SALUT I IMMIGRACIÓ (I)


Primera part de les reflexions de l’Antoni Barbarà i Molina i l’Àngels Martínez Castells en relació a la immigració i les seves implicaciones amb la salut, a casa nostra. L’Àngels i el Toni són respectivament la presidenta i el secretari de Dempeus per la Salut Pública i en aquest artícle, també publicat a l’Avant, reflecteixen l’opinió del nostre col·lectiu..

SALUT I IMMIGRACIÓ DES D’UNA PERSPECTIVA NO CONVENCIONAL

Velas y flores en el lugar de Salt (Girona) donde una mujer de unos 30 años ha muerto tras ser apuñalada en plena calle por su pareja. (efe)El dia que varem començar a pensar en aquest article es coneixia una trista notícia que marca l’enfocament inicial que li donem: Dissortadament, acabava de saber-se que una dona de Salt havia mort a mans del seu company. Era una víctima més de la violència de gènere que no té fronteres ni colors, però el locutor que l’explicava es va veure en l’obligació de dir que ni la dona assassinada ni el seu assassí eren immigrants… Per què calia fer aquesta observació? Perquè Salt és una localitat amb un percentatge més alt que la mitjana a Catalunya de població immigrada? Perquè s’espera comportaments especialment agressius i patològics dels homes immigrants? (aquesta sospita ens aproparia massa de la xenofòbia, però, a més, ens hauríem de preguntar si val i tenim el recel per a tots els orígens…) Perquè el masclisme és especialment assassí quan l’home té una determinada nacionalitat…? Ja sabem que no és el cas!

Sorprèn massa sovint que agències especialitzades, personal mèdic avesat a treballar en barris o localitats on la població nascuda en un altre país representa un percentatge més alt de la mitjana, iniciïn la problemàtica de la salut de les persones immigrades com feia el locutor per un cas dramàtic de violència de gènere: sense tenir present la seva condició de classe, les característiques dels seus treballs, la precarietat en que viuen les persones, siguin del lloc que siguin.

Amb la globalització s’incrementen tot tipus de diferències i desigualtats: també entre països i les migracions sols podran seguir una tendència a créixer més i més en la mesura que les perspectives econòmiques, socials i polítiques de determinats països empitjorin sense que s’obri una esperança de millora en les condicions de vida. La immigració ha estat des dels inicis dels temps un recurs dolorós però necessari per a la supervivència dels col·lectius… Per què no abordar el tractament de la salut des d’aquest determinant, i fer que els serveis d’atenció sanitària siguin un mecanisme més –i dels més efectius, juntament amb l’escolarització i el compartir altres espais i serveis públics – per resoldre els problemes de desarrelament i de desigualtat?

barcelona_cola_inmigrantes_regularizacionCada vegada hi ha més veus que volen afegir a les pitjors condicions laborals de la majoria de les persones immigrades, un accés restringit als serveis de salut. La culpabilització de les persones més febles pel no acompanyament pressupostari de la despesa sanitària les engloba directament, juntament amb els pensionistes i les persones amb malalties cròniques… En el món del treball s’assimilen als col·lectius més explotats: dones, joves… En els serveis públics, i en concret en els serveis sanitaris, als col·lectius més febles, més fàcils de culpabilitzar i convertir en els responsables d’una mala gestió i d’una avarícia privatitzadora.

Es posa l’èmfasi a més en les característiques biològiques i psíquiques, molt més que en les condicions socials, que poden no estar tant lluny (o fins i tot haver empitjorat) en relació al lloc de procedència. Les dificultats per a fer poder fer àpats equilibrats, trobar un habitatge en condicions saludables, sense amuntegaments en un barri mínimament saludable, entendre bé l’idioma i adaptar-se a unes normes de convivència (que molts i moltes han d’aprendre) es sumen a la dificultat de poder tenir una feina no precària, i en massa casos, per massa temps, la impossibilitat de poder conviure amb les persones que s’estimen.

immigracióSentir les veus de persones de casa nostra, com l’alcalde de Vic, que poden restringir amb la seva actitud xenòfoba l’accés als serveis de salut i d’ensenyament reforça el que ja sabíem en el sentit de que, de fet, qui més gaudeix de les millores dels serveis d’assistència no són precisament les persones més pobres, immigrades o no, sinó les capes mitjanes que coneixen la seva existència i saben com fer amb èxit la tramitació burocràtica per a gaudir dels seus beneficis. Difícilment es pot pensar, per altra banda, que el nivell de salut de les persones immigrants, més l’accés als serveis sanitaris del país on van a viure, millorarà instantàniament les seves perspectives de supervivència, o de viure més anys en bones condicions de salut. Les diferències perduraran molt de temps, entre altres coses perquè les condicions del lloc on van a treballar i viure no els ofereixen –malgrat les lleis que així ho determinin—una igualtat completa. Però la única possibilitat de que millorin les perspectives per als seus fills i filles, i que la segona generació ja pugui acostar-se als paràmetres de la mitjana, passa per poder donar el màxim de facilitat a les persones immigrades de la primera generació, juntament amb l’accés als serveis d’ensenyament i de cultura. (…)

Antoni Barbarà i Àngels Martínez Castells

Dempeus per la Salut Pública

Acerca de Dempeus per la salut pública

Col·lectiu de persones en defensa de la salut pública
Esta entrada fue publicada en Derechos Humanos, Desigualdades sociales, Género, Salud pública y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s