La SALUT, una visió en el temps, l’espai i l’acció


la salut una visio en el temps

El preu de la salut  

.

Introducció

La població de la Barcelona de fa dos segles no parava de créixer dins dʼuna àrea emmurallada plena de carrerons estrets que formaven laberints sense oxigen. 

Totes les malalties hi vivien a pler. La industrialització hi cercava espais per al desenvolupament dʼun capitalisme gasiu que acabaria essent determinant mentre atreia un proletariat que semblava no tenir futur. Lʼesperança de vida era de 36 anys per a les classes benestants, i es reduïa als 23 per a la immensa majoria. Les revoltes obreres hi denunciaven les dures condicions de vida dʼinfants, dones i homes que començaven a treballar en el ram de lʼaigua. Però més greus semblaven les condicions de vida al camp. Calia enderrocar les muralles que feien de la densitat de població de la Barcelona de la primera meitat del segle xix una de les més inhabitables del món: si no es feia per millorar les condicions de treball, sí que semblava una necessitat imprescindible per millorar la salut i la vida de les persones. Com la majoria de qüestions de salut pública, obrir la ciutat, enderrocar les muralles, era dʼimportància vital. Però per als encarregats de la repressió i de lʼordre establert poder sotmetre la ciutat a cop de canó era massa còmode, en un doble front que anava des dels recintes militars de la Ciutadella al Castell de Montjuïc.

Qui va saber expressar millor la situació va ser el metge higienista Pere Felip Monlau amb el treball Abajo las murallas!!! (1841). En una visió que conté elements de salut pública tal com avui els podem entendre, explica els avantatges dʼesfondrar els sis quilòmetres de muralles medievals que ofegaven en dos milions de metres quadrats una població que havia passat de 115.000 habitants a 187.000 en quaranta-vuit anys (del 1802 al 1850). Allà on les noves indústries disputaven el sòl a les casernes, els convents i les esglésies, no hi quedava espai per a les persones. Tot i així, cal esperar al bienni liberal, lʼesclat de la primera vaga general a Catalunya de 1854 contra les selfactines —que va durar 9 dies— i els estralls dʼuna epidèmia de còlera que va matar 9.000 persones, perquè finalment es comencin a enderrocar les muralles.

La feina dels metges higienistes és notable a força indrets de Catalunya. A Vic, Joaquim Salarich Verdaguer explica a Higiene del tejedor (1858) les condicions de vida de lʼèpoca i proposa mitjans per evitar malalties i procurar una mica de benestar a la població obrera que filava i teixia el cotó. El seu és un testimoni esgarrifós sobre el treball infantil, amb nens i nenes de set anys —o fins i tot menys— fent jornades de treball de 13 hores. Segons van explicar els patrons a Salarich, un fuet penjat sobre el teler servia per evitar que les criatures es rendissin al son i es fessin mal, atrapades pel teler…

Avui, lʼesperança de vida ha crescut de manera espectacular, però la diferència entre barris i classes socials continua sent una desigualtat insultant. Avui, a Barcelona, hi ha unes 3.000 persones sense llar obligades a dormir en refugis o a la intempèrie, mentre els menjadors socials no donen lʼabast per cobrir les necessitats nutricionals de la població. Avui, qui pateix una malaltia crònica o una discapacitat és considerat una despesa “insostenible”, mentre les persones afectades per les noves epidèmies de la nostra època —fibromiàlgia, diabetis, síndrome de fatiga crònica, sensibilitat química múltiple, etc.—, o per malalties mentals, veuen retallades les prestacions, negada la investigació i privatitzada lʼatenció. El mateix sistema que ens emmalalteix no vol saber res dels mals que provoca.

Si hem començat lʼarticle parlant dels metges higienistes és perquè, ni en el seu temps ni ara, no es pot entendre la salut —i molt menys, la dimensió social i pública dʼaquesta— dʼesquena al bé comú, a la justícia social, a lʼequitat, a la pobresa i a les desigualtats. La salut, en cada moment de la història, té sentit en el context dels determinants socials i les polítiques que la condicionen. Però quan la salut ja sʼha reconegut com un dels drets humans fonamentals, la societat ha fet un pas de civilització que caldria que no desfés ni una engruna per evitar retornar als temps de la barbàrie. La salut ens repta, per tant, a assumir les nostres pròpies responsabilitats —personals i col·lectives— en la seva defensa.

.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS)

La definició de salut que encara sʼutilitza més avui dia és de lʼany 1946. Diu: «La salut és un estat de complet benestar físic, mental i social, i no sols lʼabsència dʼafeccions i malalties.» Procedeix del preàmbul de la Constitució de lʼOrganització Mundial de la Salut, signada el 22 de juliol de 1946 a Nova York per representants de seixanta-un estats. LʼOMS va entrar en vigor el 7 dʼabril de 1948, i la definició, que es pot llegir a la seva pàgina web, no ha estat modificada des dʼaquell any.

