Capitalisme vs Salut (a la Fundació Pere Ardiaca) – notes


Dissabte 14 de març de 2009 va tenir lloc a la Fundació Pere Ardiaca el debat 

Toni BarbaràCapitalisme vs Salut  

A càrrec de Toni Barbarà, metge, i fundador de «DEMPEUS per la salut pública». 

Presentat i moderat per Annalí Casanueva, estudiant d’Economia de la UPF.

L’Annalí va presentar al Dr. Antoni Barbarà d’una manera original, amb aquesta poesia consonant:




 

Metges AnnalíPer presentar al ponent
seré un xic diferent
faré la presentació en rima
no em tatxeu de llibertina 
Aquesta és l’última jornada
d’una trobada currada
sobre el capitalisme en crisi
i em sembla que volen que avisi
que Avui ens toca parlar
amb l’Antoni Barbarà
de capitalisme vs salut
porteu ja un taüt
per enterrar d’una vegada
a aquesta crisi afilada 
Aquesta crisi maligna
és el més clar paradigma
de com les condicions materials
fan créixer el nombre de malalts
i no sols d’aquells d’hospital.
l’actual cris garrafal
fa decréixer la salut en general
un tema capital
gens menys trivial
el dia a dia de l’experiència vital 
Com us anava dient
avui tenim a un ponent
que és d’allò més potent
El Toni Barbarà és metge
i no sé si menja fetge
però us puc ben assegurar
que domina l’art del parlar 
I no tinc res més a dir
ja que com ell mateix diu
i això ja és més subjectiu
aquí el molt honorable
és un impresentable.

 

El Toni Barbarà ens va parlar amb la seva natural eloqüència, que no pretenc ni de lluny igualar. Només us faré cinc cèntims del que ens va dir, del que vaig ser capaç de recollir en unes notes. Espero que algun dia ell us ho expliqui millor. 

En primer lloc va començar per comentar el títol del debat, el qual considera molt ben trobat: començant per la partícula «vs» del llatí «versus» que significa «contra» i realment Capitalisme i Salut són conceptes antagònics. Una societat capitalista, on prima el benefici, el guany, els diners, no pot ser una societat saludable i a l’inrevés tampoc una societat saludable, on prima el benestar general, no pot ser capitalista, Hi ha una disjuntiva entre Capitalisme i Salut. 

No així entre Salut i Política que són dues cares de la mateixa moneda, i van íntimament lligades, com ens ho va anar mostrant, en exemples concrets,  al llarg de tot el debat. 

Tampoc és el mateix parlar de Medicina, que de Sanitat o de Salut. La Medicina és una ciència dedicada al estudi de la vida, la salut i les malalties dels humans. Es tracta d’un conjunt de matèries d’estudi i de tècniques de guariment que interessen fonamentalment als metges, i al personal sanitari, els de la bata blanca (o verda).

La Sanitat és un concepte més ampli, que inclou en part la Medicina,i és el conjunt de serveis dirigits a preservar i protegir la salut dels ciutadans i no només interessa als metges sinó també als governs, als polítics, als gestors, al personal sanitari i als usuaris d’aquests serveis.

La Salud és un concepte encara més ampli, que inclou la Sanitat i que ens interessa a tots. Podríem agafar les definicions de la OMS que avui semblen revolucionàries perquè diu coses que no són assimilables: 

“En la constitució de 1946 de la Organización Mundial de la Salud, la salut es definida com l’estat de complet benestar físic, mental i social, i no només la absència d’afeccions o malalties. []En 1992 un investigador va afegir a la definició de la OMS: «i en harmonia amb el medi ambient», ampliant així el concepte.” Font: Wikipedia  

El Toni Barbarà ens recomana llegir els documents que genera l’OMS i també la Carta del Drets Humans de 1948 de las Nacions Unides. Avui és un programa revolucionari. 

La Salut és un capítol important de l’economia, mou una quantitat ingent de diners. I paradoxalment la crisi no està afectant tant com d’altres sectors al món econòmic de la sanitat, 

La Salut pot ser entesa com una mercaderia o com un dret, però una mica de cada no pot ser. No és un híbrid. Per això deia al principi que Capitalisme (salut mercaderia) i Salut (salut dret) són antagònics. 

En la majoris de països occidentals el percentatge del pressupost en salut que és dedica als serveis assistencials és molt gran, de l’ordre del 90%, i els resultats en termes de reducció de mortalitat són relativament petits, de l’ordre del 11%. Mentre que el percentatge del pressupost que es dedica a prevenció, directament als estils de vida és del 1,5 % i la reducció de mortalitat d’un 43 % o el que es dedica a millorar el medi ambient un 1’6 % i una millora el 19 %. Finalment seguint el clàssic Dever i Lalonde, a la biologia humana es destinen un 6’9 % dels recursos i redueix un 27 % la mortalitat. Tor això és conegut des de 1976  i 1974 respectivament.

A Cuba és el paradigma com a país excepcional on aquesta proporció està  desproporció paradoxal està corregida. 

