Dempeus se suma, y renueva, su denuncia al SISCAT


imagePublicaba ayer en ElDiario.es Xavier Lleonart, de Metges de Catalunya, un interesante artículo aclarando conceptos sobre la sanidad pública y el SISCAT. EN el texto DENUNCIABA en especial el desmantelamiento de la sanidad pública, “al tiempo que se incrementa la asignación de recursos a los centros sanitarios privados con ánimo de lucro mediante la derivación de pacientes y la contratación de actividad quirúrgica.”

Xavier Lleonart se indignaba, con razón, ante lo que califica demasiado amablemente como “habilidades discursivas” de Boi Ruiz para hacernos creer que ya que todos los centros en los que se atienden pacientes con cobertura pública forman parte del Sistema Sanitario Integral de Utilización Pública de Cataluña (SISCAT), “sanidad pública y SISCAT son conceptos equivalentes”.

Lleonart recurre a la hemeroteca para recordar (con la transferencia de competencias) la transformación en 1981 del INSALUD en el Instituto Catalán de la Salud (ICS), y la creacion de la Red Hospitalaria de Utilización Pública (XHUP) aprovechando la mayor parte de centros de titularidad pública (ayuntamientos, diputaciones, consejos comarcales …) o privada sin ánimo de lucro (fundaciones vinculadas a la Iglesia o a cajas de ahorro) para acabar de cubrir las necesidades de atención sanitaria de la población. El instrumento concreto fue el establecimiento de “conciertos”, y en opinión de Lleonart, durante casi 30 años, el modelo formado por los hospitales de la XHUP y del ICS, “con sus virtudes y sus defectos, constituía la sanidad pública del país en el que la participación de hospitales con titularidad privada y ánimo de lucro era totalmente marginal”.

Sin embargo, nos sigue explicando el autor, quince días antes de que Boi Ruiz accediera al cargo de conseller de salut y en pleno traspaso de poderes, el gobierno saliente aprueba la constitución del SISCAT, que debía “unir en una sola red los centros de internamiento de agudos del ICS y de la XHUP, los centros de atención primaria, los sociosanitarios y las entidades de transporte sanitario”. Pero, alerta Xavier Lleonart, el SISCAT tenía truco ya en uni de los artículos del decreto específica que pueden formar parte del SISCAT los “centros de titularidad privada cuyos servicios sean necesarios para implementar las previsiones del Plan de Salud de Cataluña y así lo soliciten”.

image

Y así, en verano de 2011 el grupo CAPIO (actualmente IDC Salud), propietario del Hospital General de Cataluña, adquiere los Hospitales del antiguo Grupo Alianza: Hospital del Sagrado Corazón y Clínica del Vallés, una multinacional con ánimo de lucro propiedad del fondo de capital-riesgo CVC con sedes en Londres y Luxemburgo y en medio de la primera ola de recortes en los hospitales públicos, consigue la licitación de un contrato de gestión de servicios de atención especializada de apoyo a la XHUP por 8M de € que se adjudican a la Clínica del Vallés. Un año después, se “actualiza” el listado de centros del SISCAT añadiendo el Hospital General de Cataluña y la Clínica del Vallès, integrando ya abiertamente instituciones con ánimo de lucro, que dan sentido  a las prácticas de derivación de pacientes de la sanidad pública a la privada “porque todos los centros forman parte del SISCAT”.

Y mientras, denuncia Lleonart, “los presupuestos sanitarios se reducen ejercicio tras ejercicio afectando la calidad de la asistencia y aumenta la actividad contratada con recursos públicos a empresas que se reservan un margen de beneficio comercial”.

imageDesde DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA agradecemos el buen trabajo hecho por el vicesecretario general de Metges de Catalunya, apoyamos lo esencial de su escrito, y recordamos que ya en su momento presentamos alegaciones de fondo a la creación del SISCAT por considerar que INCREMENTABA la SUBSIDIARIEDAD de la sanidad pública en relación al SECTOR PRIVADO y era por tanto REGRESIVO como Proyecto de Decreto. Denunciamos que seguía la deriva de las intenciones de la Consellera de introducir, mezclar y penetrar a la sanidad pública con la privada, con objetivos ajenos al servicio público y ya entonces abría nuevos espacios de indefinición por los que ganaba terreno la iniciativa privada con afán de lucro. Antes de solicitar formalmente la retirada del Decreto, entre muchas otras cuestiones, alegábamos (y lamentamos que tuviéramos razón):