Com ja sʼha dit a bastament, lʼOMS com a organització és una proposta més política que teòrica. Segurament per voluntat expressa dels fundadors —un grup de metges entre els quals hi havia supervivents dels camps dʼextermini nazi—, es pretenia incloure la salut entre els objectius fonamentals de les Nacions Unides: això explicaria el suport implícit a la proposta que molts estudiosos volen veure a lʼestat del benestar sorgit de la combinació de polítiques de Keynes i Beveridge. I si el més positiu és el reconeixement dʼaquesta dimensió —que va molt més enllà de reduir la salut a un estadi purament físic i biològic—, nega en els seus propis termes la seva realitat com a procés, la seva dimensió històrica, en qualificar-se, gairebé de manera metafísica, com un «estat perfecte (complet) de benestar…». La definició no amaga, doncs, un biaix ideològic en el missatge que es volia transmetre des del nou ordre que sʼestava construint —amb guerra freda inclosa—, i que consolidaria fins als anys 90 una divisió bipolar del món i un nou lideratge dels Estats Units que acabaria convertint les institucions internacionals creades al voltant de lʼONU (com la mateixa OMS) en autèntics monstres burocràtics, hipertrofiats, sospitosos massa sovint de parcialitat i cada vegada més inoperants.

.

Una definició poètica i entranyable

«La salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa.» Aquesta definició de salut es va aprovar al Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, celebrat a Perpinyà el 1975, a proposta de Jordi Gol i Gurina, un “metge de persones”, com li agradava de definir-se. El redactat va impactar els joves estudiants de medicina dʼaquells anys, que no se sentien gaire còmodes amb “lʼabsència de malaltia” de la definició de lʼOMS, i ressaltaven els problemes que suposava la manca dʼindicadors fiables per definir benestar físic, benestar mental benestar social.

En el mateix Congrés de Perpinyà, el psiquiatre Jordi Font avançava que entenia com a indicadors de salut: la capacitat de créixer, progressar i madurar (incorpora un concepte dinàmic i una dimensió temporal al concepte de salut); la capacitat de crear noves possibilitats de vida (biològica o mental); i la capacitat dʼexperimentar satisfacció, que no exclou el fet dʼexperimentar malestar o sofriment.

El metge i escriptor Gonçal Lloveras1 explica de manera molt entenedora el significat del Congrés de 1975:

«La definició de salut que sorgí dʼaquell Desè Congrés i que hem acordat implícitament, per justícia i bon record, atribuir a Jordi Gol fou adjectivada per molta gent (sobretot del món de la medicina i de la sanitat) dʼintuïció poètica: Malgrat que el qualificatiu no era antipàtic, sí que era banal, perquè permetia suposar que es considerava una definició inofensiva, que no mossegava la realitat. Però què ha succeït? Ha succeït que un concepte de salut no basat en la negació de la malaltia, sinó en “un viure joiós, autònom i solidari” està en els fonaments de la moderna medicina preventiva, de lʼeducació sanitària, de la desitjable evolució de les malalties cròniques (àdhuc les incurables) i de lʼètica dʼuna correcta utilització de la indispensable tecnologia. En aquell Congrés la relació metge-malalt, la consideració del pacient com a agent de la seva pròpia malaltia, la necessitat dʼensenyar als metges a interrogar no sols lʼorganisme sinó també les persones, esdevingueren temes ineludibles. Lʼhumanisme que en la ponència sobre funció social de la Medicina es proposava i que segueix proposant-se com una necessitat, no és un pseudohumanisme reaccionari; és un concepte vigent, que contempla la integració de la ciència, tècnica, equitat i subjectivitat del possible malalt. És a dir, del malalt ja abans de ser-ho.»

.

Altres definicions que enriqueixen el llegat:
d’Alma-Ata a la Carta d’Ottawa

Dʼentre les nombroses iniciatives internacionals que han ajudat a desenvolupar el concepte i objectius de la salut, cal destacar la Conferència dʼAlma-Ata de 1978. Delegacions de cent trenta-quatre estats, conjuntament amb lʼOMS i lʼUNICEF, van llançar-hi el lema «Salut per a Tothom lʼAny 2000» i van posar molt dʼèmfasi en lʼatenció de la salut primària com a millor opció per aconseguir aquest objectiu. Tot i que va ser lʼesdeveniment més important en salut dels anys 70 —en plena guerra freda—, la Conferència dʼAlma-Ata (aleshores en territori de lʼURSS) va fer seva la definició de salut de lʼOMS de lʼany 1946. Hi va afegir que es tractava dʼun dret humà fonamental i també dues necessitats: calia conquerir la salut a escala mundial i que els sectors socials actuessin juntament amb els professionals de la sanitat.

Vuit anys més tard, el 21 de novembre de 1986, es va celebrar al Canadà la primera Conferència Internacional sobre la Promoció de la Salut. Sʼhi van prendre com a punt de partida els progressos assolits arrel de la Declaració dʼAlma-Ata sobre lʼatenció primària, el document Els Objectius de la Salut per a Tothom de lʼOrganització Mundial de la Salut, i el debat —aleshores molt recent— sobre lʼacció intersectorial de lʼAssemblea Mundial de la Salut.

