Al·legacions de Dempeus al SISCAT

Fa uns dies us anunciavem la possibilitat de presentar al·legacions per part de la ciutadania al projecte de creació del SISCAT. A Dempeus hem estat treballant sobre el projecte i aquestes son les al·legacions que hem presentat avui a la Conselleria de Sanitat. 

DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA, associació de ciutadans i ciutadanes en defensa del sistema públic de salut, …, ens dirigim a la Conselleria de Salut, per presentar en temps i forma les següents al·legacions en base a l’edicte del 17/3/2010 (DOGC 24/3/2010) sobre el Projecte de decret pel qual es crea el sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT).

Des de Dempeus per la Salut Pública volem que per part de la Conselleria de Salut s’escoltin i es tinguin en compte les al·legacions que tot seguit exposarem, desprès de recordar, si cal, una vegada més, que nosaltres ens hem pronunciat reiteradament, des de la nostra mateixa formació, com una organització ciutadana que defensa el servei públic de salut universal, de qualitat, amb investigació, formació, atenció i tracte dignes, per a totes les persones, i en especial, per aquelles que pateixen malalties que tenen notòries dificultats de coneixement, diagnosis, tractament i/o fins i tot d’acceptació.

1.- Si compartim que la salut és un DRET i no una MERCADERIA, i que ha de ser assumida i proveïda de manera integral, de qualitat i universal, la primera observació que fem es refereix al mateix capítol 1, on s’enumeren les parts que es volen constituents del Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i que entren en contradicció, pel seu mateix redactat i intencions, amb els objectius que sembla pretendre. Des de Dempeus per la Salut Pública entenem que els estaments polítics han de vetllar per mantenir i elevar el nivell de civilització, equitat i conquestes en salut que caracteritzen les societats socialment i democràticament més avançades. Estem doncs a favor d`’un sistema sanitari universal, integral, públic, de qualitat i equitat garantida. Tanmateix, valorem que no va en el mateix sentit el Projecte de decret que ens ocupa: De fet, es tracta d’un sistema NO-INTEGRAL parcial i segmentat, que incrementa la SUBSIDIARIETAT del sector públic en relació al SECTOR PRIVAT i és REGRESSIU en funció del contingut dels apartats del Projecte de Decret.

2.- Volem alertar i denunciar doncs que es tracta d’un Projecte de Decret que segueix la deriva de les actuals intencions de la Consellera manifestades reiteradament a la premsa i en actes amb l’empresariat del sector sanitari a Catalunya en el sentit d’ introduir, barrejar i penetrar, cada vegada més estretament, la sanitat pública amb la sanitat privada, amb altres objectius que no el de servei públic. Diem que es regressiu perquè el tracte que es dóna a la xarxa pública d’atenció i servei desvia recursos públics cap a empreses amb afany de lucre, (no es pretén posar com a subsidiari i darrer recurs el sector privat de salut, sinó que s’obren espais d’indefinició en els que guanya terreny la iniciativa privada i en perd el sector públic de la salut). Havent rebut assessorament de gran vàlua sobre aquestes qüestions, fem nostres aquests arguments:

– “En la LOSC (art 5) la integració o adscripció es fa per naturalesa de l’entitat o conveni singular. En canvi, en l’actual projecte de decret del SISCAT, d’aquests convenis sols se’n parla per la xarxa d’internament i, a més, no hi ha cap referència a quins tipus de compromisos inclouran uns convenis singulars de vinculació (o contractes marc) que, com hem dit, poden no definir-se fins d’aquí a 5 anys, es a dir, fins a passats 25 anys que, en el Parlament de Catalunya per unanimitat i en el DOGC per escrit, es digues que s’havien d’establir. La manca d’aquests compromisos i la incorporació de empreses de transport, persones físiques i potencials proveïdors en el sistemes qualificat d’integral introduirà més pressió cap a l’increment de despeses

