Gràcies de nou, Vicky Peña!


VICKY PEÑA  ACTRIU

Foto: JUDIT FERNÀNDEZ

A les venes li corre la sang de l’actriu Montserrat Carulla i del doblador de cinema Felip Peña, i la vida la comparteix amb el director de teatre Mario Gas. Vicky Peña treballa dalt l’escenari, però quan en baixa no es tanca a casa, hi ha massa causes per les quals cal mobilitzar-se

Diuen que els premis és millor que t’agafin treballant.
«Doncs sí, és bo. En la nostra feina, però, el més normal és treballar de manera intermitent. Si hi ha premi i no hi ha feina, malament. Ho aprofito per fer altres activitats, com ara la presentació no fa gaire de l’organització Dempeus, que defensa la salut pública contra aquesta onada de privatitzacions que patim a la sanitat a Catalunya i la resta de l’Estat, i també reprendre la meva activitat a l’Associació d’Actors i Directors de Catalunya, de la qual sóc vicepresidenta.»
–Els muntatges pels quals ha estat premiada, Homebody Kabul i Après moi, de déluge, es van representar la temporada passada. Al teatre no passa com al cinema, que els premis atorguen una segona vida comercial a les obres.
–«El Kabul el vam donar per tancat el gener de l’any passat. Era un muntatge molt complicat i tenia actors de fora de l’Estat espanyol. En canvi, amb Après moi, de déluge, que era una coproducció entre el Lliure i el Centro Dramàtico Nacional, no descartem que hi tornem, ja sigui a Barcelona o a Madrid.»
–Michael Caine, l’actor anglès, deia: «Primer trio els papers excel·lents que m’arriben. Si no m’arriben, trio els mediocres. I si els mediocres tampoc m’arriben, trio els papers que em paguen el lloguer». Vostè ja ha arribat al punt de poder triar?
–«Jo no tinc la sort de tenir-ho tan clar com Michael Caine. Sí que m’ha passat alguna vegada que he dit que no, i després me n’he penedit. Al cinema a vegades m’ofereixen coses que fan posar els pèls de punta, la veritat. Si no m’hi veieu més és perquè no m’arriben coses interessants. Tinc ganes de fer-ne més, igual que tinc ganes de fer comèdia al teatre. Deu ser que estic en una edat difícil [somriu].»
–I a la tele? Encara no l’hem vista en cap telesèrie…
–«Una de les coses que més em dolen és que no em cridin a la televisió de Catalunya. Perquè figura que és la meva i que també ajudo a pagar-la. Sóc una actriu com a mínim tan competent com les que hi treballen, i trobo una vergonya que no em cridin.»
–Malgrat el que diu, li van oferir un paper a Nissaga de poder, i tinc entès que el va rebutjar.
–«Sí, però de quin any estem parlant? A més, vaig dir que no per honestedat, perquè estava fent teatre musical (Gays and dolls) i vaig demanar que no em convoquessin a maquillatge a les vuit del matí. La veu necessita un mínim de repòs. No va poder ser. De tota manera, de l’any 1997 ençà s’han fet moltes més sèries i programes, i estic indignada que no m’hagin cridat més. Encara es deuen pensar que sóc jo, que no hi vull treballar, a TV3.»
–Aquesta manca de predisposició a comptar amb la gent del país té a veure amb el fet que molts actors i actrius treballeu a cavall entre Madrid i Barcelona?
–«No. Amb aquesta història també m’hi he trobat: ‘Ah, ens pensàvem que vivies a Madrid!’ No, jo visc a Barcelona, i quan m’arriben obres interessants dic que sí volant.»
–Veient el ressò que van tenir les manifestacions contra la guerra de l’Iraq, no s’hauria de mobilitzar més sovint el seu gremi?
–«N’hi ha moltes, de causes, és clar que sí. En primer lloc, als actors i a les actrius ens passen com a ciutadans que som les mateixes coses que a tothom, i hi ha actors que es mobilitzen i n’hi ha que no. Nosaltres estàvem aglutinats a l’entorn de la Plataforma de les Arts i la Cultura contra la Guerra, que continua funcionant i que ara mateix s’ha tornat a mobilitzar contra els atacs a la Franja de Gaza.»
–Quan era joveneta ja corria davant dels grisos… Què li deien els seus pares, Felipe Peña i Montserrat Carulla?
–«Res, perquè me’n guardava prou de dir-los-ho.»
–La seva parella és el director Mario Gas, i tenen dos fills. Els escenaris són compatibles amb la família?
–«Família i escenari són compatibles, amb les mateixes dificultats que qualsevol altra feina; però que són compatibles, els meus pares ja ho van demostrar amb mi i els meus germans.»

Recentment guardonada amb el premi Ciutat de Barcelona d’Arts Escèniques, l’actriu compagina la interpretació amb l’activisme social, i també s’encarrega de la vicepresidència de l’Associació d’Actors i Actrius Professionals de Catalunya

Acerca de Dempeus per la salut pública

Col·lectiu de persones en defensa de la salut pública
Esta entrada fue publicada en Salud pública y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s