Drogues legals, consums letals

Una entrada amb unes reflexions del tot oportunes que agraïm, com sempre, al nostre amic i metge «de guàrdia» Antoni Barbarà Molina.

En un reduït espai em proposo aportar algunes idees i conceptes que puguin ajudar a re ubicar, allà on penso, l’estat de la qüestió al respecte de les drogues, les drogoaddiccions i les persones drogoaddictes, i el seu entorn.
Els nous temps han rellançat el tema de les drogues i tota la seva complexitat a la màxima actualitat mediàtica, econòmica, científica, social i política. Paradoxalment, sovint, seguim llegint o interpretant el tema amb claus obsoletes.

Veiem, al meu entendre, algunes actualitzacions fonamentals :
El que determina la relació perversa, la patologia, no és tant la substancia/ la droga pròpiament dita – sinó la conducta addicctiva de la persona afectada”, “enganxada” i per tant malalta. Voldrà dir això que el nucli de la prevenció, però també del tractament, passen necessariament per evitar les relacions de dependència, hàbit, o consum patològic respecte de qualsevol substancia, i/ o, també, conducta. Aquí entrem plenament en la personalitat addicctiva com expressió d’errors educacionals, conflictes de valors i de creixement personals, pressions socials, interessos crematístics, crisi de models, i dificultats d’autocontrol. El que finalment compta no és només el tipus de substància sinó el trastorn de conducta, i això en situa front a noves formes d’addicció tant serioses com les ludopaties, ciberaddiccions, i tot una sèrie de comportaments malaltissos i amb característiques de dependència y tolerància, com passa amb qualsevol droga.

Un segon concepte enganyós a superar és el que proposa el mateix títol d’aquest escrit i un dels seus objectius. La legalitat, o no, d’un determinat consum o substància no pressuposa una relació directa amb la seva toxicitat, gravetat o perill. Tant és així que les drogues més greus, les més letals i esteses, quantitativament i qualitativa són justament aquelles « legals ». Em referiré desprès a aquest flagel però poso ja el focus sobre una triada mortal : el tabac, l’alcohol, els medicaments. Naturalment que la cocaïna, l’heroïna, el cànnabis, o els psicofàrmacs clandestins i de disseny, així com totes les seves barreges o derivats són també greus i poden acabar matant, però estadísticament, en valoració epidemiològica, ho fan menys que les “dites legals” mencionades.

De fet la consideració de legal o il•legal depèn d’una sèrie de factors que van des de la tradició i cultura d’una societat fins a la mateix pauta de consum i sens dubta de la capacitat d’ingressos o d’enriquiment (sempre brutal en aquesta matèria, ja) per part de l’Estat o ja de poderoses estructures clandestines i delictives. La dicotomia ha arribat a un tal extrem que avui l’enfrontament, les interaccions, connivències, entre Governs i governants, i màfies i organitzacions de narcotràfic és una realitat violenta, brutal i en creixement, que cal considerar per entendre gairebé tots els episodis de guerra i violència permanents arreu del planeta. Argumenten els qui defensen la “legalització” que això representa millorar el control, qualitat (seguretat per puresa), gravar fiscalment i generar ingressos finalistes (per dedicar a tractar els estralls produïts), regulació del mercat i punts de venda, abordatge mèdic, o fins i tot (teòricament al menys) controlar o impedir-ne la publicitat. També, en gran mesura, impedir el creixement de les xarxes il•legals darrera aquesta activitat i la seva inducció paral•lela a nous consums i més conductes fora de la llei. Tanmateix no ha quedat demostrat, i fins i tot hi han informacions que diuen el contrari, que aquesta inclusió dins el sistema aporti millors resultats pel que fa a quantitat de persones afectades ni de la gravetat social derivada de la seva “normalització”, com veurem passa amb les drogues “legals”.

Si es tracta de “classificar” les drogues, caldria tenir en compte: origen (cultiu, tractament posterior i/o síntesis de laboratori), manipulació química, adulteracions i intervencions, creació de mercat i demanda, circuits de tràfic, penetració i distribució, finançament, promoció i venda, ..mercantilització a la fi. Atenent a la seva perillositat pel que fa a la salut i mortalitat caldrà considerar drogues de perillositat immediata, o de mig i llarg termini. Tampoc podem oblidar les característiques de consum i per tant de risc, ja individuals, ja social o grupals. Aquella vella distinció entre drogues “toves” i/o “dures”, ha decaigut finalment per la seva inoperància i el mateix error de base: les més dures, atenent a la mortalitat són justament les més legals, fins i tot d’un cert prestigi social.

