Ahir van tenir lloc les Jornades de reivindicació de lo públic que us anunciavem fa uns dies en aquest bloc. En el marc d’aquestes jornades organitzades per Univesitat en Marxa i la Fundació Pere Ardiaca, juntament amb Manuel Delgado, Eva Fernandez i Angel Crespo, L’Àngels Martínez Castells, en representació de l’associació Dempeus per la Salut Pública, va explicar el següent:
A vegades per articular una alternativa creïble a la irracionalitat de la vida quotidiana val la pena de-construir el procés i analitzar amb més claredat com hem arribat fins al punt en el que estem, quins valors aliens a la nostra pròpia naturalesa ens han inoculat i quines violències ens estan emmalaltint . Potser amb un exemple resultarà més senzill: una delegació del FMI i del BM va anar a Gàmbia per veure com aquell país podia merèixer entrar en la “civilització” dels préstecs i crèdits, rebre diners suficients per a un desenvolupament aliè i, naturalment, fins i tot poder comprar armament i entrar en el cercle perniciós del deute… Els economistes varen quedar meravellats per la qualitat del producte dels arrossars d’aquell país. Varen saber que la propietat de la terra era col•lectiva, que l’administraven i treballaven les dones i que l’arròs es destinava a l’alimentació de les seves famílies i, el que sobrava, a l’intercanvi amb altres productes necessaris. Malgrat la divisió del treball evident, les dones, com administradores i “productores” d’aquest bé fonamental, tenien un status de respecte en tota la societat.
Els “experts” varen reaccionar amb sarcasme. Així era impossible sortir de pobres ni poder pagar la quota d’entrada en els mercats de comerç internacionals. Un arròs d’aquella qualitat, fet d’una manera tan econòmica, no havia d’alimentar als gambians, sinó que s’havia d’exportar. La primera cosa a fer era signar contractes obligant-se a la venda del producte… però era massa difícil fer-ho amb una col•lectivitat on no hi ha propietat privada de la terra. Per tant, varen dividir els arrossars en parcel•les i en varen fer titulars als homes que mai havien cultivat l’arròs. Varen comprometre aquests nous propietaris a vendre la seva producció per exportació a uns preus realment competitius, basats en la “vella manera de produir” quan ara el seu producte entraria en els “nous” circuits internacionals de comerç basats en la vella mentida dels “avantatges competitius”. Les dones varen preguntar què menjarien els seus fills, i els varen contestar que hi havia terres de segona qualitat, més allunyades, que podien dedicar-se també al cultiu de l’arròs. Representaven més feina perquè eren més improductives, un producte de menys qualitat i per tant exigien més dedicació, més temps de treball i de desplaçament per arribar-hi… però tot fos pel progrés!
Els homes, convertits de sobte en agricultors, molt aviat se’n varen adonar que no era lo seu. I varen cridar a les dones per a fer la feina que sempre havien fet. Però ara, en els seus camps (o sia, en els camps que ja no eren comunals, sinó que eren propietat dels homes que no volien cultivar les terres). Sota la presumpció que el treball de les dones és perfectament elàstic i que per tant es pot més que duplicar sense que passi rés, es va aconseguir que (per evitar que les famílies passessin gana) les dones fessin el doble treball. Però a condició d’un salari en les terres que abans cultivaven gratuïtament, mentre seguien fent el treball no remunerat en les terres marginals la producció de les quals es destinava a la col•lectivitat.
Quan finalment varen arribar els representants del FMI per comprar les collites varen ser informats que als costos de les llavors s’hi havia d’afegir uns sous derivats de la nova organització de la propietat i la producció. Els economistes es varen sorprendre molt d’haver de pagar salaris per un treball assalariat, però varen fer els comptes i varen arribar a la conclusió que, si el treball de les dones no era gratuït i voluntari o bé gratuït per esclavatge, aquell arròs tan meravellós ja no era competitiu en els mercats internacionals.
