Unes reflexions sobre el binomi Sanitat i Pressupost del nostre company Joan Ramon Lladós. .
Tots els amics de la parella Sanitat-Pressupost admeten, sempre i quan tinguin un mínim de decència, que les coses no han anat mai bé. Certament, els diners destinats a la Sanitat (que no Salut!) assoleixen, en termes absoluts, xifres importants. El que no és pas tan cert és que estiguem “gastant massa” i que tenim un “dèficit excessiu”.
“Gastant massa”
La despesa sanitària dels països acostuma a tenir relació amb una sèrie variables econòmiques indicatives del nivell de renda del país com el Producte Interior Brut (PIB). En el nostre cas, i en relació amb el PIB, estem dedicant a la Sanitat xifres força inferiors a les que es destinen en països del nostre entorn o del nostre nivell de riquesa.
Un altre sistema per valorar-ho té en consideració la quantitat que hom hi dedica per habitant. També en aquest cas les xifres de la nostra Sanitat són més baixes.
És per això que, tot i que destinem molts diners al finançament de la Sanitat, no és veritat que estem “gastant massa”. En el cas de la partida destinada als medicaments prescrits pel metges del Sistema Públic resulta rellevant el percentatge que suposa en relació a la despesa total. I això és així perquè, en molts casos, els medicaments cobreixen les deficiències sanitàries. Exemple: una persona que espera 2 anys per rebre una operació de pròtesi de maluc ha de consumir medicaments analgèsics per mitigar el dolor. I així, en moltes circumstàncies, el consum de medicaments ve a “pal·liar” l’efecte de llistes d’espera.
“Dèficit excessiu”
Diu el diccionari que el dèficit pressupostari és el excés de la despesa governamental per damunt dels ingressos durant l’any financer. La qualificació d’excessiu resulta pleonàstica, donat que el mateix diccionari diu que excessiu és allò que excedeix o ultrapassa els deguts termes. Aclarit això, cal afegir que els pressupostos sanitaris (autonòmics i estatals) del nostre país pateixen d’una malaltia crònica greu. El símptoma més evident radica en el fet de que els pressupostos que les diverses administracions han aprovat un any rere l’altre han estat insuficients. El pitjor de tot és que hom els ha aprovat tot i saber que resultarien insuficients. No importava: la teòrica formalitat de la comptabilitat no era cap obstacle per gastar més diners dels pressupostats inicialment. Un cop esgotats els diners, hom podia obtenir un crèdit per pagar el “dèficit”. El manteniment d’aquesta mena de política per governs de colors diferents ha anat acumulant deute sobre deute. Ara que les administracions no poden (o no volen) endeutar-se el problema s’aguditza i els diners s’acaben molt abans. “No ens queda més remei que retallar”, diuen.
El cas català
En aquests moments el Govern de la Generalitat presumeix de passar per un exemple de moderació pressupostària. No diuen, però, quines són les conseqüències immediates d’aquesta política. Mentre assignen a la iniciativa privada una notable quantitat de recursos econòmics per procediments del més pur estil que tant hem criticat quan es tractava de comportaments mafiosos al país italià.
El pressupost que ha presentat enguany el Conseller Boi Ruiz dedica a la Sanitat Catalana un 4,7% menys que l’any passat. La partida d’aquest pressupost que ha experimentat una retallada més important és la destinada al consum de medicaments. Segons les dades del CatSalut, l’any passat hom hi va dedicar finalment 1.692 milions en lloc dels 1.285 inicialment pressupostats. Per l’any 2012 el pressupost aprovat destina a medicaments 949 milions, xifra que suposa una reducció superior al 26% sobre la xifra pressupostada, que no real, de l’any passat. ¿Què vol dir això? Doncs vol dir que l’any passat, en arribar el més d’octubre, a la caixa de la Administració Catalana no quedaven més diners per medicaments. I les farmàcies no van cobrar. I molts treballadors han passat a l’atur.
Si suposem que el 2012 no gastarem en medicaments més que l’any passat, la caixa es buidarà entre els mesos de juny i juliol. L’ombra dels impagats es va fent cada cop més espessa. La recent aprovació del re-copagament “d’un euro per recepta”, que el Govern de la Generalitat pretén posar en marxa a partir del 15 de juny, si és que realment es donen les condicions operatives necessàries, pot suposar uns ingressos addicionals d’uns 80 milions aproximadament. ¿D’on sortiran els diners que manquen?
Joan Ramon Lladós
.
Dempeus per la salut pública 