La Carta dʼOttawa2 recull la necessitat de «proporcionar als pobles els mitjans necessaris per millorar la seva salut i exercir-ne un major control». No considera que la salut sigui lʼobjectiu, sinó «la font de riquesa de la vida quotidiana. Es tracta, doncs, dʼun concepte positiu que accentua els recursos socials i personals, així com les aptituds físiques.» La Carta enumera els prerequisits per a la salut (determinants socials) i sʼhi explicita que cal aconseguir lʼequitat sanitària reduint les diferències en lʼestat actual de la salut, assegurant «la igualtat dʼoportunitats i proporcionant els mitjans que permetin desenvolupar al màxim la salut potencial a tota la població.»

És important insistir en el fet que tant a Ottawa com a Alma-Ata es reconeix que el sector sanitari per si mateix no pot «proporcionar les condicions prèvies ni assegurar les perspectives favorables», atès que el concepte de salut com a benestar transcendeix la idea de formes de vida sanes. En aquest sentit, la Carta dóna importància a «la participació efectiva i concreta de la comunitat en la fixació de prioritats, la presa de decisions i lʼelaboració i posada en marxa dʼestratègies de planificació per assolir un nivell de salut millor. La força motriu dʼaquest procés prové del poder real de les comunitats, de la possessió i del control que tinguin sobre els seus propis esforços i destins.» Com diu més endavant la Carta, «la responsabilitat de la promoció de la salut per part dels serveis sanitaris la comparteixen els individus particulars, els grups comunitaris, els professionals de la salut, les institucions i serveis sanitaris i els governs.»

La Carta també explica que «la salut es crea i es viu en el marc de la vida quotidiana: als centres dʼensenyament, de treball i dʼesbarjo. La salut és el resultat de les atencions que ens dispensem a nosaltres mateixos i als altres, de la capacitat de prendre decisions i controlar la vida pròpia i dʼassegurar que la societat en què vivim ofereix a tots els seus membres la possibilitat de gaudir dʼun bon estat de salut.

«La cura del proïsme, així com el plantejament holístic i ecològic de la vida, són essencials en el desenvolupament dʼestratègies per a la promoció de la salut.»

.

De la Carta d’Ottawa a la Declaració per a la Salut
dels Pobles de Bangladesh (2000)

Diverses organitzacions internacionals i moviments de la societat civil, organitzacions no governamentals i grups de dones es van convocar el desembre de lʼany 2000 a Bangladesh, en lʼAssemblea de la Salut dels Pobles. Hi van participar 1.453 persones de 92 països diferents, després dʼun procés llarg de preparació dʼabast mundial, amb centenars de trobades populars, tallers de treball a escala local i reunions nacionals. Si a la Carta dʼOttawa es podia copsar lʼhegemonia dels països industrialitzats, a la Declaració de Bangladesh3 hi ha el contrapunt necessari que permet donar a la salut la dimensió universal i la crida radical que requeria una mundialització que ja feia créixer les diferències arreu del món. Així, lʼAssemblea radicalitza el seu enfocament en construir-se a partir de la perspectiva de la gent, dels pobles, a qui rares vegades —o gairebé mai— sʼha volgut escoltar abans. I és també una crida a lʼapoderament de les persones perquè, de forma col·lectiva, cerquin solucions pròpies.

Malgrat les intencions dʼAlma-Ata, a la reunió de Bangladesh es constata que lʼatenció primària continua sent extremament desigual a tot el món, que lʼestat de salut de la població als països del tercer món no ha millorat, sinó que, en molts casos, sʼha deteriorat, i que les desigualtats creixen a lʼinterior dels països i entre països i regions. També hi queda clar que continuen apareixent noves amenaces a la salut: les forces negatives de la globalització impedeixen la distribució equitativa dels recursos en salut, especialment cap a les persones més pobres.

Entre altres conceptes, a Bangladesh es valora que una gran part de la població mundial encara no té accés a la terra i als seus recursos, ni tampoc a aliments, ensenyament, aigua potable, sanejament, habitatge, ocupació i serveis de salut, cosa que afecta la incidència de malalties. Sʼhi denuncia que els recursos sʼestan esgotant a una velocitat esfereïdora, que la degradació de la natura amenaça la salut de tot el món, i que sʼha produït un increment de nous conflictes quan les armes de destrucció massiva són encara una amenaça greu.

Per altra banda, a Bangladesh sʼadverteix de la «concentració dels recursos mundials en mans de poques empreses que sʼesforcen a maximitzar els seus guanys privats», i sʼassenyala que les polítiques econòmiques són fetes «per un petit grup de governs poderosos, i per institucions internacionals com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i lʼOrganització Mundial del Comerç.» Ens diuen que «aquestes polítiques, juntament amb les activitats no regulades de les empreses transnacionals, han tingut efectes severs en les vides, així com en les formes de guanyar-se el jornal, en la salut i el benestar de poblacions, tant en països del sud com del nord.» Mostren també la seva insatisfacció perquè «els serveis públics no estan atenent les necessitats de la població, ja que sʼhan deteriorat com a resultat de reduccions en els pressupostos socials dels governs.»

