Retallades sanitàries d´interès polític


ALFONS QUINTÀ continua la seva tasca d’anàlisi i investigació de les raons i entrellats que hi ha darrera les retallades sanitàries i els veritables objectius que preten assolir el govern amb aquesta política. Només discrepem en que la introducció del copagament podria ser una mesura acceptable. Per la resta, totalment d’acord.  
El País ja parla avui de Josep Prat i el seu holding sanitari i la seva política de desmembrament de l’ICS per donar entrada a la privada, fet abastament denunciat per Alfons Quintà.

En tota investigació -judicial, acadèmica- s’ha de començar per envoltar el tema. No es pot anar directament al nucli de la qüestió. Ara bé, tampoc no s’ha d’oblidar l’objectiu a aclarir, defugint tot apriorisme. Cal cercar una qüestió central i ignorada.
Obrant així, pot ser veritat el que Sir Arthur Conan Doyle (1859-1930) va fer dir al seu famós personatge, Sherlock Holmes: «Quan has eliminat el que és impossible, el que quedi, per improbable que sembli, ha de ser la veritat».
Aplicant aquests criteris -elementals, diria el famós detectiu britànic- la cosa rutlla. Fem-ho respecte a les immensament repudiades retallades sanitàries de la Generalitat.
Destaquem, d’entrada, que la Generalitat mai no ha dit que el brutal canvi implicaria una millora sanitària, en el sentit estricte, és a dir que augmentaria la salut i la duració de vida. Sempre ha argumentat que no podien pagar el sistema, com si ho fessin de la pròpia butxaca. Cap govern mai no ha donat més del que abans ha pres als ciutadans. Ignazio Silone (1900-1978) va escriure que «L’Estat (del qual la Generalitat en té tots els defectes i en voldria tenir més) té un braç llarg i un braç curt. El llarg serveix per prendre i el curt per donar als més propers». Ara i aquí en tenim un exemple.
Hi havia molts camins per mantenir l’actual sanitat pública, qualificada, ai las, de bona i barata en el pla sanitari de la Generalitat de Mas, fet públic per ell mateix a Sitges, fa un mes. Es podia millorar la gestió, retallar en altres departaments, instaurar el copagament (que d’entrada Mas va rebutjar), etcètera. Però el que volia Mas i que ara està imposant és només afavorir la sanitat privada, les mútues i companyia. S’està destrossant un dret bàsic, volgut per la majoria, com acredita l’ enquesta de la Generalitat.
Queda clar mèdicament, socialment i econòmicament (en tenir una societat que acceptaria pagar més), que la maldat de la Generalitat no s’aguanta. Tothom sap que un polsim més per la sanitat pública reportaria més i millors serveis que els 200 o més euros que pot costar una assegurança privada. Però Mas ja ha imposat l’opció que creu que políticament li convé més, sense estar-hi autoritzat, ni haver-ne dit res en cap programa, ni en cap campanya electoral. El pujolisme mai no ha estat un humanisme. Tanmateix, que ara Mas consideri impedir que metges eminents -alguns de CDC- no puguin continuar compaginant la docència amb l’assistència pública i gratuïta és d’una crueltat imperdonable.
Aleshores, ¿què és allò, aparentment improbable, que diria Holmes, que ho explica tot? Primer, un desig de domini i de control social. Recordo els sinistres casos del Partido Revolucionario Institucional (PRI) a Mèxic, ?l’APRA (Alianza Popular Revolucionaria Americana) al Perú, la Democràcia Cristiana Italiana (després de l’honest De Gasperi), el gaullisme a la Chirac (és a dir entre la mort de De Gaulle i la pujada de Sarkozy) i altres desastres. De vegades, hi ha un mer desig de poder personal o familiar. En podria citar infinitat d’exemples més, de fora del món democràtic.
Mas serveix a la sanitat privada perquè creu que aquesta, enfortida i enriquida, li correspondrà amb més suport -polític i no dic res de l’econòmic- per mantenir-se en el poder. En estar en una dinàmica de poder, Mas és impermeable a les tones d’arguments sanitaris que li arriben i que arribarien a tothom si no tingués collada, com la té, la comunicació social. Algú és capaç de trobar algun argument que contradigui el que exposo?
La segona explicació és històrica i menor. Es tracta del rebuig de l’empresariat català per les grans empreses, com l’Institut Català de la Salut. Francesc Cambó va afirmar que aquell rebuig rau en la perduració en el si de l’empresariat català de la mentalitat d’amo rural, la del cruel Sebastià de Terra Baixa. L’empresariat dominant a CDC (defugit pels empresaris moderns) vol continuar manant com en una masia. Per això tem les grans empreses. És un criteri que he aplicat diverses vegades a Jordi Pujol. Banca Catalana va néixer amb una flor en un determinat lloc. Però fou gestionada per un amo rural i morí. El drama l’exposa, en el seu conjunt i citant Cambó, Raymond Carr en el llibre «Modern Spain, 1875-1980» (Opus Books, Londres, 1980, pàgina 36 i altres).
Mas se’n sortirà? Difícil de predir. Ara confia que Rajoy sigui tan brutalment retallador com ell. Però no havíem quedat que hem d’emmirallar-nos en l’Europa més avançada? Voldria confiar que Mas s’equivoqui, perquè ha posat el llistó altíssim. En tot cas, fem com Sherlock Holmes: raonem a partir dels fets.

Font: Diari de Girona

Acerca de Dempeus per la salut pública

Col·lectiu de persones en defensa de la salut pública
Esta entrada fue publicada en Copago, Privatización, Salud pública, sanidad pública. Guarda el enlace permanente.

2 respuestas a Retallades sanitàries d´interès polític

  1. Pingback: Las raíces autóctonas del neoliberalismo, según Artur Mas « Punts de Vista

  2. Pingback: Los responsables del destrozo sanitario en Catalunya, ante los tribunales « Punts de Vista

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s