el TTIP manaran molt més encara, per sobre de tota engruna que en quedi de democràcia: Ja fa temps una periodista de l’Agència Reuter m´explicava que a Alemanya ningú arriba a la Cancelleria (ni tan sols la senyora Merkel) sense l’aprovació dels poderosos laboratoris farmacèutics. Però el seu poder és global, i cal ser un polític amb les idees molt clares per posar-los a ratlla: un fet poc conegut és que l’any 2009, el President Rafael Correa va voler que més gent a Equador pogués disposar dels medicaments que necessitava reduint el seu cost. Immediatament, l’ambaixada dels EUA a Quito i les companyies farmacèutiques multinacionals es van posar d’acord amb tres ministres del govern per boicotejar la nova política de salut. Es van reunir a l’ambaixada representants locals de Pfizer, Merck, Sharp and Dohme, Schering-Plough, i Wyeth. El seu objectiu: posar-se d’acord per protegir les seves llicències a l’Equador a costa de provocar una çrisi de govern. Per sort per a la salut pública, l’intent de cop va fracassar, i a l’abril del 2010 Equador va poder importar genèrics d’Ritonavir, el fàrmac contra el VIH / SIDA que ha salvat milions de vides.

I mentre els medicaments necessaris s’escatimen, ens fan prendre més medecines de les que necessitem. Les dues coses, encara que contradictories, donen bons beneficis, però és que també l’accés als medicaments posa de manifest les desigualtats en salut. Un 10% de la població mundial consumeix el 90% dels productes farmacèutics. I tan perjudicial és la seva manca com la seva abús. Espanya i Catalunya en són grans consumidores… Però són necessaris tots els fàrmacs que consumim? Ni pensar-ho. Molts no representen només una pèrdua de diners, sinó de salut. No és saludable la dependència d’una càpsula per dormir, per desvetllar-se, o fins i tot per estimar. No és sa no poder resistir la menor tristesa, per justificada que sigui, sense medicació. Però ens fan creure que no som res sense els productes dels grans laboratoris. I sols tenen raó en molt pocs casos, perquè les supervendes d’alguns laboratoris no és per la bondat dels seus productes, sinò pel gran dispendi que fan en publicitat. El Director de l’Institut de Farmacologia de la UAB, el Dr. Joan-Ramon Laporte, explicava que la indústria farmacèutica dedica globalment el doble (a Espanya el triple) del seu pressupost a promoció comercial que no pas a investigació.

Per no ser preses fàcils dels interessos privats hem d’aprendre a acostar-nos a la salut d’una altra manera. Sense mútues privades, sense laboratoris ferotges, més atents a als nostres drets i als determinants de salut de la nostra societat. I tenim base legal per fer-ho. Així, a la Ronda de Doha de la OMC, desprès de fortes mobilitzacions i denúncies a nivell internacional, la Organització Mundial del Comerç es va veure obligada a flexibilitzar la seva su defensa aferrissada de la indústria farmacèutica pels efectes que els acords sobre patents provocaven sobre la capacitat d’accès dels païssos més pobres els nous (i caríssims) medicaments. La Declaració de Doha reconeix els greus problemes de salut pública que provoquen, en especial pel que fa a la VIH/SIDA, la tuberculosi, el paludisme i altres epidèmies, i estableix que cada país membre té el dret de concedir llicències obligatòries i la llibertat de determinar les bases sobre les que s’estableixen les llicències. Però, de manera més important, reconeix que “cada país membre té el dret a determinar el que constitueix una emergència nacional o altres circumstàncies d’urgència extrema”.

Ara cal afegir a la llista de malalties que es poden curar si es fa accessible la medicació segrestada la Hepatitis C, organitzar-se com han fet les afectades a Barcelona que ha creat la primera Plataforma per decidir LLUITA i VIURE, i ACTUAR en conseqüència.

Més informació a Dempeus (que fa un seguiment diari de les accions i mobilitzacions) i a La Ratera pel que fa a la constitució de la Plataforma d’Afectats de Barcelona.

Acerca de Dempeus per la salut pública

Col·lectiu de persones en defensa de la salut pública
Esta entrada fue publicada en Farmaindustria, Medio ambiente, sanidad pública y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s