No és estrany, doncs, que les organitzacions i moviments dels pobles es considerin «fonamentals perquè els processos de presa de decisions siguin més democràtics, responsables i transparents» i es puguin garantir els drets cívics, polítics, econòmics, socials i culturals. Com a novetat que cal assenyalar, apareix el paper dels mitjans de comunicació acompanyant la societat civil en el control de la implementació i desenvolupament de les polítiques.

Segurament per tota lʼanàlisi política, de gènere i de classe de la Conferència de Bangladesh, la seva definició de salut és una de les més colpidores i de les que crida més a la reflexió i a lʼacció:

«La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, lʼexplotació, la violència i la injustícia són a lʼarrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que sʼhan de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques sʼhan de canviar de forma dràstica

.

El trist contrapunt d’una Unió Europea
construïda d’esquena a la salut

Ni les polítiques de salut de cada estat ni les orientacions de les organitzacions supranacionals estan al marge de la ideologia que determina també la resta de polítiques. Així, encara que el Llibre Blanc sobre salut de la Unió Europea (2007) parli de «reduir les desigualtats sanitàries» o de lʼimpacte en salut de totes les polítiques, la veritat és que Europa va néixer dʼesquena a la salut. En el Tractat de Roma de 1957, ni tan sols sʼesmenta el tema sanitari, i fins al Tractat de Maastricht de 1992 no es parla de «salut humana» i de «salut pública». Encara que de manera insatisfactòria, aquest Tractat i el dʼAmsterdam van donar una base jurídica que va permetre assumir temes a escala europea que fins aleshores havien provocat situacions absurdes. Per exemple, que es tractés en els Consells de Ministres dʼAgricultura —i no pas en els de Sanitat— la crisi de les vaques boges del Regne Unit del 1986. Deu anys més tard, es va confirmar que les persones patien les conseqüències dʼuna nova malaltia (una variant de la malaltia de Creutzfeldt-Jakob) relacionada amb lʼepidèmia dʼencefalopatia espongiforme bobina.

Lʼany 2005, la UE va presentar un Llibre Verd sobre salut mental i, a lʼoctubre de 2007, el Llibre Blanc de la salut, titulat Junts per la salut: un enfocament estratègic per a la UE (2008-2013). Sʼhi declara la universalitat dʼaccés a una atenció de qualitat, equitat i solidaritat (integrant, segons diu, la visió de gènere), però destacant els vectors econòmics del sector per a lʼocupació i la productivitat.

Lʼarticle 152 del Tractat de la CE obliga a la protecció de la salut humana juntament amb els Estats, i inclou lʼavaluació científica dʼepidèmies, bioterrorisme, protecció dels consumidors i possibles pandèmies i amenaces pel canvi climàtic. Però on podem trobar una il·lustració real de lʼefecte de les polítiques de salut és en els eurobaròmetres. Així, podem saber que lʼany 2007 (abans de la crisi) un 73 % dʼeuropeus enquestats declarava gaudir de bona o molt bona salut, i només un 7 % manifestava tenir una salut precària. Però a principi del 2011 (en plena crisi), un 15 % de les persones enquestades admetien haver necessitat ajuda professional per problemes psicològics o emocionals, i un 7 % havia pres antidepressius. O sigui, en poc més de tres anys, el percentatge de persones amb problemes de salut mental va passar del 7 % al 15 %.

Les dades econòmiques justifiquen lʼestat precari de salut de la població europea. Lʼany 2010, 115 milions de persones (el 23,4 % de la població de la UE-27) estaven en risc de pobresa o exclusió social, i el 8 %, en situació greu de precarietat (això vol dir, per exemple, no poder mantenir la casa calenta —pobresa energètica— o no poder fer-se càrrec dels pagaments immediats). També en aquest cas la salut té un biaix que colpeja de manera especial els més febles: nens i nenes corren un major risc de pobresa i exclusió social que la resta de la població, i els fa més propensos a tenir problemes greus de salut de grans. De la llista de 21 països, Espanya és el segon estat amb la taxa de pobresa infantil més alta.

Però tampoc lʼEuropa rica és una Europa saludable. La Gran Bretanya té el dubtós honor de liderar el rànquing de creixement de desigualtat de lʼOCDE. Les mesures dʼausteritat del govern Cameron no sols no aconsegueixen frenar-hi la pobresa, sinó que la incrementen. Al centre del món desenvolupat, pobles del País de Gal·les superen les taxes de mortalitat de Rwanda i Botswana. Els ingressos mitjans del 10 % més ric són almenys 12 vegades superiors a la mitjana del 10 % dels més pobres, i les famílies amb fills sʼemporten la pitjor part. Un determinant de desigualtat afegit és el de la immigració: les famílies del Pakistan i Bangladesh residents a la Gran Bretanya veuran la taxa de pobresa incrementada fins a cinc punts percentuals per al 2015-2016, i superarà el 55 %. Però també les dones, com a col·lectiu, paguen la crisi. La responsable a lʼoposició de les polítiques de Dona i Igualtat, Yvette Cooper, denunciava la política dʼincentius que el Govern ofereix a la dona perquè abandoni el mercat laboral, i afirmava que «el Govern ha pres més als nens que als bancs», essent aquests últims, juntament amb les dones, els qui estan pagant el preu més alt de la crisi.