• Es fan referències a “aliances estratègiques”, “mitjans propis” o a “serveis que no es puguin prestar”, excessivament ambigües per ser un decret que pretén definir un sistema integral y que poden ser utilitzades de forma discrecional contrària als objectius de sostenibilitat, planificació per l’equitat i control democràtic:
• a) Les aliances estratègiques poden ser foment d’amiguisme. Si es tracta d’entitats no dependents d’administracions públiques contrari als principis de publicitat i lliure concurrència de la Llei de contractes del sector públic, si es tracta d’entitats dependents d’administracions hauria de ser un conveni interadministratiu aprovat públicament.
• b) Pel que fa als serveis de cobertura pública que no es puguin prestar directament mitjançant l’ Institut Català de la Salut o la resta d’entitats que tinguin la consideració de mitjans propis del Serveis Català de la Salut: no es veu cap servei de cobertura pública que no el puguin prestar. No és lògic, ni democràtic, que s’obri la porta a facilitar fer errors o descuits (que podrien ser no casuals) en la planificació, sigui a mig termini sigui a curt termini en el pressupost anual aprovat pel Parlament, per a justificar aquest “no poden”.”

3.- Creiem doncs a més i no sols, que el projecte de decret representa també un retrocés en relació al 378/2000, en la mesura que amplia fins a 5 anys els terminis per a la provisionalitat del SISCAT, sinó que aquesta provisionalitat no pot tenir ni tant sols una lectura positiva en la mesura que no estem d’acord amb la configuració que es dona al Sistema. La provisionalitat, expressament volguda, contribueix a deixar en zones fosques, de difícil control, gestions, contractacions de personal, en especial de l’auxiliar, menys qualificat o que es considera menys necessari (per exemple, pediatres que són progressivament i abusivament substituïts pels metges de capçalera, o especialistes en malalties noves per a les que no s’ha establert l’adequat circuit de formació-atenció.investigació, carregant el pes de la necessària atenció al personal mèdic de primària, sense més temps ni recursos). A les greus repercussions que pot tenir per al personal i per al bon funcionament del propi sistema, hem d’afegir-hi el factor desestabilitzador que comporta i l’increment considerable de discrecionalitat que un sistema provisional (que va allargant els seus terminis de provisionalitat de manera constant) facilita.

4.- Segueix en precari la bona i necessària vertebració del territori. Ni es prenen com a referència explicita les indicacions fetes pel Mapa sanitari, sociosanitari i de salut pública, queda per definir la relació de les institucions que formin el SISCAT amb l’Agència de Salut Pública, o els que es poden crear o potenciar a rel de la Llei de salut pública del 2009. Recordem que un dels motius que com a Dempeus per la salut pública ens va portar també a donar ple suport a la ILP per a un millor tractament de la Fibromiàlgia i la SFC (i posteriorment a la Resolució 203/VIII), és perquè el seu articulat contribueix a millorar l’equitat d’atenció entre persones de diferents comarques de Catalunya. Un sistema que fomenti les desigualtats d’atenció i tracte en el territori no pot ser mai un sistema just. Ans al contrari és imprescindible preveure i legislar de forma positiva per les situacions més perifèriques o distants dels centres d’atenció.

5.- Tot això ens porta també a denunciar la manca de presència dels conceptes fonamentals de la salut pública que nosaltres defensem en el projecte de decret, una salut pública en la que el sector sanitari n’és una part fonamental (però sols una part) i que en qualsevol cas l’agent mediador fonamental ha de ser el personal que forma l’atenció primària. Estem d’acord amb altres opinions expressades al respecte que amb aquest decret desapareix la relació específica i exclusiva de l’AP amb cada ciutadà o ciutadana, ja que determina també una relació diferenciada entre els EAP i qualsevol altre servei, com també desapareix el seu caràcter d’eix vertebrador, en tant que sí contempla l’aparició d’un “àmbit comunitari” que sembla partir del no rés ja que no s’adiu ni amb la LOSC (àrea de salut) ni, com hem dit, amb el Mapa sanitari (territoris de salut), i segons ens assessoren, tampoc coincideix (o ben poc) amb els serveis bàsics de referència de l’atenció comunitària detallats en el Pla d’innovació d’Atenció Primària i Salut Comunitària.