(En el projecte de creació del SISCAT) “Es fan referències a “aliances estratègiques”, “mitjans propis” o a “serveis que no es puguin prestar”, excessivament ambigües per ser un decret que pretén definir un sistema integral y que poden ser utilitzades de forma discrecional contrària als objectius de sostenibilitat, planificació per l’equitat i control democràtic:
a) Les aliances estratègiques poden ser foment d’amiguisme. Si es tracta d’entitats no dependents d’administracions públiques contrari als principis de publicitat i lliure concurrència de la Llei de contractes del sector públic, si es tracta d’entitats dependents d’administracions hauria de ser un conveni interadministratiu aprovat públicament.
b) Pel que fa als serveis de cobertura pública que no es puguin prestar directament mitjançant l’ Institut Català de la Salut o la resta d’entitats que tinguin la consideració de mitjans propis del Serveis Català de la Salut: no es veu cap servei de cobertura pública que no el puguin prestar. No és lògic, ni democràtic, que s’obri la porta a facilitar fer errors o descuits (que podrien ser no casuals) en la planificació, sigui a mig termini sigui a curt termini en el pressupost anual aprovat pel Parlament, per a justificar aquest “no poden”.

3.- Creiem doncs a més i no sols, que el projecte de decret representa també un retrocés en relació al 378/2000, en la mesura que amplia fins a 5 anys els terminis per a la provisionalitat del SISCAT, sinó que aquesta provisionalitat no pot tenir ni tant sols una lectura positiva en la mesura que no estem d’acord amb la configuració que es dona al Sistema. La provisionalitat, expressament volguda, contribueix a deixar en zones fosques, de difícil control, gestions, contractacions de personal, en especial de l’auxiliar, menys qualificat o que es considera menys necessari (per exemple, pediatres que són progressivament i abusivament substituïts pels metges de capçalera, o especialistes en malalties noves per a les que no s’ha establert l’adequat circuit de formació-atenció.investigació, carregant el pes de la necessària atenció al personal mèdic de primària, sense més temps ni recursos). A les greus repercussions que pot tenir per al personal i per al bon funcionament del propi sistema, hem d’afegir-hi el factor desestabilitzador que comporta i l’increment considerable de discrecionalitat que un sistema provisional (que va allargant els seus terminis de provisionalitat de manera constant) facilita.

4.- Segueix en precari la bona i necessària vertebració del territori. Ni es prenen com a referència explicita les indicacions fetes pel Mapa sanitari, sociosanitari i de salut pública, queda per definir la relació de les institucions que formin el SISCAT amb l’Agència de Salut Pública, o els que es poden crear o potenciar a rel de la Llei de salut pública del 2009. Recordem que un dels motius que com a Dempeus per la salut pública ens va portar també a donar ple suport a la ILP per a un millor tractament de la Fibromiàlgia i la SFC (i posteriorment a la Resolució 203/VIII), és perquè el seu articulat contribueix a millorar l’equitat d’atenció entre persones de diferents comarques de Catalunya. Un sistema que fomenti les desigualtats d’atenció i tracte en el territori no pot ser mai un sistema just. Ans al contrari és imprescindible preveure i legislar de forma positiva per les situacions més perifèriques o distants dels centres d’atenció.

5.- Tot això ens porta també a denunciar la manca de presència dels conceptes fonamentals de la salut pública que nosaltres defensem en el projecte de decret, una salut pública en la que el sector sanitari n’és una part fonamental (però sols una part) i que en qualsevol cas l’agent mediador fonamental ha de ser el personal que forma l’atenció primària. Estem d’acord amb altres opinions expressades al respecte que amb aquest decret desapareix la relació específica i exclusiva de l’AP amb cada ciutadà o ciutadana, ja que determina també una relació diferenciada entre els EAP i qualsevol altre servei, com també desapareix el seu caràcter d’eix vertebrador, en tant que sí contempla l’aparició d’un “àmbit comunitari” que sembla partir del no rés ja que no s’adiu ni amb la LOSC (àrea de salut) ni, com hem dit, amb el Mapa sanitari (territoris de salut), i segons ens assessoren, tampoc coincideix (o ben poc) amb els serveis bàsics de referència de l’atenció comunitària detallats en el Pla d’innovació d’Atenció Primària i Salut Comunitària.

