Oncòlegs com a Déus! Supervivència a preu de mercat!

A ran de la reclamació dels oncòlegs de protocols per decidir qui rep tractaments pal·liatius contra el càncer (i qui no) no podem sinó pronunciar-nos.

Des de Dempeus sempre hem estat interessats i compromesos en aquesta etapa final de la vida que és la mort. A la fi Salut Pública i per suposat universal.

Hem dit i hem sostingut que, com a norma, “tal vius, tal mores”. Que cal aprendre i preparar una mort pensada, si és possible triada i digna, si es pot marcant límits i rebutjant a priori acarnissaments tan evitables com inútils. Que cal parlar-ne més i millor del tema, sense obscurantismes ni tremendismes, amb serietat i amb rigor, però sobretot amb amor, amb solidaritat, amb comprensió i respecte.

Fins i tot vam poder gaudir d’una Jornada memorable coorganitzada amb els companys/es de DMD, Dret a Morir Dignament, on vam prendre posició decidida pel Testament Vital i pel respecte a les persones, també en el darrer capítol de l’existència biològica.

Ara llegim aquesta noticia, i més que por, ens envaeix una veritable esgarrifança!  Metges que parlen amb formes  pretesament assenyades i científiques,  i naturalment passades pel sedàs de l’economia que tot ho determina, i de la crisi que tot ho fa trontollar, justament en benefici dels seus mateixos autors.

Un cop més, quan veiem com es barregen a la coctelera neoliberal conceptes com: crisi- salut- oportunitat- recerca- sostenibilitat- eficiència- rigor- innovació- avaluació experta- tractament pragmàtic i empresarial- rendibilitat– austeritat– col·laboració públic-privada,  i una llarga llista d’ eufemismes perversos, ens agafen tots els caragolaments de budells. La conclusió final, serà altre cop i sistemàticament, la retallada de serveis. L’eliminació d’atencions i cures, … ara fins i tot de temps de vida. Això, és clar, afectant als pobres  i més febles, i la ciutadania atesa i encomanada al Sistema Públic de Salut.

Parlen oncòlegs angoixats per haver d’exercir papers de Déus, que “comprenen” que cal que triïn qui Sí, qui No, pot “gaudir” de tractaments pal·liatius i/o“allargadors” de temps de supervivència.  Una vella responsabilitat encomanada pels Déus a certs humans investits d’aquest suprem i qüestionable poder. Tanmateix  no deixa de sorprendre la capacitat d’entomar tasques d’una tal duresa sense revoltar-se al Déu economicus dictatorial.

Cal dir-ho tot, i tot acceptant que arreu hi ha de tot, com en “botica”, és ben cert que des de Catalunya ens mirem amb sana enveja l’actitud massiva dels professionals de la salut, metges/esses inclosos, a Madrid, junts amb la ciutadania mobilitzada i en defensa de la sanitat pública. Quina diferència de paper de Col·legi de Metges! Quina actitud de rebel·lia  més digna i més estimulant!  Quina assignatura deu ser que no s’estudia a les nostres Facultats de Medicina de Catalunya?

Tanmateix i tornant al tema original queda clar que ens volen tranquil·litzar reconeixent que la decisió serà “compartida” (que no vol dir pas “subjecta”) amb els malats “moriturus” i familiars entenem, i amb la “societat” (cívic-mèdic-financera- política ?).

Finalment només es tracta d’un prudent avís preliminar, doncs si les coses segueixen com van ( i tot el que arriba és que aniran a pitjor amb noves retallades sobre les retallades i les destralades ja vigents!) podíem arribar a la línia vermella, que aquí cal llegir com a liquidació física, en temps i en condicions de mort.