De Determinants de Salut són els condicionants que determinen la salut d’un col·lectiu o una societat. Ni ha molts i de molts tipus:

Laborals: el treball, el no treball, la precarietat laboral, etc. Ja estem parlant de política.

Una directiva important que s’ha aprovat recentment al Parlament Europeo ha estat el rebuig a les 65 hores. Al menys momentàniament s’ha aturat aquesta directiva i aquesta és una aportació objectiva a la salut de la ciutadania europea.

En aquest país, Catalunya i Espanya, gairebé no figura que hi hagin morts per malalties laborals, i són molt escassos per accident laboral sí, això no ho poden amagar.

Llegiu a aquest respecte la Carta de Barcelona sobre Precarietat Laboral i SalutPublicat per l’Àngels Martínez Castells en el seu Bloc Punts de Vista. 

N’hi ha molts més tipus de determinants de salut, un que destaca és l’entorn ambiental a casa i a la feina i posa com exemple un personatge molt discutible (per ell, que no per mi que redacto aquestes notes), el Dr. House, paradigma de la sanitat nord-americana, concebuda con a negoci, on es fan escàners i proves de tot tipus a dojo, però on es va a veure on viu i on treballa el malalt, cosa que en aquest país, no només no es fa, sinó que també està mal vist. Us imagineu un metge preguntant al malalt de que treballa, quin horari fa, si està de gust a la feina, si té feina, … 

També hi ha determinants ecològics, per exemple, l’escalfament del planeta; determinants d’urbanisme, determinants de cultura, i molts i molts altres, tots determinen la salut. A la web de l’OMS podeu trobar una llista complerta i les dades per països des de molts anys enrere. 

A causa de les condicions de vida actuals, i segurament en relació amb els alts nivells de contaminació estan apareixent una sèrie de malalties emergents: la Fibromialgia, la Síndrome de Fatiga Crònica i la Síndrome de Sensibilitat Química Múltiple que solen presentar-se conjuntament i afecten molt més a les dones (4 sobre 5) i molt en particular a les treballadores de la neteja per la utilització de substàncies químiques tòxiques en els detergents i altres productes de neteja. 

Els estils de vida també afecten directament a la salut, el fumar, l’alcohol, altres drogodependències, que sense exculpar a qui tenen aquests mal hàbits, ni treure’ls-hi la seva part de responsabilitat, també són propiciats per la pressió social i pel model imposat. 

Un tema important a tenir també en compte són les desigualtats en salut, tema en el que en Joan Benach és una veu autoritzada; el seu informe sobre “Desigüaldades sociales en salud en España” data de 1996. No he pogut trobar-lo a la xarxa, però al weblog Salud pública y algo más el comenten. Les desigualtats en salut són de quatre tipus:

de gènere (dones vs homes), les dones pateixen pitjor salut, pitjors atencions i les malalties específiques de les dones s’investiguen menys.


de classe social (pobres vs rics). Hi ha 7 anys de diferència de l’esperança de vida dins una mateixa ciutat (Barna) entre barris del Raval o Pedralbes.

 

d’origen (immigrants vs autòctons) darrerament s’està detectant un enduriment en les condicions per que els immigrants puguin accedir a la cartilla sanitària; fins fa poc era suficient estar empadronat, ara demanen més requisits, alguns difícils de complir (documents consulars). El fet que tots els immigrants tinguessin la cartilla sanitària era bo per tothom ja que així es podia controlar qualsevol brot epidèmic. A més cal dir que el immigrants aporten econòmicament més que no gasten a la Seguretat Social. Majoritàriament son persones joves i sanes les que aconsegueixen arribar aquí. De fet cada dia més estarem cobrant les nostre pensions gràcies a ells.

 

Discapacitats (malalts crònics vs persones sanes). Ja siguin disfuncions físiques, psíquiques o sensorials.

També cal parlar de la radicalització i de l’hospitalocentrisme. Creiem o ens volen fer creure que tot es pot arreglar amb un medicament o amb una intervenció quirúrgica. Efectivament s’ha avançat molt en les tècniques sanitàries però hi ha també un 14% de casos on es crea el problema, precisament  per haver anat a l’hospital. I no tot es pot medicalitzar. Els laboratoris farmacèutics així ens ho volen fer creure, però no oblidem que el seu caràcter d’empresa multinacional i els seus comportaments propers als mafiosos. El Dr. Barbarà, irònicament,  creu que tot metge abans d’exercir hauria de veure 3 cops “El Padrino”.

Posa l’exemple de Pfizer, i els seus medicaments “estrelles”: el Prozac – antidepressiu banalitzat com a droga de la felicitat i de la competitivitat, la Viagra la pastilla de les preteses garanties erèctils per a mascles de concepcions sexuals primitivament fàl·liques i el nº3 ja és Lyrica. Dels dos primers no cal parlar més, però Lyrica és un medicament antiepilèptic que molts metges recepten (absolutament lapidats per informacions i pressions) com a solució per al dolor crònic i/o la Fibromiàlgia. Llegiu l’article de Miguel Jara al respecte. 

