Alfons Quintà: una sanitat catalana allunyada del món


En un seguit d’articles dedicats a les retallades sanitàries he intentat posar en relleu només els fets. Però ara, a continuació, s’escau treure’n conclusions el màxim de genèriques. Hi obliga l’apriorisme i les cabòries dels servidors sanitaris de la Generalitat. És a dir, dels pocs que fan costat a Ruiz i a Josep Prat.

Intentaré exposar conclusions genèriques, tenint en el cap els fets que he exposat en recents articles. Obraré amb tanta responsabilitat com vaig redactar i signar sentències, sempre basant-me en els fets provats. O com quan vaig presentar conclusions, com advocat.

El president de la Generalitat, Artur Mas.

D’entrada, cal considerar provat que Mas va decidir conscientment canviar el model sanitari. Va voler fer el que ha fet: cruspir-se la sanitat pública, universal i gratuïta. Ho farà tant com pugui, malgrat que la seva actitud maldestre i la justa reacció creada li impedeixi invocar desconeixement respecte a les conseqüències.

Mas no podia ignorar que un dels més greus problemes del marc sanitari català és la seva presumpta penetració per la corrupció o senzillament el mal govern. Aquest darrer fet genera inexorablement mals immensos, atès que la sanitat representa la major part (un 38%) del pressupost català. Fer un diccionari biogràfic d’aquest món podria esgarrifar. Fins ara s’ha parlat només i cofoiament de la seva superestructura política. L’atac frontal de Mas, Ruiz i Prat pot tenir un efecte molt positiu: trencar la llei del silenci, l’«omertà», que diuen a Sicília. Moltes gràcies.

Certament, Mas no és Jean Dominique Giuliani, president de la Fundació Robert Schuman (un dels grans pares de l’ Europa unida i democràtica). Giuliani va declarar dilluns a la TV francesa que «No hi haurà represa econòmica sense sanejament» («assainissement», en francès). Què hauria dit, i sobretot fet, Giuliani després de llegir els meus articles? Sens dubte, sanejar. A Reus, per descomptat. Però també arreu de Catalunya. Hi ha mals molt estesos.

Què hauria fet Victor R. Fuchs, de la Universitat de Stanford i especialista en economia de la salut? Hauria estat fidel a una seva afirmació: «Cap país que l’ha provat ( un sistema nacional de salut) l’ha abandonat, i aquells que ho han intentat normalment l’expandeixen. Pot no ser irraonable deduir, per tant, que l’assegurança nacional de salut serveix a alguns interessos generals«.

Ningú dubta que el sistema sanitari que teníem podia i calia que fos reformat. A la Gran Bretanya ho efectuaren tant Margaret Thatcher com Tony Blair. A Alemanya ho feu el 2003 canceller socialdemòcrata Gerhard Schroeder. A Suècia, després de decennis de govern socialdemòcrata, els liberals varen dur a terme una reforma que no ha reduït la solidesa ni l’acceptació social d’un gran model de prestacions socials. En vaig parlar amb molt de detall, fa un any, en un dinar de només 8 o 10 persones, amb una ministra sueca, ara comissaria d’Afers Interiors de la UE, Cecilia Malmström.

Els exemples podrien ser infinits. Però com a exemple de regressió, irresponsabilitat i manca seriositat, la Catalunya de Mas és campiona mundial. Aquí estan les declaracions continuades de Boi Ruiz, que no corresponen a cap malentès personal, sinó a les instruccions que li va donar qui el va designar, quan ho va fer.

Què no en diria Arnold Relman, antic professor de Medicina Social a Harvard? Referint-se a la sanitat nord-americana, on les despeses en salut en relació amb el PIB estan al capdavant mundial, mentre les nostres es troben a la cua, escrivia, el mes passat: «Els pagaments als metges representen només una cinquena part del total de les despeses en salut (…) Una reducció realista dels pagaments als metges ( que cobren infinitament més que els catalans) podria, com a màxim, estalviar un u o un dos per cent dels costos totals«.

De tot això, i més, caldria parlar-ne, retornant als fets. Però serà difícil fer-ho, perquè el negociador en cap de la Generalitat continua sent el president de l’Institut Català de Salut, Josep Prat. A aquest, els metges li podrien dir: «Arribem a un acord, deixi que cobrem una desena part del que vostè continua cobrant (que és una incògnita) malgrat que a Reus vostè hagi generat un deute de 202 milions d’ euros» (33.532 milions de pessetes), si bé ell diu que aquest immens deute està reduït per operacions incomprensibles.

Catalunya en el mon

Seria això possible a Dinamarca, on hi ha un sistema sanitari i de previsió excel·lent, que Ruiz va demostrar no entendre? Ho seria a França on existeix, gràcies a Déu, el delicte de «presa il·legal d’interès»? Ho seria a Alemanya? I a Suècia? Aquí estem lluny de tots aquests països i ben prop de Mas, de Prat i de Ruiz, els quals, a més, compten amb propagandistes, més servils que no pas amb un mínim sentit de la vergonya.

Font: Diari de Girona

Acerca de Dempeus per la salut pública

Col·lectiu de persones en defensa de la salut pública
Esta entrada fue publicada en Privatización, Salud pública, sanidad pública y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s