Boi Ruiz aplaça el copagament i retalla 850 milions d’euros aquest any a la sanitat pública catalana


Comentaris de l’Àngels Martínez Castells a l’entrevista a Boi Ruiz aquest matí a TV3.

Boi Ruiz, la Llei de Say i les portes giratòries

conseller-Sanitat-Boi-Ruiz_24012011TV3 ha continuat en el seu programa de Els Matins el publi-reportatge dels nous consellers del Govern de la Generalitat. Avui li ha tocat de nou a Boi Ruiz comparèixer en una llarguíssima entrevista que dissortadament no he pogut sentir fins el final perquè aquesta vegada el senyor Cuní ha estat més pròdig que mai. De manera gens habitual, eren les 9:30 i encara seguia el conseller monopolitzant la pantalla… Però ja poden veure el video al final d’aquest post.

. En la presentació que es fa, i que crec no pot ser més aparentment neutral, es diu, entre altres coses, que considera el copagament inviable amb la conjuntura actual, tot i que reconeix que sempre l’ha defensat. «A més, ha defensat que un 24% dels catalans tinguin un sistema sanitari privat perquè d’aquesta manera, té efectes positius en el sistema públic ja que es reparteix els pressupostos en un 75% de la població» i tot i que reconeix que quan tenen problemes greus de salut, la majoria acudeixen al servei públic. De fet, com a gui d’acció, el nou conseller ressucita l’informe Vilardell com a «full de ruta».

En les seves declaracions ha afirmat que el departament disposarà en aquest exercici de 850 milions euros menys. I això exigeix introduir «flexibilitat en la gestió dels centres i reorganitzar les regles de joc». Textualment: «Hem de fer reenginyeria de tot el sistema sanitari. Sense canvis, no resistirem»…. no s’ha adonat el senyor Ruiz que això de la «reenginyeria» té ressonàncies gens positives amb una crisi econòmica on la manca de transparència i bona part del databaix es déu, precisament, a «reenginyeries» empresarials, comptables i de tota mena.

Però el senyor Ruix no ha dit sols això. Utilitzant aquest llenguatge neoliberal que tant li agrada, ha deixat anar perles com que «la oferta crea demanda», que per tant si hi ha instal.lacions sanitàries properes hi ha més gent que va acudeix al metge (i no podria ser més cert, senyor Ruiz, que si no hi ha instal.lacions assequibles hi hagi una demanda (una necessitat d’atenció) no coberta? (Jo la veritat no m’imagino que ningú que estigui bé del cap i tingui un hospital a prop demani que li facin radiografies o que l’operin «perquè està al costat de casa». Però ha estat molt bé que ho digui perquè ens ha donat les fonts del seu pensament, per si encara algó ho dubtava o ignorava la seva «inspiració» econòmica…

La Llei de Say diu precisament això,i és coneguda també amb el sobrenom de «llei de mercats» (quina coincidència, oi?). Alguns dels seguidors més destacats d’aquesta hipòtesi de l’economia clàssica són alguns dels representants més neoliberals del pensament econòmic, com Arthur Laffer, el que va inspirar les retallades d’impostos modelitzant sobre un tovalló de paper (diuen) i dibuixant a caprici una corba segons la qual, quan menys impostos es cobraven, més es recaptava… o Robert Mundell, l’inventor de «l’economia pel cantó de l’oferta» que, fent-li un gran favor, es considera l’oposat a les teories keynesianes «pel cantó de la demanda» que sí que han demostrat la seva validesa… (i no pas les mundellianes).