Crec que podríem dedicar la resta de la tarda a analitzar totes les violències i distorsions del procés, i encara ens faltaria temps: sols la transmutació de la terra de propietat col•lectiva a propietat privada amb privació de les dones al mateix dret, la vulneració manifesta d’aquella vella consigna de “la terra per a qui la treballa”, especialment si és a títol col•lectiu, l’anteposar uns interessos comercials aliens a les necessitats d’alimentació de la pròpia societat, la dolorosa revinclada que pateix una manera de viure, una cultura, unes jerarquies assumides i compartides, menys desiguals que les que vindran, i uns valors de convivència que ja estaven inscrits a l’ADN per uns altres que sols funcionen si es mantenen les velles solidaritats de base (que vol dir treball gratuït o a molt bon preu) del sistema anterior ens donarien les claus del que està passant ara també, però amb molta més sofisticació, trenta mil miralls deformants per fer-nos perdre, i una quantitat ingent de diners esmerçats en la construcció d’una ideologia feta a mida per gent que s’autoanomena intel•lectual, mercenaris de qui millor els paga, per bombardejar diàriament i sistemàticament els valors de lo públic, de lo col•lectiu.
Com podem donar la volta a la situació i reivindicar lo públic com la manera natural i humana de viure?
Fer un sumatori potent de les reivindicacions “parcials” de lo públic i transcendint l’horitzò temporal d’algunes reivindicacions que s’esgoten massa ràpid en el temps i l’espai si no es vinculen amb lluites germanes, però que es volen interessadament separades.
Què podem aportar nosaltres? Dempeus per la salut pública, entén la salut en un sentit positiu, no el contraposem al concepte de malaltia. Entenem que la Salut és una manera de viure autònoma, joiosa, plena, solidària i harmònica amb un o una mateixa, amb la resta de les persones , amb la terra i tot l’entorn. Nosaltres ens guiem per tres objectius fonamentals:
1. – La defensa del caràcter PÚBLIC del sistema nacional de salut. En forma argumentada des del rigor científic i l’interès col.lectiu, la bondat social, la justícia política i l’oportunitat del moment, defensant la universalitat i la qualitat del sistema públic de salut.
2. – Participació social, «empoderament» i co-decisió, incorporant el gran ventall de potencialitat de la xarxa de societat civil organitzada, les associacions que lluiten per una vida millor i els grups d’ajuda. La salut, naturalment pública per essència i concepció, sols ho pot ser si incorpora aquests agents socials sense preconceptes, ni sectarismes.
3. – Enfocament interdisciplinari i de qualitat de les noves patologies emergents, moltes d’elles relacionades amb la violentació química de la natura i la violació psicológica d’una manera de viure en societat que emmalalteix a les persones. Les mateixes causes que provoquen el canvi climàtic i fan emmalaltir els camps i enverinen les aigües, creen també noves formes de malalties.
El punt en comú que tenen les organitzacions que lluiten per lo públic és que aquí, igual que a Gàmbia, l’economia de les empreses passa per davant de les necessitats i la salut de les persones. Uns (per exemple, els de Som lo que Sembrem) parlen de Monsanto. Nosaltres podríem donar noms de laboratoris i medicaments que, dient que poden ser un remei, han portat a moltes persones a la desesperació i al suïcidi. Per això no s’ha de tancar de cap manera la porta a persones i associacions que ens permeten descobrir i sumar el potencial humà que existeix, i la voluntat real de canviar les coses. Aquest potencial humà que ens fa conscients del poder que tenim quan creiem en nosaltres mateixos i ens ajuntem creient en el que diem, i parlem sense prejudicis. Això és el que des del feminisme se’n diu empoderament, i això és el que estan practicant avui a tot el món, aquests, dies, milers i milers de pagesos i ciutadans, des dels vinaters de França que protesten contra el canvi climàtic fins els pagesos de Mèxic (especialment a l’estat de Sonora) que s’han constituït en un Foro Campesino i diuen no als transgènics quan el govern mexicà, fa poques setmanes, ha cedit a les pressions de la multinacional Monsanto. Aquest és el camí, el que marquen, també els pagesos de Sonora que defensen la riquesa dels seus camps i del seu panís.