I del corporativisme mèdic que existeix en el sistema sanitari, que permet que els seus membres es protegeixin entre ells i procura silenciar qualsevol denuncia i impedeix qualsevol investigació desfavorable entorn a actuacions mèdiques errònies, poc ètiques , poc professionals o al menys discutibles. 

Els usuaris de la sanitat pública estem sotmesos a una pressió mediàtica, que ens autoinculpa. Se’ns diu que per evitar l’abús en el consum dels serveis sanitaris, ens hauríem de co-responsabilitzar i pagar una quantitat per ús: el copagament. Però seria RE-pagament, doncs ja hem pagat per aquests serveis. Els diners els administren els polítics i gestors del sistema sanitari, però els diners són nostres. Ens volen fer creure que la gestió privada és més eficient i volen barrejar lo públic i lo privat, però és mentida. Ho està intentant el Güemes a Madrid i la Geli a Catalunya.  Que ho faci el PP no ens pot estranyar massa, però que ho intenti el PSC, en un govern d’esquerres no té cap sentit. Sort que aquesta corrent no és la de tot el PSOE.  El mateix ministre Bernat Sòria s’ha manifestat en contra, i fa només unes hores d’ara tot el Congrés de Diputats de Madrid.

El Toni Barbarà insisteix en que lo mixt no és complementari, sinó que lo privat acaba per parasitar allò públic, con una sangonera. Els diners públics són per lo públic, sinó passa com amb les clíniques concertades que van xuclant els diners de lo públic.  

Cal promoure la participació de tothom, dons aquests temes ens afecten a tots. La gent per més que no hagi anat a la universitat ni disposi d’estudis específics ha d’opinar, ha de poder decidir quin són els seus objectius i prioritats en salut. Desprès els professionals hauran de veure com aconseguir aquests fins.  Tenim en contra el llenguatge, la gerga corporativa, a vegades obscur i poc entenedor dels experts, sovint premeditadament excloent. Cal també democratitzar el llenguatge que no equival a vulgaritzar sinó a fer entenedor. 

La crisi només es pot combatre amb amor i amb humor. 

Nous o recuperats fenòmens socials : En aquests temps de crisi, es ven de tot, sang ja no, però sí òvuls, espermatozoides, cabells, òrgans, … es lloguen matrius en reproducció assistida.  

La precarietat laboral s’està imposant. Això incrementa els errors mèdics que estan a l’ordre del dia per pressió assistencial insuportable, als serveis d’urgències s’ha passat en part a infermeria o auxiliars sense preparació adequada perquè facin el « triatge de porta», o sigui determinin el grau de gravetat i per tant d’urgència de cada cas, s’incrementen els horaris i es canvien els torns de feina, no se sap quin horari es farà l’ endemà, cada cop es fan menys contractes de treball i prospera el treball negre i des regulat  com en particular les dones immigrants. 

Vivim en definitiva en la societat de la POR.  Provocada pel fet de viure d’aquesta manera tant precària, sense saber com superarem el dia de demà. Hi ha un increment alarmant dels suïcidis i de violència i agressivitat social. Les patologies emergents tenen, com totes, una vessant profundament social. Totes les malalties tenen les 3 components : biològiques, psicològiques i socials. Cada cop hi ha més malalties mentals, més esoterisme a la recerca d’impossibles solucions miraculoses, es prenen més fàrmacs per a tot, hi ha més addiccions, ciberaddiccions, ludopaties. 

I tanca la xerrada parlant-nos de DEMPEUS, la plataforma en defensa de la salut pública que ha nascut aquest any a Catalunya. De la necessitat de derogar la Llei 15/97 sobre “noves formes de gestió”, que obra la porta a la privatització. De seguir el debat de la Llei de Salut Pública a Catalunya. 

I acaba amb una cita de Jiddi Krishnamurti:

“No és signe de bona salut estar perfectament adaptat a una societat malalta” 

Barcelona 14 de març de 2009.
Notes de Elena Alvarez sobre el debat de Capitalisme vs Salut revisades per Toni Barbarà.   

Articles relacionats:

http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2008/10/31/toni-barbara-taxes-retallades-i-nous-atacs-a-la-salut-i-la-sanitat-publiques

http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2009/03/11/capitalisme-versus-salut

https://dempeusperlasalut.wordpress.com/post/2009/01/21/manifest-dempeus-per-la-salut-publica

Acerca de Dempeus per la salut pública

Col·lectiu de persones en defensa de la salut pública
Esta entrada fue publicada en Salud pública y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.

Una respuesta a Capitalisme vs Salut (a la Fundació Pere Ardiaca) – notes

  1. angels dijo:

    Molt bé, Elena, gràcies pel teu treball perquè altrament s’hauria perdut el fonamental de la intervenció del Toni… i les rimes de l’Annalí! Una magnífica clausura sobre SALUT per un cicle de xerrades sobre Capitalisme i Crisi tan oportú com interessant. (Gràcies també a l’Artur per otganitzar-lo) Una abraçada a totes i a tots!

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s