6.- Sembla evident que cada “novetat” introduïda per la Conselleria en el projecte de Decret contribueix a fer més difícil el seu bon govern des de la política, més difícil el seu rendiment de comptes, i més complexa la seva gestió en el dia a dia (més opacitat i burocràcia). En aquest sentit, la novetat de l’ “àmbit comunitari” que s’introdueix en el projecte de decret és també una àrea fosca, de contorns indefinits i massa flexibles, contradictòria amb altres normes anteriors amb les que s’ha dotat la pròpia administració. És, a més una nova porta d’entrada des d’ on poden seguir introduint-se al sector públic de salut elements que haurien de ser-ne apartats en tant mixtifiquen i desnaturalitzen la nitidesa de l’objectiu públic i social, i que de fet , semblen totalment aliens a la bona pràctica de servei públic.

7.- En canvi, trobem a faltar que es faciliti la fluïdesa entre atenció primària, atenció ambulatòria especialitzada, i atenció hospitalària en internament. Trobem a faltar mecanismes que redueixin les llistes d’espera (des de la mateixa correcció en la gènesi de retard). Trobem a faltar la menció dels compromisos acceptats per la Conselleria mitjançant la Resolució 203/VIII del Parlament de Catalunya sobre atenció a la fibromiàlgia i a la síndrome de la fatiga crònica. I trobem a faltar les necessàries previsions per a atendre amb qualitat i garanties les persones malaltes de sensibilitat química múltiple. Per no parlar ja de l’abandó en que es troben altres patologies “invisibilitzades”, com les malalties poc conegudes, les infreqüents dites “rares”, i les creixents patologies mentals, així com la necessària atenció continuada a persones que pateixen moltes malalties cròniques.

L’atenció a les malalties i trastorns mentals segueixen esperant la seva imprescindible i urgent integració plena dins el ventall d’atencions sanitàries i de salut. Cada cop més, especialment en situacions socioeconòmiques dures, les patologies i patiments mentals i psíquics van creixent en quantitat i gravetat i el sistema d’atenció actual esdevé insuficient e inapropiat. També dins aquest apartat hem de cridar l’atenció sobre la molt preocupant extensió de les addiccions. Ja pel que fa a substàncies tòxiques, com son les clàssiques drogoaddiccions ( substàncies legals o il•legals,i/o farmacològiques prescrites), o a noves formes addictives en forma de conductes o comportaments, incloent l’ increment de ludopaties diverses, i ciberaddiccions especialment entre la població més jove i més usuària de noves tecnologies.

El projecte de decret no parla de cap d’aquests temes absolutament imprescindibles, que exigeixen flexibilitat, atenció i una disposició de servei cap a les persones que ho necessiten. El millor servei que es podria impulsar amb el decret queda diluït i pràcticament absent front a la possibilitat d’obrir nous rendiments a les empreses privades. En aquest sentit, fonts autoritzades qualifiquen de retrocés de més de 60 anys la divisió que es proposa entre internament i “comunitària”.

8.- Pel que fa a l’apartat c), referit al transport sanitari, nosaltres creiem que per aconseguir els fins del SISCAT, cal constituir una empresa pública de la Generalitat que s’encarregui del transport habitual, i no deixar que sigui el resultat de contractes amb privats els que decideixen la qualitat, quantitat i atenció rebudes en el servei de transport. Actualment, hi ha força elements que ens permeten sospitar que algunes empreses contractades tenen pràctiques diferenciadores en funció del servei, l’usuari i el finançament. Aquestes pràctiques repercuteixen en negatiu en l’equitat segons el tipus de servei que es demana; les condicions mínimes de confort, seguretat, equipament i rapidesa dels mateixos vehicles sanitaris deixen en molts casos massa que desitjar, en especial per a persones amb forts dolors o distress o percepció de molta gravetat. Tot i que reconeixem que la qualitat del transport d’aguts ha millorat, en general, segueixen els problemes per arribar a tot el territori (en especial quan hi ha dificultats de mal temps, o en llocs de difícil accés). La necessària qualitat del servei sols es pot assegurar plenament des d’un servei públic que no faci diferències en funció de les possibilitats de guany o el “bon aspecte” que han de presentar els vehicles sanitaris cridats o amb destí als hospitals privats d’élite.

