Col·laboració pública-privada i ètica en el model sanitari català. On és la línia vermella?


Ramon Serna

Ramon Serna del sindicat CATAC-CTS-IAC comenta la primera sessió de la Comissió d’Investigació de la Sanitat catalana que es va fer abans d’ahir al Parlament de Catalunya.

.

Primera jornada de compareixences davant la “Comissió d’Investigació sobre la Gestió en l’Àmbit Sanitari i les Relacions entre el Sector Públic Sanitari i les Empreses”

Hem aguantat estoicament les tres primeres compareixences davant la Comissió
Parlamentària que investiga les “males pràctiques” en el model sanitari català que, per a
nosaltres l’invaliden rotundament perquè consubstancials amb ell. CiU i PSC, amb els
partits que els facin costat, el declararan innocent. És més, la comissió pel Pacte Nacional
de la Salut, de la qual s’han cuidat d’excloure CATAC-CTS, treballarà setmanalment i
paralel·la per tal de validar aquest model nefast. Aquí la crònica d’aquest primer dia, amb
l’esperança de continuar treballant pel canvi de model i d’aconseguir complicitats en
aquesta batalla.

Arran de la primera reunió del que han passat a anomenar “Comissió d’Investigació sobre
la Gestió en l’Àmbit Sanitari i les Relacions entre el Sector Públic Sanitari i les Empreses”
sabem on és la línia vermella que Ramon Bagó s’ha marcat per distingir on comença un
conflicte ètic. Ell mai ha permès que la seva empresa, perdó, la cooperativa (si més no
sentimentalment) SERHS es presentés a concurs al Consorci Sociosanitari de Vilafranca
del Penedès que ell sempre havia presidit, des de la seva creació fins que, no fa gaire,
una fractura de pelvis, a la seva edat, li ha suposat un abans i un després.

La comissió acabarà en no res, perquè les 34 persones que declaren ens explicaran, com
en temps del franquisme, una història monocolor, la de la bondat de la col·laboració
pública-privada, històries de prínceps i princeses, d’abnegats empresaris que es desviuen
pel país. El corró sociovergent ha netejat la llista de compareixents per tal que així sigui.
Però és que, a més, el format de les compareixences fa molt difícil posar el dit a les nafres
del model, perquè limita el temps de la preguntes i no els de les respostes. Així, Jaume
Raventós, el primer declarant, ha pogut lluir la seva eficiència com a gestor però ha estat
impossible repreguntar-li per fer-li reconéixer que aquesta seva eficiència és insuficient
per tapar les enormes contradiccions del model que incomprensiblement defensa.

Però no ens desanimem. I com a prova, un botó. Raventós ha reconegut sense cap mena
de pal·liatius, dos grans fracassos del model: “L‘Operació Argentina” i l’Institut d’Alta
Tecnologia on és palpable que l’han utilitzat com a apagafocs. I ha declarat amb
contundència que l’empresa privada Gesaworld no representava sinó la competència per
a la “pública” del Consorci, el CiG, SA, coneguda com a Consultoria i Gestió, en el mercat
americà. Es tracta, sens dubte, d’una dada importantíssima que confirma les nostres tesis
sobre Josep Maria Via. A falta de poder repreguntar Jaume Raventós, hem de treure les
nostres conclussions: Josep Maria Via com personalment vaig descriure en “El cas Via”,
va estar al front de l’empresa CiG, SA del Consorci i després va crear l’empresa privada
que li havia de fer la competència, Gesaworld, mentre continuava com a apoderat del’empresa mare del grup, CHC (ara CSC), SA.

Una altra perla que ens va deixar Raventós, si més no per diferenciar el seu tarannà del
de la bèstia que va declarar després d’ell, va ser una resposta clara i concisa: Quines
diferències pràctiques observa entre el model de gestió dels centres de l’ICS i el dels
associats al Consorci? Nul·les. Immediatament després, la resposta del impresentable
Francesc José María a la mateixa pregunta: Totes. Bé, totes abans de 1995, va aclarir.
Però cada cosa que intentava explicar ho embrutia ràpidament amb paraules insultants i
tan desagradables que fan incomprensible que formi part dels comitès d’ètica i entitats
mediadores a les quals es va vantar de pertànyer.

Francesc José María es va recrear explicant per què es referia al diari “El País” quan
parlava de “un cuadernillo regional” i no es va adonar com l’errava detallant els motius
pels quals substituïa el nom de la revista “Cafèambllet” per “un digital condemnat”. En
efecte, es va estendre tant a explicar que la condemna al “Cafèambllet” derivava del fet de
nomenar Via al mig de fets suposadament delictius que va deixar com a bones als ulls de
tothom les denúncies contingudes al vídeo “El major robatori de la Història de Catalunya”.
Tot seguit, com si encara estès a sou de Via, va continuar defensant, ara en clau
parlamentària, les seves tesis. Va fer un atac ferotge a l’intervencionisme administratiu
introduït per la Geli i al control dels processos i no dels resultats i una defensa fèrria de la
sortida de les empreses públiques i consorcis dels controls del SEC-95. Va qualificar la
Merkel de la llesta de la classe per explicar que el deute dels hospitals públics alemanys
no computa com a deute públic, extrem que haurem de comprovar perquè, des que ens
va voler fotre canari amb la llei de l’ICS, res del que diu és fiable.

José María va introduir el plat fort de la jornada, Ramon Bagó i Agulló, fent també una
aferrissada defensa dels empresaris que, com ell, s’han dedicat desinteressadament a
millorar la sanitat. Què dir d’aquest gran home? A mi, gairebé em va convéncer. Costa
desmentir un home gran que parla amb tanta seguretat i amb tant convenciment del seu
desinterès personal, tan orgullós de tot el que ha fet pel país, ocupant els càrrecs que
tothom li demanava que ocupés per no deixar-los desemparats, cobrant només unes
dietes que no passaven dels 1.500 euros mensuals, negant-se a querellar-se contra qui
l’ha difamat, amb el mal que han fet a la seva família i a la gran família SERHS, quan
SERHS ha treballat tantes vegades per sota dels preus de mercat i s’ha prestat tantes
vegades a servir als centres que no trobaven cap altra empresa…

De veritat, “El País” i “Cafèambllet” voleu continuar donant informacions que contradiuen
aquest gran home? De veritat us creieu més aquell petit empresari que insisteix que ell
donava més bon servei i més barat que la SERHS quan aquesta el va substituir a
l’Hospital de Calella? De veritat, companys i companyes de l’Hospital de Mataró, no teniu
remordiments d’haver-lo fet fora? No creieu que teníeu la pell massa fina queixant-vos de
la qualitat del seu menjar? No volíeu, simplement, viure per sobre de les vostres
possibilitats?

Ramon Serna

Font: Cafèambllet

Acerca de Dempeus per la salut pública

Col·lectiu de persones en defensa de la salut pública
Esta entrada fue publicada en sanidad pública y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

2 respuestas a Col·laboració pública-privada i ètica en el model sanitari català. On és la línia vermella?

  1. Pingback: Col·laboració pública-privada i ètica en el model sanitari català. On és la línia vermella? | Boletín Informativo de la Sanidad Pública

  2. Alternatives dijo:

    Reblogged this on altreseccionsindicals.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s