En temps de frau, culpabilitats i autoinculpacions, la crisi incrementa la marginació, trencant o fent desaparèixer les xarxes de suport de les persones en situació més feble. La crisi crea una societat de persones més soles, més aïllades, amb menys drets, més atemorides i resignades. Persones més malaltes. Alguns polítics, rememorant els vells xovinismes prefeixistes, presenten les persones immigrants com «les que sʼaprofiten dels avantatges del sistema». No els tenen por, perquè no tenen dret a vot, però la seva exclusió de la societat entra en contradicció no només amb els drets humans, sinó amb una aplicació racional de les polítiques de salut pública.

Com va denunciar Toni Barbarà —en nom de Dempeus per la Salut Pública—, el passat mes de setembre al Parlament Europeu, quan la UE accepta finalment dissenyar algunes directrius de salut, prioritza la vessant mercantil, escolta amb massa docilitat els lobbies químics i farmacèutics i dóna orientacions privatitzadores que són qüestionades per les revistes més prestigioses (com la British Medical Journal o The Lancet) i fins i tot per la mateixa OMS. Barbarà diagnostica que Europa avui està malalta perquè no té ni ànima ciutadana ni suport popular, i necessita iniciar un procés cap a una visió integral dels avenços en educació, prevenció, humanització i atenció sanitària. En prescripció dʼurgència, recomana una política vigoritzant, una transfusió vital que només pot venir de la participació apoderada de les organitzacions que defensen la salut i la sanitat publiques. I recomana fer pedagogia activa dels determinants socials i lʼequitat en salut per arribar a una Europa de persones més iguals. Les institucions de la UE han de pronunciar-se per la universalitat real del sistema sanitari, contra les privatitzacions, els repagaments i lʼallargament fins a lʼextenuació de les llistes dʼespera, i donar exemple incorporant la salut a totes les polítiques: això vol dir legislar contra lʼatur i per condicions de treball dignes, contra els desnonaments, les corrupcions i la mercantilització obscena de la salut.

.

Algunes iniciatives saludables de la societat civil de Catalunya

Lʼany 2008, un ampli grup de persones de Catalunya va organitzar-se en defensa del Sistema Nacional de Salut en el seu caràcter públic, universal, de qualitat, integral, solidari i dʼequitat, amb la cobertura i els serveis que garanteixen aquest dret constitucional sense cap tipus de discriminació —tampoc per a les persones immigrades que treballen o volen treballar a casa nostra. Lʼobjectiu era unir el personal sanitari a les organitzacions de pacients, els científics, els estudiosos de temes socials, les dones feministes i les organitzacions veïnals i de classe en la lluita per lʼequitat i contra les desigualtats en salut.

Ja en aquell moment —amb un govern que es deia catalanista i dʼesquerres—, des de diversos àmbits de les administracions i dʼempreses vinculades al sector sanitari sʼemprenien accions encaminades a reduir-ne lʼàmbit públic. Per exemple, es començaven a reclamar noves aportacions econòmiques de la ciutadania (REpagaments), limitació de serveis, contractacions de pòlisses dʼassegurança privada, taxes, tractament mixt del finançament, o generalització de pràctiques de privatització o externalització. És a dir, prioritzar valors de mercat per damunt dels socials i polítics, amb la supremacia dʼuna gestió orientada per valors privats per sobre de la satisfacció dels drets democràtics, econòmics i socials. La situació de crisi econòmica se suma al vell argument dels límits econòmics del finançament públic per debilitar lʼexigència dels drets i culpabilitzar la ciutadania. Es vol imposar una mena de “Pacte Apolític neutral” que obre el camí a la mercantilització de tot el sector.

Recuperant la definició del Congrés de Perpinyà —en el sentit que salut és aquella manera de viure, personalment i col·lectiva, autònoma, joiosa, plena, solidària i harmònica amb un/a mateix/a, amb la resta de persones i lʼentorn—, des de Dempeus per la Salut Pública sʼintenta abordar el binomi salut i malaltia en les seves tres dimensions (biològica, psicològica i social), treballant per la promoció, protecció i prevenció de la salut a partir de les seves causes, els determinants de salut. Amb nombroses organitzacions i persones, Dempeus per la Salut Pública ha participat, entre dʼaltres, en debats sobre el COREpagament i per la mort digne amb la DMD i el represaliat Dr. Luis Montes. Juntament amb els iaioflautes i altres persones, es va mobilitzar contra lʼeuro per recepta des del mateix dia de la seva implantació. I al marge de la Iniciativa Penal Popular i altres querelles contra lʼactuació irregular en lʼatenció a persones malaltes i les polítiques gens saludables de Boi Ruiz,4 segurament la iniciativa que sʼadiu més amb aquest text és la proposta del 2011.

.