Hi ha, a més, la necessitat d’assegurar un tipus de transport que pugui atendre perfectament les necessitats de les persones malaltes de la Síndrome de Sensibilitat Química Múltiple, i d’altres patologies específiques i relacionades etiològicament amb l’entorn i el medi: les exigències que han requerir aquest tipus de vehicles sols poden assegurar-se des d’un servei públic de salut, conscient realment de que forma part d’un sistema integrat que reconeix en tots els seus nivells la millor atenció, i la més segura, per a les persones amb Sensibilitat Química Múltiple.

Creiem que aquest és un argument de pes que reforça la nostra petició en el sentit que si de veritat volem un sistema sanitari integrat, el que cal tenir ben cohesionades són les diferents activitats que realitzen tots els professionals sanitaris (des de l’atenció a l’ambulància medicalitzada o transport simple de pacients, fins la recepció, selecció i priorització a les urgències en una zona adequada i que puguin tolerar les persones amb aquestes malalties, fins l’atenció hospitalària segura, incloent quiròfan, i l’atenció en el domicili, rehabilitació i reinserció socio-laboral… a més dels centres d’atenció primària.

Coincidim també amb altres persones i institucions crítiques amb molt el desplegament del sistema de salut a Catalunya, en que:

“La inclusió del catàleg de potencials proveïdors i de la xarxa de transport sanitari, en el sistema integral resulta contradictori a la vista del Mapa sanitari, sociosanitari i de salut pública (2008), dels principis informadors de la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC 1990) i del que regula la Ley de ordenación de las profesiones sanitarias (LOPS 2003). No sembla que puguin formar part d’una “concepció integral i integrada del sistema sanitari a Catalunya” (LOSC, art 2.a) formulada amb participació i control comunitari (LOSC,art 2,d) , serveis que són definits a partir de la seva inconcreció (“potencials”) i/o no estan en el Mapa sanitari (transport) o que són prestats sense persones de nivell de formació adequada (LOPS art 3.2)”.

9.- Pel que fa a l’apartat d) referit a “potencials proveïdors” i ja que en els apartats a) i b) ja es contempla, en l’actual sistema sanitari català, el fet de comptar amb proveïdors externs (externalització), entenem que la introducció d’aquesta nova possibilitat de proveïment amplia la discrecionalitat d’alguns alts càrrecs de la Conselleria per a contractar al marge de la visibilitat, transparència, rendiment de comptes i altres principis que han de regir l’acció pública, i en especial en el àmbit de la salut. Reafirma, a més, la notòria pràctica creixent externalitzadora i privatitzadora de la Conselleria, donant carta blanca per a contractacions que en la mesura que són diferents de les contemplades pels apartats a) i b) però no estan definides, poden a més apartar-se de les necessitats específiques concretes de la població amb problemes de salut per acostar-se perillosament al principi de maximització del benefici que atempta directament contra el principi d’equitat, eficàcia, eficiència i qualitat del servei públic.

10:- Recollim també algunes recomanacions d’altres entitats i organismes com la del Consell de la professió mèdica de Catalunya per qui una de les oportunitats per la millora de la competència i la satisfacció dels professionals de centres hospitalaris està en les relacions de cooperació entre especialistes de diversos centres d’un o més territoris de salut, i la denúncia de que queden relegats de manera forçosa a “la categoria de potencials proveïdors a tipus de serveis que presten entitats de la Generalitat d’abast per a tot Catalunya com, per exemple, el Banc de Sang i Teixits o l’ Institut de Diagnòstic per la Imatge i no contempla d’altres serveis que tampoc són proveïdors del CatSalut però formen part dels sistema sanitari públic com l’ Institut Català d’Avaluacions Mèdiques.”