A mi ja en els anys 70 em varen ensenyat a la Facultat d’Econòmiques en el Departament d’Història del Pensament del que en varen formar part professors que dissortadament ja hem perdut com l’ Ernest Lluch (el primer monistre de sanitat a aconseguir la pràctica universalitat del sistema) o Lluis Argemí, que la Llei de Say no tenia res aveure amb la veritat del comportament econòmic…I ara va el senyor Boi Ruix va i me la ressucita a TV3 ¡en un tema tant delicat com el de la salut! M’imagino la cara que haguès posat l’Ernest Lluch si l’haguès sentit, senyor Ruiz. Estic segura que hauria de donar moltes més explicacions públiques dels seus fonaments econòmics!

Una altra mostra de la poca qualitat intel•lectual del senyor Ruiz es en la seva «excusatio non pedita» sobre estimular la contractació de pòlisses en mútues privades. I tant que no és privatitzar que particulars que volen i poden contractin amb mútues privades! El que sí es privatitzar, senyor Ruiz, és que aleshores a les persones que voluntàriament han contractat, se’ls faci una desgravació fiscal perquè significa que una part dels diners que haurien de ser ingressats per impostos i, per tant, passar a ser de disponibilitat del govern per finançar serveis per a tothom, es queden en mans de particulars… (precisament d’aquestes famílies, segons vostè mateix ha dit, que es poden permetre contractar els serveis d’una mútua, si és que no hi compta aquí moltes assegurances «obligatòries» com les de MUFACE…) I si m’ho permet, en un ordre molt menor, també és privatitzar el seu temps, senyor Ruiz, que hauria d’anar dedicat a la sanitat i salut de Catalunya per a tothom, en la mesura que els hi fa campanyes publicitàries a les mútues privades, posant la por al cos de les persones. Vostè ha dit: el problema de la sostenibilitat de la sanitat no és per demà, com deia la consellera Geli (que per altra banda ho feia tant bé com podia i la deixaven, segons vostè mateix ha declarat) sinó per avui mateix.

Aquest catastrofisme, aquesta amenaça gens dissimulada, queda en ridícul quan ens explica que el gran dèficit que tindrà la sanitat és perquè s’han de complir els dogmes del Pla d’Estabilitat i Creixement de la Unió Europea que impliquen que per l’any vinent el dèficit hauria de ser del 1,5% del PIB en lloc del 3% del PIB% que se’ns permet enguany, i que ja ens saltem fins el 3,6%!!!

Però a veure, senyor Ruiz, vostè a qui es déu? Per qui es suposa que ha de vetllar? Per les absurdes condicions numèriques d’un Pla d’Estabilitat que ha demostrat per activa i passiva que és nociu no sols per Catalunya, sinó per la majoria de països europeus, o per l’atenció sanitària de la gent de Catalunya, per disminuir les desigualtats en salut, per un sistema més equitatiu i millor?

Ha de triar, senyor Ruiz. O fa d’economista «pel costat de l’oferta» i segueix servint interessos privats (i absurdament cabalístics com el del dèficit del 3% d’una cosa tant discutible en la seva pròpia concepció, comptabilització i formació com és el PIB) o fa de conseller de salut i vetlla pel bé comú. La tria hauria de ser fàcil. El que no ho és per vostè (i per tants d’altres) és traspassar aquesta porta giratòria que va de tenir una excel.lent nòmina en el sector privat i defensar els seus interessos, o passar a formar part d’un govern al servei de tot un país i per tant, tenir el deure de vetllar pels interessos comuns i públics. En el seu cas, senyor Ruiz, no és que s’hagi marejat al fer el trànsit… És, senzillament, que la porta ha deixat de girar, s’ha encallat, i s’han quedat els seus valors, el seu capteniment, i les seves fidelitats en el cantó privat de la sanitat.

I si és així, li haig de donar la raó. La sostenibilitat de la sanitat pública no és un problema per demà. És un problema d’avui. És de fet, el problema cabdal i fonamental de quan concepcions com les que vostè defensa varen arribar a la conselleria de salut.

Font: Punts de Vista

http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

Acerca de Dempeus per la salut pública

Col·lectiu de persones en defensa de la salut pública
Esta entrada fue publicada en Copago y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s