Darrera aquest submón de les drogues s’hi mouen interessos econòmics i de poder que superen qualsevol medició tangible. Darrera la malaltia addicctiva de les persones trobem grans dosis de patiment, d’immaduresa, de manca de projecte i valors, de desesperança, de fugida a buit, de negació del conflicte, d’anestèsia momentània del dolor i la culpa… Sota una capa d’hedonisme, àmpliament publicitat, rau inicialment una desorientació patològica (sovint en adolescents cercant la seva ruptura i identitat”), una voluntat de sumar-se al grup o a la tendència, i desprès una necessitat sobrevinguda de consum per les mateixes característiques de dependència, taquifilàxia i tolerància (cada cop més dosi per aconseguir l’efecte desitjat).
L’ Agencia de Salut Pública de Barcelona aporta any darrera any dades sobre el consum de drogues a la ciutat i ho fa amb especial anàlisi de substàncies i grups, segons edat, classe social gènere, origen, nivell educatiu, tal com cal fer-ho per llegir adequadament les dades i per poder actuar en funció d’aquestes desigualtats patents en salut, que com sempre tenen determinants de base social. Per entrar en detall els he linkat l’accés a la seva web. http://www.aspb.es/quefem/docs/Observatori_2009.pdf . En síntesi ve a dir que producte de la crisi, i també de les noves tecnologies i xarxes social, han canviat els entorns , el espais de trobada, els itineraris… la tipologia del consum.

Avui entre els joves apunten a una menor disponibilitat de diners per a la “festa”, més atur i precarietat, més “NiNi” (ni estudia ni treballa- veure Punts de Vista), més tendència a beure a casa, barat i abans de sortir per anar ja decididament embalat… També es veu com ha baixat relativament el cànnabis, o la mateixa cocaïna (per preu abans de certes status avui menys rics, i en canvi més usada en marginalitat).

El tabac sota campanya legal redueix el seu us tot i que joves i dones són encara grups afectes. Com l‘heroïna repunta però en fumada més que via parenteral, i com guanya terreny el consum d’alcohol i les substàncies psicoactives i farmacològiques (Speed, èxtasi, MDMA, ketamina, benzodiazepines, etc.) , les grans amenaces en salut pública al meu entendre.

El fenomen de l’alcoholisme està en creixement i pot abordar-se des de diversos angles, alguns força nous i no menys inquietants. Avui es parla del “turismo de borratxera”, avui l’objectiu de molts joves no és la diversió (amb alcohol inclòs) sinó l’embriaguesa com a final necessari ( i arriscat). Les convocatòries socials, festives, pseudoculturals, lúdiques, esportives i massificades passen per i amb l’alcohol inexcusablement. L’alcoholisme pot matar se sobta, coma etílic o sobretot accident de tràfic o laboral, però va matant lentament, amb greus distorsions personal, afectives, professionals, familiars, econòmiques i fins la malaltia crònica hepàtica i cerebral. Malgrat tot confrontar aquesta realitat és molt difícil i ja són molts/es els ministres de sanitat que poden ni entrar en matèria legislativa de control i prevenció.
L’altre enorme macronegoci és la industria farmacèutica.

I aquí tan important és el consum de psicofàrmacs d’origen irregular, com el que ve de la ma de la prescripció mèdica preceptiva. Avui les prescripcions de sedants, ansiolítics, antidepressius, hipnòtics és tan enorme que han desplaçat a grups terapèutics clàssics. La societat, la sanitat que ens ve determinada, vinculada i subordinada a interessos de mercat i grans corporacions químic- farmacèutiques- alimentàries, està “medicalitzant” la vida quotidiana i la sortida (sovint errònia o insuficient) al conflicte i la desesperació és la utilització addicctiva de medicaments. Per això, des de la meva experiència mèdica professional, he escrit i ponderat sobre aquelles “Prescripcions NO farmacològiques” http://bloclaratera.blogspot.com/2010/07/prescripciones-no-farmacologicas-0.html (0, 1,2 i 3) com a les més rellevants en salut.

I per finalitzar aquesta elemental revisió, una visió personal, compromesa i objectivament subjectiva. No es pot considerar saludable qui està “enganxat” a una droga o comportament addicctiu, però avui aquesta societat capitalista, neoliberal i mercantilista, tot ho empastifa per a lucre i benefici de les grans corporacions. Amb la crisi, la pobresa, el dolor, la injustícia és difícil sobreviure, i sovint la fórmula d’escapada és la fugida alienadora de les drogues (legals o no, i com veureu a Dempeus, antidepressius inclosos)… El més veritat és, com tantes vegades, el més dur i el més difícil: un bon diagnòstic, una bona anàlisi personal- social, un plantejament sincer, una decisió i un compromís al nivell triat, i finalment la LLUITA social, cultural i política. És lluitant contra les injustícies que s’aprèn, es creix, es veu clar, es fa salut, ni que sigui amb dificultats, esforços, treball i moltes dosis de solidaritat, humanitat, fraternitat, i esperança.

Salut!

Antoni Barbarà i Molina, metge