11.- Es voldria fer observar, a més, des de Dempeus per la Salut Pública,

• A) que caldria contemplar que els estàndards de qualitat interna dels centres es corresponguessin amb normes generals, i el control de qualitat fos una preocupació constant, amb més defensa de les persones malaltes i més transparència;
• B) la nostra denúncia a anar enterbolint i allunyant cada vegada més del coneixement públic el procés de clivatge dels nous proveïdors;
• C) la nostra preocupació per com es coordinaran els malalts crònics sistèmics
• D) Imprescindible i urgent la plena integració dins la xarxa pública i dotació de recursos per atendre les patologies i malalties mentals de forma ampla, transversal i des de la prevenció fins al seguiment de les persones que les pateixen.
• E) que es tingués en compta la necessitat de que qualsevol instrument legal en salut pública ha de contribuir necessàriament a la reducció de les llistes de espera, però no pas externalitzant “paquets” o lots d’atenció a entitats privades sinó esmerçant més recursos a i dins la xarxa pública. Cal reiterar que els dit “temps d’ espera” no és neutre ni aturat en termes de salut i que sistemàticament suposa un empitjorament del procés patològic a resoldre.
• F) que cal una millor concreció sobre la integració de formació-atenció-investigació en salut, i en especial en l’abordatge i seguiment de malalties noves i/o emergents.
• G) Que cal millorar l’atenció a la gent gran i persones amb dependència en regim socio sanitari institucionalitzat, domiciliari o mixta.
• H) Que cal primar en positiu l’atenció a determinades comarques de Catalunya que es veuen privades de la necessària assistència per criteris mercantilistes i que caldria no utilitzar en els serveis de salut.
• I) Que cal sotmetre les innovacions tecnològiques i informàtiques al servei dels professionals i a la seva ajuda, i no pas a l’inrevés com tants cops ve succeint, on un determinat protocol o itinerari prefixat prevalen pel damunt del criteri mèdic concret i puntual. Els ordinadors a les consultes no poden merèixer més temps d’atenció que les persones assegudes –aparcades – a l’altra costat de la taula.

12.- Finalment, fem nostres les al·legacions d’altres organitzacions i persones en el sentit de que, des de la perspectiva de la necessària sostenibilitat d’un sistema sanitari equitatiu de finançament públic, el projecte de decret és fonamental regressiu, i reiterem el nostre compromís per les polítiques que facilitin la cobertura universal a càrrec d’un sistema impositiu just, equitatiu, i ocupat de forma permanent en anar liquidar les desigualtats en salut, és a dir, en el que paguin més les persones que tenen més renda. I denunciem qualsevol intent de culpabilitzar el personal mèdic o les persones immigrades, les que tenen malalties cròniques, o les jubilades, de la mala administració i desgavell que a nivell de finances pot haver-hi a l’administració.

Tota la multiplicació de cossos administratius inútils en el sí del servei de salut, totes les externalitzacions, privatitzacions i descontrols volguts o involuntaris, s’ha demostrat abastament que incrementen costos i perjudiquen a les persones malaltes. Dissortadament, cap progrés o intent de millora en el sentit de combatre aquest autèntic malbaratament es troba en el projecte de decret, sinó tot el contrari.

Per aquest motiu, demanem que el Decret sigui retirat en la seva totalitat i es procedeixi a un nou redactat que s’atingui a les línies fonamentals de les politiques de salut que defensem i per la qual cosa ens oferim, junt amb d’altres entitats socials, per tal de participar en un ampli debat i una posterior presa de decisions consensuada.

En nom de Dempeus per la Salut Pública, signa aquestes al·legacions la seva vicepresidenta a Barcelona, el 20 de juny del 2010,

Dempeus per la salut pública

A LA CONSELLERIA DE SALUT – Barcelona