6.- Sembla evident que cada “novetat” introduïda per la Conselleria en el projecte de Decret contribueix a fer més difícil el seu bon govern des de la política, més difícil el seu rendiment de comptes, i més complexa la seva gestió en el dia a dia (més opacitat i burocràcia). En aquest sentit, la novetat de l’ “àmbit comunitari” que s’introdueix en el projecte de decret és també una àrea fosca, de contorns indefinits i massa flexibles, contradictòria amb altres normes anteriors amb les que s’ha dotat la pròpia administració. És, a més una nova porta d’entrada des d’ on poden seguir introduint-se al sector públic de salut elements que haurien de ser-ne apartats en tant mixtifiquen i desnaturalitzen la nitidesa de l’objectiu públic i social, i que de fet , semblen totalment aliens a la bona pràctica de servei públic.

7.- En canvi, trobem a faltar que es faciliti la fluïdesa entre atenció primària, atenció ambulatòria especialitzada, i atenció hospitalària en internament. Trobem a faltar mecanismes que redueixin les llistes d’espera (des de la mateixa correcció en la gènesi de retard). Trobem a faltar la menció dels compromisos acceptats per la Conselleria mitjançant la Resolució 203/VIII del Parlament de Catalunya sobre atenció a la fibromiàlgia i a la síndrome de la fatiga crònica. I trobem a faltar les necessàries previsions per a atendre amb qualitat i garanties les persones malaltes de sensibilitat química múltiple. Per no parlar ja de l’abandó en que es troben altres patologies “invisibilitzades”, com les malalties poc conegudes, les infreqüents dites “rares”, i les creixents patologies mentals, així com la necessària atenció continuada a persones que pateixen moltes malalties cròniques.

L’atenció a les malalties i trastorns mentals segueixen esperant la seva imprescindible i urgent integració plena dins el ventall d’atencions sanitàries i de salut. Cada cop més, especialment en situacions socioeconòmiques dures, les patologies i patiments mentals i psíquics van creixent en quantitat i gravetat i el sistema d’atenció actual esdevé insuficient e inapropiat. També dins aquest apartat hem de cridar l’atenció sobre la molt preocupant extensió de les addiccions. Ja pel que fa a substàncies tòxiques, com son les clàssiques drogoaddiccions ( substàncies legals o il•legals,i/o farmacològiques prescrites), o a noves formes addictives en forma de conductes o comportaments, incloent l’ increment de ludopaties diverses, i ciberaddiccions especialment entre la població més jove i més usuària de noves tecnologies.

El projecte de decret no parla de cap d’aquests temes absolutament imprescindibles, que exigeixen flexibilitat, atenció i una disposició de servei cap a les persones que ho necessiten. El millor servei que es podria impulsar amb el decret queda diluït i pràcticament absent front a la possibilitat d’obrir nous rendiments a les empreses privades. En aquest sentit, fonts autoritzades qualifiquen de retrocés de més de 60 anys la divisió que es proposa entre internament i “comunitària”.

8.- Pel que fa a l’apartat c), referit al transport sanitari, nosaltres creiem que per aconseguir els fins del SISCAT, cal constituir una empresa pública de la Generalitat que s’encarregui del transport habitual, i no deixar que sigui el resultat de contractes amb privats els que decideixen la qualitat, quantitat i atenció rebudes en el servei de transport. Actualment, hi ha força elements que ens permeten sospitar que algunes empreses contractades tenen pràctiques diferenciadores en funció del servei, l’usuari i el finançament. Aquestes pràctiques repercuteixen en negatiu en l’equitat segons el tipus de servei que es demana; les condicions mínimes de confort, seguretat, equipament i rapidesa dels mateixos vehicles sanitaris deixen en molts casos massa que desitjar, en especial per a persones amb forts dolors o distress o percepció de molta gravetat. Tot i que reconeixem que la qualitat del transport d’aguts ha millorat, en general, segueixen els problemes per arribar a tot el territori (en especial quan hi ha dificultats de mal temps, o en llocs de difícil accés). La necessària qualitat del servei sols es pot assegurar plenament des d’un servei públic que no faci diferències en funció de les possibilitats de guany o el “bon aspecte” que han de presentar els vehicles sanitaris cridats o amb destí als hospitals privats d’élite.

Hi ha, a més, la necessitat d’assegurar un tipus de transport que pugui atendre perfectament les necessitats de les persones malaltes de la Síndrome de Sensibilitat Química Múltiple, i d’altres patologies específiques i relacionades etiològicament amb l’entorn i el medi: les exigències que han requerir aquest tipus de vehicles sols poden assegurar-se des d’un servei públic de salut, conscient realment de que forma part d’un sistema integrat que reconeix en tots els seus nivells la millor atenció, i la més segura, per a les persones amb Sensibilitat Química Múltiple.

