La opinió d’un farmacèutic sobre la problemàtica actual de les farmàcies

Joan Ramon Lladós

Joan Ramon Lladós, el nostre company farmacèutic, ens envia aquest escrit per la seva difusió.

.

EL TEMA DE LES FARMÀCIES

Les farmàcies de Catalunya no cobren de la Generalitat els medicaments dispensats a la població a través del sistema públic. I és que els farmacèutics es queixen de vici, es passen el dia jugant a golf i, en anar a la farmàcia a recollir els ingressos (sempre que no tinguin d’anar al gimnàs, a massatge o a la perruqueria) resulta de la “caixa” no dóna per arribar a final de mes. No passa res: tots estan podrits de diners. És veritat que han tancat algunes farmàcies, però la veritat és que de farmàcies en sobren i, els qui s’han vist abocats al tancament, segurament són uns especuladors que han estirat més el braç que la màniga. I ja fa temps que un palestí de fa molts anys va foragitar els mercaders del temple. També és cert, diuen als despatxos dels buròcrates, que els “dolents” són els del govern de Madrid, que ens escatimen allò que ens pertany. Tampoc el transport escolar, els hospitals, les residències, les escoles,els bombers, les ambulàncies…cobren pels serveis que presten a la població. “És absolutament necessari que siguem independents de Madrid”, diuen els governants. “Si poguéssim gestionar els nostres propis recursos tot el món ens envejaria”, afirmen els polítics. Catalunya seria el model a qui tots voldrien assemblar-se

En veritat, en veritat us dic (i perdoneu els messianisme), que darrera de les dificultats econòmiques de la administració catalana hi ha quelcom més que un problema puntual de liquiditat econòmica. La manca de recursos és la excusa perfecte per un canvi de model. De la mateixa forma que al sistema sanitari, tant a nivell hospitalari com a nivell d’assistència primària, la actual administració pública catalana afavoreix els processos de privatització, també a la assistència farmacèutica les mesures actuals van orientades cap un canvi de model. Hom està fent inviable el model actual a través de l’ofegament econòmic. Les dades oficials ens diuen que algunes desenes de farmàcies s’han vist obligades a tancar. Les que sobreviuen, de persistir els impagaments, es veuran abocades a una economia de subsistència, limitant els seus stocks per problema de liquiditat i de manca de crèdit. Potser no fóra massa important que les farmàcies tinguin problemes econòmics. ¿Qui no els té en època de crisi? I això que teníem el sistema bancari més sòlid del món. El problema vindrà quan els ciutadans no puguin tenir accés als medicaments per manca de recursos econòmics de les farmàcies: sense diners i sense possibilitat d’accedir al crèdit (ja sabem, la Banca primer) les farmàcies no podran  disposar dels medicaments que el propi sistema públic considera que els pacients necessiten. Si les farmàcies actuals no poden garantir l’accés dels ciutadans als medicaments, voldrà dir que cal un altre model. Un model absolutament privatitzat que el “mercat” s’encarregarà de posar al seu lloc. El Capital accedirà a la assistència farmacèutica posant en marxa noves formes de negoci amb una forta integració vertical. Cadenes de farmàcies on el benefici és el principal motor de la activitat. Farmàcies de companyes d’assegurances i farmàcies de operadors logístics associats a grans cadenes de distribució (i no direm noms). La iniciativa d’una entitat bancària catalana a partir de la entrada en vigor de l’euro per recepta és un primer experiment: captar clients a partir de la despesa en medicaments.

És cert que el model actual d’assistència farmacèutica és francament millorable. Però no pas per la via econòmica. La labor actual dels farmacèutics, tot i admetent les critiques, té un gran actiu: és independent. En un model totalment privatitzat la independència del farmacèutic vindrà mediatitzada pels objectius de la “empresa”. La millor via de millorar (admeteu, si us plau la repetició) la utilització de medicaments per part de la població passa per donar més protagonisme professional als farmacèutics, vinculant llur activitat més cap a objectius clínics que cap a objectius econòmics. La veritable aportació del farmacèutic és independent del medicament i del seu preu. I actualment no és així: el millor farmacèutic és el que té una xifra de vendes més elevada. ¿No us sembla incongruent?

Els actuals problemes econòmics de les farmàcies poden esdevenir, en menys temps del que potser ens pensem, un veritable problema de Salut Pública.

Joan Ramon Lladós