La Maribel Nogué és una ciutadana dempeus i com a tal ens parla de la salut, de les persones com a subjectes de la salut, no com mers objectes d’una sanitat mercantilitzada.
L’atenció primària és diferent de l’hospitalària. Són dues cultures sanitàries diferents que no han de competir pas entre si. Possiblement, el primer nivell d’assistència en salut que es dóna en totes les societats és el de l’hospitalària, fins i tot en països empobrits i subdesenvolupats.
Però l’atenció primària ha pres també un nivell rellevant, sobretot a partir de la declaració d’Alma-Ata de 1978: un estat complet de benestar físic, mental i social; i no solament l’absència d’afeccions o malalties, és un dret humà fonamental; i que assolir el més alt grau en salut és un objectiu social summament important a tot el món, quina realització exigeix la intervenció de molts altres sectors socials i econòmics, a banda del de la salut.
Aquestes reflexions vénen a tomb per trobar-nos davant el repte d’haver de gestionar alhora l’assistència hospitalària i la primària, quina gestió de la nova Àrea Bàsica de Salut ha estat adjudicada finalment al Consorci Sanitari de l’Anoia. En el desenvolupament de la gestió que s’encomana cal tenir en compte dos aspectes ben diferents: garantir que l’aposta per defensar la gestió en un sistema públic era viable i valia la pena; l’altra és que l’atenció hospitalària pròpiament dita, sotmesa a una major tutela facultativa, no es mengi l’objectiu d’impulsar l’atenció primària com a un servei més educador de salut, on la persona no resti relegada a una mena d’objecte en el que es converteix un cos que, en certa manera, cal apedaçar….
És indiscutible la racionalització de recursos que suposarà disposar de proves analítiques sense duplicar (de fet, darrerament ja hi havia una millor comunicació informàtica entre els arxius sanitaris de la primària i l’hospitalària de casa nostra), però el que no cal és duplicar lesvisites sense aprofundir en la funció que ha de tenir cada tipus d’assistència a donar, la primària i l’hospitalària. Fins i tot es pot coordinarmillor l’atenció primària amb les consultes externes de la medicina més especialitzada i racionalitzar, alliberar també, més recursos.
L’avantatge més gran que es pot tenir pel fet de que qui gestioni la nova Àrea Bàsica de Salut II d’Igualada sigui el Consorci Sanitari de l’Anoia, és que poc o molt i amb límits, la ciutadania i els usuaris en general no perden el seu dret a exigir el que s’espera d’uns serveis públics, existint –a més– certs mecanismes de control democràtic que hauríem de potenciar com a garantia de que no es caigui en la temptació de la moda de que privatitzant és més barat, perquè a l’hora de l’exigència en la qualitat dels serveis és com trucar a casa un altre per demanar coses que pagues el que et demanen i ja està.
Potser també ens caldrà fer costat als professionals quan, amb l’excusa de la crisi, es vulguin retallar els seus drets laborals. De sempre que van estretament lligats els drets amb els deures. Si es respecten els seus drets laborals, la qualitat en l’atenció guanya en motivació i servei.
Assumim que som subjectes de salut, que les demandes poden ser físiques, però no permetem que mai se’ns tracti com si fóssim un objecte o un número de sèrie que omple les seves estadístiques de gestió i prou. Som persones i, pel que fa a la nostra salut, tenim el dret de ser atesos i acompanyats pels sistemes de salut pública del nostre país.
maribelanoia@gmail.com
Dempeus per la salut pública 