Jornada per una Nova Cultura de la Salut5

El 22 de juny del 2011, una vintena llarga dʼorganitzacions i persones (científiques, estudioses o professionals de la sanitat i la salut) van celebrar a Barcelona la Jornada per una Nova Cultura de la Salut. A la idea convocant sʼexplicitava la intenció de recuperar la concepció global dʼaquells antics metges higienistes catalans que van donar una empremta social a lʼexercici de la seva professió a Catalunya, que van ajudar a enderrocar muralles i humanitzar una indústria naixent, que van considerar la salut pública —tot just entesa com a tal— una manera de viure que tenia molt a veure amb la naturalesa, les relacions socials i personals, i les necessitats humanes i col·lectives de cada època. Però els convocants també reivindicaven la definició de salut, que convida a lʼacció, de la Declaració dels Drets dels Pobles a la Salut de Bangladesh.

A la declaració final de la Jornada es coincideix que no és saludable de cap manera viure en una societat on lʼeconomia mana sobre la política, com tampoc no ho és que organismes supranacionals que ningú ha escollit (FMI, BM, OMC) i els interessos privats dʼempreses multinacionals, dʼindústries químiques i farmacèutiques i institucions financeres que fomenten lʼatur retallant els crèdits a les petites i mitjanes empreses, sʼapropiïn del finançament dels serveis públics i deixin tants treballadors i treballadores sense casa. Sʼaccepta que les privatitzacions, les retallades i el menysteniment dels drets tenen clarament biaix de gènere i de classe, desestructuren la nostra societat i preparen el camí a unes noves formes dʼexplotació, marginació i infelicitat de les persones. Es coincideix que sʼestà fomentant una societat individualista i cruel que només comparteix el patiment, de la qual es vol eradicar la solidaritat amb un nou autoritarisme i el menyspreu de lʼésser humà, i on sols pot covar el feixisme.

No és bo per a la salut que les persones, la natura, la qualitat de vida, les necessàries relacions de suport, la participació social i la cultura siguin mercaderia: ens mereixem una societat millor. Dʼaquí rau el compromís de treballar per desenvolupar nou eixos i unes línies de treball que es poden resumir de la manera que sʼexposa tot seguit.

.

Eixos de la Nova Cultura de la Salut

1 / Cal desmercantilitzar la salut pública i lʼatenció sanitària del control privat i la influència del neoliberalisme i el complex industrial biomèdic farmacèutic. En aquest sentit, cal rebutjar tant les propostes de retallades de salaris com de plantilla, propostes de repagament, etc., que, a la pràctica, redueixen les prestacions que reben els pacients i tenen per objectiu real potenciar un sistema públic amb doble llista dʼespera (una de lenta i precària per a les classes populars, i una altra dʼaccelerada i diligent per als qui es paguin també una assegurança privada).

2 / Cal desbiomedicalitzar la salut proposant avenços en lʼeducació, la prevenció, la humanització i lʼatenció de la salut a través dʼuna integració entre el biològic, el psicològic i el social, en una visió integral de la salut.

3 / Cal integrar lʼatenció sanitària dins de la salut pública i posar especial èmfasi en la prevenció primària de la malaltia i la promoció de la salut. Per això és imprescindible fer pedagogia activa dels determinants socials i de lʼequitat en salut, que és també potenciar una societat més justa de persones més iguals.

4 / Cal vigilar i proposar polítiques per canviar els principals determinants de la salut i de lʼequitat, com recomana la Comissió de Determinants de Salut. Avui és més clar que mai que les polítiques sorgides des de les persones, els seus drets i les seves necessitats han de ser les que marquin les polítiques de salut. En aquest sentit, amb les taxes de precarietat i atur de Catalunya, tant per a dones, joves, com per a qui ja fa temps que és a lʼatur, una societat excloent és un element de desigualtat i un atemptat a la salut pública de primer ordre.

5 / Cal aconseguir que el lema «Salut en totes les polítiques» sigui més útil que mai, i això vol dir fer possibles les mesures que satisfacin els drets i les necessitats, amb la seva avaluació sostinguda. Si la política plantejada pot afectar negativament la salut o incrementar les desigualtats, sʼha de desestimar i impulsar-ne dʼaltres que afavoreixin la millora de la salut entesa de forma global.

6 / Cal explicar què és lʼEQUITAT en salut, i per què lʼequitat pot no correspondreʼs amb el que està escrit o el que sembla més igualitari. Tractar de manera igual els desiguals no és just ni permet arribar a la igualtat.

7 / Cal posar èmfasi en la figura del treballador/a social, que, juntament amb el personal sanitari dʼatenció primària, constitueix una figura de proximitat amb molt de contacte amb els sectors més dèbils de la nostra societat. Cal esmerçar-hi més solidaritat i tota lʼajuda necessària, especialment per als col·lectius més vulnerables.

8 / Cal promoure el reconeixement del paper imprescindible que han de jugar els agents educatius (escola formal i no formal) en la promoció de la salut de la comunitat. El seu acompanyament en el desenvolupament de coneixements, habilitats i actituds de les persones, així com la situació de proximitat quotidiana que els permet conèixer els contextos socioeconòmiques dʼinfants, joves i famílies, situa els agents educatius com a elements claus en la promoció de models de vida i entorns físics i psicosocials saludables.