Ufff!  Arribats aquí, malgrat l’esperit nadalenc que ens envaeix… la pregunta :

Què podem fer nosaltres per tal evitar situacions agòniques terribles i esfereïdores?  Què fer per poder morir abans no ens obliguin a viure (?) carregats de tubs connectats a tots el orificis i/o patint dolors inútils i inhumans? Què, si en canvi, pretenem sobreviure uns mesos més, uns anys més fins tot actualment, i el Sistema “no ens ho pot pagar”? La resposta a totes les dubtes és ben brutal i rigorosa: PAGAR! Fer diners, al preu que sigui i pel damunt de qui sigui! (sols una mica en compta amb les lleis, però no massa…). Enriquir-se  molt i més! Fer-se amb poder i amistats de poderosos! I el més prosaic i elemental …fer-se d’una Mútua o asseguradora que pugui cobrir –pagan – aquest tipus de tractaments! Llegir, però, ben atentament la lletra petita perquè la sorpresa pot acabar sent que aquesta “prestació “, “servei”, NO està inclosa i que cal pagar a part al dia sobreviscut… i al moment.

En ho deixen anar i es queden tant tranquils !  Tètric com un acudit del lúcid Roto: Anem fent estalvis per pagar-nos l’agonia per la privada…

Brutal, parlar i mesurar, impúdicament, d’economia i de crueltats que no de salut.  Bé, més aviat parlar literalment sobre mort a la carta, patiment, dolor, i agonia… a preu de mercat.

Definitivament NO !!, aquests governs NO poden seguir manant, i fent les destrosses que fan… els falten masses coses i masses valors,  però per suposat humanitat.  Salut !!

I a continuació l’artícle origen d’aquestes reflexions:

Els oncòlegs reclamen protocols per decidir qui rep tractaments pal·liatius contra el càncer

L’ajust dels pressupostos sanitaris ha posat el sistema a prop del límit, segons alguns caps d’oncologia com els dels hospitals Clínic i Sant Pau, que asseguren que ja ha arribat el moment d’obrir a la societat el debat sobre el cost dels tractaments contra el càncer. El problema no està amb els medicaments que s’apliquen per curar la malaltia, sinó en aquells que allarguen la vida del malalt, sense tenir demostrada la curació. En aquests casos, els oncòlegs es veuen forçats a decidir qui pot gaudir de tractaments pal·liatius, ja que són molt costosos. Ho ha explicat el cap d’Oncologia de l’Hospital Clínic, Pere Gascón: «Ara tenim un problema perquè sabem que no podem donar el tractament a tothom qui ho necessitaria i hem de prendre unes decisions que no estan escrites». I és haver de decidir quines són les regles del joc i si es dóna el tractament a una persona o una altra.

«Avui dia els oncòlegs ens posem en una situació de fer una mica com Déu, vostè sí, vostè no, i ens crea una gran angoixa», reconeix Gascón, que reclama «unes regles molt clares de joc». El cap d’oncologia del Clínic manifesta davant tot plegat: «Èticament em costa molt posar un preu a una persona però possiblement estem arribant a un punt que ho haurem de fer». El problema és que aquesta decisió no la vull fer jo sol». Per això, demana un protocol, com passa en altres països: «Aquesta decisió ha de ser compartida amb malalts i la societat, fer unes comissions i arribar a alguna cosa consensuada». «Jo aquest pes ètic i moral vull que sigui compartit», ha afegit.

Però el debat no és fàcil. A països com els Estats Units o el Regne Unit han fixat en 50.000 euros el cost d’un any de supervivència. És a dir, que els tractaments que superen aquesta xifra i no garanteixen un any de vida no són aprovats.

D’altra banda, els especialistes alerten que s’ha alentit l’aprovació d’alguns tractaments nous i que ara triguen més a poder-se aplicar. Però també hi ha veus del sector mèdic que pensen que el moment actual pot servir per exigir a la indústria farmacèutica més eficàcia en la recerca i que, en alguns aspectes, la crisi també es pot veure com una oportunitat. El cap de recerca de l’Institut Català d’Oncologia, Ramon Salazar, assegura en aquest sentit: «La crisi econòmica ha comportat un augment de la rigorositat en l’avaluació de les indicacions de nous tractaments amb molècules innovadores en les seves indicacions possibles».

Sigui com sigui, els indicadors continuen mostrant com a Catalunya la taxa de supervivència al càncer és superior a la mitjana europea. Del que s’està alertant és que el nivell aconseguit es podria perdre si es creua una determinada línia vermella.

Font: 324.cat