El camí segueix essent el de trencar barreres, el de la Mobilització social i la Mobilització política. I, en fer-ho, enfortir la transversalitat social i demostrar que no hi ha cap muralla de Xina entre la defensa del que sembrem i el que produïm, el que investiguem i el que ensenyem, la salut, la democràcia, l’economia al servei de les persones i la política en el sentit més noble de la paraula: el respecte a la terra i al que ens envolta, i la bona gestió –el bon govern– del que és de tots, per part de tots i en interès de la immensa majoria de la població, dones, homes i infants, sense exclusions, en igualtat. Si em permeteu, aquesta és l’autèntica ecologia. Perquè no hi pot haver una gestió ecològica i sostenible del medi compatible amb l’explotació de la pagesia, de les treballadores i els treballadors, amb la doble i triple explotació de les dones, amb l’enverinament dels nostres cossos i del nostre aire, amb l’apropiació indeguda (la pirateria quotidiana) del que és de totes i de tots.
Pel que fa a la transversalitat temàtica hi ha camp per córrer i per donar-nos suport mútuament amb els sindicats, amb les associacions de veïns, amb totes les ONG i associacions cíviques que es reclamen d’una altra cultura social, d’una altre manera d’entendre la vida. Si alguna cosa he descobert en els anys de vida que porto és que hi ha molta gent amb necessitats pròpies que són comunes i que li són negades per aquest sistema econòmic en el que vivim: el capitalisme.
A vegades es parla de desengany, de que no hi ha res a fer perquè no vivim en una democràcia real, sinó en una dictadura.. Que el futur és pitjor… que tots els polítics són iguals… Que el sector privat sí que val i el sector públic és sols burocràcia… Si em permeteu, la realitat no és tan barroera, encara que moltes vegades ho sembla: el que vivim és una tergiversació total de la realitat i una dictadura sobre les necessitats. I és veritat que moltes vegades sindicats, polítics que es diuen d’esquerra, i nosaltres també, no ens en acabem d’adonar o no trobem la manera de treure-li la careta. El sistema s’ha especialitzat en frustrar que es construeixin maneres de viure alternatives a l’afany de lucre d’uns quants, i el seu poder d’argumentació es manifesta i resumeix en expressions tan cruels com ben escollides com les que ens va explicar Albert Hirschman fa uns quants anys:
La futilitat: Negar la gravetat de la necessitat i la seva mateixa evidencia, per a fer-nos creure que la lluita no té sentit, i no s’ho val.
L’efecte pervers que podria provocar el fet de posar-hi remei: intenten convèncer –i massa sovint ho aconsegueixen– que és pitjor el remei que la malaltia (salut i pensions públiques = increment insostenible del déficit públic, per exemple).
Incórrer en el risc, amb la llarga i aterridora enumeració de tots els mals que ens podrien caure a sobre si acabés per triomfar el que reivindiquen: que lo públic s’imposi sobre lo privat. (Manca d’eficiència, caiguda de la producció, ningú no investigaria… etc.)
Cal trobar la manera de donar la volta a aquests arguments cada vegada que se’ns posin per davant per frenar la nostra raó, i saber desenmescarar tots les maneres noves que s’inventen per a «empassar-se» uns quans poderosos el que és de tots. Cal fer pedagogia de que es pot, i acollir sense sectarismes a totes les persones que tenen ganes de participar i posar-se dempeus per defensar una altra manera de viure, de pensar i de decidir… en definitiva, que hi ha molta gent que, si troba els instruments, s’apunta a viure l’autèntica tasca humana d’empoderar-se i determinar el seu futur i el dels seus fills.
Reivindicar lo públic és molt més que reivindicar el dret a l’autodeterminació en un poble que fa anys que s’entrena fent-ho. És exercir realment el dret a l’autodeterminació, i quanta més habilitat, capacitat i intel•ligència tinguem per a ser més, per a sumar i per a no excloure, més aviat ho aconseguirem. Perquè, companyes i companys, som lo que lluitem, i podem ser i serem el que vulguem si ens ho creiem, i si lluitem dempeus.
Àngels Martínez i Castells Presidenta de Dempeus per la salut públicaHo podeu llegir en el seu bloc: En defensa de lo públic i també Defensar lo públic és defensar la democràcia
Dempeus per la salut pública 