9 / Cal democratitzar la salut pública i lʼatenció sanitària amb participació de la població. La participació ciutadana millora la salut de la població de forma directa —per la mateixa acció i implicació de les persones i indirecta— per lʼimpuls dʼobjectius que dʼaltra manera podrien no arribar mai a estar a lʼagenda de les persones que fan les polítiques. La nova cultura de la salut entén que la participació ha de ser lliure i insurgent, amb veu pròpia, ha de crear un contrapoder fort, real, argumentat, amb propostes alternatives. Sols així té sentit parlar de participació de la societat civil.

.

Línies que cal desenvolupar

1 / DRETS DE LES DONES, on sʼinclou la violència de gènere, el dret al propi cos, la denúncia davant les mutilacions, però també les agressions psicoestètiques.

2 / DRET ESPECÍFIC DʼEMPARA de les persones més desvalgudes i maltractades que es descobreixen des de treball social i atenció primària: ancians, nens, persones amb problemes de salut mental i malalties cròniques, discapacitats, etc.

3 / DRET A COMBATRE ELS RISCOS LABORALS i malalties derivades del treball, tant com els perills relacionats amb els aliments, lʼaigua, el medi, etc. Entre els factors determinants socials de la salut que cal destacar, assenyalem les condicions laborals, el fet dʼestar a lʼatur i tenir o no subsidi, els riscos que la precarització del treball i lʼevolució del mercat laboral cada vegada més desregulat impliquen per a la salut, les malalties mentals, els professionals cremats (burnout), el perill de suïcidi, els contaminants químics, lʼexposició a lʼamiant i altres verins, etc.

4 / DRET A NO EXPULSAR DELS DRETS LES MALALTIES EMERGENTS, mal ateses, insuficientment tractades o poc investigades. La fibromiàlgia, la síndrome de fatiga crònica i la sensibilitat química múltiple són patologies que il·lustren aquesta legítima reivindicació.

5 / DRET A LLIURAR-NOS DE LES NOVES CONTAMINACIONS. A les dificultats tradicionals del llenguatge mèdic, sʼhi suma la contaminació dʼun llenguatge invasiu i especialment nociu: el de la visió economicista predominant que interfereix no només en la relació, sinó en lʼorganització i concepció mateixa de lʼacte sanitari.

6 / DRET A UN TRACTE (I CONTACTE) HUMÀ. Lʼimpacte de les noves tecnologies i sofisticació sanitàries han interferit també en la comunicació no verbal i lʼempatia entre metge i pacient. Desapareix progressivament el «tracte», el «contacte humà» com a potent agent comunicador (considerat fins i tot guaridor en algunes cultures), tot i que les noves tecnologies poden ajudar, quan en alguns casos la pantalla de lʼordinador substitueix el rostre de la persona malalta.

7 / DRET A LA PREVENCIÓ I A TENIR CURA DE LES NOVES SOBREDOSIS. Fem constar, en concret, lʼabús dʼinformacions pseudotècniques i generadores de confusió. I també que sʼabusa dʼun voluntariat, quan representa que la societat com un tot sʼescapoleix dʼun dret social i econòmic, i carrega tasques sanitàries i de salut fonamentals sobre les dones —de nou— o sobre organitzacions dʼajuda mútua.

8 / DRET A UN SISTEMA PÚBLIC DE SANITAT, lʼúnic que pot garantir lʼequitat i universalitat, i desmuntar-ne el tòpic de la gratuïtat. En aquest sentit, es diu NO als repagaments: tornar a pagar el que hem finançat amb els nostres impostos incrementa la manca dʼequitat, penalitza les persones malaltes (cròniques) i les que tenen menys recursos.

9 / DRET QUE ELS IMPOSTOS FINANCIN EL SISTEMA PÚBLIC, que aquest no sigui subsidiari ni parasitat pel privat i que sols es financi amb diners públics la sanitat pública.

10 / DRET QUE ELS DRETS DE SALUT DE LA CIUTADANIA NO ES CONDICIONIN per actituds poc saludables com la culpabilització, ni lʼenfrontament dels drets laborals amb els drets de ciutadania, ambdós legítims i en paral·lel.

.

«Post scriptum»

Què hem après des de la celebració de la Jornada per una Nova Cultura de la Salut? Encara que, dia a dia, estem aprenent coses de manera molt dura —amb gran patiment de la gent de casa nostra i de tot el món—, voldríem destacar que si sʼhaguessin dʼafegir algunes línies addicionals, aquestes incorporarien la necessitat dʼuna informació transparent i dʼuna premsa lliure, gairebé com un determinant de salut més que caracteritza els nostres temps, com van demostrar els companys Albano Dante i Marta Sibina6. Perquè cal informació, però també cal combatre infointoxicacions com ara, per exemple, que els serveis públics són gratuïts, quan en realitat ja els hem prepagat amb el nostre treball i els nostres impostos.

Hem après que les «prescripcions no farmacològiques» —com les veu lʼinternista Toni Barbarà—7 són dʼimportància fonamental per a una vida saludable, digna i lliure de culpabilitzacions; que la salut es crea i es viu en el marc de la vida quotidiana, en els centres dʼensenyament, de treball i de lleure.