Creiem que aquest és un argument de pes que reforça la nostra petició en el sentit que si de veritat volem un sistema sanitari integrat, el que cal tenir ben cohesionades són les diferents activitats que realitzen tots els professionals sanitaris (des de l’atenció a l’ambulància medicalitzada o transport simple de pacients, fins la recepció, selecció i priorització a les urgències en una zona adequada i que puguin tolerar les persones amb aquestes malalties, fins l’atenció hospitalària segura, incloent quiròfan, i l’atenció en el domicili, rehabilitació i reinserció socio-laboral… a més dels centres d’atenció primària. (…)

9.- Pel que fa a l’apartat d) referit a “potencials proveïdors” i ja que en els apartats a) i b) ja es contempla, en l’actual sistema sanitari català, el fet de comptar amb proveïdors externs (externalització), entenem que la introducció d’aquesta nova possibilitat de proveïment amplia la discrecionalitat d’alguns alts càrrecs de la Conselleria per a contractar al marge de la visibilitat, transparència, rendiment de comptes i altres principis que han de regir l’acció pública, i en especial en el àmbit de la salut.

Dempeus per la Salut Pública assenyalava també que:

A) caldria contemplar que els estàndards de qualitat interna dels centres es corresponguessin amb normes generals, i el control de qualitat fos una preocupació constant, amb més defensa de les persones malaltes i més transparència;
B) la nostra denúncia a anar enterbolint i allunyant cada vegada més del coneixement públic el procés de clivatge dels nous proveïdors;
C) la nostra preocupació per com es coordinaran els malalts crònics sistèmics
D) Imprescindible i urgent la plena integració dins la xarxa pública i dotació de recursos per atendre les patologies i malalties mentals de forma ampla, transversal i des de la prevenció fins al seguiment de les persones que les pateixen.
E) que es tingués en compta la necessitat de que qualsevol instrument legal en salut pública ha de contribuir necessàriament a la reducció de les llistes de espera, però no pas externalitzant “paquets” o lots d’atenció a entitats privades sinó esmerçant més recursos a i dins la xarxa pública. Cal reiterar que els dit “temps d’ espera” no és neutre ni aturat en termes de salut i que sistemàticament suposa un empitjorament del procés patològic a resoldre.
F) que cal una millor concreció sobre la integració de formació-atenció-investigació en salut, i en especial en l’abordatge i seguiment de malalties noves i/o emergents.
G) Que cal millorar l’atenció a la gent gran i persones amb dependència en regim socio sanitari institucionalitzat, domiciliari o mixta.
H) Que cal primar en positiu l’atenció a determinades comarques de Catalunya que es veuen privades de la necessària assistència per criteris mercantilistes i que caldria no utilitzar en els serveis de salut.
I) Que cal sotmetre les innovacions tecnològiques i informàtiques al servei dels professionals i a la seva ajuda, i no pas a l’inrevés com tants cops ve succeint, on un determinat protocol o itinerari prefixat prevalen pel damunt del criteri mèdic concret i puntual. Els ordinadors a les consultes no poden merèixer més temps d’atenció que les persones assegudes –aparcades – a l’altra costat de la taula.

Finalment, feiem nostres les al·legacions d’altres organitzacions i persones en el sentit de que, des de la perspectiva de la necessària sostenibilitat d’un sistema sanitari equitatiu de finançament públic, el projecte de decret és fonamental regressiu, i reiterem el nostre compromís per les polítiques que facilitin la cobertura universal a càrrec d’un sistema impositiu just, equitatiu, i ocupat de forma permanent en anar liquidar les desigualtats en salut, és a dir, en el que paguin més les persones que tenen més renda. I denunciem qualsevol intent de culpabilitzar el personal mèdic o les persones immigrades, les que tenen malalties cròniques, o les jubilades, de la mala administració i desgavell que a nivell de finances pot haver-hi a l’administració.

Tota la multiplicació de cossos administratius inútils en el sí del servei de salut, totes les externalitzacions, privatitzacions i descontrols volguts o involuntaris, s’ha demostrat abastament que incrementen costos i perjudiquen a les persones malaltes. Dissortadament, cap progrés o intent de millora en el sentit de combatre aquest autèntic malbaratament es podia trobar en el projecte de decret de creació del SISCAT, sinó tot el contrari.

Acerca de angelsmcastells

dona d'esquerres, economista, republicana i moltes coses més...
Esta entrada fue publicada en Salud pública, sanidad pública y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s