Hem après que, al món de la sanitat, les portes giratòries constitueixen autèntics voltors que ens roben la salut i ens enfonsen en el que hem anomenat amb Albano Dante —editor de Cafèambllet—, de manera gens agosarada, «dictadura sanitària».8

Hem après que la lluita que es fa contra la discriminació per papers, per edat, per gènere, per situació laboral o per procedència és una lluita necessària. Els virus i els bacteris ataquen les persones més fràgils i menys protegides, no les regulars o irregulars.

Hem observat lʼescàndol que es parli de manca de recursos públics, mentre que les autoritats mai no mencionen el control dels paradisos fiscals i el mercat negre, ni la necessitat de posar un impost sobre les transaccions financeres internacionals.

Hem constatat mil i una vegades que ELS SERVEIS PÚBLICS han de ser prioritats i han de quedar preservats de la mercantilització, del negoci i de les retallades pressupostàries, i que lʼequitat en salut és la millor manera de mesurar la justícia social.

I, finalment, hem après que, quan és tan evident que no estem patint cap crisi, sinó una gran estafa, que lʼincrement de lʼexplotació, lʼexpropiació i la corrupció són ja insostenibles per a la majoria de la població, la insubmissió és cada dia una necessitat més urgent davant la barbàrie, i és, fins i tot, un nou valor de salut.


1 Bujosa, F; Morey, M; Obrador, A. Catorzè Congrés de Metges i Biòlegs. RAMIS, Joaquim. Els Congressos de metges i biòlegs de llengua catalana: gairebé un segle. Barcelona: Fundació Uriach, 1996, p. 187. També disponible en línia a: http://www.acmcb.es/ebdml/1186/biolegs_06.pdf

2 Ottawa Charter for Health Promotion. First International Conference on Health Promotion. Ottawa, 1986. També disponible en castellà a: http://www.fmed.uba.ar/depto/toxico1/carta.pdf

3 Declaración para la salud de los pueblos. Secretaría Global del MSP. Bangladesh, 2000. També disponible en línia a: http://www.phmovement.org/sites/www.phmovement.org/files/phm-pch-spanish.pdf

4 La PARS, La Lliga de la Síndrome de Fatiga Crònica, Attac Acordem, Attac Catalunya, CATAC-CTS-IAC i Dempeus per la Salut Pública, contra Boi Ruiz i el seu equip de govern del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

5 Entre els participants, Montse Vergara i Joan Benach, de GREDS-ENCOMET; Carme Borrell, de lʼAgència de Salut Pública de Barcelona; Albert Planes, de la FOCAP; Toni Barbarà i Angels Martínez i Castells, de Dempeus; Sergi Raventós, de la Fundació Tres Turons; Laura Leyva, de CEPS-Salut; Joan-Ramon Laporte, de lʼInstitut Català de Farmacologia; Toni Solanas, dʼAuS; Gustavo Subirats, de la DMD; Jodi Calm, de la Plataforma de Fibrofamiliars; Verònica Miró, de Som lo que Sembrem; Josep Martí, del CAPS; Gianfranco Pani, dʼAICEC-ADICAE; Luis Juberías, del Col·lectiu Inflexió; Felipe López Aranguren, sociòleg i iaioflauta; i aportacions de Salut Laboral de CCOO; dʼOlga Fernández-Quiroga, dʼe-criterium; representants de Sanitat 15M; cuineres de Slow Food; i el pagès Josep Pàmies.

6 Sibina, M.; Dante Fachin, A. Artur Mas: on són els meus diners? Breda: Noupaper Editors, SL (Revista Cafèambllet), 2013.

7 Barbarà, A. Prescripciones No farmacológicas – 0. “Sobre políticas de salud y salud de las políticas. Recetario de urgencia en tiempos de crisis. Algunas reflexiones presentadas en cuatro dosis digeribles, como un preámbulo (0) y tres capítulos (1,2 y 3)” [apunt de blog] La Ratera (2010).

També disponible en línia a: http://laratera.avant.cat/2010/07/prescripciones-no-farmacologicas-0.html

8 Diversos autors. Perspectives. Barcelona: EspaiFàbrica, 2013, p. 95 a 104

Àngels Martínez

 És economista, presidenta de Dempeus per la Salut Pública i membre del Consell Científic d’Attac. Professora de política econòmica i de dona i economia a la Universitat de Barcelona (del 1976 al 2008), ha participat en recerques sobre pensament econòmic, feminisme, desigualtats, immigració i condicions laborals i la flexibilització dels temps i els treballs. Ha publicat en diverses revistes i llibres, com Noves formes, nous llenguatges: Dempeus per la salut pública; COREpagament; La salut és pública i no té fronteres; La izquierda frente a la privatización de la sanidad; Reacciona; Actúa; Utopías; Yes, We Camp; i Perspectives.

Veure també:

Acerca de angelsmcastells

dona d'esquerres, economista, republicana i moltes coses més...
Esta entrada fue publicada en Salud pública. Guarda el enlace permanente.

2 respuestas a La SALUT, una visió en el temps, l’espai i l’acció

  1. Pingback: La SALUT, una visió en el temps, l’espai i l’acció | Boletín Informativo de la Sanidad Pública

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s